CANTÓ DE SOMNI

La Gina es despertava incòmoda, neguitosa i de mal humor. La molestava pensar que el dormir la provocava el mal estar, per un simple somni.

Aquell vespre prendria una camamilla per relaxar-se per intentar un millor descans. Anar a la feina amb aquell cansament l’obligava a fer un esforç considerable per mantenir la concentració.

Els ulls verds de la Gina s’envoltaven de bosses fosques quan passava mala nit, i darrerament els nervis la feien despertar-se sovint i dormia molt poques hores.

Es despertava amb sensacions, que no records. Un dia semblava que havia estat corrents tota la nit i no podia ni caminar, un altre notava la satisfacció de nit “boja” i amb un ample somriure. De tant en tant, una punxada a la boca de l’estomac de neguit i ansietat.

Les menys vegades recordava alguna cosa del somni; com volava, córrer i no poder fer més que un lentíssim desplaçament angoixant. Perdre el cotxe en un lloc desconegut, no portar diners, una companyia molt agradable (volia tornar a adormir-se esperant recuperar el fil del somni). Quan s’aixecava sentia aquella curiositat sobre els somnis. Aquella irrealitat mentre el cos estava relaxat i el cervell, teòricament descansant. I la facilitat amb l’oblit. Aquelles vegades que al primer instant de la consciència encara reconeixia coses del somni i passats uns minuts ja estava totalment oblidat.

De vegades la sensació del somni, l’acompanyava gran part del dia.

En temporades depressives, el dormir era el seu refugi. El dia era molt sufocant i esperava el moment de jeure i oblidar-ho tot. El que costava llavors era sortir del llit quan sonava l’alarma del telèfon.

Un dia de setembre normal, havent passat unes bones i merescudes vacances, amb estat d’ànim alegre, creuava el pas de zebra quan el BMW negre tunejat superfashion, que anava a tot gas amb els col·legues, se la va endur, primer al vidre frontal del cotxe i amb el rebot, enlaire, mentre el cotxe no va tenir collons d’aturar-se, davant el risc que suposava l’estat del conductor, amant de l’alcohol i la mescalina.

. . .

Es va despertar una mica despistada i en aquella estranya habitació però que era la seva. Creuaria el vidre de la finestra sense obrir-la, perquè després de provar-ho amb la mà, va veure que no era problema. El desnivell des de la finestra el faria suaument o fins i tot planejant. El carrer era irreconeixible i a la vegada gens sorprenent. Sense pensar en les claus, cotxe, lloc desconegut, només un pel preocupada per no dur diners a sobre, però com tampoc sabia com anava vestida...

Al reposar al mig del carrer sense transit, poc a poc  va intentar caminar, però era molt difícil. Podia planejar perquè l’aire era molt dens, però caminar era complexa, com si fos dins l’aigua. Semblava difícil respirar aquell aire, però no ho era, era lo normal. Una mirada al voltant feia pensar en com podia ser no reconèixer ni cap casa ni el carrer i la carència de paisatge. Difícilment trobaria casa seva que no reconeixia exteriorment. Semblava mig normal no saber que hi feia allí i tampoc que no la preocupés massa....de moment.

Havia de pensar en qui era i aquella circumstància estranya. Com d’estranys eren aquells pensaments. S’estava cansant de voler caminar dins l’aire dens; o no era l’aire? Què la podia frenar sinó? Aquell entorn desconegut devia tenir els seus propis misteris. De moment allí no es veia ningú, però tampoc el reconeixeria si el trobés. Això estava clar!, no era la primera vegada... però sorprenia que sabés tan poc i tan poc ho hagués analitzat.

Al costat del carrer, per comptes de vorera havia un penya-segat de grans dimensions i al fons un torrent sense aigua, ple de pedres de riu, de grava i de pols. Uns arbres als marges de la torrentera. Havia de baixar per buscar. Ni sabia el què ni per què. Havia de investigar, per situar-se, per saber... alguna cosa.

I agafant carrera i obrint els braços la Gina va començar  a planejar de forma plaent, fent girar suaument els braços per canviar de direcció. Llàstima que ningú la veiés. Aire dens, de vegades fred i de vegades calent, lleugerament ventós i ja no tan espès. Les corrents d’aire arrossegaven de tot, fins i tot es veien rodolar les pedres del torrent, algunes de molt grosses.

El planeig era suau de moment. Una corrent vertical o zona de poca densitat podia fer enlairar-la o caure involuntàriament. Lo més crític era l’aterrament, que a molta velocitat era dolorós i si es podia frenar fent maniobra seria com l’arribada amb ala delta.

Segurament algú l’estava mirant i no gosava de saltar o simplement no estava convençuda. No tothom s’atrevia, o no podien. Ella tampoc els coneixia ni sabia qui eren, ni d’ on sortien, com a lloc desconegut.

El lloc era on vivia i no sabia....

La sensació de desconeixement i la falta d’aire  la van fer neguitejar. L’estomac punxava per ansietat, que es barrejava amb el plaer del planeig.

Què anava a fer al torrent? Volia respostes que tampoc l’importaven gaire. No seria millor buscar a les cases, els seus veïns?

Al mirar-se al mirall no es reconeixia però era segur que era ella. La seva parella, que no sabia des de quan, ni si era parella fixa, ni des de quan ho era.

No li agradava que la miressin, no en aquell moment, segurament perquè era més agradable quan aconseguia la transparència i podia fer el que volgués sense ser vista. Havia d’anar en compte en xocar, que llavors detectarien la seva presència.

Sort de la invisibilitat, i més després que el cabell li caigués a manyocs, només agafant-lo amb la mà. Ansietat i desesperació quan passava. Sort que l’endemà o al canvi de lloc aquest problema desapareixia, normalment.

Allí no calia menjar ni lo racional existia. Era el món del pensament, del descontrol, de les emocions. Però sense conseqüència a cos físic i sense saber-ho.

Mentre la porta del despertar seguís tancada, seguiria descobrint l’inesperat. També cansava, virtualment?

JP