NO, I CAN’T – Sortida ocasional -

NO, I CAN’T – Sortida ocasional -

______________

7-6-2014

Es molt divertit. Però no puc amb la meva ànima. Ahir vaig sortir a sopar per fer el comiat de solter d’un bon company de feina. Segur que li anirà bé.

Vam sortir de SS cap a les 20:40. Direcció Sitges, on teníem reservada taula en un restaurant molt interessant, El Trull. Per la carretera de SS a Vilafranca i passada La Granada vaig agafar la nova C-15. Encara es de dia en aquesta època de l’any, i aquestes passejades són agradables.

La vetllada semblava que aniria bé.

Tres cotxes i 6 persones ens havíem de trobar davant el hotel Callipolis.

En arribar a Vilanova, em vaig despistar i em vaig passar l’entrada a l’autopista per anar a Sitges. I vaig continuar tirant per passar per l’antiga carretera de Vilanova-Sitges.

A Sitges vaig girar pel carrer del Callipolis i al passeig vaig buscar lloc per aparcar. A ma dreta.

Davant el Callipolis no havia ningú. Però al establiment del passeig, El Picnic, estaven tots asseguts en una taula.

Jo no havia agafat cap jaqueta per mandra. Igual m’equivocava.

La primera copeta ?. Cervesetes, algun pacharan. I es clar, les primeres fotos. Una de les companyes va portar una diadema de princesa. D’aquelles de plàstic de color de plata, de plàstic.

El company que se’ns casava, va fer una mirada de preocupació en clau d’humor. No li agrada excessivament cridar l’atenció. En aquell moment em vaig posar jo la “corona” de princesa. Per animar la cosa. Ell també es va animar. Ja em passaran les fotos.

Al nostre costat, uns estrangers (dos nois), suposo que parella, no ens feien massa cas. Suposo que tenien prou feina entre ells. Una cambrera que havia vingut, tampoc va fer cap gest de sorpresa, suposo que a Sitges deuen veure de tot, però ens va servir amb un somriure d’aquells que et fan sentir bé. Es un molt bon punt de trobada. Sí.

S’havia fet l’hora de sopar i vam llevar ancores fent un passeig fins el carrer del Pecat. Una temperatura agradabilíssima ens va acompanyar. L’ambient d’aquella hora no era el d’una nit d’estiu del mes d’agost. Gent, gays, visitants, i ocasionals com nosaltres fan de la barreja un bon cocktail a Sitges. A mes d’aquest casc antic, que sembla fet per al turisme. M’agrada.

Al arribar al restaurant, ens van acompanyar a la nostra taula. Ben decorat, un parell de celebracions familiars, algunes parelles visitants, es sentia parlar en italià, anglès, català i alguna llengua més. Però en tots els idiomes, molt finament.

El nostre cambrer anava amb el braç dret lligat. L’havien operat de l’espatlla. Tendons i lligaments. No ens podia fer el “stick tartar”, tal com ja ens van avisar al fer la reserva.

Ens vam deixar aconsellar. Uns primers a compartir. Una amanida fresca i boníssima. Amb salmó fumat, verd, cherries i una salsa fantàstica. Un paté salat boníssim. I uns musclos del Delta. De segon, cadascú  va triar. Però la cosa va quedar en bacallà fresc. Molt interessant i deliciós i roast beef amb salsa vermella de no recordo què. Donava la impressió que va agradar força. Un vi blanc afruitat, Raimat Chardonnay, ens va ajudar a passar-ho d’allò més bé amb un d’aquells ambients, entre no habitual, agradable, ben decorat, bon servei i un cambrer amb accent, semblava que italià, gay, simpàtic, baixetó, amb molta personalitat i força, segur de si mateix i que traspassava alegria de la vida. I el somriure contagiós. Gràcies mister.

Més fotos del sopar. I fent una passejada, vam anar a parar a un lloc que coneixia la persona que va triar el restaurant. Va estar molt encertada. Un local sota l’hotel Callipolis. Per madurillos. Música “medieval” dels 80. Discotequera, però pel meu gust sense massa encert. L’ambient, tranquil. Donava la impressió de lloc de trobada de separats i solters de la zona de la comarca, algun turista, algun periodista televisiu, alguna parella del moment ( vull dir ocasional, per la pinta) i gent suposo que com nosaltres. D’alguna celebració, trobada d’amics.

I alguna copeta més. Bo el gin-tonic. Vaja, una vetllada molt bonica i agradable. Amb uns companys dels que em sento orgullós i que aprecio moltíssim. Tinc sort.

Però avui, dissabte matí, no puc amb la meva ànima. Al llevar-me no sabia si estava malament ó no gaire bé. Si no tenia la vista bé ó que els ulls no volien treballar. Aigua please.

Uns quants recadets, farmàcia, botiga d’animals (menjar pels ocells), perruqueria (ja em tocava). Un pollastre a l’ast, una ensaladilla i un empedrat. I siesta. No al sofà, al llit. Que bé.

I es que la vida de solter és molt dura. Ja no estic acostumat. NO,I CAN’T.

PD. Aquest matí un conegut li ha dit a la meva dona que m’havia vist per Sitges. No hi ha secrets. Al local del hotel vaig trobar un parell de coneguts de SS. Com per fer maleses . . .

I es que no puc. NO, NO, NO.  I CAN’T.

See you soon (que no vol dir la presentadora xinesa de televisió del Intermedio)

JP