XERRADA AL BAR – TEORIA ECONOMICA DE LA VOLTA AL MON - Històries de SS - CATALÀ

XERRADA AL BAR – TEORIA ECONOMICA DE LA VOLTA AL MON

Dia feiner normal. Abans de gaudir d’una motivadora jornada plena d’alegries i xerrades intel·ligents, un cafè amb llet descafeïnat amb sacarina. Alegria de la vida. No sé com abans podia beure cafè cafeïnat i sucre. I fumar després. Vomitiu. Ara sí que gaudeixo de l’aire pur i de les olors de suat com mai.

La veritat és que abans d’anar a la feina, una passadeta pel Bar de la Rambla a veure la Sílvia i el Ramón, o el Ramón i la Sílvia (no diré el Bar del Ramón, que la Silvia es pot enfadar, i res més lluny de la meva voluntat). Més aviat ó l’un ó l’altre, ja que no acostumen a estar els dos a la vegada. No tinc controlat quan toca a un ó l’altre.

Al entrar vaig trobar-me de sobte el Ramón de Sant Pere i la Nuri. En ma tenien un entrepà de botifarra blanca i un croissant de xocolata. Bon començament. Ell anava vestit amb el seu estil. De marca i ben conjuntat. Ajudat estèticament per la Nuri ?. No ho sé.

Al seu costat hi havia l’Enric. Tot seguit la Miri, l’Adelina i la Cristina i el Pep. Al fons es veia la Núria. Havia lloc al costat de la Cristina.

Vaig anar a seure mentre saludava tothom que anava trobant. Vaig demanar el diari per veure les meravelloses notícies que acostumen a publicar. I vaig començar a llegir la secció d’Economia.

La Cristina va preguntar si hi havia alguna cosa important. I li vaig dir que el mateix de sempre. Que els rics eren més rics i que el Mon no aguantaria el ritme de “prosperitat” que li donem.

I com és habitual, la Cristina té la virtut de sorprendre’m, ja que enfoca els temes des d’un altre punt de vista, ó des d’un punt de vista menys dramàtic. Lo que em fa revisar la “Teoria de la volta al món”, al menys per incloure un detall molt important.

Ja li havia explicat a la Cristina. I com ella es molt educada i observadora, em va escoltar i em va semblar que la trobava, al menys, curiosa.

Aquesta teoria ve a dir que l’ Evolució econòmica i de Civilització fa una volta al món en el mateix sentit de les agulles del rellotge i per la zona càlida o temperada del Planeta (mirat des del Pol Nord). No sé si més d’una volta ó si alguna vegada ha estat en sentit contrari. Però estaríem parlant de molt de temps enrere i sense proves.

O si no, penseu. Entre el Japó i Indonèsia hi ha una zona on es pot observar, enfonsada dins el mar, unes construccions on es veu una piràmide molt gran. Les darreres dades marquen una antiguitat d’uns 10.000 anys. Vaja, que fa ja un temps. Hi ha qui diu que una part de la civilització de l’Atlàntida, o de la mateixa època ?. Ves a saber. El tema és que en aquella zona hi havia una civilització avançada i que va patir un ensurt Natural que la va fer desaparèixer ó la va fer evolucionar sense més dades identificadores.

Xina portava milers d’anys de cultura. Lentament evolucionada ó difícilment coneguda. El segon graó de civilització.

Analitzant les restes arqueològiques d’ Indonèsia, Persia / Irak, poc temps després ( lo de “poc” és una manera de dir-ho) donen a entendre que “la Civilització predominant” anava direcció oest. I Egipte. L’Esfinge, les grans Piràmides, els Faraons negres, etc. Algú dubte que en aquella època (-8.000 / 0) eren la Civilització més important ?. I mentre Bizanci i Grècia anaven dient la seva, evolucionant coneixements, adquirits en part d’Egipte i els països més orientals, altrament evolucionats.

I després Roma i l’Imperi romà. Marca de l’actualitat (funcionem igual mentalment). Carlemany, Napoleó, imperi Franc. I Anglaterra i la Commonwealth. I l’Imperio Castellano por la gracia de Dios. Anant cap l’oest que és més verge.

I després de les dues guerres mundials els Estats Units. L’Amèrica que és va apoderar del nom, ja que quan es parla d’Amèrica (al menys en el seu punt de vista) són els USA i Amèrica del Sud el pati traster.

I passen els anys i resulta que el Japó agafa la directe i passa a ser segona potencia mundial (també a l’oest). I ja tenim una volta complerta (havien hagut més voltes?. Els Maies parlen de Civilitzacions i total destrucció durant 7 vegades . . .).

Però el temps i el viatge civilitzacional no s’atura. Es el moment de Xina. Que probablement serà primera potència si la deixen. Segurament ho serà, però algú intentarà endarrerir aquest pas. I probablement  Indonèsia i India creixeran.

Seguirà aquesta evolució i tornarà Europa a ser alguna cosa més que un Parc Temàtic ple d’avis que haurà d’importar joves per cobrar entrades ?.

Bé. La teoria està descrita. I no té gaires pretensions, ja que només es observació teoritzada i si l’encerto l’endevino. La trobo bonica.

Jo, com sóc bastant dramàtic en els temes politics i econòmics, necessito gent amb seny i pensaments clars com els de la meva dona i la Cristina, que em fan donar una altra volta a les idees.

A nivell econòmic i polític acostumo a donar-me predilecció per la teoria de la Conspiració. La trobo atractiva i possible. Crec en el control del mon per part d’un grup de gent. Que ens fan anar per on volen i cap on ells volen.

Poder, diners. Corrupció, Contaminació.

O com diu la Cristina ; estem millor que els nostres avis. I probablement els nostres fills no ho tindran tan malament. Jo venia a dir que els nostres fills han de passar una època de baixada. Especialment en l’aspecte educacional, laboral i econòmic. A mesura que la gent més poderosa ho és més.

La Cristina m’ha fet pensar en que tot no és tan lineal. Dins de cada època i lloc hi ha uns subpoders. En l’escala que caigui. El mon pot estar en part conduït per gent molt poderosa, però en cada país, area, ciutat i poblet, hi ha uns altres poders que a nivell individual són més importants i propers.

I a nivell polític passa el mateix.

Gràcies Cristina.

Per tant, per no ser massa pedants, caldrà esforçar-nos per fer el que podem fer per aportar alguna cosa positiva. A la nostra zona propera. Si és a nivell mundial millor, però no acabo de veure-ho clar.

Records a tothom.

Anònim de SS

PENEDES SUR MER - CATALA - PENSAMENTS economicoecologics.

Els boscos de la meva terra són màgics. T’envolten. T’animen. Et mimen. Si ets capaç de fer companyia als vells arbres et sents protegit. Són boscos amb una verdura concentrada (bruts , en diuen dels boscos de la nostra terra). No són bruts, són el que han de ser. Els bruts sóm nosaltres quan deixem les llaunes i els papers de plata, i l’ampolla de xibeca trencada. No us explico res desconegut. Els bruts som els que matem qualsevol animalet que mengi herba i es mogui (a veure si són bruts per no dixar viure qui es menjava l'herba?).
O pretenem considerar qualsevol bosc com un jardinet? . . .  I al final, els essers que hi viuen es queixen. Ens diuen que si tallem els arbres per plantar vinya o vés a saber la intenció, els provoca inseguretat, dol pels seus companys. Ells necessiten companyia, per mantenir la humitat, per escampar-se. No es val que utilitzem els boscos com lloc d’esbarjo, buscar bolets, espàrrecs, fer un picnic, etc. I després embrutar-lo i talar-lo sense contemplacions si convé ó simplement perquè legalment o il•legalment es pot.
Quan veiem que les clapes verdes es van encongint, no hauríem de pensar en el progrés, hauríem de pensar que els nostres fills ja només veuran com van desapareixent les clapes.
Històricament, he vist fotos on tots els turons que encara ara hi ha verd, havien estat terres de cultiu, fins i tot, podem trobar els marges de pedra dins dels boscos. Això em diu que hi ha coses que poden millorar. L’entorn ens influeix com a persones. Els boscos ens donen AIRE, força, salut, companyia. No som res més que energia en diverses formes, però això no ens fa superiors. Matar ens fa superiors, no millors. Podríem pensar en que volem ser, quin paisatge tenir, que val la pena destruir.
Perquè tants “mini-polígons”. Un parell de ben fets hi a fer-ho millor que ningú. O seria millor tenir ports marítims espargits per tot arreu?. No se’ns acut fer tres ports a Barcelona, oi?. Per espai, per organització, i mil raons més. La depredació d’espai no és sempre justificable.
Ho sento per la gent del voltant de Barcelona, víctimes lògiques d'aquesta depredació   Les circumstàncies. Lleig amb ganes. Però millorant, si.
I nosaltres, fardant de Penedès. Anar talant boscos per fer vinya i polígons Logístics, que és on destinem l’espai. Aneu de Sant Sadurní fins Sant Pere, abans verdíssim. Ara, només sortint de Sant Sadurní, passat el bosc d’en Mestres, ja veiem a ma esquerra la vinya robada al fantàstic bosquet que teníem. Segurament il•legal, la vinya, en el seu moment. Segurament ara, a fets consumats, legal. Quina peneta. Una filera d’arbres ha quedat. A ma dreta es poden veure unes terrassetes, que també eren un intent de “plantar?”. Però sembla que ja ha cantat massa. I les casetes i alguna bodega que s’han fet. I més vinya. No és que sigui lleig, probablement legal, però teníem una gran sort de tenir aquests bosquets a tocar de la nostra vila. Seguint carretera, any rere any, les clapes sense bosc van creixent. Encara millor que altres zones, però, perillen. Es pot parar ?. Ja sé que no és terme de la nostra vila, però, no forma part del nostre paisatge ?. No en tenim prou amb l’AVE, l’Autopista, el gas, Les urbanitzacions tercermundistes que ens envolten?. Quina lletja mirada ens dona Casablanca. La carretera de Gelida també va canviant perillosament. Abans un seguit de bosc. I encara així, anem devorant. I encara és bonic, però compte. No tot dura eternament.
A veure si som capaços de capgirar una mica la nostra vocació depredadora i deixem als nostres fills un paisatge que els faci sentir millor. Per la salut i per pensar que els seus avantpassats van pensar en ells. Encara tenim una comarca amb potencial. Només deixant-la d’agredir ja fem molt. Ho veieu possible ?. Millor ser una Parc temàtic de l’àrea de Barcelona que convertir-nos en un polígon més. Millor preparar unes zones perquè vinguin a viure gent amb potencial econòmic i empreses que millorin el nostre entorn econòmic .
I quan surts de passeig, sigui per Subirats, per Can Gallego, pels boscos propers i les vores del riu Anoia, el bosc t’abraça, et dona energia, et diu que en formes part. No jutja si tales, només accepta. Zones de molsa a cara nord. Zona de rovellons l’any bo. Records de joventut caminant per terra de somni.
Agrairé sempre la seva companyia, la que em va donar i la que em dona si jo vaig i escolto. Les estades al Torrent del Tro, les visites al Moncau, a les coves. Als vencs de Sant Pau.  Escoltar el vent que fa xiular el llentiscle, assegut, deixant la ment en blanc i pensant que cadascú dels meus àtoms són com els dels essers que m’envolten.
Som una sola cosa, amb destí comú. Mentalment allunyem-nos cap el cel, mirant cap el planeta. A suficient distància el planeta, blau de mar i humitat, no detectem més que la variació de formes i colors. I és així, el poti poti microscòpic que nosaltres suposem, no es veu, com els microbis. Hauríem de deixar de ser el virus destructor i multireproductor. Pensem.
Avui he sentit que neixen cada dia 350.000 infants. Osti tu !. Molta gent. Quans moren? (de gent). Molt menys. Però fa patir.
Tanco els ulls per somiar. Abans de dormir veig que la terra somiada té arbres, verd, aigua. Bona gent, però no massa (de gent). A veure si al despertar sé aportar alguna coseta pels nostres vehins de verdura i també els de carn. Animals, veins propers.  I l’aire, que TOTS respirem. Aire, llum, turonets, La Llacuna, fonts, boscos “bruts”, senglars, guineus, serpetes, talps, Torrens sense aigua, que de tant en tant reviuen. Vinyes que s’escampen. Bona gent. Al Penedès tenim bona gent. De lo millor.
Que es noti. Agur.

13-4-2014

FLIPPING DAYS i LOS SINCO DE VACASIONES (ficció antibiogràfica – assaig de pensaments sense massa sentit – tarda de pluja).

30-3-2014 / 3-4-2014

Que es pot esperar d’un escrit amb aquest títol. Una aventura de l’època hippy ?. Els concerts a Canet de Mar?. Eivissa als 70? - o sia viatges de fi de curs ?. O l’època “esbojarrada” de cadascú. O de lo que un pensa que han tingut els altres. Jo em centraré a la meva època “tonta”. La que ho qüestionava tot. La que no em quadraven el que em deien els pares i l’escola, i el que el meu cervell em feia aprofundir perquè em faltava . . .(no dels temes importants, si no dels eterns temes de debat aleshores. Vull dir, política, discoteques, religió, amistats, sexe, drogues, etc.) L’adolescència mental. El descobrir de les coses. El paper d’un mateix en aquest món. Les eternes preguntes.
 Hi ha un moment, suposo, que un s’autodescobreix com un esser conscient, o pensant, no sé que ho descriu millor. Encara depenent dels pares, però amb dubtes i amb nul•la experiència. Aquesta experiència apareix constantment quan un volia argumentar un tema i el “contrari” no sabia com defensar-ho. Havia la part que pensaves que aquesta experiència era bàsica, però que al no disposar-la, disminuïa el valor dels teus pensaments. Un dubte més. Es més tard que qüestionar-ho tot és el millor que es pot fer per millorar les coses.
Cadascú li toca viure amb uns condicionants que no escull i d’altres que sí depenen d’un mateix. Més tard mires enrere i penses el què canviaries i el què no, com si fos possible.
Una de les coses que es descobreixen a “tiro pasao” és que es pot aprendre sempre. Que es pot estudiar a qualsevol edat. Que un ha de creure en un mateix, peti qui peti. Que tenir un títol universitari ajuda més per l’autoestima que per altres coses.
 A mi em va tocar pertànyer a una generació on de jovenets ens va tocar viure la mort d’en Sisquet. Amb 12 anyets. No teníem massa clar cap a on portava allò i tampoc on érem. No tenia informació. No es parlava de segons quins temes. Veies que hi havia alguna cosa, però estava tot molt desfigurat. Els pares, l’escola, hi havia por. Encara. Lògicament. Molts anys després els pares van anar explicant cosetes. Es van comportar bé en aquest aspecte. Em van deixar pensar i no em van inflar el cap en res. Em van voler respectar. Em van donar confiança. Un altre punt per ells. A ells els va tocar temps més difícils. Postguerra. Rojos i fatxes. Malfiar-se de tothom. Gana. Desplaçaments forçats. Mort de veïns, coneguts i familiars. Funcionaris pedants. España por la gracia de Dios.
Als 16 anys, els pares em van dir si volia estudiar ó si volia treballar. I vaig optar pel camí fàcil i lent. Després vaig entendre el meu error. Era el camí difícil i lentíssim. Però no cal queixar-se, tenia coses bones. I ” a lo hecho, pecho”. Després em va tocar estudiar de nit i purgar. Això sí. Ja tenia els meus diners. No havia de xuclar dels pares. I això si que dona independència i força.
Com a la colla tots estàvem igual. Tots tocàvem calé i podíem fer de més i de menys. A partir d’aquella edat joveneta, vam començar a sortir per les Espanyes i poc més. Andalusia, Murcia, Madrid ( durant la Movida), Granada, Almeria (Las Negras i San José), País Basc, Asturies, Rioja, Roses, Lloret, Vinaròs (on teníem una caseta a un poblet vehi i on vaig passar les vacances de menudet i durant molt de temps). Després va venir una etapa més internacional. França (on anava sol) Itàlia (16 anyets. Primera sortida com deu mana, amb el Pere), Alemanya, Suissa, Holanda (fins i tot una setmaneta en veler).
Entre aquesta etapa anterior i la següent va sorgir el gran descobriment. La pèrdua de la puresa, desvirgament, por al ridícul, falta de confiança, conèixer noies, tenir amics, descobrir mon. Obrir el cervell. Purgar amb la realitat. I cap els 18-19 anyets. Marroc, Jugoslavia. Anàvem veient coses. De vegades, arribant el divendres vespre, agafant el cotxe i marxar tot sol direcció sud. Vinaròs, Valencia. Aventures relatives. Servien més per conèixer-me a mi mateix que no pas lo divertit que podia ser. Havia un món fora de Sant Sadurní. Qui ho havia de dir. . .
I descobreixes que fora d’aquí els importa poc el que pensem. Excepte el Barça, els toros, la platja, la sangria, i coses banals. I descobreixes que som mes francesos que andalusos. Més italians que bascs. Que som una barreja de llets, com els gossos abandonats. Però fem patxoca. Perquè sempre ha estat així. Som gent amb ADN del mon antic. Ibers (que segur van ser bastant més del que ara pensem. Com a mínim durant més temps). Fenicis (gràcies per aquesta banda), grecs, romans, francs (molt), andalusos, extremenys, murcians, àrabs, sud-americans, italians, anglesos, xinesos. Som tal popurri que és difícil un pensament únic. Aquest és el nostre gran problema. Acostumats a espavilar en mals moments, no ens acabem de creure que podríem anar a la nostra i ser el lloc més evolucionat del planeta. Però no hi ha veu única i ens caldrà una mica més de temps. Tot arriba.

Va arribar un moment en la colla que vam decidir creuar l’Atlàntic. I vam veure la llum. Si hi ha un cel a la terra, no és un lloc. Es la suma de la companyia, falta de lligams, independència econòmica, joventut, objectiu de divertiment, països alegres, ment oberta ... Nosaltres, “los Sinco”, “Els Tropicanos”, vam tocar el cel. El cel de la felicitat. Tenim la sort d’haver viscut un moment, del que no érem del tot conscients, que ens ha acompanyat sempre i que em fa pensar que el camí emprès en aquell moment, tot i que ara canviaria algunes coses, va portar a una època memorable. I no pel que molta gent pot pensar. Jo recordo el riure, la gent, els llocs. Viatges fets carn, com la lectura. Aquesta època va durar molts anys. Molts viatges, Molts països. Molts amics.
L ’antiga colla encara mantenim contacte. Molt de tant en tant un soparillo. Ja recordem batalletes. Però no es perd el somriure. Lo viscut en els viatges forma part de la zona privada i depravada (és broma). Inocència, indecència?. Emocions i companyerisme. (un dia d’aquests n’explico un)

Sembla que ha sortit una especie de auto-biografía-filosòfica, i no sé si val la pena seguir.
Molta sort.