PREMONICIÓ

El somni la va fer patir fins el punt que va despertar de sotrec, xopa de suor i les pulsacions disparades. Pel front li regalimava aigua de por mentre mantenia els ulls oberts amb força i les mans subjectant el matalàs com per evitar tornar a adormir-se.

Unes setmanes abans havia somiat en un “ex” seu que l’havia fet gaudir (en el somni) com mai a la realitat. L’ensurt de trobar-se’l de cara, l’endemà mateix, quan passava per la Gran Via la va fer posar vermella com si aquell noi sabés els detalls del somni.

Ara, que trobar-lo després de tres anys sense contacte la va fer pensar en les rareses de la ment i la vida.

Si ell li hagués fet una proposició indecent se l’hagués follat sense contemplacions, encara que en el somni es barrejaven més les voluntats i les ganes que no pas les experiències conegudes, però la ment té les seves coses i misteris.

Car el despertar d’aquell matí no va ser gens satisfactori, com no ho deu ser ofegar-se, ser torturat amb elèctrodes, unes agulles clavades sota les ungles, el desmembrament dels braços tirats amb cordes per cavalls, el buidar un ull amb una cullereta de cafè, l’amputació dels dits dels peus amb tisora de collir raïm (els braços i les mans ja no hi són), clavar un punxó a la planta del peu, mirar com maten els pares o els nens de Síria en un bombardeig (legal).

Aquell maleït somni era exagerat, dolorós, malèfic. Aquella cara bavejant sobre el seu ventre, la barba entre descolorida, ulleres antiquades, llengua bavosa, mirada perduda. Paraules inconnexes sense significació aparent, ús de la força per lligar-la de braços i cames. Dos encaputxats l’ajudaven a subjectar-la, silenciosos, mentre obeïen sense preguntar i ell perdent la baba, com al despertar d’una becaina profunda, com un gos mirant un entrecot darrera un vidre.

Aquell personatge va fer apartar els dos sicaris (o secretaris) i va tapar la boca de la noia amb cinta adhesiva amb la bandera de tres franges.

L’angoixa de la noia la va fer desmaiar, però com passa en els somnis, no va evitar veure com aquell projecte d’humà la muntava i deixava anar continuadament la frase :”no lo reconezeisss pero osh gushta”.

El fet de desmaiar-se dins el somni no va evitar el patiment dins el cervell, ni com després del despertar del desmai (en somni) li va fer pensar en el seu agressor.

Al terra havia una tarja de visita que deia “M.Rajoi”. Qui podria saber de qui era aquella tarja?

Ara sempre que va a dormir té malsons i s’ha de prendre medicació. El seu psicòleg li diu que tot es deu al trauma posttraumàtic del somni, que una hipnosi l’ajudaria.

Ella es nega a retrobar-se amb aquell senyor..... ni en somni ni hipnosi. I resa perquè aquesta vegada no sigui premonició.

JP