LLIGANT CAPS - LA NOVA DICTADURA

Vivim un bombardeig de informació i de successos que no ens dona temps a pair. La quantitat de tonteries que sentim i el paper dels polítics fa tremolar, no pot ser que l’estupidesa s’hagi generalitzat fins aquest extrem.

Com pensar per tenir una idea generalista que encaixi, més o menys, tot el que estem escoltant i patint.

Declivi del Imperi, resiliència dels russos, puixança dels xinesos, Europa desnortada, japonesos incerts i els països en creixement de l’anomenat Sud Global.

Les anomenades “èlits” de tot el món volen seguir en aquest paper i saben que si no fan res el negoci pot baixar, i es tracta de negoci, d’acumular més i més diners i més i més poder. I com fer per assegurar-se mantenir en aquesta situació?

Una forma sería un país a nivell planetari , autoritari i controlat en extrem. Es la forma de robar sense competència. De moment veiem que els tres grans en competència de poder, respectant els nous actors (India, Brasil, Nigeria, Indonesia, etc.), no acaben de posar-se d’acord. Hi ha els del Imperi i els russos que ja van xerrant tot i que els europeus en discòrdia van posant traves en la finalització de la guerra perquè no han pogut posar la ma en el negoci i els estan deixant de banda en el negoci futur. En canvi, el xinesos que tenen alguns problemes molt grans amb els aranzels i la immobiliària, creixen i es converteixen en la gran amenaça per tombar el “negoci mundial”. Es la peça a batre, a treure del mig per aconseguir el gran pla.

En un plantejament així sembla que algunes peces encaixen. Sembla conspiratiu però si som mal fiats ens permetria entendre alguns moviments.

O sigui que es tracta de robar i sotmetre a una població dividida entre elits riques i sobre-vividors, sense risc de competència i domini sobre els diners (compte amb les monedes digitals).

Hi ha variables que podrien trencar un pla d’aquest estil, com per exemple els fenòmens naturals, l’aparició d’algun líder disruptor, la reacció d’Alemanya i Japó, epidèmies o una guerra de gran dimensió.

De moment i pensant egoistament, estaria bé que puguem anar vivint el millor possible ja que el futur amb IA, els robots, control sobre la població i el poder dels Estats-Hisenda ens ho posaran difícil.

 

JP

 

FINAL D'ETAPA

 

El mon occidental està a rebuf del imperi en la primera etapa de declivi. Aquesta fase es caracteritza per diversos fets; excés de despesa militar, competència forana de tecnologia i de producció de bens, influència o domini d’altre països en disminució, abandó de la referència moral, concentració de riquesa en poques mans especialment en períodes de crisi  i sobre tot la corrupció, en paraules majúscules.

Hem arribat a un punt que els grans poders i fortunes volen acaparar el màxim de diners possible i exerceixen el seu poder per dominar els poders polítics, fins el punt de condicionar-los per mossegar directament les grans partides dels pressupostos estatals. Guerres amb arguments falsos per vendre armes i fer augmentar les partides destinades a “defensa”.  L’augment d’aquestes partides econòmiques es nodreixen de reduir els serveis públics com l’educació i la sanitat, a més d’incrementar el deute públic que accelera l’enriquiment dels grans poders.

Els poders i dimensió dels Estats es converteixen en una càrrega difícilment digerible pels que costegen la factura amb taxes cada vegada superiors. Ja no són una eina per la coordinació i millorar el nivell de vida sinó que passen a ser un monstre que cada vegada necessita menjar més.

Coneixedors d’això, el control de la informació i la dependència als estats provoquen una rigidesa econòmica, de innovació i de llibertat. Ja queda menys pel canvi dels poders globals i per tant l’ intent de aferrar-se a ell. Es farà el que calgui per mantenir aquest estatus del que s’han beneficiat durant molt de temps. Els conflictes surten per tot arreu, i no sembla que la tendència decaigui.

Les guerres comercials i les sancions complicaran la vida a Russos i Xinesos especialment, que no són tan forts com aparenten. Especialment els xinesos (i Indis) tindran el seu moment encara que hauran de suar la camisa una bona temporada.

JP

I SI FOS

 

Tot passa molt ràpid, com en una pel·lícula. Tantes notícies cada dia; cops d’estat, rebels conquerint territori, guerres inacabables, matances injustificades...

I si res es degut a les circumstàncies? I si tot està planificat? I si algú mou els fils.

I si malpensem? Com veuríem el tauler d’escacs si busquem possibles causes o interessos? A qui i perquè li interessa mantenir les guerres per comptes de buscar una sortida per la pau? serà que si les guerres s’allarguen es venen més armes? Serà que les guerres desgasten els enemics? Serà que obrir nous fronts i conflictes debilita l’enemic i l’obliga a repartir els seus recursos?

Que pot fer el país de les llibertats per seguir estant al capdamunt del poder? Pot mantenir la seva moneda imposant sancions, pot separar Alemanya del seu veí de l’est (mal negoci que estiguin junts). A veure si la guerra de l’est d’Europa és més una via per desmuntar Europa i especialment els Alemanys. Es anglesos ja estan prou fotuts; França ranqueja i no sap cap on anar; els països del sud d’Europa ja ho fan sols per acostar-se al penya-segat del deute i segueixen les instruccions dels amos sense cap crítica. Els països del nord, ja dins la Otan, ja obeeixen sense criteri propi. Els països de l’est molesten i n’hi ha algun que té idees pròpies i això no es pot permetre. No cal dir que diluir les poblacions autòctones amb immigració provoquen diversos efectes difícilment controlables, això sí debiliten.

Que millor que les grans empreses d’Europa pensin en creuar l’oceà per disposar d’energia barata i un mercat més sòlid. Una Europa de pandereta serveix millor dèbil ja que no té cap mena de força ni autoritat i en canvi reforça la indústria del paradís de la llibertat. 

Russia té recursos però estan forts. En canvi, a l’orient mitjà, amb lo fàcil que és desmanegar qualsevol ordre establert facilita l’accés al control del petroli i amb aquest el poder. Allí hi ha un país-colònia que obeeix sense preguntes els designis del país escollit. Serà que el pla va per aquí? La gran competència econòmica necessita petroli i que millor que controlar aquest recurs?

Debilitar els russos en molts fronts. Tampoc són tants ni poden aguantar eternament conflictes cars de mantenir. Controlar els recursos energètics bàsics, pressionar als xinesos per entrebancar-los on els fa més mal que és afeblint els seus clients. Una Europa feble i fent cas al  increment d’aranzels i de les imposicions de sancions encara la debilitaran més i serà encara més fàcil de manipular. Sudamèrica és prou corrupte per tenir el terreny sota control. Al menys no molestaran gaire; pendent d’aclarir que fer amb Cuba i Veneçuela.

Segurament qualsevol d’aquests pensaments no evitarien el declivi a curt plaç però allargaria la dominància.

Però pot provocar una reacció dels patriotes europeus, on les enquestes van bufant al seu favor. Aviat tindran majoria als principals països de la Unió, sempre i quan no entrin en guerra contra Rússia. Això faria arruïnar-los i debilitar-los, també als russos. No s’hauria de descartar.

S’acosta el 2030 i l’agenda s’estava torçant. No queda massa temps. El moviment Wok, ja implantat a occident demostra que la tonteria és fàcil de imposar. Tots barallats i enfadats, dedicant el temps a odiar per comptes de pensar.

Els xinesos i russos també pensen, i ho fan a llarg plaç. La partida no està guanyada, però en tot cas, els peons i els alfils i les torres van caient. Sigui el resultat que sigui, haurà molt de dolor, els canvis porten estracanades i les crisis venen ajudades pels qui les volen. Serà el joc del poder, del control, del domini d’uns pocs. L’edat mitjana 2.0.

Qui aposta?

Aleixandre Deulofeu va dir que l’esperança d’Europa serà Alemanya, que reaccionarà, que tornarà a agafar el timó. Un bri d’esperança després de travessar el desert.

 

JP

EN CAS DE BOMBA NUCLEAR

 

Hi ha ganes de que tinguem por. No hi ha res com la por per despistar. I perquè serveix despistar?  Mentre pensem en els missatges que ens bombardegen, els polítics aprofiten per moure els fils que els convé.

Escoltem cada dia les amenaces de guerra, fins i tot nuclear. Davant aquesta amenaça, què importa el demés? Què fa si apugen aquest o aquell impost? ; Si augmentem el pressupost militar amb les bones comissions que allibera? Podem observar el resultat de les eleccions nord-americanes i com tot això ens afectarà. Mentre ja comencem a deixar de fixar-nos en el que ha passat a València, en els cassos de corrupció, en els dirigents europeus que volen que paguem el “canvi climàtic” a base de inversions on els beneficiaris són els amiguets o els amos.

I si algú prem el botó nuclear, abans haurà avisat als enemics, amb el comentari de “només és una bomba tàctica” que farà baixar la borsa i on podreu aprofitar per comprar el que vulgueu o per vendre a temps.

En cas de bomba nuclear i resposta del mateix tipus ja s’hauria liat. Res del que fem, pensem o creiem ja no tindria importància, la vida ja només seria una espera agònica fins que arribés el núvol radioactiu.  Els benestants ja estarien en els seus bunkers, que com a ben informats, ja estarien preparats per això. La seva agonia serà més llarga però amb luxe, e luxe de morir més tard. Afectaria a tot el planeta? Segurament quedarien llocs aïllats o fora de les zones estratègiques que podrien sobreviure i s’encarregarien del nou Mon. El nou mon rústic, en degradació, amb por i amb el grups vàndals com a nous senyors. El caos.

Tornar a viure sota terra, amagats, amb la supervivència com a única feina. Hivern nuclear? Nova etapa glacial?

Però no serà així, perquè no és negoci. El negoci és la por, el control, els recursos, la guerra convencional, la limitació de l’elit, que siguin pocs i la resta uns bons esclaus obedients. El PODER. Aquest serà només útil si serveix per fer el que vulguin sense limitació, que aquesta la posen ells.

El nou Deu serà la tecnologia (pels rics). Per la resta ens deixaran les religions habituals, que calmen millor l’ànima. Ja veiem com s’empitjora l’educació pels que tenen pocs recursos, així com la sanitat, el transport públic, etc.

Estem en època de canvi. Canvi del poder global, del pensament espiritual, de la revolució dels “antics” països pobres. Tot acaba i tot reneix.

Això sí: ja heu pensat en que faríeu si el món s’acaba?  Jo li estic donant voltes...

 

JP

EL MON AVUI

 

Tenim dues formes de veure el món. La primera i més important és la personal;  la segona és la visió global del planeta. Cadascú sap com porta la seva vida i sigui el que sigui i passi el que passi, un ha de viure el millor possible i adaptar-se a qualsevol situació. Només podem sortir d’aquesta creuada amb la mort i sembla correcte pensar que això ja vindrà pel seu propi peu.

Observant el món un queda perplexa. Els mòbils s’han apoderat del nostre temps lliure i la seva influència va creixent. Ja són el nostre amic més proper i sense el que no sabem viure. Ens arriba tota mena de informació i no sabem què és veritat i el que no. Només en l’oci no s’observa la manipulació, i això entre cometes,  ja que les pel·lícules també poden portar una càrrega intencionada.

Veiem l’allunyament  dels polítics de la gent del carrer. El poder de les grans multinacionals i dels fons d’inversió globals ja es veuen en cor de dir públicament que ells manen.

Els sistemes electorals ja els veiem com una fal·làcia, on es veuen com una justificació perquè gent amb intencions dubtoses escalen al cap de munt de la piràmide de poder. Llavors ja formen part de la nova classe social on tenen facilitats a tots els nivells i on demostren que no tothom és igual. Només cal veure com la justícia els tracte de forma a part i amb tota sèrie d’avantatges.  

Els estats s’engreixen com una bèstia que cada dia li cal més menjar i on controlar-ho tot és el principal objectiu. Els estats, la majoria cada vegada més endeutats, han d’obeir a qui els deixa els diners i a les agrupacions polítiques supranacionals (OTAN, FMI, OMS, etc.). Ara ja veiem com les decisions de Brussel·les, Otan i d’aquests ja estan per sobre del que la gent ha “votat”.

No cal dir que els llocs on no es vota ja fa temps que coneixen del que parlem.

Veiem com els països amb poder militar o econòmic volen imposar el seu poder.  Algun manipula altres països, provoca cops d’estat, genera guerres o considera que tenen dret a actuar sobre qualsevol lloc sense donar explicacions i saltant-ne les normes internacionals.  Al veure-ho tan sovint ho tenim incorporat com una normalitat i no ho hauria de ser.

Europa es comporta com una colònia i els caps d’estat obeeixen sense criteri propi. Es percep com actua en benefici d’altres i no pels ciutadans als qui suposadament  han de protegir. L’ecologia s’ha convertit en una excusa per incrementar taxes.

Veiem com el país més ric intenta evitar el seu declivi i no té cap mania a l’hora de dinamitar  qualsevol  situació que li sembli convenient. Tot és negoci, s’ha de vendre armament, s’han de mantenir els conflictes, s’ha de pressionar a la competència de poder. Que bé aniria als fabricants d’armes que el conflicte de l’orient mitjà es convertís en una nova guerra freda on uns recolzessin als jueus i els altres als iranians. Mantenir el gran país eslau entre dos conflictes armats per desgastar-lo i intentar en un futur que la nova organització de països dels BRICS entrés en conflicte. Aquesta organització suposa el risc més gran pel “país de les llibertats”. Es una amenaça pel control del comerç, per la venda d’armes i altres productes, pel control de les matèries primeres i per la primacia de la moneda imperial.

Quan un país veu com a nivell comercial i tecnològic perd pistonada i que la “competència” creix més i té mes població (i jove) veu a venir problemes. Si a més sumem que la competitivitat industrial va caient i  només li queda fer servir l’exèrcit i la influència i també s’acostuma a deixar-se portar pel poder financer i per la industria tecnològica. Les tendències en els països són lentes però difícilment variables, o sigui que ens tocarà viure una bona temporada de decadència occidental i les friccions pels canvis de poder en l’escenari mundial.

Ens hauríem d’anar preparant i esperar que no hi hagi una desgràcia irreparable.  I hauríem de pensar que si el futur ve per l’est, no estaria de més que Europa contemplés la possibilitat d’entrar als Brics.

Preparem-nos pels propers anys, que Nostradamus, Baba Banga i Edgard Cayce van preveure fets difícilment digeribles.

JP

EL SENGLAR I ELS BOLETS

 

EL SENGLAR I ELS BOLETS :  19-10-2024

Fent avui el cafè matiner al bar habitual he comentat el petit ensurt que vaig gaudir fa uns dies mentre passejava els gossos. Vorejant la riera de l’Avernó direcció a la desembocadura al riu Anoia observava com algú havia obert l’aixeta de la seva claveguera i l’aigua baixava negra. Cavil·lava en com podia ser que encara puguin passar aquestes coses. La riera torna a estar viva, amb les seves tortugues i algun peix. També els ànecs la visiten sovint.

Normalment l’aigua baixa clara, exceptuant quan alguna turmenta ha descarregat per Guardiola i Font-Rubí o quan la sequera només  deixa un filet d’aigua corrent. Alguna vegada la corrent es para i en prou feina resten alguns pèlags.

Intentant no pensar en l’estat de l’aigua vaig veure com els gossos es van esverar perseguint alguna cosa deixant-me endarrerit per l’estret corriol. Uns segons després em van sorprendre quan corrien cap a la meva direcció esporuguits. Un soroll roncava al darrera seu i un senglar de bones dimensions els feia fugir. També el veia venir enfadat i decidit i només se’m va ocórrer enfilar-me al primer arbre que vaig trobar. A la vora d’on estava, un arbre jove va ser la meva salvació. Sense treure la mirada del majestuós animal pensava si estaria a temps de pujar lo suficient alt per evitar una envestida.

Quan em va veure, ja a pocs metres, va derrapar de costat com si jo l’hagués espantat o simplement no esperava trobar-me. En uns segons que van semblar minuts, l’animal va girar cua i va anar a guarir els seus porcells que esperaven a la distància.

Els passeig s’acabava allí i retornaríem sense més.

 

Quan vaig acabar d’explicar breument la història, un amic va fer el següent comentari:

 

-doncs ara que dius això, escolta el que em va passar fa una setmana quan el Jaume i Jo  tornàvem de Sòria de buscar bolets.

 

Jo esperava escoltar sobre algun senglar que va creuar la carretera o alguna corredissa pel bosc.

El tema era que la guàrdia civil tenia un control a un costat de la carretera i els va aturar. Anaven dos al cotxe i al maleter quatre cistells i escaig de rovellons.

Van demanar de males maneres la documentació mentre apuntaven al conductor amb una metralleta, exigint que els moviments de les mans fossin lents. Semblava que estaven buscant algú perillós per l’actitud dels agents.

Van preguntar d’on venien. Els va explicar que havien estat  buscant bolets. En aquella situació van preguntar si tenien el permís per la recollida de bolets. Ell va ensenyar el mòbil amb el permís i va preguntar – en català – al Jaume que fes el mateix.

En aquell moment, un agent es va enfadar per escoltar parlar en idioma estranger, exigint que traduïssin. Aquella situació va incrementar la tensió, ja de per sí incòmode, tenint en compte que les respostes dels boletaires eren sota la pressió d’una persona agressiva i apuntats continuadament per l’arma. El Jaume, amb els nervis, no podia obrir el mòbil per ensenyar el seu permís. Mentre els agents van avisar al Seprona perquè anessin al lloc. Fins i tot un dels agents demanava calma al seu company ja que els “detinguts” no havien fet cap incorrecció, a part de “parlar un idioma perquè no fossin entesos”.

Els agents van consultar a “central” sobre els perillosíssims boletaires sense que la resposta fos anormal.

Quan van arribar els de Seprona van quedar-se estranyats de la situació, que no acabaven d’entendre. Qui portava el lideratge policial era el jove agent que rebufava odi i que va quasi explotar quan el conductor boletaire es va posar un anorac amb l’escut del Barça.

Junt amb els de Seprona, van decidir que portaven massa bolets i que sobrepassaven els quilos permesos, per lo que van haver de deixar tota la collita.

Els boletaires van entendre que qui neix a terreny de gent dolenta ha d’ajupir el cap sota els uniformes totpoderosos. No sé si tardaran en tornar a Sòria, i si ho fan hauran de portar un xandall del Madrid i parlar la llengua de l’imperi.

Coses del VAR.

 

JP

PODERS I SOCIETAT

 

Què està passant al nostre voltant? Cap on anem?

Sorprèn  que seguim anant a eleccions per veure que una vegada definits els càrrecs, aquestos fan el que els convé a nivell personal. No complir les promeses no significa cap enrenou, sembla més bé que votem un equip de futbol on facin el que facin hem de donar suport.

Estem vivint una guerra a Europa. Sentim barbaritats sobre el que s’ha de fer. Ens diuen des de l’altra banda atlàntica que s’ha d’augmentar el pressupost militar i els polítics elegits compleixen sense discutir ni consultar. Sembla més bé que qui mana no és elegit.

Els que dirigeixen Europa són elegits a banda, sense passar per urnes. Ja és prou trist que les llistes electorals siguin tancades, on vol dir que només elegeixes el que va més amunt i aquest fa el repartiment dels que van darrere, que vol dir que no tenen opinió pròpia si volen disposar de càrrec, o figurar en la propera llista electoral.

El monstre de Brussel·les pren decisions que ens poden espitjar a una guerra, i no ho pensen posar a referèndum. Veiem manca de independència al continent, som súbdits, com una colònia.

El continent, per naturalesa, hauria d’estar en bones relacions amb Euràsia (des de Portugal fins al Japó) per ser l’àrea del futur i de proximitat. Si no tenim millor relació és perquè l’Imperi no vol deixar de ser el far del món i veu una pèrdua de control sobre Europa si es porta bé amb els veïns de l’est (amb forces recursos). Ell veuen la seva decadència i faran el que calgui per mantenir-se a la punta de l’ iceberg. Dic iceberg perquè en cap país no veiem més que la punta, ja que si poguéssim veure la realitat de la política i el poder estaríem esmolant les eines i preparant la segona revolució francesa. Només dependrà de l’evolució econòmica i del control dels habitants. Quan la majoria tingui problemes per menjar només el control ferri de la població pot evitar la revolució. Europa reaccionarà, Alemanya reaccionarà, L’imperi decaurà temporalment. Estem en un moment històric espectacular, i si som capaços de veure i llegir el que està passant, podrem ser capaços d’evitar la desinformació.

El poder tan concentrat en poques mans com és ara és senyal perill. El creixement de la resta d’Eurasia és visible i tindrà un efecte desestabilitzador. Si Europa no troba el seu camí de forma independent, amb una organització federal i sòlida, passarà una etapa molt dèbil. Si espavila i troba els líders adients li tocarà el paper que ha de tenir per ser una figura important d’equilibri entre blocs.

I a Espanya, la lògica i el Deulofeu ens avisen de la implosió de Madrid, amb corrupció sumaríssima a tots nivells i amb el mal encaix de Catalunya. La promoció de rancor contra Catalunya també provocarà a les forces patriòtiques ocultes, amb ganes d’anar “a por ellos”. Europa haurà de calibrar que té un polvorí al sud i hauria de reaccionar. Espanya hauria d’expulsar les zones “no solidàries” i que “costen diners”.

Cal que les èlits (d’Europa) vegin que el perill d’un país gran com Espanya és un risc massa elevat en cas de implosió. En canvi, trossejadet seria més controlable.

  

JP