CAP DE TORGUGA

 

Volia fer un vol per Espiells, per la zona on l’alçada deixa veure alguns fòssils, de vegades. De pujada i mirant si havia algun rocall es podia veure una paret dins el bosc, a l’altre cantó del torrent. Després d’un intent de travessar el torrent vaig veure que estava difícil sense fer una marrada per unes vinyes més amunt i buscar entrada al bosc. En un quart d’hora i alguna esgarrinxada m’acostava al lloc escollit, encara que per sobre de les parets.

El bosc era agradable, el terra ple de pinassa i d’alzines recargolades, de rocs solitaris amb taques de líquens i una inclinació suau. Es tractava de trobar l’objectiu a ull, preveient una distància aproximada des de l’entrada del bosc, el torrent pel sud, i esquivar els garrics fins que en algun punt es pogués veure la paret. En uns minuts em vaig trobar sobre la paret però sense poder baixar. Vorejant la paret, uns 50 metres més enllà direcció est, una esquerda a les pedres em va permetre baixar al peu del mur rocallós; era molt més llarg del que pensava i després d’uns pams de la  paret la forta inclinació et podia dur directament al torrent sense fre, i algun os trencat. Els gossos es movien amunt i avall amb tota comoditat envejable. En el meu primer pas per la base de la paret vaig recolzar-me en un roc que va saltar rodant avall mentre els gossos i jo el miràvem amb curiositat paint la dosi d’adrenalina que el meu cos va deixar anar.

Anava resseguint la paret mirant si veia algun bitxo petrificat i ben aviat vaig arreplegar un musclo del terra, entre les herbes, i a uns pams del terra, en la paret de roca un forat per on es veia un cap d’algun bitxo o una cosa semblant. Vaig tocar per comprovar si era viu o no. No es va moure i estava ben dur, segurament un fòssil misteriós. Em recordava a algun animal però no sabia.... un cap de llangardaix, o serp... de tortuga, sí, de tortuga. Vaig fer la foto i vaig seguir revisant el pedregar.

Ja a casa, mirant les fotos, la imatge del caparró em va picar la curiositat. Tornaria a rescatar aquella cosa del forat, així que prepara martell i clau. Dos dies després hi tornava, ja directament, per extreure l’animaló. No s’havia mogut; ara es tractava de veure la duresa de la paret i deixant els estris al terra em vaig posar a la feina, prudent per no fer malbé la peça i no rodolar fins el fons del torrent.

Després de picar una estona vaig treure aquella pedra del forat, sí, una pedra, que guardo a casa com objecte de decepció i com recordatori de que el voler fer coses és més important que els objectes en sí, que les coses no són el que semblen i anima a la ment oberta.

Una pedra.

JP