LLOP

 

-Que sí Roser!,  en Miquel està rar de collons! Des de que sortim junts mai l’havia vist com ara. S’ho vol menjar tot! Vol més diners, vol manar més, vol que tothom li llepi els peus, no te temps per res més. I va  corrent a tot arreu, li agafarà alguna cosa.

-Tranqui-la Mamen, té una pujada de tonteria, ja li passarà. Ara gaudeix del massatge, que nosaltres també ens hem de cuidar.

La Roser i la Mamen havien quedat en trobar-se al saló de massatges habitual. Si els massatgistes “passaven el tall” igual “rematarien” la feina.

Ho feien de tant en tant, quan tenien coses que explicar-se. La Roser havia trobat un saló on la pedicura era un art i et deixaven unes mans “que ni les princeses”. La Mamen i la Roser es coneixien des de que van coincidir a quart d’ E.S.O, mateixa escola i classe. Des de llavors, a part d’una etapa on buscar un noviet que valgués la pena que les va separar una temporadeta, sempre havien mantingut el contacte. I les xerrades al saló de massatge eren ja un clàssic, igual que els “postres” del massatge, com elles ho anomenaven.

Un polvet per aquí o per allí no feien mal a ningú, i elles també tenien dret a esplaiar-se una miqueta.

...

Aquell dimecres era important pel Miquel. Havia quedat amb en Javi a un “golf”. Li havien de presentar un càrrec important de l’Ajuntament de Barcelona, que li podria anar d’allò més bé per un contracte.

En Miquel estava treballant per una multinacional del sector informàtic i que gran part del seu negoci estava en les institucions públiques i ajuntaments. Les relacions públiques formaven una part important de la feina. Això obligava a llargs sopars i “postres”. S’havia de seguir la corrent i fer sentir bé els “convidats”. S’oferia tot el que volguessin, a fi de que quedessin satisfets. Era bo pel negoci.

Em Miquel era un triomfador, un crack. Havia pujat com l’escuma després de sortir d’ ESADE i passar un parell d’anys a Boston, on va cursar un màster.

Va arribar quasi puntual a la trobada al camp de golf. Havia anat corrents, com sempre. El seu temps era molt important i l’havia d’aprofitar fins el darrer segon. Venia de discutir amb l’advocat el contracte amb un ajuntament d’ on havia aconseguit lligar per tres anys els serveis informàtics. Van ser varies nits de durs treballs de convenciment amb la col·laboració de la Merche, la seva “amiga” per aquelles feines.

La Merche es feia passar per amiga del Miquel (i en part ho eren). Era una “treballadora de la nit” d’alt nivell. Un metre seixanta cinc i una cara de nena que feia fondre els seus possibles clients. La va conèixer en un cocktail a Pedralbes, a casa d’uns amics. Els seus amics eren benestants de la zona alta, dins de les famílies “bien” de la ciutat. Allò si que era nivell. La Merche treballava fent que els convidats es sentissin estimats, però sense que es notés que era una feina. La Merche era simplement encantadora. Vestia amb elegància i un dissimulat toc d’exotisme. Moreníssima per melena negra i ulls blaus de gata. Si portava pantalons cenyits marcava unes cuixes i un cul que no tenien competidor. Era una garantía d’èxit, sempre que el seu preu encaixés en el pressupost.

A més, el Miquel, de tant en tant, quan els dos parlaven de negocis, es deixaven anar una mica i la seva amistat gaudia de pocs secrets. En Miquel sabia que és el que llogava amb tot detall.

...

El Javi estava esperant a la barra del bar del golf. No se li podia veure la cara ja que estava a contrallum d’un finestral per on el sol donava una tonalitat groga a mig bar. Però en Miquel va anar directament fins el seu amic ja que s’havien citat allí.

L’ambient era net i com cal. No havia xusma per allí. En Miquel portava les piles posades i l’extra de benzina blanca se li notava en els continus moviments al nas, els ulls una mica vidriosos i el respirar cap a dins com si moquegés.

-Hòstia Miquel, sembla que vagis passat! A veure si espantaràs al mamón d’avui. Sobretot parla tranquil·lament i dóna-li confiança, que sembla una mica espantadís. Si li saps entrar bé te’l faràs teu!. Recorda que necessito pasta aviat i no em pots fallar.

...

En Miquel va saber ensabonar bé el buròcrata i les propostes que li va fer li van semblar prou interessants per parlar més tranquil·lament del contracte en qüestió. Quedarien la setmana següent per conèixer els detalls del “concurs” que es faria per triar l’empresa guanyadora.

Era un tràmit normal conèixer la “forma” del concurs i una avantatja saber els aspectes de valoració.

...

En Miquel estava predestinat al poder i a manar. Tampoc li podia faltar gaudir de les bondats de la vida. Res podria aturar-lo, ho tenia tot.

Els dolços diners ho podien tot, i anaven arribant cada vegada més ràpid. El negoci que estaven arrencant amb en Javi seria la palanca definitiva. Muntarien una “assessoria” per facilitar l’accés a contractes públics i privats. Volien rendibilitzar els seus contactes, tan els resultants de les gestions ja fetes com els companys d’estudis i les empreses relacionades.

A més, en Javi volia que estiguessin dins “l’olla” uns inversors que necessitaven blanquejar diners. Era tot apropiat per fer el salt.

Tots aportarien part del capital per iniciar l’empresa. En Miquel i en Javi tindrien el 51 % i la resta la posarien els altres socis.

En Miquel estava pagant una hipoteca pel pis on vivia amb la Roser i l’apartat de varis (de les despeses) era prou fort. El sou era prou bo com per cobrir-ho tot i per tenir uns estalvis. Tot i que darrerament les seves accions a Borsa havien baixat un pel.

Ara bé, l’esforç per la nova empresa, tot i que l’olor dels diners era forta, suposava un desequilibri en l’economia del Miquel. Quedaria sense el raconet dels diners que li van donar els pares al marxar a viure fora de casa. Eren 400.000 € que la seva simple presencia el feien sentir còmode i tranquil.

Al vespre havia sopar amb el Javi per parlar de l’empresa, de CONTAKT ADVISORS. Ja tocava dipositar la “pasta” i era la reunió prèvia amb tots els socis. I tot i que en Javi sempre parlava dels “altres socis” només coneixeria una cara i el nom de l’empresa dels “altres socis”.

 

 

Els “altres socis” eren pura obscuritat. No semblava massa clar lo d’aquella gent. No podia imaginar d’ on havien sortit i que hi feia en Javi per allí al bell mig. I el meu amic Javi, estava totalment animat i decidit.

Cadascun dels tres socis posàvem 300.000 €.

...

La Mamen l’animava a tirar endavant amb aquell negoci, i mira que no s’acostumava a posar en res de diners. Suposo que com era també bon amic d’en Javi i la Roser, li agradava la idea de la societat, i de tenir més diners.

En Javi tenia la funció de “remenar” els bancs i la constitució oficial de l’empresa. Anava informant de cada pas.

La Mamen estava cada dia més contenta. Ben bé, les dones són ben estranyes.

Dos dies després de la “constitució” i d’haver iniciat l’aventura de CONTACK AD., estava fet un sac de nervis. Sort de la farlopa que el mantenia amb els cinc sentits ben “tensos”.

Tornaria més d’hora a casa a buscar uns documents que guardava a casa, per prudència i discreció. Al posar la clau al pany va escoltar com si hagués gent parlant. Segurament la Mamen parlava per telèfon.

Al obrir la porta no va veure ningú al menjador, encara que seguia sentint veus, i somriures, i xiscles. La pista el portava fins l’habitació, on després d’obrir la porta un parell de pams, va veure l’esquena de la Mamen. Estava muntant un paio que li clavava les ungles a les cuixes. Eren pura i fastigosa felicitat i ell un imbècil que no sabia si marxar, apuntar-se a la moguda, desenfundar la catana o tirar-se pel balcó. El cor se li va accelerar fins al descontrol...

-Hòstia Miquel, que fas aquí!

M’havia quedat com un estúpid plantat mirant l’escena. I la veu no era de la Mamen, sinó del paio aquell, que era el Javi. Ara, tot i que el cervell del Miquel estava estrebat, confús i accelerat, demanava actuar, però sense saber com.

El cos li demanava explotar, i va fer una ullada al seu voltant, com per aclarir les idees en base a lo que trobés, i la catana del menjador el va ajudar a decidir-se. El cos li demanava trencar, canviar, rebentar. Les neurones del Miquel estaven en ple creuament i de curtcircuit. En Miquel era una bomba abans de l’escena “romàntica” de la seva putona parella amb el fill de la gran puta del seu amic de l’ànima, amb qui s’havia jugat els diners.

Va ajustar la porta amb el cínic comentari de :

-Seguiu, seguiu, aneu fent...

La veu de la Mamen es va sentir per primera vegada:

-Hòstia, hòstia, hòstia, quina merda!

En Miquel va dirigir-se cap a la catana que estava col·locada a la paret que pilotava tota la sala, vora la tele, en un lloc d’honor. El seu cervell col·lapsat el feia sentir com en un somni. Els ulls del Miquel observaven, com mig tancats, una escena de la que era protagonista. La mirada borrosa estava clavada a aquella antiga arma que l’estava cridant sense veu. Les seves mans van tocar la part superior de la funda com en un gest sectari, com habitual, com demanant permís.

La funda i el mànec eren la única imatge clara que captaven els seus ulls sorrencs. El somni real no era dominable, com ell mateix. El temps s’havia aturat, així com els batecs del cor eren ara inexistents. El seu cos anava a la seva i no obeïa. El cervell s’havia tancat darrera una porta dins la closca i algú altre portava les regnes d’aquell cos en ple somni.

Suaument la ma dreta del Miquel va agafar el mànec d’ivori de l’espasa japonesa, detalladament treballada i amb les parts més enfonsades d’un color cru i gris. En el mànec havia una representació de l’ infern amb multitud de cossos apilotats i patint de dolor. A la part més externa del mànec, la que quedava fora de la mà, per sota, un cap de drac amb la boca oberta i escopint foc mirava el Miquel com esperant l’ordre d’atac.

La mà esquerra va prémer la funda per permetre extreure la fulla amb aquell soroll de les pel·lícules que es tan atractiu, tan metàl·lic i fascinant.

Aquell objecte donava força al braç que també es sentia poderós. Unes espurnes brillaven dins el cervell del Miquel i es passejaven al voltant de la catana com una postal de Nadal.

La imatge de l’habitació era borrosa excepte aquella esmolada eina. Ara les dues mans agafaven aquella fulla i s’encaraven a l’habitació més concorreguda del pis, sense pensar en què feien les dues persones que havien de ser el seu suport.

La porta de l’habitació no pesava gens i una petita puntada de peu la va obrir quasi totalment, amb un petit gemec quan arribava al final del seu recorregut.

El Javi estava dempeus, ja amb la roba interior, un detall per la seva part. L’estampat del boxer no li esqueia gaire bé, tot i que cap disseny l’hagués trobat interessant, donades les circumstàncies. Va començar l’ intent d’explicació :

-Perdona Miquel, però voldria explicar-me, no volia arribar aquí, però un dia, sense saber ben bé com, va passar i ...

....

La Mamen estava arraulida dins el llit amb les mans a la cara, com esgotada, desencaixada i plorosa.

Uns segons després de l’entrada del Miquel i de les explicacions del Javi va aixecar el cap i la imatge de tots dos amics de l’ànima mirant la catana els va transformar l’expressió de la cara i el terror i la por els va enfonsar els ulls i els va ennegrir el contorn.

Tots dos van canviar l’enfocament dels seus ulls a la cara del samurai ocasional i va ser llavors quan es van ensorrar. No sé ni importava que hi van veure, però la mort acompanyava aquell cos adormit i posseït per l’Inconfessable. El deliri del moment no estava amagat darrera la closca del seu cervell, sinó que brillava en els seus ulls bojos.

El Miquel no estava escoltant res del que li deia el Javi. La seva companya no va obrir la boca (igual la tenia cansada).

La mirada del Javi seguia la fulla polida com s’aixecava cap el sostre amb els ulls del Miquel clavats en la cara de la propera víctima. Si alguna cosa deien els ulls del Miquel eren que la mort havia arribat.

La fulla va caure sobre el cap de l’amic de l’ànima per endur-se-la al món dels morts, tot i que en el transcurs del cop indolor al cap del Casanova va poder gaudir de la visió del samurai d’una forma que mai ningú podria explicar. Durant dos segons, mentre la mort encara no havia estat descoberta pel cap dividit, va veure el seu ex-amic des d’un diferent punt de vista.

El cop havia clavat la fulla fins l’estern, i el cop havia estat lleugerament inclinat degut a que en Miquel era destre. El tall baixava virant cap a l’esquerra, però no tant com per que caigués cap part del cap. Es van mantenir separats i quedant una espècie de “V”.

El cos ja quasi mort va plegar-se pels genolls, braços caiguts i reposant el cap dividit sobre els peus del llit. Uns moviments lents. La sang va enfosquir l’edredó, al voltant del cap, mentre aquesta no parava de brollar.

Els tremolors de la Mamen, agafant l’edredó i ja amb la mirada perduda no pronosticaven res de bo. Tampoc podia formar cap paraula. La por té aquestes coses, col·lapsa.

...

Els ulls perduts de la Mamen estaven clavats en el broll del seu amant i sentia el fred de la por i del descontrol. No podia pensar en res més ja que veia un mal negoci per endavant. Molt diferent del negoci que havia planejat amb en Javi, que consistia en marxar amb les butxaques plenes dels diners del nou negoci, deixant al Miquel sense res i amb uns socis no gaire amigables.

Havien preparat tot per fer veure que el Miquel es quedava tots els diners i tenia intenció de fugir. Els amics del Javi s’encarregarien d’en Miquel...

Encara que tan fotia, en Miquel no sabria mai res d’aquell assumpte. Coses de la vida.

 

El Miquel es va acostar a la “seva” tauleta de nit, probablement per costum, i posant la fulla de la catana, amb encara alguns regalims vermellosos, sobre les cames de la Mamen, va clavar un cop lateral cap el coll de la noia.

La noia va veure (bé, no del tot bé),  sense fer cap moviment, com aquell tros de metall s’acostava lentament i li segava el cap. Els negocis s’acabaven allí. Per tots.

El soroll de la catana al caure al terra no va ser percebut per ningú, ni per en Miquel, que no estava massa atent ...

...

Va marxar del pis cap el pàrking on havia deixat el cotxe. Només volia marxar, sortir, fugir, amagar-se, o què? L’aire viciat del Pàrking només el va fer notar que ja no estava dins l’ambient carregat del seu pis, tot i que encara li semblava que tot succeïa com si estes veient una pel·lícula.

El potent Mitsubishi estava en el mateix lloc on l’havia deixat, normal. Al pujar i agafar el volant va notar com el cor es descarnava i l’estomac s’encongia. Va sortir lentament del soterrani i va parar sobre la cera, en espera que el transit el deixés sortir a la via. Aquelles sensacions semblaven com un despertar del “somni”, del col·lapse.

Al trobar-se rodejat de cotxes va sentir-se acompanyat en el “no res”. Semblava que tots aquells cotxes no sabessin on anar, però aquella reflexió no el va convèncer i semblava que algú estava esperant instruccions. Ell mateix esperava instruccions. Del seu interior.

Ell necessitava continuar vivint en aquella pel·lícula, ja que reconèixer el que havia passat el superava i  ho havia bloquejat. El seu cervell, el seu interior, seguia manant. Per sort per ell, per salvar el moment.

El peu del accelerador estava temptat de prémer amb força, però la saturació de l’avinguda no permetia res més que fer cua i anar parant pels semàfors, que semblaven tots vermells. Venien ganes de donar un cop al cotxe del davant.

El semàfor en verd i el moviment dels cotxes que el precedien el va fer prémer el pedal del gas. Anava endavant, era la única instrucció que li donava al vehicle. La Diagonal es feia estreta, obscura, desagradable. Semblava fosc i era de dia, i el cos seguia “desconnectat” de l’entorn, només mantenia una amistat de costum amb el cotxe, que el protegia. Era com estar endormiscat davant el televisor, mig conscient, amb un alt grau d’esperit a la sang i a la resta del cos, sense ningú que el veiés.

Plaça de les Glòries, cap a Diagonal Mar, Cinturó Litoral fins Parc de la Trinitat, i cap a Granollers. El cotxe portava l’automàtic. Volia prémer el pedal com si aquest fet millorés la situació.

....

La policia revisaria l’escena del crim a casa del Miquel i la Mamen, ara ja només del Miquel. La brutalitat, la sang per tot arreu, la catana, les empremtes, els morts; les primeres idees apareixien al cap dels investigadors. Semblava tot massa evident, massa fàcil. La inspectora Mora  va pensar que les evidències apuntaven al Miquel i que acostumava a ser la veritat. Només en els casos de sicaris i assassinats planificats es podia perdre la pista precisa. Els cassos per delictes econòmics eren més tristos segons ella, ja que les evidencies no acabaven portant la justícia al seu lloc i els diners i els advocats condicionaven excessivament les actuacions. Eren assumpte d’altres especialistes. A la inspectora només li interessaven els assassinats, una passió per ella...quasi morbós.

La sang i la violència la feien sentir més implicada, si això podia ser. La inspectora era reconeguda per la seva efectivitat i per la radical separació de feina i vida privada. Ningú sabia si tenia parella o tenia fills. El tema estava prohibit.

.....

El cap del Miquel semblava que estigués cremant, el cor accelerava, a ritme de les revolucions del cotxe, sense direcció concreta però havia de ser lluny, ben separat de tot allò que volia deixar enrere, sense saber el què.

Agafava els creuaments per intuïció, com si fos un robot amb instruccions concretes. Sense saber ben bé quan portava conduint va adonar-se del rètol que avisava de la proximitat de Vic. Va seguir, ara mirant com estava el dipòsit de gasolina.

Després d’omplir el dipòsit va seguir, cap al nord, cap el fred, cap a la muntanya. A Ribes de Freser va sortir per agafar una carretera secundària, va passar per Queralbs i fins que se li va acabar la carretera a un lloc anomenat Coma de Vaca.

Allí, dins el cotxe es va posar a dormir, no volia pensar, dormir com si dormint s’acabés el malson.

...

La primera llum del dia i el fred van fer que obrís els ulls. Mal de cap, la gola seca, pensaments inconnexos, recordant el que havia passat el dia anterior, buscaria un lloc on fer un cafè... i compraria un bon anorac. Només tenia clar que no tornaria a Barcelona.

Va mirar pel mòbil on estava i a on podia anar, suportant malament aquell sentiment de por, ràbia i incertesa. Va baixar per la carretera fins a Ribes de Freser i es va aturar a peu de carretera on va veure el primer cartell que indicava que podia prendre alguna cosa. En un racó de l’establiment, assegut en una taula menuda va pensar que el deuria estar buscant la policia. Alguna mirada el feia sentir com si el reconeguessin quan probablement era simplement curiositat per un desconegut.

A certa distància, darrera la barra, un televisor anava donant les noticies; lo de sempre fins que va escoltar que a ciutat havia succeït una mort de “gènere”, de forma molt violenta. El cor va reaccionar amb un increment de pulsacions fins a la incomoditat d’un cert mareig.

El cafè estava cremant i va fer unes mossegades al croissant que havia demanat. Calia pensar, i ràpid. Roba d’abric, menjar i aigua, diners...i un calçat per la muntanya. Passaria uns dies on no el poguessin trobar.

El telèfon no duraria gaire perquè ja estava a un 40% de càrrega mentre pensava que millor destruir-lo per evitar que el localitzessin. Havia utilitzat la tarja per pagar la roba i les botes, que podia ser una forma de localitzar-lo també. No podia quedar-se quiet. Al Google va mirar on podia refugiar-se i no trobar gent. Si anava cap a Núria hauria massa gent. Passat Queralbs, a la dreta, havia una carena on no s’hi veien masies ni cap poble, deixaria el cotxe fins on pogués arribar i seguiria a peu, tenint cura d’amagar bé el vehicle.

I així es va trobar en un corriol menut on de vegades costava passar, senyal de poc transit. Feia fresca tot i el sol que pujava. A la motxilla una ampolla d’aigua, fruits secs, dues llaunes i duia posades les noves botes i el gruixut anorac.

I el mal de cap, que a estones el confonia. No es sentia bé, com sota els efectes de l’alcohol, en un núvol que li feia veure-ho tot com en un somni, vivint una irrealitat que de tant en tant el posava de peus a terra pel fred, el vent o la gana.

Què estava fent, amagar-se? Fugir de la realitat? Fins llavors algun porret o una beguda ben forta havia solucionat el desig de fugir una estona de la crua realitat, sense pensar perquè ho feia, no calia. Ara havia estat empès a un lloc sabent perquè però com si l’haguessin conduit. Sabia que havia de seguir, no sabent cap a on, però es deixava portar com si no hagués res darrera la seva vida.

Caminaria fins a trobar refugi, un lloc on passar la nit. L’aire era fresc però s’aguantava bé mentre eres al sol, no així quan l’ombra tapava els raigs que s’agraïen. En el corriol s’hi veien restes d’excrements d’animals, que feien pensar en el perquè fins llavors no havia ni pensat en que estaria bé saber de quin animal eren, i alhora perquè hi pensava en això. Aquells pensaments tan a dins seu, com si parlés amb sí mateix, li provocaven una sensació d’estar dins un continent que el movia com si fos una espurna dins el cos, com si el seu ésser hagués descobert que no era físic.

Una ventada el va fer despertar dels pensaments que l’endinsaven dins la ment. No estava bé, la particular situació en que es trobava l’havia trastornat, ho sabia. 

No havia abandonat el telèfon per oblit i va pensar en utilitzar aquest per saber si havia algun refugi per allí. La falta de cobertura el va fer decidir d’abandonar-lo allí mateix. Va trobar un amagatall en un punt que el permetria reconèixer-lo en cas de voler-lo recuperar més endavant. Unes pedres arran de camí que l’havien cridat l’atenció perquè formaven com un cercle natural.

La pujada es feia dura encara que es sentia bé per continuar. El seu cervell li deia que el primer que havia de fer era pensar en la situació en la que estava i preveure el que volia fer. Estava desfermat, com alliberat de tot i sense consciència de la situació. Va pensar en si era bogeria o por, o si volia emprendre un camí sense tornada perquè no havia res que el lligués en la seva vida passada. Només volia oblidar, lliurar-se de la tortura que significava el que havia deixat enrere.

El bosc li feia companyia però sabia que tot tenia un preu. No estava avesat al camp i les pel·lícules no eren suficient per saber que fer si passava una temporadeta per allí. Sempre havia l’opció de fer una escapada a algun poble per proveir-se de  menjar o alguna eina. Però no podia fer servir la tarja o l’enxamparien encara que ja l’havia fet servir i podien seguir les seves passes, o això només passava a les pel·lícules?

Perquè s’estava amagant allí si no ho coneixia?, s’havia deixat portar expressament per evitar pensar...

La seva buidor interior no encaixava en aquell bosc lliure i feréstec, començava a pensar en un destí predeterminat pel seu subconscient o per un inici de bogeria.

Una taca mental volia esborrar tot lo anterior a aquell bosc on cada passa era un anar a una llibertat no buscada.

El camí va canviar de direcció per acomodar-se a l’orografia, l’obligava a voltejar les pendents i les parets de pedra que impossibilitaven una ascensió directe.

Si volia passar la nit per allí hauria de buscar refugi, va ser llavors quan va pensar en que una manta o un sac de dormir haguessin estat bona idea, poder fer foc no seria problema mentre aguantés el encenedor, el tabac s’acabaria. A tenir en compte per si havia de tornar de compres.

El migdia il·luminava les parets quasi blanques, provocant mal als ulls al mirar-les i recordant-li que comprar una gorra hagués també estat una bona idea. Davant una vista impressionant va agafar un caminet quasi inapreciable que semblava no portar enlloc, idoni per trobar un lloc tranquil, allí on semblava que les pedres es fonien amb una torrentera estreta. Volia trobar un lloc a raser, d’un accés relativament difícil,  fora del pas dels excursionistes o de visites, descansar uns dies i recuperar la seva ment que era conscient havia perdut.

No era prou lluny de la civilització, ho sabia, però aviat es faria fosc i si no trobava algun lloc a raser ho passaria malament. Alguna balma, un racó protegit, un clot que es pogués cobrir amb branques, on es pogués fer foc. Ja fora de qualsevol camí pensava que no trobaria res apropiat, tot i les esgarrinxades que duia a les cames. Unes passes més, direcció el rocall que quedava ja a la ombra, senyalant la caiguda del sol. S’havia d’espavilar, de decidir, ja no podia caminar gaire estona més. Vora unes grans pedres va veure un racó, no una cova o un forat decent, sinó unes pedres que, cobertes amb alguna cosa podien servir per aquella nit. Es va afanyar a buscar branques, pensant que tampoc portava cordill ni cap corda, reconeixent que allò no era lo seu. I començava a refrescar, a fer una mica d’aire, a sentir com el cos li demanava descansar i escalfor. Faria un foc arranat a la paret que li quedava a l’esquena i que l’ajudés a passar la nit, la primera nit a la intempèrie.

 

...........

 

La inspectora Mora es va reunir a la comissaria amb un parell dels seus homes després d’haver estudiat el cas. El lloc dels fets deixaven ben clar que havia estat un assassinat i després d’haver comprovat qui eren els morts i les empremtes al mànec de l’espasa semblava bastant obvi que el principal sospitós fos el marit de la difunta, el sr. Miquel Sancho, desaparegut en aquells moments.

Havia donat avís per buscar-lo al cos de mossos i altres cossos policials com a sospitós d’assassinat. Un dels seus homes, al regirar la casa on havien succeït els fets havia trobat, en el telèfon de la morta, el número del mòbil del sr. Sancho. Havia intentat fins i tot trucar-lo però no va contestar. Això havia fet pensar al Miquel que la policia l’estava buscant.

El seguiment del mòbil havia situat el fugat per la zona del Pirineu, així com la despesa de la tarja de crèdit. Havien comprovat si el matrimoni tenia una segona residència per la zona, no sent el cas. Havien avisat a l’ajuntament de Ribes de Freser del cas, així com totes les poblacions veïnes i també a la policia fronterera per si marxava a França.

La inspectora va pensar en les seves sortides per la muntanya d’uns anys enrere i que ara enyorava. No era el mateix pensar en aquelles muntanyes per gaudir del paisatge i la natura com per perseguir un criminal. Asseguda a la seva taula s’organitzava per com dirigir aquella investigació. Havia rebut alguna trucada “de molt amunt” perquè aquell assassinat s’havia convertit en una icona de la violència de gènere, així com alguna publicació morbosa que va impactar a tots els curiosos que gaudien de l’espectacle de la realitat.

Com a dona li havia costat molt aconseguir aquell càrrec que degut al seu bonic físic provocava comentaris malintencionats (i tenir un pare amb un alt càrrec polític). Ho sabia i sense voler-ho la feia vestir i comportar-se molt seriosament. No volia que ningú desviés l’atenció sobre els temes de la feina, però sabia que a les seves esquenes es comentava de tot.

Fora de la feina no feia gaire vida social, especialment després de la seva separació d’en Ricard. Mica en mica, gràcies en part a la dedicació a la feina i ajuntar-se a un grup excursionista quasi bé obligada per una amiga, l’ajudava a passar aquella trista etapa.

............

Era la pau de la solitud, de reconèixer que el que feia i el que pensava semblaven coses diferents, però que era ell qui es guiava d’alguna manera. No estava actuant fredament, ho sabia, i hauria de recuperar el seu bon sentit comú per saber què hauria de fer. No volia acceptar el que havia passat i alhora n’era conscient. La nit, dormir, pensar.... demà estaria millor.

La nit va arribar així com un aire fresc que calava els ossos, així com sorolls desconeguts, segurament branques que es fregaven pel vent o animalons que sortien perquè era el seu torn. No havia animals perillosos per aquella zona, a no ser que hagués algun os o senglar. Els senglars no eren perillosos, i l’ós?

El fred, el terra, el soroll, els nervis....mala nit veia a venir. Aquell raconet protegit per una paret no havia estat la millor idea per passar la nit. Intentaria tancar els ulls i dormir, tapat amb tot el que tenia. El seus pensaments només podien orientar-se en buscar un lloc millor per passar la nit si es que aquella aventura havia de durar més. L’endemà buscaria un lloc millor.

S’estava glaçant, els peus i les mans adolorides. El foc havia de ser més poderós, però amb la coberta de branques i aquell vent podia provocar un incendi, i només li faltaria haver de sortir corrents.

Fet una bola quasi a tocar del foc va aconseguir aclocar els ulls. L’endemà, a les primeres llums seguiria camí.

.........

L’inspectora Mora estava esperant notícies dels agents de la zona per prosseguir la investigació. Va trucar al cap dels mossos de la zona per saber si havia algun indici del sospitós, però fins aleshores, a part de la botiga on va comprar roba, ningú l’havia vist. L’endemà l’avisarien de que un pagès havia trobat el cotxe mal amagat sota unes branques.

.........

En Mi quel s’havia posat en marxa, muntanya amunt, ara ja amb el cap més clar. S’amagaria uns dies per decidir que podia fer. Significava passar gana i fred. Si tornava a algun poble per provisions se li acabarien els diners, ja que no voldria fer servir tarja de crèdit. De moment buscar un bon refugi i temps per pensar.

Com més amunt anés més fred però més tranquil·litat, com més distanciat de corriols i camins seria més fàcil amagar-se però la dificultat d’avançar superior. Sense el mòbil no podia analitzar ni a on anava i tampoc on era, només el que recordava de la darrera vegada que va mirar el Google Maps, encara que no li aportaria massa informació.

Menjaria una mica del poc menjar que va comprar, una llauna. Li venia al cap que hauria de caçar o pescar, tot i no tenir estris per fer-ho. Podria fer foc per l’encenedor i pels llumins que va comprar tot i que hauria estat millor comprar uns quants encenedors.

Li sortien merles mentre passava per algun torrent i algun altre petit ocell que no coneixia. Algun conill s’havia creuat desapareixent en segons. Sabia que el més important era trobar un lloc, arrecerat i segur, tranquil de excursionistes o visites imprevistes.

Com estaria actuant la policia? Segur que el buscaven, i sabien per on estava, però trobar algú en aquelles muntanyes no era fàcil. Hauria d’anar en compte a l’hora de fer foc.

.......

La inspectora ha havia donat avis als agents rurals perquè havia contemplat que el sospitós s’amagués a la muntanya. També van fer córrer la seva foto pels pobles dels voltants. Revisaria l’orografia de la zona partint del lloc on van trobar el cotxe, les distancies que podria recórrer, camins i corriols, així com la distància a la frontera.

Segurament el sospitós acabaria baixant a algun poble per gana, fred o per entregar-se. No tenia cap delicte registrat, a part d’alguna multa. La seva situació financera i familiar hauria fet esclatar el seu seny.

........

Anava on veia algun rocall i on l’accés fos viable. La veritat és que la realitat i les pel·lícules no eren iguals, en el moment en que els llocs no són fàcils de travessar, l’ humitat del sotabosc o la mateixa pluja, el menjar i el beure. El sol i el fred, i la solitud. Aquest company lògic i inesperat que és sentir-se sol i parlar amb tu mateix. La por al fred i a la gana centrava la seva atenció, que el relaxava de tot el que havia passat i el feia estar atent per solucionar el que probablement es trobaria. Caminar l’ajudava a pensar.

Es podria entregar i anar a presó, a no ser que algun bon advocat el fes passar per una bogeria temporal, però pintava a presó o tancament. Si sabés el que es podria trobar per aquesta via ho podria decidir, però a saber!..

No podria accedir als seus pocs diners perquè segurament estarien bloquejats. Tampoc es veia amagat de per vida.

De moment seguiria buscant lloc i si era capaç de sobreviure uns dies...

Un rierol que entrava dins unes gorges, sense cap corriol ni senyal el convidaven a provar sort. El riu podia tenir algun peixet i si a més algun bon lloc per dormir estaria molt bé. Sempre estava a temps de seguir buscant. I si va endinsar, com sabent que allí s’hi trobaria a gust, un dir en aquella situació.

Les pedres que sobresortien i vorejaven el riuet permetien el pas tot i el risc de mullar-se. Algun toll deixava veure algun petit peix i els ocells fugien desconfiats. Anava mirant a banda i banda de la gorja analitzant possibilitats.

En un punt on no podia seguir per la llera va haver de grimpar per un dels costats de la riera pensant en recuperar la via d’ascens. Al intentar el retorn a la llera va veure un petit salt d’aigua que esclatava en una pedra punxeguda que escampava l’aigua per tot arreu. Els pocs raigs de sol que arribaven allí acoloria com un arc de Sant Martí aquella imatge. Des d’ allí, mentre pujava per un costat del salt d’aigua va guaitar una escletxa fosca a una paret que quedava a uns 30 metres. Al acostar-s’hi va veure que era prou gran per poder-hi entrar, i una vegada dins s’ engrandia. Al costat d’uns rocs que probablement havien caigut del sostre havia un raconet cobert per terra. Un forat petitó al sostre, el va fer pensar en una xemeneia, segurament un avís dels déus per provar aquella nit.

Va recollir prou llenya per passar una nit de foc sobrat, no volia tornar a tremolar com la nit anterior. Faria una ullada per veure si al riuet havia algun peix i començaria a pensar com caçar alguna cosa. Si fallava el menjar només quedaria tornar a la civilització.

Sota el salt d’aigua no es podia veure gaire cosa pel moviment causat per la caiguda de l’aigua i que semblava d’una certa fondària. Riu amunt o avall, podria veure més clar si podia confiar en aquell àpat. En alguna pel·lícula havia vist com s’agafaven truites amb les mans i volia que allò fos possible.

I va començar a ennuvolar-se i caure quatre gotes que van fer que entrés al forat abans del que havia pensat.

Va provar de fer foc per anar escalfant el forat i s’empescava com protegir aquell racó dins el forat per aturar l’ aire fred que podia entrar. Tenia sensacions contraposades entre la vida “normal” que havia tingut i la situació anàrquica que estava vivint, sent conscient de que allò no podria durar per sempre i que el futur era més núvol que el cel del moment. I no estava enfonsat, això sí, haver pensat en proveir-se del necessari hagués facilitat molt les coses. Tot i amb això sentia un plaer relacionat amb la llibertat i molt dins seu una broma sobre com perdria pes sense anar al gimnàs. Semblava que la seva vida anterior hagués estat un somni, que la actualitat era una pel·lícula que estava vivint. Confós i a l’hora encuriosit.

Aquella nit va ser més còmode i l’endemà hauria d’aconseguir menjar, que seria el problema més gran a resoldre. La seva ment positiva li recordava que anar a pitjor era difícil.

Un arc, calia una corda, una llança miraculosa, parar trampes per conills, treure algun peix.... fruita del bosc, bolets, arrels.

Pel matí, tan aviat es despertà, va notar un desagradable olor d’ell mateix, suor i terra i herbes. Però no importava ja que podia ser millor per no ser detectat més fàcilment.....semblava mentida quins pensaments quan el que calia era espavilar.

Observaria si es veien petjades d’alguna bèstia vora el riu, en els llocs de sorra. On veiés que havia algun pas d’animals hi posaria un fil de pescar amb nus corredor. A la riera posaria algun tronc on veiés algun peix per bloquejar la seva fugida. I pujaria riera amunt per investigar i menjar alguna cosa del bosc.

.........

L’inspectora volia anar a fer una ullada a la zona on semblava que estava el sospitós i preparava la sortida amb un parell d’agents. Coneixia el Pirineu i sabia que si un es vol amagar no és una feina fàcil, però també sabia que no estava tractant amb un home de muntanya. Era qüestió de temps que abandonés aquella zona per tornar a la civilització. Això sí, era un cas diferent que la motivava.

......

Els ocells el van despertar, va sortir del cau després d’estar una estona assegut mirant la boca de sortida. La suau llum que entrava no era potent, però era de dia.

Va enfilar riera amunt per veure si seria capaç d’aguantar en aquelles condicions. Ocells, petjades de senglar, petits peixos que li semblaven poc menjar, i fresca. Es va mullar la cara notant que la temperatura no era igual que l’aixeta de casa, arribant a fer-li mal. Va veure una ombra entre els arbres que va interpretar com el joc de la llum entre les fulles i la son residual. Uns bolets li van donar el bon dia i els va agafar, no es podia menysprear res. Unes cireres de pastor i unes figues d’una figuera salvatge.  No moriria de gana de moment, que amb una mica de tall ja seria magnífic. Què poc es valora el que es té i com es troba a faltar quan no hi és, pensava referint-se al més bàsic.

En un racó de riu va veure uns esquitxos del que semblava sang, així com una espècie de manyoc de pel que semblava de conill o d’un rosegador.  Algun mussol per la nit o una geneta havia aconseguit el que ell voldria.

Riu amunt els tolls d’aigua dificultaven el pas fins que va decidir grimpar per un costat per fer un cop d’ull a la part més alta d’aquell turó. Es va neguitejar quan un soroll dins els matolls l’avisava que havia espantat algun senglar, suposava, ja que no l’havia pogut veure.

La vista des d’aquell punt era molt ample, unes puntes nevades a certa distància i una vall estreta que duia a la part baixa d’ on havia vingut. Dins la muntanya era difícil orientar-se però la part alta o baixa encara estava a l’abast. De moment aprofitaria aquell forat que havia trobat, des d’ on podia explorar aquella zona.

De baixada, procurant retornar per on havia pujat va posar el peu sobre una pedra que va cedir amb el pes, caient malament per la pendent, frenat només per alguns matolls. El peu dret el tenia ressentit i no podia repenjar-lo. Amb pas tranquil i amb compte va retornar al seu cau, sense xisclar cada vegada que repenjava el peu.

Una sensació de benestar el va confortar tan aviat s’havia tombat vora el foc mentre es fregava el turmell amb les dues mans.

 

.......

La inspectora va decidir passar el cap de setmana fent una volta per la zona de Ribes, com a oci i com a curiositat. Aquell cas l’havia fet pensar en una situació nova en la que no estava acostumada. Segurament seria una pèrdua de temps pel que respectava a la seva feina però de pas coneixeria la zona. Alguna cosa feia que aquell cas fos especialment interessant. I a més, volia anar sola, com gaudint de la tranquil·litat que dóna el no estar controlat. Motxilla, botes, binocles, sense bastons, i una reserva a l’hotel que un amic li avia aconsellat.

Intentava posar-se a la pell d’aquell home. Una fugida sense diners, ja que no havia tret gaire diners del compte. Aquell home devia pensar en la situació, que no li reservava res de bo. La inspectora ja va demanar als seus homes si aquell fugitiu tenia família  a França, que llavors li podia suposar un refugi. No semblava que tingués família directe però cabia la possibilitat d’algun amic que l’ajudés des de Barcelona. Com es tractava d’anar a la muntanya, una mica d’aire aniria bé.

Amb el seu Audi 3 blanc va enfilar cap el nord fins arribar al pàrquing de l’hotel, que semblava acollidor i no gaire gran.

A la recepció va demanar consell per les rutes des d’aquell punt.

......

La son va vèncer el dolor i el Miquel va aconseguir dormir una bona estona fins que un soroll fora la cova el va despertar. Del foc només quedava una mica de brasa i la falta de llum només que deixava ombres. El dolor al turmell anava creixent i el tenia molt inflat. Va preferir no moure’s per evitar empitjorar el dolor, segurament algun animal rondava pels voltants. Amb el silenci es va tornar a adormir.

Pel matí, va mal lligar-se una samarreta prima  al turmell pensant que la pressió l’ajudaria. Davant de la sortida havia un conill tombat, mort, que al tocar-lo encara estava calent. Que volia dir allò? No sabia que pensar i va creure que encara estava de sort, que tenia un àngel de la guarda o que l’animal estava malalt. Va anar amb tota la cura al rierol a omplir la cantimplora d’aigua i va retornar al seu cau. El dolor va parar una estona després d’estar quiet a la vora del foc. Notava una escalfor particular al turmell on notava els batecs de sang quan arribaven al peu. Va posar el conill al foc travessat per una fusta i dos punts de recolzament que permetien canviar la posició de l’animal per cuinar-lo millor. La pell la guardaria per si de cas.

La febre va tornar a fer-lo tremolar mentre s’apoderava d’ ell la son. Els somnis durant aquelles dormides febrils eren angoixants i es despertava tot suat, sense saber si estava millor mentre dormia o si despert.

Unes volves de neu passaven per davant de l’entrada, lentes i distanciades, pronosticant un canvi de temps i segurament empitjorant la situació. A males podia retornar a la civilització, sempre que estigués millor del turmell.

En un somni lúcid, es veia tancat a la presó amb el record de la llibertat del bosc, magnificada.

....

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La inspectora estava informada d’ on era el cotxe perquè un pagès va informar la policia i es va dirigir inicialment allí. On aniria ella si es volgués amagar?

...

Un soroll va fer obrir els ulls del Miquel i va creure que un gos estava a l’entrada del forat, ajupit amb el morro sobre el terra mirant-lo. Un gest per intentar aixecar-se va fer fugir l’animal. El malestar del Miquel el feia veure l’aparició de l’animal com una situació inexplicable, barreja entre al·lucinació i certesa. Què feia un gos allí, com explicava el conill que havia aparegut del no res. El deliri el mantenia confós i la seva situació no feia preveure res de bo; dormir, menjar, beure... sobreviure.

Res de bo li pensava pel cap i fins i tot va pensar en “deixar-se morir” en aquell lloc per no afrontar un futur negre. Aquell pensament no el va convèncer ni a ell mateix, formava part de les converses amb un mateix. Què hauria d’haver fet si hagués conservat la ment freda? Abandonar la seva dona i fer cau i net?

Ja era massa tard però hauria desitjat haver actuat diferent, no per penediment sinó per les conseqüències que ara no podia evitar. Curiosament li donava una alegria fosca haver segat la vida de la parella descoberta. Pensaments d’aquells que queden dins de cadascú, “els inconfessables”, que pel fet de no compartir mai es queden en la pròpia ment i formen part d’un mateix.

......

La inspectora va veure aquells ulls amenaçadors a la distància generant-li una por desconeguda. Aquell bosc i els sorolls de la nit la feien sentir insegura. Com havia tingut aquella idea de endinsar-se al bosc de nit, sense companyia i amb la garantia de no poder veure ni trobar res. No podia comprendre com davant d’aquella circumstància no fugia esporuguida cap a la civilització, d’ on no recordava haver sortit. Aquella incoherència l’angoixava i encara més el caminar endavant com si algú guiés el seu camí cap a lo desconegut. No recordava què estava buscant però no dubtava que aquells ulls nocturns eren una espècie de guia.

Va continuar pel bosc moll i sense llum, una altra cosa que no podia entendre, com s’endinsava a la nit sense un lot. Buscava aquells ulls que l’havien deixat de fer por. Sempre a la mateixa distància, creia veure unes espurnes que donava per fet que eren els ulls. Els havia de seguir, el que buscava només ho podria trobar amb la seva indicació.

Pujava muntanya amunt mentre parava l’orella per escoltar l’amo dels ulls. Podia veure suficient tot i sense llum, cosa que no podia comprendre, segurament la mitja lluna feia prou feina d’il·luminació. Com podia estar allí sense saber perquè? I donar per fet que havia de seguir.

Després d’un espai de temps incert on el caminar pel bosc semblava ja normal, sense massa entrebancs tot i els rocalls, la vegetació i el rierol que la va detenir.

A l’altre cantó del rierol, els ulls, ara dolços, van entrar en un forat que tenia llum pròpia. Podia ser el que buscava, misteriosament sense saber de què es tractava. Era la situació la que la transportava a una normalitat impossible. I la manca de por, que hauria de ser lo normal. Estava allí i hauria de descobrir el que no sabia que buscava.

Va creuar el rierol d’aigua glaçada pel dret sense buscar un pas per no mullar-se. No era cap problema, no era important. Es va animar a grimpar pel dret dirigint-se al forat d’ on sortia un bri de llum. Es sentia contenta per investigar aquell lloc, almenys ja havia trobat el misteri. Veuria els ulls?

Quan va poder mirar dins la va sorprendre aquella visió. Un petit foc encès i un home amb un llop compartint jas. Qui eren i que feien allí? Perquè el llop l’havia dut allí? Perquè a ella?

I la imatge, la sorpresa i el llop la van fer ensopegar i caure rodolant.

.....

La inspectora va fer un salt dins el llit al despertar-se amb el cor bategant com si hagués d’esclatar. Va quedar asseguda amb suor freda, tardant una bona estona per adonar-se d’ on era, del somni i recuperar unes pulsacions normals. Volia interpretar el que recordava del somni; pensava que si no s’esforçava se li esborraria de la ment, com d’altres somnis. El bosc, els ulls i una cova amb llum.... que més?.

Devia ser el nou cas que tenia assignat, els pensaments traïdors que en somnis van al seu aire. No sabia com interpretar-lo o si era capaç de fer-ho. No calia donar gaires voltes, només era un somni, un més.

No havia rebut cap informació dels mossos de la zona on estaven buscant l’homicida. Segurament analitzaven si aquell home havia fugit lluny del lloc on havien trobat el cotxe o si s’havia internat al bosc. Entrar al bosc sense cap pista era buscar en la immensitat, els drons només s’utilitzaven quan l’àrea on buscar estava delimitada. Lo lògic seria esperar a que aquell fugitiu fes un pas en fals per buscar subministres en alguna àrea habitada o fos vist per algun excursionista o caçador. Comprovaria si  els agents havien fet arribar als ajuntaments, policia local, les botigues dels pobles i altres negocis la fotografia del pròfug.

Li va passar pel cap que estava amagat en una petita cova amb un gos, fruit del somni.

....

En Miquel no millorava, no es veia en cor de sortir de la seva llar que era un forat al rocall. Es debilitava i notava com el seu cos deixava anar la seva energia i com la seva ment abandonava la idea de seguir.

Un soroll sec a la distància, que no va ser capaç de identificar, el va fer obrir els ulls plens de lleganyes. I tal com els va obrir els va a tornar a tancar, buscant un descans que anava en contra seu.

La ferida del peu era molt pitjor del que ell pensava i per dins la infecció s’anava escampant.

Hores després, amb el foc apagat, el fred i els tremolors el van alertar. En mig de la confusió que patia, a uns metres d’on estava tombat va creure veure una figura tombada. Pensant que era el seu deliri va fer l’esforç de tornar a encendre el foc sense deixar de mirar aquella figura nouvinguda, que amb les lleganyes encara el dificultava més poder entendre que era allò.

Quan el foc va il·luminar el seu voltant, la figura d’un llop que no es movia tot i tenir els ulls oberts, el va sorprendre sense espantar-lo; la febre i la falta de reflexes li frenava la seva capacitat d’exterioritzar les emocions. Un reguerot de sang entrava per la boca del forat fins el lloc on jeia l’animal. Estava ferit, i el va fer pensar en que el soroll que havia escoltat podia haver estat un tret i ara sabia on s’havia dirigit.

Es va acostar a l’animal que no es mostrava agressiu i semblava com si sabés que els dos estaven en una mala situació. Amb força dificultat va situar-se a la vora de la cama ferida mentre passava la ma suaument per les costelles de la bèstia. Ara el pensament del Miquel es va concentrar en com ajudar al ferit i reconèixer la difícil situació que es trobaven els dos.

No sabia com curar aquella ferida ni si el seu nou amic era de fiar. Va tirar una mica d’aigua sobre la cuixa foradada i la va cobrir amb un tros de drap lligant-lo com bonament va poder. El llop va aixecar el cap clavant els ulls al home que l’ajudava. Quan en Miquel es va retirar el pelut va repenjar el cap al terra tancant els ulls.

El conill miraculós, que probablement va portar algú, servia de moment per alimentar-se i poder aguantar una mica fins tornar a buscar proveïment. El va passar pel foc fins que el color de la carn es va daurar, separant-lo del foc per estovar la carn sense cremar-la.

Aquells instants van servir al Miquel per oblidar-se temporalment de la seva pròpia situació mentre pensava en ajudar el suposat  amic. Mossegà una cuixa per comprovar si cremava i si havia fet bona feina de cuina. L’altra cuixa la va deixar davant el morro del coix, que va obrir els ulls i no va fer cap gest d’intentar menjar. A l’inrevés, els va aclucar per dormir.

El menjar va fer sentir bé al Miquel que també va jeure per dormir.

El fred el va despertar sense saber quina hora podia ser. Tremolava descompassadament i es marejava. Quan es va revisar el turmell, inflat i blau, comprovà que anava a pitjor i li va passar pel cap que no es podria recuperar. El blau havia pujat per la cama i feia una olor molt desagradable i lo que més el turmentava era la idea de que no posseïa ni l’ànim ni la força per anar a buscar ajuda. Girà la mirada cap el llop que aixecà el cap. S’havia menjat el tros de carn i el mirava fixament.

Sense menjar ni esma per aixecar-se, mal de cap i fred, en canvi preocupat per l’animal. Aquest no va deixar de mirar-lo mentre repenjava la seva barba al terra. S’acostà a ell arrossegant-se amb la intenció de tocar-lo observant com tornava a aixecar el cap. La mirada tranquil·la d’aquells ulls penetrants el va animar a acostar la seva mà plana com per acaronar-li la galta.

El llop va ensenyar els ollals sense evitar que en Miquel aturés la seva atrevida intenció. Li va mostrar la mà com senyal de bona intenció suposant que ell ho entendria. I va decidir tocar la pota de l’animal que tot seguit va retirar.

Amb aquell “gran esforç” va decidir tornar a dormir. Unes hores més tard va aixecar-se sense cap dolor i amb ànim però quan es va veure ajagut al terra va interpretar que la seva vida havia acabat. El llop el mirava i semblava demanar-li que s’acostés a ell, cosa que va fer, fins i tot va entrar dins el seu cos.

Una llum va il·luminar uns segons el cau i es va fer la nit.

Uns dies més tard, a les noticies es donava a conèixer que havien trobat el cos sense vida del Miquel. També va sortir per la televisió que s’havia vist un llop per les càmeres d’una estació d’esquí, que ranquejava visiblement. Havien tornat els llops al Pirineu?

 

JP