UN DIA QUALSEVOL

 Sona l’alarma a l’hora habitual sense haver-me despertat durant la nit; bona senyal; 

habitualment rodolo d’una banda a l’altra del llit buscant una postura còmode. Em passo una 

aigua i em poso la roba preparada el dia abans. Em fumigo amb la colònia que em va regalar 

la Mònica i deixo preparat  l’esmorzar dels gossos abans de fer la primera sortida dels tetes 

(la meva filla anomena així als gossos – “e” agudes).

La llum del dia ja està donant senyals de vida, els primers raigs del sol apareixen quan estic a l’antic hort de la font del Santet, que em queda vora de casa; només uns cent metres i ja estic a camí de terra que aprofiten els gossos per fer la seva primera feina del dia.

Són dos animals de color negre –barreja de races misterioses- que venen de gossera i ara formen part de la família.

Per l’antic hort -ara és un descampat- el menut comença a voltar olorant els conills que han estat passejant una estona abans, o els senglars, que cada nit furguen i busquen algun cuc.

Fresqueja i la claror alegra l’ànim. Probablement no tardarà gaire en arribar el senyor que tot sovint ve a rebre el sol, s’encara i estira el cap amunt per no perdre’s ni un bocí d’energia. No sé com es diu però sembla bona persona. Els gossos, que ho noten, el van a saludar i de seguida retornen a les seves coses.

El gos gros, un avi, es manté a la vora meu, a no ser que vegi alguna bestiola i faci una carrera infructuosa.

Alguna vegada trobo el Joan i el Rok (un mestís amb la barrada inferior que li sobresurt donant-li un aspecte estrany) o una noia que porta un gos tigrat que l’estira sense compassió . No estic massa estona, és la sortida d’urgència de primera hora. Torno a casa i poso l’esmorzar dels tetes al terra de la cuina a la vora dels dos vols d’aigua. M’acomiado de la meva filla i vaig cap al bar de la Rambla a fer un cafè. O a peu o en cotxe, depenent de les ganes o de si a ma filla li fa falta. En qualsevol cas el viatge és breu que el poble és menut.

A la terrasseta del bar hi ha els habituals, tot i que una estona més tard hi ha el tercer torn. Dins el local, la Sílvia està posant cafès a dojo; ja coneix que pren cadascú. De vegades prepara el beuratge sense que hagis entrat, senyal que t’ha vist a venir.

No ens coneixem tots però ens tenim vistos. I el “servei de informació” deixa poc espai al misteri.

En Jaume taxista arrossega l’ànima i demana cafè amb els ulls clucs. Després de tenir bessons la son posa les seves condicions. Ens ha d’informar de com ha passat la nit.

La Gloria fa una cigarreta al costat de la Carme que està pendent del joc del mòbil de “paraules”. De vegades m’apunto, si estic prou despert. El Pep i el Jaume (de la colla) hi són sovint sempre que el primer no comenci a treballar d’hora o l’altre estigui de viatge. El Victor, l’enginyer, ja porta un cotxe de l’empresa xinesa que l’ha contractat i ens explica quan ha d’anar a Holanda a parlar amb el seu cap. No hi ha d’anar gaire sovint i el fa content, això que no li fa mandra i està acostumat a voltar. La veu del Jordi (comercial amb negoci propi) es fa notar i aconsegueix contagiar tothom de la bona energia que du. Sempre té organitzat un arròs o la visita a un restaurant immillorable.

La “taula gran” de la terrassa va incorporant gent com també alguns ja marxen cap als seus deures. Els “jubilats” estiren força l’estada. El Jordi de la botiga d’informàtica i el Robert de la ferreteria marxen a les nou, hora de començar.

El bar s’assembla a un club on la majoria necessita anar pel matí com deure obligat. Quan el Ramón i la Silvia tanquen el bar per descans o malaltia provoca un reguitzell d’ànimes perdudes buscant un lloc de substitució. El local és el predilecte dels “cafeters” i no troben cap lloc prou digne quan es troben la porta tancada.

El tercer torn és abans de les 10, pels que inicien la jornada per aquella hora. La Montse, la Sonia, la Maite, el Josep i de vegades la Silvia del gosset i la Gemma. El Ramon- informàtic- i la Núria -dissenyadora- arriben de 9 a 10, la una tota energia i ell amb somriure dissimulat.

Els temes a tractar, un ampli ventall, van des del menjar, la campanya de bolets (el Jordi –enginyer- és l’especialista), la política, les mestresses que passegen, qui aparca malament, el Barça, si la policia va a comprar l’esmorzar al Bon Area (és a l’altra cantó del carrer), les motos i les sortides de cap de setmana, etc.

La Sònia de la botiga de roba i la Mònica de la dentista arriben a tres quarts de deu. Sempre estan contentes, tot i no saber l’horòscop del dia.

Ens expliquen l’aventura del germà d’un del grup de la terrassa, que estant en relació amb una noia i després de tenir un nen li va comprar un piset. Poc temps després es troba un altre mascle al pis en una visita inesperada. No vol fer la prova d’ADN i es queda sense dona ni pis. Coses que passen...

Abans de les 10 intento agafar el diari per fer-li una ullada, això si el Francesc ja l’ha llegit. Una lectura ràpida començant pel final.

Els dimarts i dijous també venen el Lluís i el Marcel –comercials- i també s’apunten a la taula gran. Ens permet actualitzar com van els negocis del món del vi.

El Ramón del bar porta una bota especial perquè s’ha fet mal al peu. Les visitants aprecien els pantalons curs al veure cuixa. Ell no perd el bon humor i fa conya de la situació.

Passada la sessió de bar cal pensar si fa falta comprar alguna cosa al súper o fer algun recadet. (si és dijous i per tan mercat, el retorn a casa el faig pel centre de la vila i repasso les parades).

M’han dit d’anar a pescar al Delta i tinc remordiments. Fa molts anys que no hi vaig per una qüestió ètica i m’ho estic pensant.

A casa els gossos mandregen al sofà, que ja és de la seva propietat. Pujo al meu racó de la casa per revisar el correu i fer una ullada al meu hobby. Després aniré a veure la mare a la residència que fa uns dies que no vaig. Quan surti faré un vermut al bar del Pont Romà, suposo.

Trauré una altra vegada els gossos i així estan més tranquils a l’hora de dinar. El sol fa la seva feina al migdia i no cal tapar-se massa i els meus animals treuen la llengua en senyal de calor. Són de pèl fosc i encara ho noten més. Sempre es veuen petjades de senglar per tot arreu i confio en no trobar-ne cap. Amb llum no acostumen a deixar-se veure. De vegades apareix una perdiu o ànec, un miracle amb el batalló de caçadors que petardegen de tant en tant. Els xiscles d’algun falconet em fa aixecar la vista.

Diuen que hi ha alguns cabirols que es van escampant i els pagesos es queixen. Jo no he tingut la sort de veure’ls i no perdo l’esperança.

De retorn a casa la nevera informa del què dinaré mentre entre mos i mos miro alguna pel·lícula al telèfon.

Em truca la nena gran i em pregunta que faig, com per preparar el què realment volia comentar.

 

-pare, hauries de viatjar, des que no treballes no et mous. Hauríem de fer una sortida de cap de setmana, abans que no et tornis ermità. Uns dies, no cal que sigui massa, i així et ventiles.

 

Jo penso que la meva agorafòbia avança. Estic bé a casa i només amb els passejos amb els gossos i fer un vinet al vespre, abans de sopar, m’és suficient. Suposo que ma filla té raó (el Jaume de la colla també m’anima en aquest sentit) i hauria de fer alguna sortida mentre la “dignitat” aguanti. En l’època dels  vints i trentes vaig poder viatjar i gaudir d’un món que és ben diferent de les terres tranqui-les de l’oasi penedesenc.

 

Em mentalitzo que ja tinc pendent uns dinars amb diferents colles i un acte literari a la Garriga, com si em volgués convèncer que amb això ja faig prou.

Jo crec que no tinc ganes de sortir i que ja em vindrà la dèria. Pesa el fet que anys enrere, en una estada a la platja, se’m va morir una gossa molt estimada en una d’aquestes cases-hotel per gossos.

Per la tarda em baixen els bioritmes, sobretot després de la becaina. Mentre recupero l’ànim preparo la sortida al bosc amb els gossos i el cap es posa a pensar en la filosofia de la vida. Entre les bogeries que veig per Internet i les teories conspiratòries vaig modelant una història mental pròpia i els dubtes de l’esdevenidor. Què carai hem vingut a fer en aquest món!

El bosc és el meu gran aliat. Els gossos campen a la seva i jo miro a les copes dels pins per si algun esquirol està despistat i es deixa veure. Al terra hi ha pinyes rosegades que fan palesa de la seva existència.

Per la zona hi ha llocs on és fàcil trobar fòssils i ve de gust fer una ullada. De vegades m’acosto als rocalls sortint dels camins habituals i busco, no sé què, però és com concentrar-me en el misteri. Tinc preferència per alguns racons de bosc on sembla que la història i l’energia es connecten; aquests llocs tenen alguna cosa especial, alguns per la seva bellesa i d’altres pel que ha pogut passar allí.

De tornada, després de posar el sopar als peluts, cal una passada per la dutxa. Una estona de lectura i quedar per fer un vinet amb el Pep. Normalment el lloc triat és un bar ben especial, per alguns un lloc desaconsellat de visitar, per d’altres la munió de personatges curiosos. El local és a la vora de la Plaça Nova i lloc de pas. El porten una gent de Bangladesh que ens reben amb un ampli somriure. La cambrera que ens atén habitualment ja ens veu amb certa confiança; fins no fa massa ens mirava de reüll i posat seriós.

Amb el Pep no parlem massa, ens coneixem prou com per que la comunicació sigui telepàtica. Li queda poc per demanar la jubilació, de la que en té ganes.

El Lass s’hi deixa caure quan plega de la feina (es senegalès). Juga una estona a la màquina escurabutxaques i se’n va a casa, al costat mateix del bar. La Berta i el Puyu són fixes i coneixen tothom. Alguns llatins venen a fer el cafè o a menjar alguna tapa. L’Iron, l’american bully negre reposa a l’entrada del local mentre el seu “amo” pren alguna cosa.

Molt de tan en tan veig l’Arek, polonès que fa temps que viu al poble, sempre vestint amb el seu xandall fosc. Bona gent que val més que no facis enfadar.

Darrera la barra estan atents a l’evolució dels clients i no perden ocasió per preguntar si fa falta alguna cosa.

De vegades faig un mos i així no he de sopar a casa.

Penjada darrera la barra hi ha una televisió de grans dimensions, on per desig dels clients o caprici de la cambrera, s’hi pot veure futbol, heavy metal (alguns clients hi tenen predilecció) –amb els vídeos d’estètica dels setanta- o reguetó. Curiosament, els vídeos d’aquesta música llatina sempre consten de llocs exageradament luxosos, cotxes italians de gama alta, noies acalorades –per la poca roba que porten- i uns nois estil poligoner carregats de cadenes d’or i movent les mans a imitació dels músics negres del nord del continent. Les lletres són de Nobel –o novell- que no fan pensar massa.

En dies de futbol es barregen els aficionats del Barça i els del Madrid amb una convivència admirable, només alterada si algú ha begut més del compte, sense arribar la sang al riu.

A casa els gossos estan en pau, en el seu racó de sofà. Em preparo alguna si no he menjat algun cosa abans i tot seguit faig costat als meus “nens”. Alguna pel·lícula per agafar la son i cap el catre.

Dormir és la segona part del dia, la visita a la dimensió sense temps. Llàstima que no acostumo a recordar els somnis, excepte els que són recurrents. Son llocs on he estat però transformats en dimensió (volum), d’altres en països que sembla que hagi estat en altres vides, vivències impossibles en la “realitat” del dia. Temps enrere era habitual somiar en situacions com la de volar, que acaba sent esgotador. Ja llunyà en el temps els somnis angoixants, d’aquells que quan et despertes tens un alleujament.

 

Els darrers anys han estat farcits de canvis importants. D’una vida molt ocupada i moguda he passat a una d’excessiva tranquil·litat. Lo de excessiva és només un comparatiu ja que és benvinguda. Ara es tracta de fer coses que valguin la pena i facin sentir-te realitzat.

Tinc bons amics i salut, tot i que no porto la vida més apropiada. Res és perfecte, però no em queixaré pas.

Demà tornarà a ser un regal

JP