Siguem
malpensats! I evidentment només per donar-hi alguna volta sense cap mena de
prova ni mala intenció (no sigui que ens apliquin algun article
super-constitucional per pensar).
La
corrupció està arrelada, des de fa molt. Les seves conseqüències ja són
irreparables i el més trist és que la falta de separació de poders fa que no
sigui ni probable un correcte funcionament de la justícia.
Es una
conxorxa de diversos partits, administració pública, govern, medis de
comunicació , grans empreses, etc. (grans empreses amb ex-alts càrrecs polítics
influents tornen favors i prevariquen el que poden). Fan que la màquina del
radical-capitalisme, que allarga els seus braços fins i tot en l’educació i l’exèrcit
està aplanant la malalta democràcia.
Sembla
que la inoperància i silenci de la ONU, UE i governs serveixi per fer una prova de fins on es pot controlar una
població. I vet aquí l’imprevist, que els surt un gra al cul amb la tribu d’Astèrix
i Obèlix. La poció del druida només la consumeix la meitat de l’aldea. Es la
poció de la dignitat i de la innocent democràcia. Es que la tribu es deixa portar fins que toquen als fills i l’ànima.
Ara
resulta que Europa, aquella que hauria de ser, només té llavor en la petita
tribu i la resta d’Europa està anestesiada. I tenen por de que es desperti.
El
futbol, les drogues i l’alcohol (legals o acceptades), la por a perdre l’estatus,
la feina, les situacions controlades i conegudes, provoquen paràlisi de
dignitat.
“L’experiment”
al sud d’Europa, mirat amb lupa des de tots els estats amb interessos i un
mínim de curiositat, veuen que l’imprevist existeix. Veuen que el poder dels
medis i el seu control és molt rentable. Que les societats adormides són
fàcilment manipulables. Però amb la dignitat no s’ha de jugar i no es pot
admetre que qualsevol “element” estigui en un càrrec públic. Que s’ha de complir
uns mínims i que els estats-finca de cacics segueixen tenint molta força, i
exèrcit.
Els
dos cops d’estat turcs han estat una prova també. El primer fals però donava
ales al segon per fer el que calgués i que ara ja és. I no passa res..., primer
els negocis.
El
poder ha oblidat la causa de dues guerres mundials (no intervenir davant actituds
feixistes).
La
revolució de l’aldea ha començat, no sabem com acabarà ni quan, però és l’inici
d’alguna cosa més gran, la llavor de la nova europa (ja no
mereix majúscula), la que voldríem tenir.
A lo
que anàvem, que fa que hi hagi partits aliats amb el govern i d’altres sense
fer una vertadera oposició.
Algun
partit nou ja no té cap medi d’informació que el recolzi, ja no està de moda i
no pot trencar l’estructura d’estat. Ja comencen a adorar la cadira com
polítics professionals.
Un
altre partit, marca blanca del poder i algun altre (fort en èpoques passades),
o guanyen molts diners o s’estan protegint d’una corrupció compartida.
Ningú
vol anar a presó, però si hi ha canvi de govern i de fiscals, només pot passar
que això es produeixi (o hauria). Faran el que calgui per no deixar que canviïn
les coses.
La
perversió pot degenerar per tots costats, i pot no acabar bé.
Forza
Itàlia.
