viernes, 30 de marzo de 2018

PREMONICIÓ


El somni la va fer patir fins el punt que va despertar de sotrec, xopa de suor i les pulsacions disparades. Pel front li regalimava aigua de por mentre mantenia els ulls oberts amb força i les mans subjectant el matalàs com per evitar tornar a adormir-se.
Unes setmanes abans havia somiat en un “ex” seu que l’havia fet gaudir (en el somni) com mai a la realitat. L’ensurt de trobar-se’l de cara, l’endemà mateix, quan passava per la Gran Via la va fer posar vermella com si aquell noi sabés els detalls del somni.
Ara, que trobar-lo després de tres anys sense contacte la va fer pensar en les rareses de la ment i la vida.
Si ell li hagués fet una proposició indecent se l’hagués follat sense contemplacions, encara que en el somni es barrejaven més les voluntats i les ganes que no pas les experiències conegudes, però la ment té les seves coses i misteris.
Car el despertar d’aquell matí no va ser gens satisfactori, com no ho deu ser ofegar-se, ser torturat amb elèctrodes, unes agulles clavades sota les ungles, el desmembrament dels braços tirats amb cordes per cavalls, el buidar un ull amb una cullereta de cafè, l’amputació dels dits dels peus amb tisora de collir raïm (els braços i les mans ja no hi són), clavar un punxó a la planta del peu, mirar com maten els pares o els nens de Síria en un bombardeig (legal).
Aquell maleït somni era exagerat, dolorós, malèfic. Aquella cara bavejant sobre el seu ventre, la barba entre descolorida, ulleres antiquades, llengua bavosa, mirada perduda. Paraules inconnexes sense significació aparent, ús de la força per lligar-la de braços i cames. Dos encaputxats l’ajudaven a subjectar-la, silenciosos, mentre obeïen sense preguntar i ell perdent la baba, com al despertar d’una becaina profunda, com un gos mirant un entrecot darrera un vidre.
Aquell personatge va fer apartar els dos sicaris (o secretaris) i va tapar la boca de la noia amb cinta adhesiva amb la bandera de tres franges.
L’angoixa de la noia la va fer desmaiar, però com passa en els somnis, no va evitar veure com aquell projecte d’humà la muntava i deixava anar continuadament la frase :”no lo reconezeisss pero osh gushta”.
El fet de desmaiar-se dins el somni no va evitar el patiment dins el cervell, ni com després del despertar del desmai (en somni) li va fer pensar en el seu agressor.
Al terra havia una tarja de visita que deia “M.Rajoi”. Qui podria saber de qui era aquella tarja?
Ara sempre que va a dormir té malsons i s’ha de prendre medicació. El seu psicòleg li diu que tot es deu al trauma posttraumàtic del somni, que una hipnosi l’ajudaria.
Ella es nega a retrobar-se amb aquell senyor..... ni en somni ni hipnosi. I resa perquè aquesta vegada no sigui premonició.


JP
Resultat d'imatges de psicopatas

JUEVES DE SEMANA SANTA


El perro está tumbado en la sombra de la terraza, levantando la cabeza cuando pasan los turistas por delante.
Se inmuta poco. No sé si está triste o relajado. Su mirada es noble y tranquila. Parece que agradece la compañía.
De vez en cuando se levanta calmadamente y se acerca para mirar la playa, fijamente, hasta que decide volverse a tumbar, ahora en el sol.
Su pelo negro se calienta hasta que decide cambiar de lugar.
El apartamento está tranquilo, las nenas están en la playa con algún amigo.
Veo que una está jugando a palas con Giorgio. Mi mujer le echa una foto mientras la otra toma el sol. Están a gusto.
Prontito nos vamos a pasear los perros y después a comer.
Y siesta.

JP



BUSCANT LA TOMBA 2 - BUSCANDO LA TUMBA 2


El torrent no vol. Es profusament vergonyós o simplement no vol visites. D’acord que no m’ha convidat però sembla que hagi posat entrebancs expressament. Parets verticals, enfiladisses creuant els pocs vials de senglar, esbarzers, matolls i pins, molts. Quan no son les branques dels arbres són les teranyines, l’argelaga, els rocs, pendents i la verdura tota apilotada.
La idea era partir vorejant la pedrera per la part superior, per la part nord, després baixar cap el torrent i intentar remuntar pel ventre del pas. Però ha estat en va. No m’ha deixat més que fiblades de branques a la cara i esgarrinxades a les mans.
Al sortir per la tarda, em conformava amb trobar un lloc per baixar i veure si el torrent permetia anar pujant. Les parets que l’envolten i l’espessa vegetació no permetrien gaires cates laterals però seria un avançament.
Dues vegades m’he vist obligat a retornar per on havia passat i pensar en altres alternatives
Un petit corriol que apareixia del no res semblava que em portava cap a l’interior del torrent ja que anava baixant suaument a mesura que es feia més menut i anava incorporant algun entrebanc, com avisant de que no tot seria fàcil.
La llum del dia també donava senyals de cansament i jo volia confiar en aquella petita via per trobar un lloc per poder atacar el fons del rierol.
Cada vegada costava més avançar. La part baixa de la fondalada queda a ma dreta i diversos passos d’animals em feien revisar si podien servir per baixar. La verticalitat i d’altres vegades l’absència de pas m’obligaven a continuar fins que el sender va quedar bloquejat.
Confesso que em va atacar un pel el desànim mentre pensava què fer. Tornava a fer camí enrere fins on portés el caminet, amb la intenció de tornar a la pedrera i tornar a revisar si hauria alguna forma de poder accedir a l’objectiu.
La pedrera és perillosament escalable, massa. La paret artificial al final del torrent i la impossibilitat de pas per la cantera m’ha fet repensar si serà possible entrar. Miraré per Google Maps si es veu alguna opció i pensaré una nova estratègia. Trobar la tomba, tot i accedint al pas de l’aigua és missió quasi impossible. El pas del temps i la vegetació l’ha degut amagar als ulls dels homes.
La torrentera no vol que la passegin o que destorbin la pau del mort, ni desvetllar cap dels seus secrets.
Veurem si hi torno. De moment 2 a 0, a favor del torrent, sense lesionats.

BUSCANTO LA TUMBA 2

El torrente no quiere. Es profusamente vergonzoso o simplemente no quiere visitas. Vale, no me ha invitado, pero parece que haya puesto obstáculos adrede. Paredes verticales, enredaderas cruzando los pocos viales de jabalí, zarzas, matorrales y pinos, muchos. Cuando no son las ramas de los árboles son las telarañas, las aulagas, las rocas, pendientes y la verdura toda amontonada.
La idea era partir bordeando la cantera por la parte superior, por el norte, luego bajar hacia el torrente e intentar remontar por el vientre del paso. Pero ha sido en vano. No me ha dejado más que punzadas de ramas en la cara y rasguños en las manos.
Al salir por la tarde, me conformaba con encontrar un lugar para bajar y ver si el torrente permitía recorrerlo, subiendo. Las paredes que lo acompañan y la espesa vegetación no permitirían muchas catas laterales, pero sería un adelanto.
Dos veces me he visto obligado a retroceder por donde había pasado y pensar en otras alternativas
Un pequeño sendero que surgió de la nada parecía que me llevaba hacia el interior del torrente ya que iba bajando suavemente a medida que se hacía más pequeño e iba incorporando alguna traviesa, como avisando de que no todo sería fácil.
La luz del día también daba señales de cansancio y yo quería confiar en aquella pequeña vía para encontrar un lugar para poder atacar el fondo del arroyo.
Cada vez costaba más avanzar. La parte baja de la hondonada queda a mano derecha y varios pasos de animales me hacían revisar si podían servir. La verticalidad y otras veces la ausencia de paso me obligaba a continuar hasta que el sendero quedó bloqueado.
Confieso que me atacó el desánimo mientras pensaba en cómo continuar. Retrocedía otra vez hasta donde llevara el camino, con la intención de volver a la cantera y revisar si habría alguna forma de poder acceder al objetivo.
La cantera es peligrosamente escalable, demasiado. La pared artificial al final del torrente y la imposibilidad de paso por la cantera me ha hecho repensar si será posible entrar. Miraré por Google Maps si se ve alguna opción y analizaré una nueva estrategia. Encontrar la tumba, aunque accediendo al paso del agua es misión casi imposible. El paso del tiempo y la vegetación la ha debido ocultar a los ojos de los hombres.
La torrentera no quiere que la paseen o que estorben la paz del muerto, ni desvelar ninguno de sus secretos.
Veremos si vuelvo. De momento 2 a 0, a favor del torrente, sin lesionados.

JP



sábado, 24 de marzo de 2018

50 I ESCAIG - 50 Y PICO


50 i ESCAIG

Ja fa una temporadeta que vaig fer els quaranta deu, i es nota.
No és una mala impressió, és una putada. Sort dels més grans que parlen del desig de tornar a tenir 50 i de les coses que farien si poguessin tirar enrere.
Un amic de fa molt em comentava que hi ha 2 tipus d’homes a partir dels 50. Els madurs i els que segueixen tenint pensaments i actituds juvenils. Els madurs es detecten per diverses inapetències i els immadurs per la resistència a acceptar la barrera del temps.
Evidentment el cos dona avisos i es pot comprovar com les juntes es desgasten, quan seus al terra ja has de pensar en l’estratègia per aixecar-te. Si surts a caminar i et trobes un desnivell, dubtes entre saltar i buscar un segon pas menys arriscat.
Pels més valents, hi ha la “prova de l’avenc”. Pots ser atrevit per voler visitar les entranyes de la terra, una altra cosa és que el diàmetre cintural permeti passar per forats estrets.
La resta de la gent, especialment els més joves ja detecten una joventut desgastada (o una insultant transparència).
Et veuen gran, carrincló, amb pocs “likes”, evidentment al Face, ja que l’Instagram és per a joves. El Linkedin ja no tinc clar per qui és.
Ja veiem els hàbits dels més joves com poc encertats (som injustos), tot i compartir la droga dels mòbils.
Coneixíem el cost d’una trucada per la cabina (sobretot les que fèiem des de l’estranger) i no cal dir la paciència per rebre la resposta d’una carta (les emocions pendents de la lentitud).
Ens deuen veure com neolítics. Hem passat de fills a pares sense adonar-nos, encara que volem retenir aquell punt (dissimulat) de rebel·lió que l’aburgesament ens anestesia.
Estem més a la vora del clot que de la panxa de la mare i  la traca final és més lenta i pausada. Fins i tot menys soroll i més color.
A gaudir del castell de focs que la metxa s’acaba.

JP

50 Y PICO

Hace poco  que hice los cuarenta y diez (?), y se nota.
No es una mala impresión, es una putada. Suerte que algunos mayores hablan del deseo de volver a tener 50 y de las cosas que harían si pudieran ir para atrás.
Un amigo (de hace mucho) me comentaba que hay 2 tipos de hombres a partir de los 50. Los maduros y los que siguen teniendo pensamientos y actitudes juveniles. Los maduros se detectan por varias inapetencias y los inmaduros porla resistencia a aceptar la barrera del tiempo.
Evidentemente, el cuerpo manifiesta alguna queja y se puede comprobar cómo las “juntas” se desgastan, cuando te sientas en el suelo ya tienes que pensar en la estrategia para levantarte. Si sales a caminar y te encuentras un desnivel, dudas entre saltar y buscar un segundo paso menos arriesgado.
Para los más valientes, está la "prueba de la sima". Puedes ser atrevido para querer visitar las entrañas de la tierra, otra cosa es que el diámetro cintural te permita pasar por agujeros estrechos.
El resto de la gente, especialmente los más jóvenes ya detectan una juventud desgastada (o una insultante transparencia).
Te ven mayor, ramplón, con pocos "likes", evidentemente en el Face, que el Instagram es para jóvenes. El Linkedin ya no tengo claro para quién es.
Ya vemos los hábitos de los más jóvenes como poco correctos (somos injustos), a pesar de compartir la droga de los móviles.
Conocíamos el coste de una llamada por cabina (sobre todo las que hacíamos desde el extranjero) y por supuesto la paciencia para recibir la respuesta de una carta (las emociones pendientes de la lentitud).
Nos deben ver como neolíticos. Hemos pasado de hijos a padres sin darnos cuenta, aunque queremos retener ese punto (disimulado) de rebeldía que el aburguesamiento nos anestesia.
Estamos más cerca del hoyo que de la barriga de la madre y la traca final es más lenta y pausada. Menos ruido y más color.
A disfrutar de los fuegos artificiales que la mecha se acaba.

JP




Resultat d'imatges de cincuentones estupendos

domingo, 11 de marzo de 2018

BUSCANT LA TOMBA - BUSCANDO LA TUMBA : 1




En una conversa curta, un amic em va comentar una antiga història sobre una tomba en una torrentera propera. Fa molts anys, un conegut seu, un gran “buscador”, l’havia trobat, juntament amb uns misteriosos forats, que segons el relat, portaven a un llac soterrani d’aigua calenta.
Després de mirar per “Maps”, i d’apropar-me a la zona, la poca concreció de les pistes, em portava a pensar en dues opcions (dos torrents). Provaria de fer una ullada a la primera i després intentar arribar a la segona.
El dissabte per la tarda (10-3-2018) vaig posar-me les sabates de caminar per pedrotes i vaig encarar muntanya amunt a guaitar les possibilitats. Aprofitant el pas d’unes antenes d’alta tensió, que de pas devien funcionar de tallafoc, vaig anar pujant mirant a banda i banda per buscar “sensacions”. El bosc es molt espès i quasi impracticable. Les torrenteres són estretes i la vegetació fa impossible de passar per molts llocs.
Són aquests llocs, els complicats de passar, on encara la història ens pot reservar sorpreses.
En el primer torrent, molt petit, no sembla que sigui “el lloc”. I després de pujar fins al començament del torrent, decideixo anar a fer una ullada al segon torrent, més gran i igualment “brut”.
Com no es podia baixar des de la part de més alta (no hi ha manera de baixar) per dins el torrent, vaig seguir un camí que el voreja per la part superior i que mor a la carretera de Gelida, un bon tros més enllà. Hi ha un punt que es pot agafar un corriol que t’acosta a la fi del torrent, en una pedrera antiga abandonada, un lloc bonic.
Des d’ allí s’ha de buscar la forma d’iniciar la pujada, ja que una excavació que no conec la funcionalitat fa impossible la pujada. Hi ha una mengera gruixuda que enfila amunt i es forma com un calaix amb paret vertical de 6 o 7 metres.
Vaig intentar vorejar la pedrera pel cantó sud, sense camí, força pujada i verdura espessa. No vaig poder avançar suficient per poder tornar a baixar al fons del torrent. Una mica esgarrinxat i veient que el sol ja baixava, hauria de pensar en tornar i deixar per un altre dia “l’atac” al torrent.
Hauré d’anar amb un bon bastó o un matxet per poder obrir camí. La idea és pujar pel fons del torrent i buscar alguna formació estranya que identifiqui una tomba o un lloc adient per uns forats arran de paret. Francament difícil, vist com està el bosc.
Quan vaig intentar trobar algunes entrades de les mines per la zona de Subirats, ja vaig veure que és força difícil si no tens la posició exacte.
No tinc massa esperança de trobar res, i també està difícil contactar amb la persona que ho va trobar. Però està bé el fet de buscar, per llocs on no he passat mai o que poca gent ha passat. No s’ha de perdre l’esperança de trobar, com tampoc la il·lusió de buscar.
El bosc es viu i t’envolta. Quan estas sol per la verdura t’adones de que som un bitxo més i que no tot està al nostre abast, que no som deus ni propietaris de la terra, ja que això sembla que ens doni dret a destruir-ho tot.
Va haver un temps que la terra era de ningú i de tothom. Temps suposadament difícils, però “sostenible”. Una altra opció és massa perillosa.
Tornaré aviat a intentar “fer” el torrent, a veure si puc fer uns metres i no trobar res, només conèixer. Si sona la flauta i trobo els forats o el clot de la tomba  faré fotos, i al vespre em prendré una copeta de cava per celebrar-ho. Els petits èxits, sense importància per quasi tothom, em provoquen una gran satisfacció, sobretot perquè tinc la sort de gaudir d’aquestes senzilles aventures.
I si m’estimbo algun dia, esperem que no, em penediré. Us enganyaria si digués el contrari.
Ara provaré per la banda nord i probablement amb guants.

JP

BUSCANDO LA TUBMA – 1

En una charla con un amigo, viniendo al hilo de la conversación,  me comentó una antigua historia sobre una tumba en un torrente cercano. Hace muchos años, un conocido suyo, un gran "buscador", la había encontrado, junto con unos misteriosos agujeros, que según el relato, llevaban a un lago subterráneo de agua caliente.
Después de mirar por "Maps", y de acercarme por la zona, la poca concreción de las pistas, me llevaba a pensar en dos opciones (dos torrenteras). Probaría de echar un vistazo a la primera y luego tratar de llegar a la segunda.
El sábado por la tarde (10-3-2018) me puse los zapatos de caminar por pedruscos y subí montaña arriba para echar un vistazo. Aprovechando el paso de unas antenas de alta tensión, que de paso debían funcionar de cortafuegos, fui ascendiendo mientras observaba a ambos lados para buscar "sensaciones". El bosque es muy espeso y casi impracticable. Las torrenteras son estrechas .
Son esos lugares, los complicados de transitar, donde todavía la historia nos puede reservar sorpresas.
En el primer torrente, muy pequeño, no parece que sea "el lugar". Y después de subir hasta el comienzo del torrente, decido ir a echar un vistazo al segundo , más grande e igualmente "sucio".
Como no se podía bajar desde la parte de más alta (no hay manera de llegar al fondo), seguí un camino que lo bordea por la parte superior y que muere en la carretera de Gelida, una cierta distancia más al norte. Hay un punto donde se puede acceder a un sendero que te acerca al final del torrente, en una cantera antigua abandonada, un lugar hermoso.
Desde allí se debe buscar la forma de iniciar la subida, ya que una excavación que no conozco la funcionalidad, y hace imposible la subida. Hay una manguera gruesa que sube y se forma como un cajón con una pared vertical de 6 o 7 metros.
Intenté bordear la cantera por el lado sur, sin camino, agreste y verdura espesa. No pude avanzar suficiente como para poder volver a bajar al fondo del torrente. Un poco arañando y viendo que el sol ya bajaba, debería pensar en volver y dejar para otro día el "ataque" al torrente.
Tendré que ir con un buen bastón o un machete para abrir camino. La idea es subir por el fondo del torrente y buscar alguna formación extraña que identifique una tumba o un lugar adecuado para los agujeros . Francamente está difícil, visto cómo está el bosque.
No tengo demasiada esperanza en encontrar nada, y también está difícil contactar con la persona que lo encontró. Pero está bien el hecho de buscar, por lugares donde no he pasado nunca o que poca gente ha pasado. No hay que perder la esperanza de encontrar, como tampoco la ilusión de buscar.
El bosque se vive y te rodea. Cuando estás solo por la vegetación te das cuenta de que somos un bicho más y que no todo está a nuestro alcance, que no somos dioses ni propietarios de la tierra, ya que esto parece que nos dé derecho a destruirlo todo.
Hubo un tiempo que la tierra era de nadie y de todos. Tiempo supuestamente difícil, pero "sostenible". Cualquier otra opción es demasiado peligrosa.
Volveré pronto a intentar "hacer" el torrente, a ver si puedo recorrer unos metros y no encontrar nada, sólo conocer. Si suena la flauta y encuentro los agujeros o el hoyo de la tumba haré fotos, y por la noche me tomaré una copita de cava para celebrarlo. Los pequeños éxitos, sin importancia para muchos, me provocan una gran satisfacción, sobre todo porque tengo la suerte de disfrutar de estas sencillas aventuras.
Y si me despeño algún día, espero que no, me arrepentiré. Os engañaría si dijera lo contrario.
Ahora probaré por el lado norte y probablemente con guantes.

JP