sábado, 9 de julio de 2016

ONE DIME - UN DIME

UN “DIME”

Vaig trobar el Dime vora una passera del riu a l’alçada de La Fortesa. A uns metres de l’aigua, enmig de les pedres arrodonides i allisades pel pas de l’aigua, les riuades i ves a saber...

Un Dime és una moneda nord americana corresponent a 10 cèntims de dollar. En concret era de les encunyades al 1967 amb la cara del president Eisenhower i a la creu una torxa acompanyada de dues branquetes que semblen de llorer i l’altre d’ alsina (molt suposar).

La moneda recuperada de la llera del riu està molt degradada. Ha fet falta lupa i Internet per concretar de què es tractava. No té cap valor, ja que no seria acceptada com a moneda per pagar un caramel al seu país d’origen, així està de feta pols.

Però el que m’ha fet pensar era com havia arribat aquella moneda allí. Qui portaria monedes dels USA? Un nord americà? O un viatger de tornada del país. Una turiste de viatge pel Penedès? Un soldat de les milícies internacionals de la guerra civil? Viu o mort?

Aquesta darrera suposició em va fer retrocedir en el temps i pensar en unes “escenes”:

-que el soldat la tirés al riu per demanar un desig.
-que li caigués per un forat a la butxaca.
-que arrossegant-se en el front de batalla li caigués.
-el van matar.
-no cal buscar més possibilitats ja que només és buscar per buscar o pensar per pensar.

En qualsevol cas, podia haver estat en aquell lloc o riu amunt. Les riuades farien la feina de resituar la peça de metall.

La guardo. Potser que ningú més la torni a mirar, o que qui la miri no pugui determinar què és. Però ja no passarà més fred ni humitat.

JP


UN DIME – CASTELLANO
Encontré UN Dime CERCA DE una pasarela sobre el río a la altura de La Fortesa. A unos metros del agua, entre las piedras redondeadas y alisadas por el paso del agua, las riadas y vete a saber ...

Un Dime es una moneda norteamericana correspondiente a 10 céntimos de dollar (los famosos “diez centavos”). En concreto era de las acuñadas en 1967 con la cara del presidente Eisenhower y en la cruz una antorcha acompañada de dos ramitas que parecen de laurel y la  otra de encina (mucho suponer).

La moneda recuperada del cauce del río está muy degradada. Ha hecho falta lupa e Internet para concretar de qué se trataba. No tiene ningún valor, ya que no sería aceptada como moneda para pagar un caramelo en su país de origen, así está de maltrecha.

Pero lo que me ha hecho pensar era como había llegado aquella moneda allí. Quién llevaría monedas de los USA? Un norteamericano? O un viajero de vuelta del país. Una turista de viaje por el Penedès? Un soldado de las milicias internacionales de la guerra civil? Vivo o muerto?
Esta última suposición me hizo retroceder en el tiempo y pensar en unas "escenas":

-que el soldado la tirara al río para pedir un deseo.
-que le cayera por un agujero en el bolsillo.
-que arrastrándose en el frente de batalla le cayera.
-lo mataron.
-no hay que buscar más posibilidades ya que sólo es buscar para buscar o pensar para pensar.

En cualquier caso, podía haber sucedido en ese lugar o río arriba. Las riadas harían el trabajo de reubicar la pieza de metal.
La guardo. Puede que nadie más la vuelva a mirar, o que quien la mire no pueda determinar qué es. Pero ya no pasará más frío ni humedad.


JP




domingo, 12 de junio de 2016

EL CEP GEGANT 2 - LA CEPA GIGANTE 2

Un dels Guatlla, eren tres germans per casar, era més cohibit de lo normal. Els altres dos se’n fotien del “petit” i l’anomenaven de vegades el vergonyós. Aquella actitud del petit dels Guatlla va canviar significativament arrel de l’anomalia del cep. Aquell fenomen el va omplir de curiositat, joia i ànim.

Es va fer el cuidador del cep com si fos normal. Ell el visitava continuadament i la seva companyia li provocava aquell benestar o ànim, com li agradava dir a ell mateix. Una relació sobrenatural li deien els germans. Parlava del vegetal com si es tractés d’una persona de la família.

Curiosament sempre que s’acostava al gran Cep s’asseia sobre la pedra rara, la de les marques desconegudes. Els germans grans en deien “de les bruixes”.

El petit, que ja no ho era tant,  anava canviant, i tan més ràpid com més convivia amb el cep i la pedra aquella. Havia manifestat la voluntat de quedar-se a dormir allí algun dia, però els seus germans no estaven perquè els assenyalessin com els bojos del cep. Li van impedir sense miraments. El llit estava a casa.

Menjava de tant en tant d’aquell raïm màgic. Parlava del seu sabor i de la bondat en el seu benestar. Ell es sentia millor. La veritat que era més parlador i fins i tot animat. Havia fet fins i tot una broma...

I ell deia que la transformació més important, la que el feia sentir millor, se la guardava per ell.  Fins i tot va confessar als seus germans que buscaria novia. 

Com havien, aquell cep i aquella pedra, canviat el petit i vergonyós Guatlla. Quina part de la seva ment o del seu cos havia estat afectada?  Quin misteri...

JP

LA CEPA GIGANTE 2

Uno de los Guatlla, eran tres hermanos soletros, era más cohibido de lo normal. Los otros dos se mofaban del "pequeño" y lo llamaban a veces el vergonzoso. Aquella actitud del pequeño de los Guatlla cambió significativamente desde la anomalía de la cepa. Ese fenómeno lo llenó de curiosidad, alegría y ánimo.

Se autoproclamó el cuidador de la cepa como si fuera evidente. Él lo visitaba continuamente y su compañía le provocaba aquel bienestar o ánimo, como le gustaba decir a él mismo. Una relación sobrenatural le decían los hermanos. Hablaba del vegetal como si se tratara de una persona de la familia.

Curiosamente siempre que se acercaba a la inmensa Cepa se sentaba sobre la piedra rara, la de las marcas desconocidas. Los hermanos mayores la llamaban "de las brujas".

El pequeño de la família, que ya no lo era tanto, iba cambiando, y tanto más rápido cuanto más convivía con la cepa y la piedra aquella. Había manifestado la voluntad de quedarse a dormir allí algún día, pero sus hermanos no le dejaban porque los señalarían como los locos de la cepa. Se lo impidieron sin contemplaciones. La cama estaba en casa.

Comía a menudo uva “màgica”. Hablaba de su sabor y de la bondad en su bienestar. Él se sentía mejor. La verdad es que estaba más hablador. Había hecho incluso una broma ...

Y el decía que la transformación más importante, la que le hacía sentir mejor, se la guardaba para él. Para mas novedad confesó a sus hermanos que buscaría novia.

Como habían, aquella cepa y la piedra, cambiado al Guatlla. ¿Qué parte de su mente o de su cuerpo había sido afectada? Qué misterio ...


JP



Resultado de imagen de CEPA GIGANTEResultado de imagen de MELONES PEQUEÑO

sábado, 21 de mayo de 2016

EL CEP GEGANT - LA CEPA GIGANTE

Aquella vella vinya de Can Guatlla sempre havia donat sorpreses i els Guatlla sempre s’havien queixat de la irregularitat en el seu rendiment. Era una vinya de Macabeu de més de quaranta anys enmig dels boscos de la serralada de l’Ordal. Preciosa. Donava a la cara nord d’un turó entre Sant Pau d’Ordal i El Pago, amb una pendent suau i vistes a l’antiga masia amb nom de la família.

La terra calcària, una cova i una corrent d’aigua que la creuava per sota la vinya i les llegendes havien convençut a la família que havia una mala influència en el seu comportament. Un any amb molta producció i el següent només testimonial, això sí, bon raïm. Un any amb raïms petits i l’any següent exageradament grans. Una vinya maleïda.

Tot i amb les sorpreses, les vinyes que completaven la finca dels Guatlla arreglaven el desgavell de la vinya “especial”. Fins que un fet va acabar la paciència de la família. Un cep al mig de la vinya, envoltada per 3 pedres que mai havien pogut treure per la seva duresa i dimensió, havia crescut molt per sobre de les plantes del voltant. A l’ inici d’aquesta anomalia es podia veure un cep el doble alt que els altres, però una bona esporgada el dissimulava. Cada any augmentava la seva mida i cada vegada més ràpid. Ara ja era un immens arbre de vinya amb 15 metres d’alçada i era una atracció entre els pagesos de la zona i tothom que sabia de la seva existència.

Havien portat especialistes ingeniers agrònoms, també un amic de la família amb coneixements de genètica i fins i tot una universitat anglesa. Havia sortit a la revista –Science- i a la   –Misteris-. Aquesta darrera, que es dedicava als temes ocults, ovnis i animals amb dos caps va fer un complet estudi sobre el cas.

La revista de temes ocults es va fer ressò de les llegendes sobre la maledicció de la vinya, la cova que la foradava i les tres pedres que envoltaven el cep. Aquelles pedres van ser estudiades amb un munt d’aparells, sobretot quan van veure que eren molt iguals i la seva situació era equidistant. Però el que va fer saltar la imaginació van ser les inscripcions que hi van trobar en cadascuna de les pedres. Per sobre, uns símbols desconeguts que sempre havien semblat marques naturals a la pedra. Les pedres eren morfològicament triangulars i suposadament arrodonides a la part superior pel desgast del temps. Als laterals de les pedres, a uns 4 pams soterrats, unes inscripcions en una simbologia desconeguda, semblava més uns jeroglífics egipcis que lletres d’un alfabet, van fer saltar la imaginació dels partidaris dels mons màgics, extraterrestres i civilitzacions ocultes.

Ara aquella vinya estava plena sempre de curiosos i investigadors. Havien rebut propostes de compra de la vinya, institucions demanant permís per investigar i fins i tot els havien demanat permís per fer misses negres i reunions de bruixes.

Amb l’enrenou de la investigació de la revista “Misteri”, la família va decidir evitar les visites indesitjades i fer pagar per veure aquella sorpresa de la naturalesa ?

Ja no es podia tocar aquella “cosa” des que la Generalitat va qualificar l’arbre de raïm com a “arbre monumental” i protegit.

Els Guatlla tenien encara quatre dubtes; si podien menjar el fruit d’aquell super-cep (que tenia un gust deliciós), de si podien vendre algún gra (mida meló) d’aquell vegetal misteriós i sobretot com s’havia de menjar. Els consells que van rebre van ser variats:

-tallar la pell i l’interior com un meló, encara que no es podia agafar bé i quedaves xop.
-retallar i extreure la pell en un punt per passar una cullera sopera, com els caquis.
-extreure la part interior del raim, posar-ho en un plat i menjar-ho al gust.
-practicar uns encanteris amb aquell fruit màgic i triturar-lo per beure-ho oferint aquell regal al cel.

I en qualsevol cas, la família va decidir vendre les llavors, mida puny, com a “souvenirs”, sempre i quan la Generalitat o algun estament amb poders no declarés tot allò com a alt secret.
La qüestió es que aquella vinya sempre acabava tocant els c...

JP
LA CEPA GIGANTE
Aquella vieja viña de Can Guatlla (*) siempre había dado sorpresas y los Guatlla siempre se habían quejado de la irregularidad en su rendimiento. Era una viña de Macabeo de más de cuarenta años en medio de los bosques de la cordillera del Ordal. Preciosa. Daba a la cara norte de una colina entre Sant Pau d'Ordal y El Pago, con una pendiente suave y vistas a la antigua masía con nombre de la familia.

(*) Can : Significa “casa de”


La tierra caliza, una cueva y una corriente de agua que la cruzaba por debajo y las leyendas habían convencido a la familia que había una mala influencia en su comportamiento. Un año con mucha producción y el siguiente sólo testimonial, eso sí, buena calidad. Un año con racimos pequeños y el año siguiente exageradamente grandes. Una viña maldita.

Aunque con las sorpresas, las viñas que completaban la finca de los Guatlla compensaban el desbarajuste de la viña "especial". Hasta que un hecho dilapidó la paciencia de la familia. Una cepa en medio de la viña, rodeada por 3 piedras que nunca habían podido sacar por su dureza y dimensión, había crecido muy por encima de las plantas de alrededor. Al inicio de esta anomalía se podía ver una cepa el doble de alta que las demás, pero una buena poda lo disimulaba. Cada año aumentaba su tamaño y cada vez más rápido. Ahora ya era un inmenso árbol de 15 metros de altura y era una atracción entre los agricultores de la zona y todo el mundo que sabía de su existencia.


Habían traído especialistas ingenieros agrónomos, también un amigo de la familia con conocimientos de genética e incluso una universidad inglesa. Había salido en la revista -Science- y la -Misterios-. Esta última, que se dedicaba a los temas ocultos, ovnis y animales con dos cabezas hizo un completo estudio sobre el caso.

La revista de temas ocultos se hizo eco de las leyendas sobre la maldición de la vid, la cueva y la corriente de agua que pasaba por debajo y las tres piedras que rodeaban la cepa. Aquellas piedras fueron estudiadas con un montón de aparatos, sobre todo cuando vieron que eran muy iguales y su situación era equidistante. Pero lo que hizo saltar la imaginación fueron las inscripciones que encontraron en cada una de las piedras. Por encima, unos símbolos desconocidos que siempre habían parecido marcas naturales en la piedra. Las piedras eran morfológicamente triangulares y supuestamente redondeadas en la parte superior por el desgaste del tiempo. En los laterales de las piedras, a unos 4 palmos soterrados, unas inscripciones en una simbología desconocida, parecían más unos jeroglíficos egipcios que letras de un alfabeto, hicieron saltar la imaginación de los partidarios de los mundos mágicos, extraterrestres y civilizaciones ocultas.

Ahora aquella viña estaba llena siempre de curiosos e investigadores. Habían recibido propuestas de compra de la viña, instituciones pidiendo permiso para investigar e incluso les habían pedido para hacer misas negras y reuniones de brujas.

Con el ajetreo de la investigación de la revista "Misterio", la familia decidió evitar las visitas indeseadas y hacer pagar por ver aquella sorpresa de la naturaleza?

Ya no se podía tocar esa "cosa" desde que el Gobierno calificó el árbol de uva como "árbol monumental" y protegido.

Los Guatlla tenían aún cuatro dudas; si podían comer el fruto de ese super-vid (que tenía un sabor delicioso), de si podían vender algún grano (tamaño melón) de aquel vegetal misterioso y sobre todo como se había de comer. Los consejos que recibieron fueron variados:

-Cortar la piel y el interior como un melón, aunque no se podía coger bien y quedabas empapado.
-Recortar y extraer la piel en un punto para pasar una cuchara sopera, como los caquis.
-Extraer la parte interior de la uva, ponerlo en un plato y comerla al gusto.
-Practicar unos hechizos con aquel fruto mágico y triturarlo para beberlo ofreciendo ese regalo en el cielo.

Y en cualquier caso, la familia decidió vender las semillas, tamaño puño, como "souvenirs", siempre y cuando el Gobierno o algún estamento con poderes no declarara todo aquello como alto secreto.

La cuestión es que aquella viña siempre terminaba tocando los c ...




JP
Resultat d'imatges per a "vinya gegant"
Resultado de imagen de VINYES GEGANTS

sábado, 14 de mayo de 2016

CONTANT OVELLES (concurs Vanguardia)

(PARTICIPACIO A CONCURS VANGUARDIA ABRIL 2016.  LA PRIMERA PART ÉS DEL ESCRIPTOR QUIM MONZÓ, LA CONTINUACIÓ DELS PARTICIPANTS.)


PART MONZÓ

A les 4 de la matinada ja fa hores que dóna voltes al llit, incapaç d’adormir-se. Una rere l’altra, compta ovelles blanques que salten una tanca, tot i que no ha vist mai que cap ovella salti tanques. Generalment aquesta rutina fa que arribi el son però avui, de cop, veu que una de les ovelles que salta la tanca és negra i això el desconcentra. Prova de comptar ovelles que siguin totes negres. Tot d’ovelles negres que salten una tanca. Però, quan gairebé és a punt d’adormir-se, apareix una ovella blanca enmig de les negres. De manera que decideix passar d’ovelles. ¿Què podria comptar? ¿Porcs que salten una tanca? ¿Senyors que entren i surten per una porta giratòria? ¿No hi ha cap altra solució que no sigui comptar alguna cosa? És al llit, amb els ulls oberts. Tip, decideix llevar-se. Va al lavabo, orina, es renta les mans i la cara, fa un glop d’aigua, agafa el paquet de cigarrets i surt al balcó a fumar-ne un. En un balcó de la casa del davant, recolzada a la barana, hi ha una dona que també fuma un cigarret. No l’havia vista mai.

CONTINUACIO

D’aquella distància es divisen unes agradables faccions. Una altra ànima amb son. El fet de compartir la mateixa pena no millora gaire la situació, però ajuda.
La nocturna veïna s,adona de la seva presència però la nit dissimula el seu interès i les bosses als ulls.
La porta del balcó darrera la princesa s’obre provocant que la noia enfoqui la seva mirada enrere. Ara li dona l'esquena i reposa els colzes a la barana.
Un mascle de dos metres d'alt i un d'ample amb somriure de dentifrici i “postureo” Instagram li trenca les hipòtesis. Llueix uns bòxers de conjunt amb els insultants abdominals. Un petonet afectuós encara ho fa tot més modern. Segur que no han estat contant ovelles. Un aire d'enveja es passeja entre els animals mal contats de la granja onírica.
Només la cigarreta a mig cremar evita l'abandó del balcó. La noia manté ara una animada conversa. El braç del “Superman” envolta la cintura femenina i li sobra un tros per agafar-se a la barana. Impossible fugir!
La decepció es suma al cansament.
Una nova aparició al transitat balcó acaba de trencar totes les suposicions. Un nou mascle abraça el noi petoner i els dos van i envolten la noia impedint la seva mobilitat.
Ja no vull ni pensar ni simular. Vull retrobar l'ovella negra i petar la xerrada. I si no ve la son, doncs vindrà un dia llarg. I la noia, pel que sigui, tampoc pot dormir...

JPB

 Resultado de imagen de ovelles

domingo, 24 de abril de 2016

TROPICANOS 4 – BANGKOK – ANECDOTA FICCIÓ? / ANECDOTA FICCIÓN?

TROPICANOS 4 – BANGKOK – ANECDOTA FICCIÓ?

Abans de les sortides “tropicals” vam fer altres coses, algunes de xules, algunes de necessàries i algunes d’auto coneixement, que al cap i a la fi, tots els viatges aporten.
Una que va significar un punt de “bany de realitat” va ser el viatge a Tailàndia en èpoques prehistòriques, de molt tendres, vint-i-molt poc. Només érem dos per marxar, però va costar poc posar-nos d’acord i fer els preparatius.
Vaja, preguntar a l’agència si calien vacunes, mirar per sobre que es podia fer en un país com aquell, demanar el bitllet d’avió i reservar hotel a tres ciutats. No es tractava d’un viatge super-planificat, més aviat un contacte superficial. La resta sortiria “de natural”.
Taxi fins l’aeroport del Prat i vol fins a Madrid, curiosament punt de vols internacionals (es va repetir aquesta història moltes vegades en altres sortides). A Madrid calia fer estona pel vol, i com sempre, és una mica pesat si. Un aeroport dona pel que dona.
La Porta d’embarcament estava plena de informació d’una nova malaltia de la que es començava parlar, la SIDA. El dia abans havia vist un petit reportatge per televisió sobre ella i em va afectar. Anàvem a un dels punts on la malaltia estava més escampada, i els papers, abundants a la porta d’embarcament, insistien sobre el risc que suposava. Vaja, que ja érem prou “tendres” i tot allò semblava un avís del que no s’havia de fer. Estava acollonit, tan per voler fer com pel risc de fer-ho.
I anàvem a un lloc molt llunyà, molt. El nivell d’anglès d’escàs a inexistent, l’amplada de número al compte corrent estret, el seny llepant l’invisibilitat, les emocions a flor de pell, les ganes de viure experiències ...explosiva.
A mi sempre m’ha acompanyat l’ansietat en els llocs que no controlo, fins i tot anant en grup. O sigui que no penseu que anant pel món em sentia com Superman.
L’avió era un immens Jumbo de la companyia Thai. Escala a Itàlia, per recollir “escalfatos” i pervertits. Tot i amb això no s’ompliria l’aparell i ens donaria una sensació d’amplitud i comoditat difícil de trobar en un avió. (En aquella època no existia el low cost).
Els “radars” jovenívols havien detectat unes amabilíssimes hostesses asiàtiques i també una noia oriental que viatjava sola, de bon veure. Un cervell tendre imaginava com seria tenir una aventurilla amb una noia així, i la racionalitat em deia que estàvem en un avió, i que aquella noia desapareixeria per sempre. Si la coneixia ja deixaria prou alt el pavelló. L’amor propi em va fer seure al seu costat després d’una breu mentalització, respirar per controlar els nervis, i rebre els ànims del tropicano motivador (es tracta de mantenir l’anonimat) que tenia la sort de tenir com amic. El tropicano Motivador sempre ha pensat que jo era més atrevit del que era realment. En canvi sempre he admirat les coses que feia ell i que sí que requerien d’un atreviment de nivell. M’ha fet viure moltes coses que guardo en el racó de les “coses bones”.
Amb la intenció de mostrar autocontrol em vaig presentar, com a les pel·lícules, simplement  i amb cara de bona persona. La noia, que no diré el nom per si de cas (Kioko, crec) , era simpatiquíssima i tenia els mateixos problemes que jo amb l’idioma, però amb aquell accent japonès fascinant. De Kioto era. (des de llavors, Japó està a països pendents).
Com dos criatures en edat d’excitació hormonal, ens vam entendre ràpidament i ha estat el viatge d’avió que va semblar més curt i en canvi va ser dels més llargs.
Vaig mantenir correspondència un temps (amb cartes escrites, no existiria Internet fins “200 anys” més tard).
El somriure asiàtic el vaig estrenar en aquest viatge i sempre m’ha sorprès aquest “savoir faire” oriental.
L’avió va anar baixant fins a reposar les rodes del “monstre volador” sobre la pista de l’aeroport de Bangkok.
Al entrar a les instal·lacions ens vam dirigir cap a les cabines d’entrada on havia multitud de cues de gent, de les que vam triar una per proximitat. I la cosa que semblava normal al arribar a un nou lloc va semblar torçar-se al veure que la policia tailandesa es dirigia cap on érem nosaltres, més ben dit, a nosaltres. Ens van fer sortir de la cua i ens va fer pensar el pitjor. Les pel·lícules complicaven la vida als protagonistes al sortir de Tailàndia, on els havien posat drogues a les seves maletes, però nosaltres acabàvem d’arribar. Els amables policies ens van dur a una de les cabines buides que eren pels estrangers, de forma que no haguéssim de fer cua. Un ensurt.
Ja sortint de l’aeroport ens vam dirigir a l’hotel que teníem reservat, amb un taxi amb qui prèviament havíem negociat el preu. Estàvem avisats de les petites estafes que es produïen a moltíssim aeroports per cobrar més als turistes. Però vam arribar amb normalitat al cèntric hotel, després de passar per atapaïts carrers plens de desordre, transit, tota mena de vehicles i gent bullint per tot arreu. Era la benvinguda d’una gran ciutat asiàtica.
Un hotel imponent donava a pensar en una segona imatge “de nivell”.
Tot i que estàvem cansats, aquell primer dia (bé, ja de nit) hauríem de sortir a fer una ullada per la ciutat. Primer soparíem al mateix hotel, on detectaríem uns clients que pel seu tarannà eren de Badalona i que l’endemà coneixeríem.
A la mateixa recepció de l’hotel, garantia de bons consells, una noia molt amable i de somriure pertorbador,  ens va enviar sense dubtar a Pat-Pong. Semblava el “lloc” on un turista acabat d’arribar havia d’anar a fer una cervesa.
Sense dubtar-ho, un taxi ens va dur a les portes del barri en qüestió, on es podien veure tot de locals, ja al arribar, plens de llumetes i un intens moviment al carrer. Era el lloc... fàcil. Dos nens sense necessitat d’afaitar havien de començar per allí. Segurament seria una aventura divertida.
Ja caminant, mentre guaitàvem els locals, les dolces noies que omplien els establiments, també et convidaven a passar. Amabilitat asiàtica.
Tot i la verdor mental vaig tenir com un indici de dubte sobre què es podia trobar en aquells llocs. Però prendre alguna cosa no era cap delicte.
En el primer lloc on vam gaudir de l’amabilitat local unes noies ballaven en bikini sobre una passarel·la i ens picaven l’ull com si fóssim famosos futbolistes. Devien ser les nostre faccions occidentals. El meu company i jo ens vam mirar com per confirmar que estàvem d’acord amb que allò era “potent”.
Els balls i altres activitats d’aquelles noies sobre aquella barra les faria guanyar el Got Talent sense cap mena de competència. Com podien disparar un plàtan a aquella distància amb l’entrecuix?
La mitja llum, les bombetes de colors, el so de música i del parlar thai, la olor del carrer, els turistes de pinta cràpula, ens feien sentir formiguetes enmig d’una guerra.
Sort del meu company, que era de mena valent. Amb lo espantadís que sóc jo, so sé si hauria tornat a l’hotel a replantejar les visites. Però emocionant, molt.
Un vol per allí era com estar dins una pel·lícula 4D. La quarta D no tinc massa clar què voldria dir, però vol ser el caràcter presencial.
Aniríem a un altre lloc i faríem una altra cervesa. La nostra economia no donava per massa cosa més. El nou local era ampli i tenia una barra molt allargada en forma de “U”. Havia poca gent i no es veien noies voltant excepte alguna dins la barra.
Una parella de turistes a l’altra cantó de la barra donava fe que no érem els únics turistes per allí.
Un mestressa oriental amb cara indeterminada i de mitjana edat (suposo)  ens va posar dues gerres de cervesa amb el escàs anglès que professàvem. Preníem nota d’apuntar-nos a alguna acadèmia.
Mirada despistada al sostre, guaita d’especialista per tot el local, fins a sentir el meu nom en un xiscle simpàtic. El meu company estava envoltat de noies que se’l rifaven. I Jo sense saber que fer. Primer l’escena, a la meva esquerra i a un metre de distància. Petons i moviments ràpid de mans. Allò semblava una competició per veure qui es quedava la presa. No sabia si allò divertia al company, però això semblava. Per mi era un travessar la “normalitat” que m’incomodava per no saber què fer, vaja ser un “innocent”.
Una ma desconeguda va situar-se al meu paquet sense preguntar. Una altra colla de noies havien de fer el seu torn per aconseguir client. Semblava una discussió teatral per a quina volia jo. No sé la cara que devia fer, però ni idea del que havia de fer ni dir. Bé, vaig preguntar al company que s’havia de fer. Si deixar-nos portar, si agafar una noia sola o si marxar.
Vam fer la tria del pardillo, o sigui.. res. Una colla de noies que tampoc sabien de quin pal anàvem van estar fent-nos la rosca i nosaltres de turistes. Ara bé, que et fotin ma, de solterets i amb ganes de gresca, era una situació nova.
La cosa semblava que estava provocant un malestar entre les noies que discutien. Ens vam mirar i veient que allò no portava enlloc i tampoc sabíem que fer vam decidir pagar i marxar.
Amb anglès de nivell “limitat” vam demanar el compte i va començar una conversa surrealista entre la mestressa i les innocents noies que ara teníem darrera nostre. Evidentment no sabíem que es deien però no semblava bo.
Els números del compte que van arribar per dues cerveses eren un error incomprensible. La factura era aberrant. Un intent de dir a la senyora que s’havia equivocat va convertir una mirada de menyspreu en somriure irònic. La senyora es va fer entendre amb el seu anglès destraler. I ens va informar, ja que nosaltres no ho sabíem, que havíem convidat a totes aquelles noies.
Una sensació d’ansietat i malestar va recórrer la meva espina dorsal. Una punxada al ventre de cagarel·la emocional arrodonia l’escena. Les innocents i virginals veïnes afirmaven amb el cap i amb el seu idioma alguna cosa que confirmava la factura de la mestressa, i convertia la situació en “paraula teva contra la meva”, però jugant a camp contrari.
La voluntat d’aclarir el malentès només va empitjorar la situació. La senyora del mostrador, ara amb cara perversa, va aixecar la veu i es va escoltar el tancar la porta d’entrada. L’aparició d’un oriental amb cara de pocs amics i de feina “vigilant o porter” es va plantar davant la porta amb les cames obertes i les mans creuades davant la seva cintura. Una imatge de pel·lícula de Jackie Chang on els dolents barraven el pas. El lleuger somriure maliciós del “matón” no pronosticava res de bo.
La xerrada d’urgència era simplement com sortir d’aquell conflicte. No portàvem, ni de la vora, diners per pagar allò. Tampoc semblava que ens volguessin per rentar plats.

-Què portes?
-Uns 50 €.
-I tu?
-70 €
-No arribem als 200 €.
Vam posar els diners sobre la barra amb l’atenta mirada de la senyora. Acte seguit vam treure les mans de les butxaques mostrant el blanc del forro i demostrant la falta de més recursos. La patètica escena s’allunyava de les aventures del James Bond i s’acostava a la trista realitat.
Va passar el millor que podia passar. Ens van deixar marxar amb la satisfacció d’una estafa ben entrenada per a turistes. Un màster del que no s’ha de fer en aquestes circumstàncies. Però la realitat ens va superar, al menys a mi, de llarg.
L’esperança de retornar a l’hotel íntegres era suficient pel moment. Seria difícil repetir una situació conflictiva com aquella en tot lo que quedava de viatge, però no va ser ben bé així.
L’adrenalina disparada i la fluixera de les cuixes es va anar reposant una vegada a l’habitació de l’hotel. L’endemà tocava fer visites i a saber que ens deparava.
Temples, l’aventura amb el taxista llogat, l’edifici dels massatges, l’espectacle de les serps, amb elefant per la selva, baixar amb balsa de bambú pel riu a Chiang Mai (o Chiang Rai), les platges de Pattaya amb els seus bars circulars, i el dia de la discoteca Platinum, visita a la illa deserta o la barriada de Bangkok.
Va ser un viatge potent i sorprenent. Un aprenentatge. Molt llarg d’explicar en detall. I fa tant de temps...

JP


TROPICANOS 4 - BANGKOK - ANECDOTA FICCIÓN?

Antes de las salidas "tropicales" hicimos otras cosas, algunas de chulas, algunas de necesarias y algunas de auto conocimiento, que al fin y al cabo, todos los viajes aportan.
Una que significó un punto de "baño de realidad" fue el viaje a Tailandia en épocas prehistóricas, de muy tiernos, veinte y muy poco. Sólo éramos dos para ese viaje, pero costó poco ponernos de acuerdo y hacer los preparativos.
Vaya, preguntar a la agencia si eran necesarias vacunas, un vistazo de que se podía hacer en un país como aquel, pedir el billete de avión y reservar hotel en tres ciudades. No se trataba de un viaje super-planificado, más bien un contacto superficial. El resto saldría "natural".
Taxi hasta el aeropuerto del Prat y vuelo hasta Madrid, curiosamente punto de vuelos internacionales (se repitió esta historia muchas veces en otras salidas). En Madrid debíamos esperar el enlace, y como siempre, un poco pesado. Un aeropuerto da para lo que da.
La Puerta de embarque estaba llena de información de una nueva enfermedad, el SIDA. El día antes había visto un reportaje en televisión sobre ella y me afectó. Íbamos a uno de los puntos donde la enfermedad estaba más extendida, y los papeles informativos, abundantes en la puerta de embarque, insistían sobre el riesgo que suponía. Vamos, que ya éramos bastante "tiernos" y todo aquello parecía un aviso de lo que no debíamos hacer. Estaba asustado, tanto por querer hacer como por el riesgo de hacerlo.
E íbamos a un lugar muy lejano, mucho. El nivel de inglés de escaso a inexistente, la anchura de número en la cuenta corriente estrecho, la cordura lamiendo la invisibilidad, las emociones a flor de piel, las ganas de vivir experiencias ... explosivas.
A mí siempre me ha acompañado la ansiedad en los lugares que no controlo, incluso yendo en grupo. O sea que no creais que yendo por el mundo me sentía como Superman.
El avión era un inmenso Jumbo de la compañía Thai. Escala en Italia, para recoger "escalfatos" y pervertidos. Sin embargo no se llenaría el aparato y nos daría una sensación de amplitud y comodidad difícil de encontrar en un avión. (En aquella época no existía el low cost).
Los "radares" juveniles habían detectado unas amabilísima azafatas asiáticas y también una chica oriental que viajaba sola, de agradable visión. Un cerebro tierno imaginaba como sería tener una aventurilla con una chica así, y la racionalidad me decía que estábamos en un avión, y que aquella chica desaparecería para siempre. Si la conocía ya dejaría suficientemente alto el pabellón. El amor propio me hizo sentar a su lado después de una breve mentalización, respirar para controlar los nervios, y recibir los ánimos del Tropicano motivador (se trata de mantener el anonimato) que tenía la suerte de tener como amigo. El Tropicano Motivador siempre ha pensado que yo era más atrevido de lo que era realmente. En cambio siempre he admirado las cosas que hacía él que sí requerían de un atrevimiento de nivel. Me ha hecho vivir muchas cosas que guardo en el rincón de las "cosas chulas".
Con la intención de mostrar autocontrol me presenté, como en las películas, simplemente y con cara de buena persona. La chica, que no diré el nombre por si acaso (Kioko, creo), era simpatiquísima y tenía los mismos problemas que yo con el idioma, pero con aquel acento japonés fascinante. De Kioto era. (Desde entonces, Japón está en países pendientes).
Como dos criaturas en edad de excitación hormonal, nos entendimos rápidamente y ha sido el viaje de avión que pareció más corto y en cambio fue de los más largos.
Mantuve correspondencia un tiempo (con cartas escritas, no existiría Internet hasta "200 años" más tarde).
Conocí la sonrisa asiática en este viaje y siempre me ha sorprendido ese "buen hacer" oriental.
El avión fue descendiendo hasta reposar las ruedas del "monstruo volador" sobre la pista del aeropuerto de Bangkok.
Al entrar en las instalaciones portuarias nos dirigimos hacia las cabinas de entrada donde había multitud de colas de gente, de las que elegimos una por proximidad. Y la cosa que parecía normal al llegar a un nuevo lugar pareció torcerse al ver que la policía tailandesa se dirigía hacia donde estábamos nosotros, mejor dicho, a nosotros. Nos hicieron salir de la cola y nos hizo pensar lo peor. Las  películas complicaban la vida a los protagonistas al salir de Tailandia, donde los habían puesto drogas en sus maletas, pero nosotros acabábamos de llegar. Los amables policías nos llevaron a una de las cabinas vacías que eran para los extranjeros, de forma que no tuviéramos que hacer cola. Un susto.
Ya saliendo del aeropuerto nos dirigimos al hotel con un taxi con el que previamente habíamos negociado el precio. Estábamos avisados ​​de las pequeñas estafas que se producían en muchísimos aeropuertos para cobrar más a los turistas. Pero llegamos con normalidad al céntrico hotel, después de pasar por calles llenas de desorden, trafico, todo tipo de vehículos y gente moviéndose por todas partes. Era la bienvenida de una gran ciudad asiática.
Un hotel imponente daba a pensar en una segunda imagen "de nivel".
Aunque estábamos cansados, aquel primer día (bueno, ya de noche) deberíamos salir a echar un vistazo por la ciudad. Primero cenaríamos en el mismo hotel, donde detectaríamos unos clientes que por su talante eran de Badalona y que al día siguiente conoceríamos.
En la misma recepción del hotel, garantía de buenos consejos, una chica muy amable y de sonrisa perturbadora, nos envió sin dudar Pat-Pong. Parecía el "lugar" donde un turista recién llegado tenía que ir a tomar una cerveza.
Sin dudarlo, un taxi nos llevó a las puertas del barrio en cuestión, donde se podían ver abundantes locales, ya al llegar, llenos de lucecitas y un intenso movimiento en la calle. Era el lugar ... fácil. Dos niños sin necesidad de afeitar tenían que empezar por allí. Seguramente sería una aventura divertida.
Ya caminando, mientras veíamos los locales, las dulces chicas que llenaban los establecimientos, también te invitaban a pasar. Amabilidad asiática.
A pesar  del verdor mental tuve un indicio de duda sobre lo que se podía encontrar en aquellos lugares. Pero tomar algo no era ningún delito.
En el primer lugar donde disfrutamos de la amabilidad local unas chicas bailaban en bikini sobre una pasarela  y nos solicitaban como si fuéramos famosos futbolistas. Serían nuestras facciones occidentales. Mi compañero y yo nos miramos como para confirmar que estábamos de acuerdo en que aquello era "potente".
Los bailes y otras actividades de aquellas chicas sobre aquella barra las harían ganar el Got Talent sin ningún tipo de competencia. Como podían disparar un plátano a aquella distancia con la entrepierna?
La media luz, las bombillas de colores, el sonido de música y del hablar thai, el olor de la calle, los turistas de aspecto crápula, nos hacían sentir hormiguitas en medio de una guerra.
Suerte de mi compañero, que era tipo duro. Con lo asustadizo que soy yo, igual habría vuelto al hotel a replantear las visitas. Pero emocionante, mucho.
Un volteo por allí era como estar dentro de una peli 4D. La cuarta D no tengo demasiado claro qué querría decir, pero quiere ser el carácter presencial.
Iríamos a otro lugar y tomaríamos otra cerveza. Nuestra economía no daba para demasiado más. El nuevo local era amplio y tenía una barra muy alargada en forma de "U". Había poca gente y no se veían chicas alrededor salvo alguna dentro de la barra.
Una pareja de turistas en la otra esquina de la barra daba fe de que no éramos los únicos turistas por allí.
Un señora oriental con cara indeterminada y de mediana edad (supongo) nos puso dos jarras de cerveza con el escaso inglés que escupíamos. Tomábamos nota de apuntarnos a alguna academia.
Mirada despistada al techo, vigía de especialista por todo el local, hasta sentir mi nombre en un chillido simpático. Mi compañero estaba rodeado de chicas que se lo disputaban. Y Yo sin saber que hacer. Primero la escena; a mi izquierda y a un metro de distancia. Besos y movimientos rápido de manos. Aquello parecía una competición para ver quién se quedaba la presa. No sabía si divertía al compañero, pero eso parecía. Para mí era un atravesar la "normalidad" que me incomodaba por no saber qué hacer, vaya ser un "inocente".
Una mano desconocida se situó a mi paquete sin preguntar. Otra pandilla de chicas tenían que hacer su turno para conseguir cliente. Parecía una discusión teatral para saber de quien era yo. No sé que pinta tenia yo , pero ni idea de lo que tenía que hacer ni decir. Bueno, pregunté al compañero. Si dejarnos llevar, si coger una chica sola o si marchar.
Hicimos la elección del pardillo, o sea .. nada. Un grupo de chicas que tampoco sabían de qué palo íbamos estuvieron haciéndonos la rosca y nosotros de turistas. Ahora bien, que te metan mano, de solteritos y con ganas de juerga, era una situación nueva.
La cosa parecía que estaba provocando un malestar entre las chicas que discutían. Nos miramos y viendo que aquello no llevaba a ninguna parte y tampoco sabíamos que hacer decidimos pagar y marcharnos.
Con inglés de nivel "limitado" pedimos la cuenta y comenzó una conversación surrealista entre la dueña y las inocentes chicas que ahora teníamos detrás nuestro. Evidentemente no sabíamos que se decían pero no parecía bueno.
Los números de la cuenta que llegaron por dos cervezas eran un error incomprensible. La factura era aberrante. Un intento de contar a la señora que se había equivocado convirtió una mirada de desprecio en sonrisa irónica. La señora se hizo entender con su inglés de “Oxford a trompicones”. Y nos informó, ya que nosotros no lo sabíamos, que habíamos invitado a todas aquellas chicas.
Una sensación de ansiedad y malestar recorrió mi espina dorsal. Un pinchazo en el vientre de cagarela emocional completaba la escena. Las inocentes y virginales vecinas afirmaban con la cabeza y con su idioma algo que confirmaba la factura del ama, y ​​convertía la situación en "palabra tuya contra la mía", pero jugando en campo contrario.
La voluntad de aclarar el malentendido sólo empeoró la situación. La señora del mostrador, ahora con cara perversa, levantó la voz y se escuchó el cerrar la puerta de la entrada. La aparición de un oriental con cara de pocos amigos y de trabajo "vigilante o portero" se plantó ante la puerta con las piernas abiertas y las manos cruzadas ante su cintura. Una imagen de película de Jackie Chang donde los malos cerraban el paso. La ligera sonrisa maliciosa del "matón" no pronosticaba nada bueno.
La charla de urgencia era simplemente como salir de aquel conflicto. No llevábamos ni por asomo, dinero para pagar aquello. Tampoco parecía que nos quisieran para lavar platos.

-¿Qué Llevas?
-Unos 50 €.
-Y Tú?
€ -70
-No Llegamos a los 200 €.
Pusimos el dinero sobre la barra con la atenta mirada de la señora. Acto seguido sacamos las manos de los bolsillos mostrando el blanco del forro y demostrando la falta de más recursos. La patética escena se alejaba de las aventuras de James Bond y se acercaba a la triste realidad.
Pasó lo mejor que podía pasar. Nos dejaron marchar con la satisfacción de una estafa bien entrenada para turistas. Un máster de lo que no se debe hacer en estas circunstancias. Pero la realidad nos superó, al menos a mí, de largo.
La esperanza de retornar al hotel íntegros era suficiente por el momento. Sería difícil repetir una situación conflictiva como aquella en todo lo que quedaba de viaje, pero no fue exactamente así.
La adrenalina disparada y la flojera de los muslos se fue reponiendo ya en la habitación del hotel. Al día siguiente tocaba hacer visitas y a saber que nos deparaba.
Templos, la aventura con el taxista alquilado, el edificio de los masajes, el espectáculo de las serpientes, con elefante por la selva, bajar con balsa de bambú por el río en Chiang Mai (o Chiang Rai), las playas de Pattaya con sus bares circulares, y el día de la discoteca Platinum, visita a la isla desierta o la barriada de Bangkok.
Fue un viaje potente y sorprendente. Un aprendizaje. Muy largo de explicar en detalle. Y hace tanto tiempo ...


JP

Resultado de imagen de patpong