LA CARRERA PROGRAMADA

Dissabte matí, fresquet i núvol.  Animat per plantarme la malla, un parell de samarretes, una braga de  coll i barret  de llana . Està bé sortir una estona a lluir cuixa, però no cal passar fred.
Temps disponible aproximat; una hora. Marge d'error 15 minuts.
Provaria l'aplicació nova del mòbil d,esports i salut.

Havia l,opció de pas lleuger, passeig a pas ràpid, trot lleuger, carrera lleugera, passeig enèrgic,  cremar calories, trot  de resistència,  carrera de resistència,  increment de velocitat i resistències  i velocitat.

Cadascun amb el seu pla d,escalfament, temps d,entrenament amb diverses escales de intensitat i al final uns minuts de recuperació.
He marcat el trot lleuger, que es el primer que m,ha semblat adequat. Jo l,anomeno córrer a poc a poc, però en el programa està com està.

La veu femenina d,hostessa ha informat que la durada de l,entrenament es de trenta minuts, cinc minuts d,escalfament inicial i després diverses seccions amb diferent intensitats.
No tenia  massa clar on aniria i he iniciat a caminar direcció la plaça del Pont Romà per la rambla de la generalitat. La veu m,acompanyava repetint que eren els minuts d,escalfament i el temps que quedava pendent fins a iniciar l,entrenament.

No esperaria 5 minuts per iniciar un córrer suau i a l,alçada de la rotonda del col·legi Sant Josep, vaig començar a trotar suaument. Era el que volia, tot i que la Veu, després de les primeres passes del trot em va avisar que encara no havia iniciat el tram on havia de córrer.

-“Pendent un minut i 27 segons per iniciar la següent etapa de l’entrenament”

Em va aconsellar seguir caminant fins a acabar els 5 minuts, cosa que em va desconcertar i vaig respectar uns instants.

Quan passava per davant de l,antiga caserna, contradient els consells de la Veu, anava corrents. Al aturar-me per creuar el pas zebra la veu em va felicitar.

-“molt bé, ha recuperat la intensitat adequada. En 20 segons  haurà d’ incrementar la velocitat per entrar  a la següent fase”

Cosa que va passar abans d,arribar a l,alzina del banc.
Tot i ser costa amunt es un desnivell suau i vaig fer una ullada a la meva anterior vivenda mentre  enfilava  la carretera de Gelida.
Per l,ample cera que encara el pont que sobrepassa el cinturó, la Veu em va tornar a felicitar per seguir un ritme apropiat. Abans d,arribar a les pistes de padel em va felicitar dues vegades més, suposo que per animar. Al deixar enrere les pistes, com és cara avall, devia anar més ràpid i la màquina em va demanar que disminuís el ritme.

-“Si vol millorar el seu rendiment ha d’atendre les indicacions”

Carai amb la màquina.

Abans d,arribar a les naus del polígon ja anava a la velocitat correcte, segons la Veu. No tenia clar si seguir escoltant els avisos o parar el telèfon.

Abans de les naus vaig agafar el carrer que passa pel darrera i que porta al pont que creua el riu i senyala la direcció del Molí Guineu i el magatzem de Mercadona. Passat  el pont a la dreta ja vaig veure el camí que porta al Maset i així enfilar cap Espiells.
Al arribar a la pujada la Veu insinuava mantenir el ritme i em va fer parlar com si aquell programa fos interactiu. 

El tros que salva el desnivell més fort fa un parell de "esses" ja que la pendent es molt considerable i en aquell punt vaig deixar de córrer per caminar, amb una mica de por per si la màquina s,enfadava, mentre la maleïda Veu que no havia manera que callés, em va tornar a aconsellar.

-“Mantingui el ritme  per aconseguir l’eficàcia de l,entrenament”. Com si en aquella pujada es pogués mantenir res.

Vaig afluixar el ritme del caminar com per portar la contrària mentre el dimoni enllaunat insistia en els seus consells.

-“S’ha d’esforçar una mica si vol aconseguir l’objectiu de l’entrenament”. Una actitud positiva es necessària”.

El meu honor em va fer parar en sec. La cosa informàtica va explicar que era bo parar si el cos necessitava recuperar-se per prosseguir i que ja quedava poc per finalitzar l,entrenament.

Ja passada  la zona de més desnivell agafaria el caminet a ma dreta per pujar al capdamunt, al poble, al costat de la Miranda.
La Veu de llauna malèfica va dir que s,havia acabat el temps programat, per fi.

Aquell tros de camí és estret, un corriol. Passes per alguna vinya i enfila al capdamunt.

La Veu ja només informava al completar un quilòmetre rodó,  per fi.
A mig pujar, caminant es clar,  vaig veure una pedra que semblava el que era,  una petxina  fossilitzada, i com acostumo, vaig parar a fer una ullada.  El ja omnipresent so de la Veu va informar que m,havia aturat. Al fer unes passes més la veu em va confirmar  que seguia entrenant. No seria fàcil una mica de pau; aquella cosa estava programada per un recorregut en pla i d,entrenament exclusiu, tot i haver finalitzat el temps del programa.
Ja dins Espiells, vaig optar per baixar per la banda de Can Bosc, a bon ritme i sense comentaris, excepte al aconseguir un nou quilòmetre.
Si no m,aturava la cosa anava bé. Fins a casa.

JP

EL DIA DESPRÉS

Per fi ahir es va celebrar la consulta. L’ esperat  19 de setembre, mentre la participació va ser del 78,566%, suficientment representativa.

En el moment de l’anunci oficial de la data de la Consulta per part del Govern, durant el passat maig, va començar la guerra dels medis. Els representants dels partits contraris a la possibilitat de votar,  han gaudit de sobrats espais en les televisions estatals i privades així com el els medis impresos, ràdios i xarxes socials.

La consigna va estar d’informar sobre els polítics que pretenien fer creure que el futur d’un poble depenia d’anar en contra de les lleis establertes des de fa segles, on s’anava a la irracionalitat de dividir un poble en dues parts i fer recordar les causes d’una guerra que encara tenien present moltes famílies.

El món econòmic català ha estat discret i com sempre està a l’expectativa. Només alguns amb part important del negoci a Espanya han manifestat el seu malestar i fins i tot algun que marxarà de Catalunya si això prospera.

La gent del carrer no té clar què segueix ara. Ens hem acostumat a la corrupció, la Justícia injusta, les mentides dels polítics , la pujada de la llum i del conegut Procés, que pocs tenien massa clar en que consistia.

Les postures regressives del govern central des de fa uns quants anys ha fet retornar algunes sensacions abandonades des de feia temps i ha fet acostumar als catalans a sentir insults i injustícies difícils d’explicar en un lloc civilitzat.

El resultat ha estat 48,463 % a favor de la Independència i un 47,156% en contra.

El Govern suposadament ha estat treballant en construir unes simpaties i aliances, en diversos països i gent que creia a favor; però amb la consciència de que no disposa d’exèrcit propi ni aliat, i que la història fa desconfiar dels veïns en aquestes qüestions.

El govern central fa molts anys que ha implantat una estratègia de xantatge i desinformació per evitar postures radicals de les faccions separatistes. Xantatge per haver pactat amb certs polítics catalans impunitat si no creuaven la línia vermella política, i havien culturitzat la zona “no contaminada” en la falta de solidaritat, la pedanteria, i les postures fora de la llei, a més de l’antipatia manifesta de la gent, que els havien rentat el cervell amb l’educació en llengüa que no era la comuna.

Davant la pressió de la justícia espanyola, el plebiscit força una sortida arriscada cap endavant, ja que en cas contrari, la persecució legal de qualsevol polític irreverent pot significar la presó, sigui per delictes reals o ficticis, com per no acceptar les lleis espanyoles.

En clau local, el poble esta dividit. No tant per si al país calia fer el referèndum, que es veia bé, sinó per la incertesa del que passarà ara.

L‘observació internacional, coneixedora de la pressió a la península i amb les complexes circumstàncies d’Europa davant ella mateixa i envers el món, ho consideren un punt de pressió més. Ho fa incòmode.

Però el resultat ha estat un ajustat sí a la separació, mentre l’ eufòria de part de la població i de polítics ha desfermat les emocions.

El Parlament ha anunciat el Procés d’independència, mentre els contraris d’aquesta resolució s’han aixecat,  cridat i marxat.

Les primeres declaracions des de Madrid i de quasi bé tots els medis a la seva disposició i afins, han qualificat la postura de irracional i suïcida.

Insults, propostes d’enviar l’exèrcit, i acusaments de sedició. Les actituds xenòfobes fan tremolar a qualsevol que identifiquen com a català per qualsevol lloc d’Espanya.

I tothom viu el dia de la tensió, el que ningú sap que passarà de debò.

El pas fronterer cap a França està ple. Tots els corresponsals internacionals que havien estat avisats per estar presents van recollint les reaccions que es poden veure al carrer. Algun tret avisa que hi ha perill manifest.

La detenció de tots els politics implicats en el Procés ha estat meticulosament preparada, juntament amb el bloqueig de les seves comptes bancàries i controlats els seus moviments previs al dia de la consulta. S’ha anul·lat la autonomia mentre els Mossos ja fa unes setmanes que responen a Madrid, tal i com contemplava la llei.

Algú pensava que hauria un pla davant una situació com aquesta, però les simpaties internacionals, la imatge de Barcelona o el que pensaven les democràcies occidentals del govern espanyol no sembla suficient per prendre part en un assumpte intern, de moment.

L’arribada de l’exèrcit per evitar una revolta o un conflicte ha estat també planificada amb molta anel·lació. Tots els poders claus i els punts geogràfics i de comunicacions han estat ocupats en un dia. L’aeroport i vies cap a  fora del país tallats.

La gran manifestació a tot el país la està seguint tot el món, mentre que la consigna de l’exèrcit, polítics i  dels medis sembla que és deixar passar uns dies.

Les poques accions violentes dels manifestants han estat aturades amb molta agressivitat per part de l’exèrcit, amb alguns  morts. Les hores següents a la Pronuncia son de gran tensió. La imatge de Espanya com a país ha estat criticada durament, però a part d’alguna pressió dissimulada dels EEUU i d’algun manifest de França i Itàlia demanant la tornada a la normalitat, no sembla que es vegi res més.

Els propers dies seran claus per veure cap on conduirà aquesta incertesa. Hi ha qui espera una actuació prevista davant  aquesta primera reacció i qui creu que no hi ha pla B.

El que faci la població i la seva resistència davant la pèrdua de llibertats serà clau. Sembla un retorn als vells temps de la passada dictadura i es comprova com la història es repeteix.

Us ha informat Joan Ramon Aguado, des de ràdio Catalunya a l’exterior, Perpinyà.

JP

DE NIT

30-4-2013

Ens havíem d’amagar en els llocs més insospitats, ja que si ens veien, s’acabava tot. Ens havíem acostumat a l’angoixa. A la desaparició dels coneguts.

Cadascun es preocupava de sí mateix i només la lluita contra la por i la supervivència ja ocupava el cervell. Havia estat tot massa de cop i no estàvem preparats.

Jo havia sentit parlar de la por a lo desconegut. Però no estava preparat per que això desconegut  ens destruís. No sabíem ni que eren, ni d’on venien ni que volien. La mort ens trepitjava els talons cada dia.

La desbandada general era un complert caos. I no havia llocs segurs. Llocs on poder posar ordre a les idees. Llocs on pensar. Organitzar-se. Contra què?.

Havíem perdut la noció del temps, del calendari. Només existia la gana, la violència, i buscar llocs on amagar-se. N’havia ?. Podíem fugir d’allò ?

Cada dia, per la tarda, al voltant de la mateixa hora. Després de buscar un refugi entre els edificis derruïts, dels quals es podia veure en molts l’estructura, es notava que allò que ens terroritzava, anava arribant, matant.

Em posava de cuclilles en el forat més fosc, cara la paret, tapat amb qualsevol cosa que trobés, i tancava els ulls amb tota la meva por. Em feien mal, però el terror que notava pels voltants era més dolorós. Estàvem vençuts.

La ciutat estava desconeguda, la gent separada, morta, aterrida. Fugíem amb l’únic desig de veure l’endemà.

Cada dia era igual. I caminava cap a les afores. Encara amb alguns edificis baixos. Allí es respirava una mica millor, però ja podia trobar gent que no estava posseïda pel terror.

Encara que ALLÒ també passava alguna vegada per la zona, no era omnipresent com a la zona central de la ciutat. Havia millors llocs on amagar-se, ó si més no, s’hi podia sobreviure, d’una altra manera.

La incertesa, ó millor, la prudència, feia buscar llocs més allunyats de la ciutat i d’Allò.

Vaig arribar davant un penya-segat. A la part superior  era tot color marró, sense vegetació. Però del fons del penya-segat s’observava una vegetació poderosa i verda. Un canvi atractiu. La baixada per la paret del penya-segat era quasi impossible. Però res amb faria aturar, i més encara si mirava enrere.

Vaig intentar baixar una part arrapat a la paret i fent malabarismes. L’objectiu era arribar a aquella immensa branca. Hauria de saltar. Sense pensar-ho massa, no havia de ser difícil, vaig fer un bon salt i vaig agafar la branca amb els braços, intentant a la vegada reposar els peus en les branques inferiors. Vaig anar caient branca sota branca, però curiosament semblava controlat. Els moviments semblaven lents i fàcils. L’arbre, immens, com tots els d’aquella vall ó torrent, protegien el sotabosc, certament misteriós.

La sensació acollidora que vaig tenir, després de la dificultosament fàcil baixada del arbre, em va produir una calma traïdora. Era com un nou món. Arribava Allò per aquella zona ?. Estava habitat ?. Quina dimensió tenia ?. Importància relativa ; em sentia bé.

Hauria menjar ?. No era important, en aquells dies no tenia gana, ó la por havia bloquejat els meus sentits i necessitats.

Un so insistent i repetitiu em va despertar. Vaig moure les parpelles varies vegades fins que agafava la consciencia d’un nou estat. Estava al llit amb el cor accelerat. I celebrant que tot allò fos un somni.

No era la primera vegada que somiava sobre Allò. Variaven alguns escenaris i sensacions.

Però m’aixecaria i gaudiria del cantó de la vida en estat de  despert.  Confiant que en aquest cantó no aparegui mai Allò.

JP