POLINESYA - Català

POLYNESIA – PROGRAMA PER DIRECTIUS – LA ILLA DE SUPERVIVÈNCIA - > 18 ANYS 

Juny 2014

____________________________________

No vull fer servir noms reals ni de l’Empresa ni de la gent, no sigui que aquest relat pugui portar problemes a més d’un. Es en un 80 % veritat.

Treballo per una multinacional americana. Té fabriques repartides per tot el món. I jo he de voltar-les de tant en tant, i és una feina prou cansada. I no sigueu malpensats, cansament de voltar i treballar. Una altra cosa són els viatges per plaer o aquest relat que us vull explicar. Si no, rebento.

En aquesta Companyia, cada any, si arribes als objectius, paga un viatge a l’equip directiu i les seves parelles. A part d’una compensació / premi monetari.

A dia d’avui, em considero molt ben pagat. De vegades em fa cosa veure els salaris d’algunes fàbriques asiàtiques. I fins i tot, de vegades, quan parlo amb alguns amics, em costa dir la veritat sobre aquest aspecte. No tothom té la sort que jo tinc. Però no em queixaré.

El que em va afectar profundament, i a hores d’ara això ja es prou difícil, és la proposició que ens va fer TONTCO (per dir-li d’alguna manera), després d’un any molt bo econòmicament parlant. Vam passar sobradament dels objectius marcats.

Ens van preparar una setmaneta a la Polinèsia. En un resort molt exclusiu. Amb cabanyes sobre l’aigua. Amb una passera de fusta que les connectava amb les àrees de servei. Pau, peix, paisatge agradable. Les esposes i parelles gaudien del sol i el descans. La veritat és que ho necessitàvem.

Ens vam ajuntar 29 persones de tot el món. La majoria americans, europeus i japonesos. Tot parelles, menys un francès ja solter. Es va divorciar feia només unes setmanes.

LA SORPRESA :

Després de 4 dies en l’illa del paradís, vam trobar una carta sobre el llit de cadascú. La carta deia:

“Com aquest any ha estat particularment bo, us proposo una juguesca especial. Qui guanyi, rebrà un milió de dollars I una altra setmana de vacances amb parella i fills, si n’hi ha.

Demà a les 17:00 a la Sala de Reunions. Només empleats de TONTCO. Es lliure. Si algú no vol participar, que desfruiti dels dies que queden. No cal venir amb cap roba especial.”

Uaaa ¡!. No esperava una nota com aquella.

A la meva parella (Jo no estic casat) li brillaven els ulls. Va olorar calé. I Jo també.( o és que volia estar sola?. No sé, Jo. . . Volia saber més sobre aquella proposta).

A l’hora en punt era allí. I altres 13 també. Ens vam mirar amb extranyesa. Ens haviem trobat alters anys en reunions, de les normals, i també en alguna altra setmana de vacances pagades. No tots, però quasi. Dos col·legues no van poder venir. A un el va punxar un peix a la platja. L’altre tenia problemes d’estómac i estava marejat.

Tots teniem entre 35 I 60 anys. Jo en tenia 42. Estava molt encuriosit per saber més sobre el concurs. Esport ¿. Un joc de guerra? Aggg!! “La curiositat va matar el gat”. Tranquil Roger . . . ( el meu nom és Akrajikt. Sóc suec. A força gent li costa pronunciar el meu nom. Després d’uns anys, vaig decidir presentar-me com Roger).

A les 17:00 en punt. La Sala de Reunions va obrir la porta. A for a feia molta calor i humitat. Dins l’habitació, una fresqueta agradable ens va colpejar. Una somrient hostesa polinessia ens va dur fins unes cadires col·locades en semicercle. Una llum suau. Envoltats de grans cortines i una gran cadira (quasi un trono) davant tots nosaltres. Buida. Enorme. Sonava suaument una música com misteriosa.

Esperàvem “algú”. I la Cortina del davant es va obrir a poc a poc. El Superboss!!. En Robert Martin ens va saludar, un per un, amb una encaixada de mans. I després d’això va seure en el gran cadirot.

Es va quedar en silenci durant uns instants. Ens mirava, primer seriosament,  i sobtadament somrient. Ens l’estava jugant. Era broma.

I va començar la seva xerrada:

“Millors empleats!. Sovint heu sentit parlar dins l’empresa sobre imaginació, innovació, idees, etc. Heu d’usar tècniques, intel·ligència, coneixements per aconseguir els objectius marcats. Felicitats. Però cada any és diferent. Heu de ser un exemple pels altres. Heu de ser l’ànima de la Companyia. I l’ànima de TONTCO és la imaginació. I això vol ser un exemple. Aquesta idea és meva. Només meva. I ha de ser un secret entre nosaltres. Us donaré la versió oficial perquè pugueu explicar alguna cosa. Un joc per trobar un tresor. Conté una joia per la vostra parella. I això és veritat. Hi serà.

La veritat és que vull forçar-vos a una experiència que, si no fos en una situació com aquesta, segurament no tindríeu mai. Es el meu regal personal. I per altra banda, sabré com reaccioneu davant circumstàncies inesperades.

Jo tinc 75 anys. Ja estic una mica fotut. I lo que aneu a viure no està dins les meves experiències. Vosaltres ho fareu per mi.

Us donaré les normes:

-No penseu més de 10 segons ; actueu !.

-No tingueu prejudicis.

-Allibereu el vostre inconscient i els vostres instints. Sigueu animals.

-Res sobre aquesta prova sera explicat for a del grup.

-Res de violència.

-Un parèntesi de dos dies en la vostra vida. Com una pel·lícula. Inexistent una vegada sortiu de l’illa. Un somni.

Us vull explicar una mica en què consisteix :

Estareu en una illa amb diversos llocs per trobar, alguns tests per passar, algunes pistes que seguir. Només dos dies. Algunes pistes porten a menjar i aigua. I si no voleu, vosaltres mateixos.

Tots vosaltres disposareu dels mateixos aparells, aigua i menjar. Sereu situats inicialment en diferents llocs de la costa de la illa. Hi ha unes cabanyes dins el bosc. No senyalades.

Algú està encarregat de evitar i alentir el vostre concurs. Però, . . .   vosaltres mateixos. . .

Ara, esteu a temps de deixar aquesta reunió i retornar a la vostra merescuda setmana de vacances. I si és així, només podreu explicar la versió oficial. D’acord?.”

Cinc del grup van preferir la comoditat i evitar aquell show. Vam quedar 8. Significava  1/8 de possibilitats d’aconseguir un milió de $. Sonava bé.

El seguent matí, a les 05:00 en punt, volàvem a l’Illa de l’Instint. A les 06:10 a.m. vam arribar a la costa de l’illa. Els instructors ens van fer signar un compromís de confidencialitat. Alliberava a la Companyia de qualsevol incident. Els participants estarien coberts per una assegurança.

Van convidar un dels participants a saltar dins l’aigua i va arribar fàcilment a la sorra de la platja. Ell començava llavors.

Cadascun teniem un sobre d’instruccions. Un mapa de la illa. Punts d’abastiment d’aigua i menjar. Llocs per trobar pistes. Animals perillosos, fruits menjables, els verinosos, coves. Punts obligatoris.

L’hidroavió va voltar la illa fins deixar els 8 que quedàvem per fer la prova. Super. . .

Jo vaig ser el 5è en baixar. En una platgeta de sorra blanca. Cada vegada que respirava, em sentia mig asfixiat per l’aire  tan calent. Sort que m’havia refrescat al baixar de l’avió. Em vaig treure la samarreta perquè la humitat era molt enganxosa. Ara portava la motxilla sobre la pell. M’havia de posar crema solar? Igual no era necessari dins el bosca. I els mosquits?.

Jo no estava entrenat en aquestes coses, però el premi era prou inspirador.

El mapa i la brúixola indicaven anar cap el nord. Al punt més alt de la illa. La primera pista era allí. Hi hauria trampes? El sr.Martin era mol especial, podria ser. I els altres participants? Dos d’ells eren bons atletes. Però, estava segur que aquella aventura no era tot força i resistència. No?.

Vaig començar a enfilar cap a dalt. El Sol anava pujant I la calor I la humitat apretava cada vegada més. Vaig calcular que arribaria en unes 3 hores. Si no passava res. Es feia difícil creuar alguns llocs amb molta vegetació. Però el primer punt era a la vora. Era el primer punt comú amb els altres? O cada un tenia diferents rutes?

Vam saber després, que havia rutes diferents, però que havia un punt clau, un caprici del sr.Martin. També havíem signat, sense saber-ho, perquè ningú va acabar de llegar, que acceptàvem ésser filmats per càmeres col·locades per tota la illa.

El sr.Martin volia, segurament, fidelitat absoluta. I allò ho provocaria. Bé . . . ( I suposo també volia passar-ho bé amb les seves perversions).

PUNT 1:

Una fletxa groga a l’arbre. Senyalant al terra. Una caixa de fusta amb aigua i una llauna. Deprés de tant de luxe, supervivència. . . Un paper plastificat mostrava  el següent punt per trobar. Dues hores més.

Després de descansar 30 minuts, quatre queixalades, una mica d’aigua, vaig preferir seguir. Aviat seria migdia. Ara, un petit camí feia la pendent més fàcil de seguir.

PUNT DOS :

Una altra fletxa indicant una petita caixa de fusta. Amb una caixa de preservatius? Vaig obrir la caixa. I sí, eren preservatius! . . . Els havia de traginar?. No fos cas . . .

30 minuts per la següent parada. J’arrivava . . .

Trobada la primera cabanya. Vaig entrar. Una taula, una mica de menjar, algunes begudes, vi i  . . . i un llit?. Mentre analitzava aquell pensament, la porta es va obrir, i una noia ben exòtica, vestida . . ., bé, no gaire vestida, em va convidar a menjar alguna cosa. Em va explicar que era allí des de feia varies setmanes i necessitava estar amb algú. Necessitava un home. Era urgent . . .

Va pregar que l’ajudés amb els seus desitjos. Aquella mirada quasi pregant .  Es va quedar del tot fresqueta i va anar al llit. I aquella mirada . . .

Vaig  recordar els consells del sr.Martin ( no perjudicis, sigues animal . . . sr.Martin, vostè és molt, molt especial. Un voyeur?). La feina és la feina. I el petit company pensava el mateix.

Vaig accedir dolorosament a complaure aquella noia deprimida. Jo estava cansat. Feia molt bona olor. Diferent que jo, que lo d’animal ho complia amb aquest punt. Em va rentar parcialment, suposo que per no perdre gaire temps. La noia pensava en la meva prova. Un detall. I era tard per pensar en gaires coses. El que va venir a continuació no ho recordo gaire bé. El cansament . . .

Em va dir que continués la meva cursa. Em va donar el seu telèfon i es va despedir amb un petó.

PUNT 4:

Les cames em feien figa. Una altra cabanya. Sense menjar, però amb aigua. Fresca. La Natalie sobre el llit. Amb un bikini vermell, rossa i ulls verds. Era allò una broma?. Mai havés pensat trobar-me en una situació tan surrealista com aquella.

Ja no veia el bikini, però si les marques blanques de la part de baix. Vaig notar que la noia era vergonyosa, tot i aquelles corbes i aquells llavis. Diria que estava operada de tot menys de les ungles dels peus. Però algú la va fer anar fins aquell racó de món, i si no la deixaven fer la seva feina, igual no cobrava. No podia ser tan desagraït. El meu cansament era un obstacle, però el ser humà treu forces quan creu que ja no en té.

Estava sec. Havia perdut més pes en un dia, que encara no havia acabat, que amb el règim que estava fent.

El punt 5 era el fixat per dormir, havia d’arribar.

Els altres companys tenien el mateix èxit que Jo ? I ells què feien ?

PUNT 5:

La Cory, la Ann I la Coral m’estaven esperant. Al veure-les els meus ulls es van enfonsar, encara més. Allò a més de surrealista era una pel·lícula concentrada que no sabies si riure o plorar, si llençar-te al damunt ó sortir corrent. Per sort, aquelles delicades noies tenien altres deures. Fer-me un massatge, una dutxa i dormir. Sort.

Era difícil continuar com altres punts de informació. El cor anava per un cantó, el cap cap un altre i el germà petit no sabia cap on mirar. Anava esmaperdut i només amb ganes de dormir. Ni menjar, ni dutxar-me ni res. Només veia el llit i ja somiava amb els ulls oberts.

Però havia d’aguantar una mica més i vaig anar a la dutxa. I després a dormir.

I al entrar a la dutxa, em va acompanyar l’Ann, que em volia ajudar perquè em veia molt cansat. I el germà petit em va donar pel c . . .   una altra vegada.

Sobre la taula havia menjar, beguda. El cos em demanava energia i si us plau, relax. . .

La Cory i la Coral semblaven bessones, a més de tenir noms artístics semblants. Anaven nues, però Jo  tenia el cervell paralitzat de cansament. Em van asseure per menjar alguna cosa. Una em posava la cullera a la boca amb una mica de sopeta. L’altra em feia un suau massatge a l’espatlla. Els ulls se’m tancaven. Em van agafar entre dues, no se quines, i em van dur al llit. Tot i que em va semblar sentir si volia alguna cosa més.

Vam dormir quatre en el mateix llit. Crec que dormint. No sé si el germanet petit tenia altres intencions. Jo no ho sabré mai. Però tan feia. Jo volia dormir.

EL DARRER PUNT:

Dues hores més. En vaig tardar, a l’hora de la veritat, quatre. I allí, 2 dels meus col·legues ja hi eren. Vam esperar els altres. Tres van arribar més tard. Un grup de rescat va anar a buscar els altres dos.

Llavors vam caure que ningú ens havia explicat què feia guanyar el concurs. Suposàvem que arribar primer. Però no era així. Un escrit a la porta  deia:

“Aquesta broma especial és per agrair-vos el vostre esforç. Esteu entrenats en això. Esforç. Si vosaltres us esforceu dins la meva Companyia, sempre guanyareu. Cadascú de vosaltres, arribant o no al darrer PUNT, tindrà una setmana de vacances i 100.000 $.

El que les NOIES puntuïn millor, tindrà el milió de dòlars. – ROBERT MARTIN –“

Jo no vaig aconseguir el milió de dòlars. Però aquella experiència romandrà en el meu cor tota la vida.

Sigues lliure, si pots.

JP