EL DIA DESPRÉS

Per fi ahir es va celebrar la consulta. L’ esperat  19 de setembre, mentre la participació va ser del 78,566%, suficientment representativa.

En el moment de l’anunci oficial de la data de la Consulta per part del Govern, durant el passat maig, va començar la guerra dels medis. Els representants dels partits contraris a la possibilitat de votar,  han gaudit de sobrats espais en les televisions estatals i privades així com el els medis impresos, ràdios i xarxes socials.

La consigna va estar d’informar sobre els polítics que pretenien fer creure que el futur d’un poble depenia d’anar en contra de les lleis establertes des de fa segles, on s’anava a la irracionalitat de dividir un poble en dues parts i fer recordar les causes d’una guerra que encara tenien present moltes famílies.

El món econòmic català ha estat discret i com sempre està a l’expectativa. Només alguns amb part important del negoci a Espanya han manifestat el seu malestar i fins i tot algun que marxarà de Catalunya si això prospera.

La gent del carrer no té clar què segueix ara. Ens hem acostumat a la corrupció, la Justícia injusta, les mentides dels polítics , la pujada de la llum i del conegut Procés, que pocs tenien massa clar en que consistia.

Les postures regressives del govern central des de fa uns quants anys ha fet retornar algunes sensacions abandonades des de feia temps i ha fet acostumar als catalans a sentir insults i injustícies difícils d’explicar en un lloc civilitzat.

El resultat ha estat 48,463 % a favor de la Independència i un 47,156% en contra.

El Govern suposadament ha estat treballant en construir unes simpaties i aliances, en diversos països i gent que creia a favor; però amb la consciència de que no disposa d’exèrcit propi ni aliat, i que la història fa desconfiar dels veïns en aquestes qüestions.

El govern central fa molts anys que ha implantat una estratègia de xantatge i desinformació per evitar postures radicals de les faccions separatistes. Xantatge per haver pactat amb certs polítics catalans impunitat si no creuaven la línia vermella política, i havien culturitzat la zona “no contaminada” en la falta de solidaritat, la pedanteria, i les postures fora de la llei, a més de l’antipatia manifesta de la gent, que els havien rentat el cervell amb l’educació en llengüa que no era la comuna.

Davant la pressió de la justícia espanyola, el plebiscit força una sortida arriscada cap endavant, ja que en cas contrari, la persecució legal de qualsevol polític irreverent pot significar la presó, sigui per delictes reals o ficticis, com per no acceptar les lleis espanyoles.

En clau local, el poble esta dividit. No tant per si al país calia fer el referèndum, que es veia bé, sinó per la incertesa del que passarà ara.

L‘observació internacional, coneixedora de la pressió a la península i amb les complexes circumstàncies d’Europa davant ella mateixa i envers el món, ho consideren un punt de pressió més. Ho fa incòmode.

Però el resultat ha estat un ajustat sí a la separació, mentre l’ eufòria de part de la població i de polítics ha desfermat les emocions.

El Parlament ha anunciat el Procés d’independència, mentre els contraris d’aquesta resolució s’han aixecat,  cridat i marxat.

Les primeres declaracions des de Madrid i de quasi bé tots els medis a la seva disposició i afins, han qualificat la postura de irracional i suïcida.

Insults, propostes d’enviar l’exèrcit, i acusaments de sedició. Les actituds xenòfobes fan tremolar a qualsevol que identifiquen com a català per qualsevol lloc d’Espanya.

I tothom viu el dia de la tensió, el que ningú sap que passarà de debò.

El pas fronterer cap a França està ple. Tots els corresponsals internacionals que havien estat avisats per estar presents van recollint les reaccions que es poden veure al carrer. Algun tret avisa que hi ha perill manifest.

La detenció de tots els politics implicats en el Procés ha estat meticulosament preparada, juntament amb el bloqueig de les seves comptes bancàries i controlats els seus moviments previs al dia de la consulta. S’ha anul·lat la autonomia mentre els Mossos ja fa unes setmanes que responen a Madrid, tal i com contemplava la llei.

Algú pensava que hauria un pla davant una situació com aquesta, però les simpaties internacionals, la imatge de Barcelona o el que pensaven les democràcies occidentals del govern espanyol no sembla suficient per prendre part en un assumpte intern, de moment.

L’arribada de l’exèrcit per evitar una revolta o un conflicte ha estat també planificada amb molta anel·lació. Tots els poders claus i els punts geogràfics i de comunicacions han estat ocupats en un dia. L’aeroport i vies cap a  fora del país tallats.

La gran manifestació a tot el país la està seguint tot el món, mentre que la consigna de l’exèrcit, polítics i  dels medis sembla que és deixar passar uns dies.

Les poques accions violentes dels manifestants han estat aturades amb molta agressivitat per part de l’exèrcit, amb alguns  morts. Les hores següents a la Pronuncia son de gran tensió. La imatge de Espanya com a país ha estat criticada durament, però a part d’alguna pressió dissimulada dels EEUU i d’algun manifest de França i Itàlia demanant la tornada a la normalitat, no sembla que es vegi res més.

Els propers dies seran claus per veure cap on conduirà aquesta incertesa. Hi ha qui espera una actuació prevista davant  aquesta primera reacció i qui creu que no hi ha pla B.

El que faci la població i la seva resistència davant la pèrdua de llibertats serà clau. Sembla un retorn als vells temps de la passada dictadura i es comprova com la història es repeteix.

Us ha informat Joan Ramon Aguado, des de ràdio Catalunya a l’exterior, Perpinyà.

JP

DE NIT

30-4-2013

Ens havíem d’amagar en els llocs més insospitats, ja que si ens veien, s’acabava tot. Ens havíem acostumat a l’angoixa. A la desaparició dels coneguts.

Cadascun es preocupava de sí mateix i només la lluita contra la por i la supervivència ja ocupava el cervell. Havia estat tot massa de cop i no estàvem preparats.

Jo havia sentit parlar de la por a lo desconegut. Però no estava preparat per que això desconegut  ens destruís. No sabíem ni que eren, ni d’on venien ni que volien. La mort ens trepitjava els talons cada dia.

La desbandada general era un complert caos. I no havia llocs segurs. Llocs on poder posar ordre a les idees. Llocs on pensar. Organitzar-se. Contra què?.

Havíem perdut la noció del temps, del calendari. Només existia la gana, la violència, i buscar llocs on amagar-se. N’havia ?. Podíem fugir d’allò ?

Cada dia, per la tarda, al voltant de la mateixa hora. Després de buscar un refugi entre els edificis derruïts, dels quals es podia veure en molts l’estructura, es notava que allò que ens terroritzava, anava arribant, matant.

Em posava de cuclilles en el forat més fosc, cara la paret, tapat amb qualsevol cosa que trobés, i tancava els ulls amb tota la meva por. Em feien mal, però el terror que notava pels voltants era més dolorós. Estàvem vençuts.

La ciutat estava desconeguda, la gent separada, morta, aterrida. Fugíem amb l’únic desig de veure l’endemà.

Cada dia era igual. I caminava cap a les afores. Encara amb alguns edificis baixos. Allí es respirava una mica millor, però ja podia trobar gent que no estava posseïda pel terror.

Encara que ALLÒ també passava alguna vegada per la zona, no era omnipresent com a la zona central de la ciutat. Havia millors llocs on amagar-se, ó si més no, s’hi podia sobreviure, d’una altra manera.

La incertesa, ó millor, la prudència, feia buscar llocs més allunyats de la ciutat i d’Allò.

Vaig arribar davant un penya-segat. A la part superior  era tot color marró, sense vegetació. Però del fons del penya-segat s’observava una vegetació poderosa i verda. Un canvi atractiu. La baixada per la paret del penya-segat era quasi impossible. Però res amb faria aturar, i més encara si mirava enrere.

Vaig intentar baixar una part arrapat a la paret i fent malabarismes. L’objectiu era arribar a aquella immensa branca. Hauria de saltar. Sense pensar-ho massa, no havia de ser difícil, vaig fer un bon salt i vaig agafar la branca amb els braços, intentant a la vegada reposar els peus en les branques inferiors. Vaig anar caient branca sota branca, però curiosament semblava controlat. Els moviments semblaven lents i fàcils. L’arbre, immens, com tots els d’aquella vall ó torrent, protegien el sotabosc, certament misteriós.

La sensació acollidora que vaig tenir, després de la dificultosament fàcil baixada del arbre, em va produir una calma traïdora. Era com un nou món. Arribava Allò per aquella zona ?. Estava habitat ?. Quina dimensió tenia ?. Importància relativa ; em sentia bé.

Hauria menjar ?. No era important, en aquells dies no tenia gana, ó la por havia bloquejat els meus sentits i necessitats.

Un so insistent i repetitiu em va despertar. Vaig moure les parpelles varies vegades fins que agafava la consciencia d’un nou estat. Estava al llit amb el cor accelerat. I celebrant que tot allò fos un somni.

No era la primera vegada que somiava sobre Allò. Variaven alguns escenaris i sensacions.

Però m’aixecaria i gaudiria del cantó de la vida en estat de  despert.  Confiant que en aquest cantó no aparegui mai Allò.

JP

DUES PORTES - DOS PUERTAS

DUES PORTES : 23-12-2016

Un senyor amb experiència i coneixement em va explicar un parell de situacions en les que no havia pensat fins llavors.

Va fer servir exactament una frase que per mi no venia al cas:  “Qui paga dorm tranquil”. Els pares ja me l’havien inculcat i no sabia el motiu de l’afirmació en aquell contexte.

Érem quatre a peu dret al carrer i parlàvem dels problemes de parella, la convivència, els fills, els nervis, la feina.

El bon senyor explicava els perjudicis de buscar refugi en altres dones, del mentir, de les amants. Un altre tertulià defenia la visió de que el que el món t’oferia no es podia desaprofitar, això sí, amb discreció. Semblava més una posició teòrica, ja que no semblava un “bon vivant”.

El tercer, després d’estar escoltant va parlar de psicologia, de la relació de parella, de prioritats, de costums, de tradició. I va finalitzar la seva participació en quatre afirmacions. La primera era que estar totalment feliç amb la parella acostumava a ser un fet temporal i que després d’un temps de convivència es passava a un nou estat de relació, que podia ser molt bo, o no. Es podia passar tota la vida amb una certa inquietud pensant en altres dones pel tema del sexe, però mantenint la fidelitat física. Podia existir la parella perfecte de principi a fi (té dret a existir). I també podia existir les males relacions, també amb diversos finals.

Si havia una imperiosa necessitat d’anar amb una altra dona es podien donar diverses situacions: (1) enamorament (de mal portar i complexa o radical solució), (2) ser una cabreta boja (buscant activament amigues, conegudes, veïnes o qualsevol cosa que pogués caminar amb faldilla) (amb èxit o sense), (3) anar fent i aprofitar la ocasió si es dona (ocasions puntuals en principi no programada. Si es programen pot ser que es passi a la situació (2). (4) Pactar amb la parella llibertat sexual o intercanvis. Tot parlat i sense traïr. (5) I la que ell aconsellava : PAGAR!.

En un local normal “d’ambient” tries, vas a l’habitació, fas el que vols i el contracte acaba allí. Al sortir acostuma a haver DUES PORTES, la primera per tornar al “bar” i l’altre per sortir. Si es creua la porta de sortida tot s’acaba dins les parets i t’ha de venir a la ment la frase “ Qui paga dorm tranquil”. (i jo que li donava un altre sentit).

Quanta cultura i coneixement!. Però havia una altra opció, la meva! (...).

La propera vegada que el trobi li preguntaré què es aconsellable pel sexe oposat.

PD: Existeix el que vol i no li surt bé, que no té èxit. Es el fidel per circumstància.

JP

DOS PUERTAS

Un señor con mucho mundo me contó un par de situaciones en las que no había pensado hasta entonces.

Usó exactamente una frase que para mí no venía al caso: "Quien paga duerme tranquilo". Mis padres ya me lo habían inculcado y no sabía el motivo de la afirmación en ese contexto.

Éramos cuatro de pie en la calle y hablábamos de los problemas de pareja, la convivencia, los hijos, los nervios, el trabajo.

El buen señor explicaba los perjuicios de buscar refugio en otras mujeres, del mentir, de las amantes. Otro tertuliano defendía la visión de que lo que el mundo te ofrecía no se podía desaprovechar, eso sí, con discreción. Parecía más una posición teórica, ya que no parecía un "bon vivant".

El tercero, después de estar escuchando habló de psicología, de la relación de pareja, de prioridades, de costumbres, de tradición. Y finalizó su participación en cuatro afirmaciones. La primera era que estar totalmente feliz con la pareja solía ser un hecho temporal y que después de un tiempo de convivencia se pasaba a un nuevo estado de relación, que podía ser muy bueno, o no. Se podía pasar toda la vida con una cierta inquietud pensando en otras mujeres por el tema del sexo, pero manteniendo la fidelidad física. Podía existir la pareja perfecta de principio a fin (tiene derecho a existir). Y también podían existir las malas relaciones, también con varios finales posibles.

Si había una imperiosa necesidad de ir con otra mujer se podían dar varias situaciones: (1) enamoramiento (de mala convivencia y compleja o radical solución), (2) ser una cabrita loca (buscando activamente amigas, conocidas, vecinas o cualquier cosa que pudiera caminar con falda) (con éxito o sin él), (3) aprovechar la ocasión si se da (ocasiones puntuales en principio no programada. si se programan puede que se pase al punto (2). ( 4) Pactar con la pareja libertad sexual, intercambios, etc. (5) y la que él aconsejaba: PAGAR !.

En un local normal "de ambiente" se escoge, vas a la habitación, haces lo que pretendes o puedes y el contrato termina allí. Al salir suele haber DOS PUERTAS, la primera para volver al "bar" y el otro para salir. Si se cruza la puerta de salida todo se acaba dentro de las paredes y te ha de venir a la mente la frase "¿Quién paga duerme tranquilo". (Y yo que le daba otro sentido…).

Cuánta cultura y saber !. Pero había otra opción, la mia! (...).

La próxima vez que lo encuentre le preguntaré qué es aconsejable para el sexo opuesto.

PD: Existe el que quiere ligar y no tiene éxito. Es el fiel por circunstancia.

JP

LA CABRETA - LA CABRITA

LA CABRETA : 3-12-2016

M,havien comentat que a la Llacuna havia una pintura rupestre. Un petit dibuix d,una cabreta, a la base d,un cingle. Per internet vaig poder localitzar la situació de la pintura, però ja se sap que en viu les coses són diferents que per Google.
Vaig planejar la ruta en cotxe per acostar - me el màxim possible i deixar el tram final a peu. El cingle estava localitzat però no sabia el lloc exacte de la pintura. Faria una revisió per sota el cingle fins veure la cabreta.

Vaig aturar el cotxe passada la masia de Cal Peret i vaig seguir la vora d,una vinya a peu fins arribar al bosc. El cingle es veia a una certa distancia i la carena donava a la part obaga . L,ambient era fred i l,herba encara estava de color blanc.
Igual de camí trobaria algun rovelló, i per això portava una bossa de plàstic.

Al mateix arribar a bosc sortia un camínet que podia portar al lloc. Estaria be trobar el lloc fàcil, fer les fotos, trobar algun rovelló i tornar victoriós.

El camí era bonic però no anava cap el cingle, semblava que el vorejava. Al arribar a cert punts ja és veia que anava errat. El mapa que tenia m,avisava que hauria d,anar tot dret al cingle pel mig del bosc, probablement aprofitant algun pas de senglars o d,excursionistes millor informats.

De tornada pel primer cami va aparèixer el que semblava el primer rovelló, de  mida mitjana, bons colors i sa. La bossa de plàstic que portava a la motxilla era mullada perquè  havia vessat l,aigua, que ja em mullavà els pantalons i la jaqueta pel darrera. 
És veien altres bolets, però només agafaria un carlet i prou. Portaria la bossa durant tota la travessa. Un petit pas semblava indicar la via a seguir, encara que no estava massa clar. El caminet semblava desaparèixer una estona després  i es complicava el pas. Ara la pendent era considerable i es trobaven pedrots per tot arreu. La paret vertical s,acostava, i com més a la vora més pendent. Però la paret de la pintura ja era a la vora.
La verticalitat no deixava buscar bolets ja que calia les mans per agafar-se i grimpar.

L,agradable sensació d,arribar al lloc buscat es barrejava amb el dubte de trobar el petit dibuix. Només arribar a la paret trobes un mur construït en forma de mitja lluna, com protegint part de la paret. Aquesta paret s,alça uns vint o 25 metres i té parts on sembla a punt d,escagasar-se. Al terra i per la pendent  abunden els blocs caiguts de la paret i em fan mirar cara amunt  amb un  pel de desconfiança.

Sembla que és pugui repassar la base de la paret sense excessiva dificultat i perill, excepte a la part més baixa  que dóna al sud i a precipici. He mirat en deteniment tota la paret transitable un parell de vegades sense poder detectar la maleïda cabreta, que segur que m,ha mirat. Segur que he estat molt a la vora, i com passa de vegades, la sort no acompanya. Em conformo amb les fotos.
De baixada un cop de cul sense conseqüències tot i conservant la bossa amb el rovelló i un carlet. Una tornada  fàcil.  Mirant enrere impressiona màgicament el profund torrent que sembla empassar - se  el bosc en un forat fosc.

Ja a la vora del cotxe faig una ullada als bolets i només veig el carlet. La bossa no ha resistit la tornada i el rovelló s,ha escapat. També he deixat anar el carlet, per sol.lidaritat.
Ni rovelló ni cabreta. Però tenia ganes de veure les fotos i revisar per internet les fotos de la cabreta.

He estat al lloc, segur!

Les fotos estan bé, el lloc és bonic. Però hi ha una foto malaida ...  pots veure una petitissima imatge  d,un animalet,  així com una cabreta. La cabrona se m,ha resistit, s,ha amagat, però la tinc en foto. Algo es Algo.

I resulta que al mateix lloc hi ha una cova, la del presumpte artista. Això obligarà una nova visita, i la Cova no sé,   però vull mirar a la cara l,esquerp animal.

JP

LA CABRITA : 3-12-2016

Me habían comentado que en la Llacuna había una pintura rupestre. Un pequeño dibujo de una cabrita, en la base de un risco. Por internet pude localizar la situación de la pintura, pero ya se sabe que en vivo las cosas son distintas que en Google.

Tracé la ruta en coche para situarme lo más cerca posible del lugar y sólo dejar el tramo final a pie. El risco estaba localizado pero no sabía el lugar exacto de la pintura. Haría una pasada por la base del risco hasta localizar la cabrita.

Detuve el coche pasada la masía de Cal Peret y seguí el margen de una viña hasta llegar al bosque. El risco se veía a una cierta distancia y la zona daba en la parte sombría.  El ambiente era frío y la hierba aún estaba salpicada de blanco.

Igual de camino encontraría algún níscalo, por lo que llevaba una bolsa de plástico.

Al llegar al bosque un camino parecía llevar al lugar. Estaría bien encontrar el lugar fácil, hacer las fotos, encontrar algún níscalo y volver victorioso.

El camino era bonito pero no iba hacia el risco, parecía que lo bordeaba. Al llegar a cierto punto ya se podía ver que no era la dirección correcta. El mapa que tenía me avisaba que debería ir todo derecho al risco por el bosque, probablemente aprovechando algún paso de jabalíes o de excursionistas mejor informados.

De vuelta por el primer camino apareció lo que parecía el primer níscalo, de tamaño medio, buenos colores y sano. La bolsa de plástico que llevaba en la mochila estaba mojada porque había desparramado el agua, que ya me noté en los pantalones y la chaqueta por detrás.

Se podían ver otras setas, pero sólo cogería un carlet y basta. Llevaría la bolsa durante toda la travesía. Un pequeño paso parecía indicar la vía a seguir, aunque no estaba demasiado claro. El camino parecía desaparecer un rato después y se complicaba el trayecto. Ahora la pendiente era considerable y se encontraban pedruscos por todas partes. La pared vertical se acercaba, y cuanto más cerca más pendiente. Faltaba poco para llegar.

La verticalidad no dejaba buscar setas ya que se necesitaban las manos para agarrarse y trepar.

La agradable sensación de llegar al lugar buscado se mezclaba con la duda de encontrar el pequeño dibujo. Sólo llegar a la pared encuentras un muro construido en forma de media luna, como protegiendo parte de la pared. El acantilado se levanta unos veinte o 25 metros sobre la cabeza y tiene zonas donde parece a punto de romperse y caer. En el suelo y por la pendiente abundan los bloques caídos de la pared y me hacen mirar hacia arriba con un poco de desconfianza.

Se puede revisar la base de la pared sin excesiva dificultad y peligro, excepto en la parte más baja que da al sur y al precipicio. He mirado con detenimiento toda la pared transitable un par de veces sin poder detectar la maldita cabra, que seguro que me ha mirado descaradamente. He estado muy cerca, y como ocurre a veces, la suerte no acompaña. Me conformo con las fotos.

De bajada he caído clavando las posaderas en el suelo sin consecuencias aunque conservando la bolsa con el níscalo y el carlet. Un retorno fácil. Mirando atrás impresiona mágicamente el profundo torrente que parece tragarse el bosque en un agujero oscuro.

Ya en el coche doy un vistazo a las setas y sólo veo el carlet. La bolsa no ha resistido la vuelta y el níscalo se ha escapado. También he soltado el carlet, por solidaridad.

Ni níscalo ni cabrita. Pero tenía ganas de ver las fotos y revisar por internet las fotos de la cabrita.

He estado en el lugar, seguro!

Las fotos están bien, el lugar es hermoso. Pero hay una foto maldita ... puedes ver una pequeñísima imagen de un animalito, así como una cabrita. La cabrona se me ha resistido, se ha ocultado, pero la tengo en foto. Algo es Algo.

Y resulta que en el mismo lugar hay una cueva, la del presunto artista. Esto obligará una nueva visita, y la Cueva no sé, pero quiero mirar a la cara al arisco animal.

JP

COSES INESPERADES CAP EL PONT DE L'ARCADA - IMPREVISTOS HACIA EL PUENTE DE PIEDRA

 COSES INESPERADES CAP EL PONT DE L’ARCADA

Aquest mati de dissabte no m,he despertat gaire d,hora. Més aviat tard, per voler anar a buscar el pont de pedra. He anat a fer un cafè i encara no tenia massa clar si aniria al bosc o faria alguna altra cosa.

El mati pintava agradable i havia recuperat l,esma, perduda el dia abans.

Ja un pel tard he agafat el cotxe, quasi en reserva, i he enfilat cap a l,Ordal via els Casots. Deixant l,Ordal arribava a l,urbanització del Lledoner en uns minuts.  Una vegada dins, he parat per revisar en el Google maps el millor punt de sortida a peu. Justament era al cantó més allunyat del punt planificat de sortida, però en deu minuts ja estava al lloc.

La temperatura era agradable i des del punt de sortida és podia veure el camí  que m,havia d,acostar al pont de pedra de l,Arcada. Com no coneixia la zona he iniciat la baixada per un camí que estava ben senyalitzat i posava prohibit el pas en un indicador. Però el piló que aguantava la senyal i la cadena havien estat tombats.

Era probable que la via em portes al camí o que m,acostés. I així ha estat després de 500 metres. Mil·limetrat.

Direcció sud, am  el sol de cara quan la serralada ho permetia, iniciava la part difícil,  que era la de saber quan sortir del camí cap el cantó dret (ho havia investigat).

Probablement estaria indicat (preguem...).  En vint minuts hauria de trobar el trencall i adreçar - me cap a la formació geològica. Però  si no havia indicador resultaria dificil trobar res.

Als deu minuts no semblava que hagués massa info de res i això  si , semblava bona zona per bolets, però no trobaria el pont de l,Arcada. (Es una formació natural en forma d,arc d,uns sis metres de forat dins un petit torrent. La zona es boscosa i rocosa, molt ordalenca).
Però faria una cosa poc habitual  en un mascle com cal. 
Sentia unes passes ràpides darrera meu i al girar - me  va aparèixer un esportista corrents. I sense pensar - m,ho dues vegades vaig preguntar - li pel pont. El corredor va disminuir el seu ritme però sense intenció de parar, tot i que em donava indicació del lloc.

Com a cosa normal vaig començar a córrer  al seu costat i m,anava indicant el troç que faltava (uns revolts de camí enllà). Després  havia de prendre un camí a ma dreta i no parar fins que s,acabés, i llavors trobaria la formació.

Llavors m,explicava com els eco - terroristes havien tret les indicacions per evitar que els mortals domingueros fessin malbé aquella zona, com reservat per gent digna com ells. Tot seguit m,explicava que passat el trencall del pont, no gaire lluny, havia l,arbre  de pedra , una pedra on unes heures havien format un barret que li donava aparença d,arbre.

Això mentre seguíem corrent com parella incompatible.  L,home em deia que passa't el pont de l,Arcada i escalant una mica trobaria un camí, i a la vora una cova amb dues boques, bonica de fotografiar.
M,ensenyaria el trencall i l,arbre si seguia corrent amb ell, molt amablement.  I així havia de ser. Vam passar de llarg del trencall del pont i després podia anar enrere. I corrent, corrent vam arribar al arbre de pedra, que això  semblava i que no hagués vist sense l,amable informador. Allí ens vam acomiadar.

Al arribar a casa he estat pensant en que lo de la carrera ha estat una mica surrealista. Estrany  de collons.

Després, ja arribant al pont de pedra es sentien veus de boletaires (estaven convençuts que ningú els escoltava), o de eco terroristes?  Bé, el pont es espectacular i bonic, en un racó de bosc ple de forats, d,avencs.

Els comentaris escatològics dels personatges boscosos no eren de boletaires sinó de espeleòlegs, que he anar a conèixer perquè m,han dit que estaven en un avenc.

 He fotografiat també tres forats per aquell troç de bosc.
Sortida curiosa, inesperada, diferent. Visca els imprevistos de bon acabar!. Gràcies runner.

IMPREVISTOS HACIA EL PUENTE DE LA ARCADA

Esta mañana de sábado no me he levantado pronto. Más bien tarde, por si quería ir a buscar el puente de piedra. He ido a tomar un café y aún no tenía muy claro si iría al bosque o que.

La mañana estaba agradable y había recuperado la “fuerza”, perdida el día anterior.

Ya un poco tarde he pillado el coche, casi en reserva de gasolina, y he subido hacia el puerto de Ordal vía los Casots. Dejando el pueblo de Ordal llegaba a la urbanización El Lledoner en unos minutos. Una vez allí, he parado para revisar en el Google maps el mejor punto de salida a pie. Justamente estaba en el lado más alejado del punto planificado, pero en diez minutos ya estaba situado.

La temperatura era agradable y desde el punto de salida se podía ver el camino que debía tomar para acercarme al puente de piedra  de la Arcada. Como no conocía la zona he iniciado la bajada por un camino que estaba bien señalizado y ponía prohibido el paso en un indicador. Pero el pilón que aguantaba la señal y la cadena habían sido tumbados.

Era probable que la vía me acercara al camino a seguir. Y así ha sido después de 500 metros. Milimetrado.

Dirección sur, con el sol de cara cuando la cordillera lo permitía, iniciaba la parte difícil, que era la de saber cuándo dejar el camino hacia el lado derecho (lo había investigado).

Probablemente estaría indicado (roguemos ...). En veinte minutos debería encontrar el desvío y dirigirme hacia la formación geológica. Pero si no había señal resultaría difícil encontrar nada.

A los diez minutos no parecía que hubiera demasiada info de nada y eso sí, parecía buena zona para setas, pero no encontraría el puente de la Arcada. (Es una formación natural en forma de arco de unos seis metros de agujero en un pequeño torrente. La zona es boscosa y rocosa, muy de la zona del Ordal).

Pero haría algo poco habitual en un macho de nivel “1”.

Sentía unos pasos rápidos detrás de mí y al girarme apareció un corredor. Y sin pensarlo dos veces le pregunté  por el puente. El deportista disminuyó su ritmo pero sin intención de parar, aunque me daba indicaciones del lugar.

Como algo normal empecé a correr a su lado y me iba informando de la distancia pendiente (unas curvas de camino más allá…). Después debería tomar un camino a mano derecha y no parar hasta que se acabara, y entonces encontraría la formación.

Entonces me contó como los eco-terroristas habían sacado las indicaciones para evitar que los mortales domingueros estropearan esa zona, como reservado para gente digna como ellos. Seguidamente me animó a descubrir otro sitio, que pasado el desvío del puente, no muy lejos, estaba el árbol de piedra, una piedra donde unas hiedras habían formado un sombrero que le daba apariencia de árbol.

Esto mientras seguíamos corriendo como pareja incompatible. El hombre me decía que pasado el puente de la Arcada y escalando un poco encontraría un camino, y cerca, una cueva con dos bocas, bonita de fotografiar.

Me enseñaría el desvío y el árbol si seguía corriendo con él, muy amablemente. Y así debía ser! Pasamos de largo del desvío del puente y luego podía ir marcha atrás. Y corriendo, corriendo llegamos al árbol de piedra, que eso parecía y que no hubiera visto sin el amable informador. Allí nos despedimos.

Al llegar a casa he estado pensando en que lo de la carrera ha sido un poco surrealista. Vaya. extraño de cojones!

Después, ya llegando al puente de piedra se oían voces de buscadores de setas (estaban convencidos de que nadie los escuchaba), ¿o de eco-terroristas? Bueno, el puente es espectacularmente bonito, para mí,  en un rincón de bosque lleno de agujeros, de, simas.

Los comentarios escatológicos de los personajes boscosos no eran de buscadores de setas sino de espeleólogos, que fuí a conocer porque me dijeron que estaban en la boca de una sima.

He fotografiado también varios agujeros por aquel trozo de bosque.

Salida curiosa, inesperada, diferente. Viva los imprevistos de buen fin !. Gracias runner.

JP