Li vull arrencar la gola amb les mans, mossegar-li els ulls amb els que
mirava abans, ninetes buides de ninot, fora del forat, no semblen reals.
Gaudeixo espargint els budells per tot el voltant, pintant la meva cara
com indi vell, recordant, que una bona exposició és el secret de l’atenció, ja
veient els voltors rodant.
L’aire del desert s’ha endut el darrer alè de l’assassí pedant, que no
trobaran per ser enterrat, servint al menys per carn, per qui no tria i viu
matant la fam.
Estic sol entre ànimes innocents, sang vessada injustament, somnis,
vida, contes,
Aire, herba, son.
Records que moriran amb mi, que ja quasi no hi són, que jo ja no sóc,
per què amb ningú puc compartir.
Espero que el núvol negre dels esperits vingui aviat a portar-me amb els
meus.
L’àliga daurada i el corb, el xiulet del vent entre els rocs, la llum
del sol que s’amaga, s’apaga,
Àliga daurada ....
JP
No hay comentarios:
Publicar un comentario