VIBRACIÓ EMOCIONAL

 

Segons Nicola Tesla tot és energia, vibració i magnetisme. Com més hi penso i no tinc la resposta científica, més crec que és cert.

L’Univers és inescrutablement complexa, no es pot pretendre entendre’l amb la capacitat humana, i per tant ens hem de conformar en lo que humanament és possible.

Com la radio que capta una senyal en una freqüència i si la canviem rebem una altra senyal deu ser la nostra percepció. L’humà és capaç de captar una franja de freqüència i més enllà està reservat a altres éssers o màquines amb diferents capacitats. Mira que si més enllà de les “nostres” freqüències és on estan les altres dimensions i els universos paral·lels...

Aterrant a la “normalitat” hi ha una banalitat que encurioseix els dies. Serà que al coincidir la nostra vibració mental amb altres éssers vius i no vius és quan ens sentim més còmodes? Es variable voluntàriament aquestes freqüència? Es la meditació un camí per poder arribar a aquesta possibilitat? (anava Jacobo Grinsberg per aquesta via?).

Serà que compartir vibració sobre alguns aspectes amb altre gent fa que la sensació de pertinència a un grup sigui la provocadora de un benestar col·lectiu? Es el futbol, la religió, la política, els grups de hobbies, els companys de feina una forma per convergir vibracions?

I els llocs, les cases (les vivències en aquest lloc), el bosc ... les seves vibracions ens produeixen emocions? S’encomanen les vibracions? Serà que en el lloc on vius, on et sens còmode, demostra que la seva vibració s’ha adaptat a tu?

Com ens deu impactar la ressonància de la Terra (ressonància Shumann). Aquesta ha evolucionat, ja que durant milers d’anys ha estat a 7’8 Hz i des del 1980 ha passat a 12 Hz. Aquesta variació deu ser condicionada per molts aspectes, suposadament pel Sol i altres planetes, pel magnetisme i les seves evolucions, la rotació i translació i vés a saber per quantes coses més.

Alguna teoria explica que l’Univers, tot el que el composa, té “vida pròpia”. Si el nostre planeta posseeix una “independència vital” hauria d’afectar-nos pel “contagi” energètic-vibracional. I si existeix la correspondència en tot el que hi habita en ella, com ens afecta?.

Les vibracions-freqüència col·lectiva també afecta al mateix planeta?

La Terra contínuament canvia, cosa de la naturalesa, per tot el que la pot afectar. Podríem considerar que els nostres pensaments (humans), accions, vibracions, també afecten a la terra? (no estic considerant que la terra tingui consciència, de moment).

La fe, les creences, la bondat i el seu contrari, pot ser que generin una vibració-freqüència que afectin al benestar o malestar dels humans en general? Pot ser que afectin a altres dimensions? O a l’inrevés, que altres vibracions desconegudes pels humans, ens afectin?.

La por i la tristesa ens disminueix la vibració, la bondat i el coratge l’eleva. Els nostres pensaments i actituds ens modifiquen l’estat d’ànim. Els fets inesperats les modifiquen, suposadament.

Només per lògica, si la terra augmenta la seva vibració, esperem que se’ns contagií una mica i ens posem les piles encara que igual només és una indirecta per part d’un planeta viu.

JP

ELS PANTALONS ESQUINÇATS

 

M’estava llevant amb una mica de son i mentre em calçava els pantalons es va escoltar un sorollet d’estrip. Ja se sap que la roba te data de caducitat i li havia tocat a aquells texans. Mirant l’estrip, no gaire escandalós, em va fer pensar en si em canviava o no per uns altres pantalons sense incidents.

De fet, a les botigues es venen els pantalons esquinçats, d’aquells que els pares s’estirarien els cabells, que en la seva època significava misèria i vergonya, però no ara, ja que estem acostumats a aquests tipus de roba.

Però jo coneixia la realitat, els meus pantalons no eren fets expressament esquinçats sinó que s’havien estripat per desgast. Suposadament a ningú li importaria veure’m amb aquell detall visible a la cuixa esquerra, tan per què cadascú va a la seva com perquè no seria una anormalitat ni cap símptoma de pobresa.

Però a mi em plantejava el dubte de si usar-los o no. Si s’havien trencat evolucionarien en un increment de forat per desgast i per qualsevol acció sobre l’estrip.

Podia transformar-los en pantalons curts, cosa que ja havia fet en alguna altra peça. Però no, me’ls posaria, intentant no donar-li importància.

Encara que jo ho sabia i mentalment patia una lluita amb mi mateix, coses del cervell.

Si el forat s’engrandia massa el faria passar a millor vida, mentre ....

 

JP

EL NOU FEUDALISME

 

EL NOU FEUDALISME

-2043-

 

Els grups de poder havien planificat curosament els moviments a tot el món per tenir el domini absolut del planeta, encara que Russia i Xina complicaven la operació ja que no estaven d’acord.

Acostumats durant generacions en que els seus plans sempre es complien van fer una aposta arriscada, i coneixedors de les possibilitats, també es van anar preparant per si les reaccions marxaven “de mare”.

L’Agenda s’anava imposant tal i com havien planificat. Alguns temes necessitaven un temps prudencial per imposar-se, així com el control de l’aigua, el menjar, l’energia, la tecnologia i la disminució de la població.

Tot i que les estadístiques deien que la població mundial creixia, feia molts anys que anava disminuint. Les polítiques avortistes, l’enfrontament entre grups de població (homes-dones, heteros-homos, feminisme, confusió sexual...) va anar creixent. Les lleis que complicaven les conseqüències del matrimoni o les pegues per tenir fills van provocar la tendència ja dràstica.

Els grups de poder ja s’havien preparat en luxosos bunkers nuclears i comprant illes i terres on havien previst menys exposició a possibles conseqüències de guerra nuclear (o conflictes, apagades de llum, climatologia pervertida...). El seu pla de supervivència contemplava tenir els “pobres” com esclaus i al seu servei.

Quan un atemptat de falsa bandera al mur de les lamentacions a Jerusalem durant el 2026 va provocar el que més es temia, els jueus van deixar caure una bomba nuclear a Teheran i Pakistan va atacar Tel-Aviv amb una altra.

Sense estar clar si estava tot planificat, el creuament d’explosions nuclears es va expandir uns dies després, ja que ningú sabia que farien els seus contrincants. Els que s’havien preparat van fugir als refugis nuclears i a les zones preparades pel cas. Alguns no van poder arribar ja que van estar afectats per les primeres bombes.

En un moment donat, tot i la voluntat suïcida de molts propietaris d’armes nuclears, aquestes van deixar de funcionar, degut a uns éssers que van bloquejar aquesta tecnologia. Allí va començar la invasió de part d’una nova rassa de la que no es tenia coneixement. Aquesta rassa, que van esperar molts anys abans d’envair el planeta van comprovar com només els més rics van sobreviure en condicions, tot i que a partir del tercer any, fins i tot aquestos tenien molts problemes de supervivència.

Els diners ja no tenien valor, només l’aigua, el foc, el refugi, el menjar, estris protectors per la radiació i lo més bàsic per sobreviure. No tot el planeta va ser afectat per la radiació encara que les conseqüències i el pols que va cobrir l’atmosfera (molts volcans van esclatar per la sacsejada de les bombes). La temperatura va caure 12 graus i l’agricultura era molt minsa. Molts animals van morir i els humans que van sobreviure patien seqüeles al seu cos.

La Rassa que va entrar al planeta només ho va fer a partir del moment en que la humanitat va demostrar no ser capaç de conviure i per mantenir el planeta viu.

No van atacar els humans que van sobreviure, simplement van deixar que s’anessin morint.

Els humans que estaven en refugis i llocs aïllats també van anar morint per manca de menjar i d’aigua consumible.

La Rassa nouvinguda va crear una zona protegida per mantenir un petit reducte de rassa humana, sense permetre que poguessin sortir de la zona establerta.

El planeta tardaria uns lustres en anar recuperant una part de la vida natural que havia tingut, i els nous habitants, que havien creat ciutats amb unes cobertes dins el mar, es van adaptar de meravella.

El planeta ja no era el dels humans.

JP

LLIGANT CAPS - LA NOVA DICTADURA

Vivim un bombardeig de informació i de successos que no ens dona temps a pair. La quantitat de tonteries que sentim i el paper dels polítics fa tremolar, no pot ser que l’estupidesa s’hagi generalitzat fins aquest extrem.

Com pensar per tenir una idea generalista que encaixi, més o menys, tot el que estem escoltant i patint.

Declivi del Imperi, resiliència dels russos, puixança dels xinesos, Europa desnortada, japonesos incerts i els països en creixement de l’anomenat Sud Global.

Les anomenades “èlits” de tot el món volen seguir en aquest paper i saben que si no fan res el negoci pot baixar, i es tracta de negoci, d’acumular més i més diners i més i més poder. I com fer per assegurar-se mantenir en aquesta situació?

Una forma sería un país a nivell planetari , autoritari i controlat en extrem. Es la forma de robar sense competència. De moment veiem que els tres grans en competència de poder, respectant els nous actors (India, Brasil, Nigeria, Indonesia, etc.), no acaben de posar-se d’acord. Hi ha els del Imperi i els russos que ja van xerrant tot i que els europeus en discòrdia van posant traves en la finalització de la guerra perquè no han pogut posar la ma en el negoci i els estan deixant de banda en el negoci futur. En canvi, el xinesos que tenen alguns problemes molt grans amb els aranzels i la immobiliària, creixen i es converteixen en la gran amenaça per tombar el “negoci mundial”. Es la peça a batre, a treure del mig per aconseguir el gran pla.

En un plantejament així sembla que algunes peces encaixen. Sembla conspiratiu però si som mal fiats ens permetria entendre alguns moviments.

O sigui que es tracta de robar i sotmetre a una població dividida entre elits riques i sobre-vividors, sense risc de competència i domini sobre els diners (compte amb les monedes digitals).

Hi ha variables que podrien trencar un pla d’aquest estil, com per exemple els fenòmens naturals, l’aparició d’algun líder disruptor, la reacció d’Alemanya i Japó, epidèmies o una guerra de gran dimensió.

De moment i pensant egoistament, estaria bé que puguem anar vivint el millor possible ja que el futur amb IA, els robots, control sobre la població i el poder dels Estats-Hisenda ens ho posaran difícil.

 

JP

 

FINAL D'ETAPA

 

El mon occidental està a rebuf del imperi en la primera etapa de declivi. Aquesta fase es caracteritza per diversos fets; excés de despesa militar, competència forana de tecnologia i de producció de bens, influència o domini d’altre països en disminució, abandó de la referència moral, concentració de riquesa en poques mans especialment en períodes de crisi  i sobre tot la corrupció, en paraules majúscules.

Hem arribat a un punt que els grans poders i fortunes volen acaparar el màxim de diners possible i exerceixen el seu poder per dominar els poders polítics, fins el punt de condicionar-los per mossegar directament les grans partides dels pressupostos estatals. Guerres amb arguments falsos per vendre armes i fer augmentar les partides destinades a “defensa”.  L’augment d’aquestes partides econòmiques es nodreixen de reduir els serveis públics com l’educació i la sanitat, a més d’incrementar el deute públic que accelera l’enriquiment dels grans poders.

Els poders i dimensió dels Estats es converteixen en una càrrega difícilment digerible pels que costegen la factura amb taxes cada vegada superiors. Ja no són una eina per la coordinació i millorar el nivell de vida sinó que passen a ser un monstre que cada vegada necessita menjar més.

Coneixedors d’això, el control de la informació i la dependència als estats provoquen una rigidesa econòmica, de innovació i de llibertat. Ja queda menys pel canvi dels poders globals i per tant l’ intent de aferrar-se a ell. Es farà el que calgui per mantenir aquest estatus del que s’han beneficiat durant molt de temps. Els conflictes surten per tot arreu, i no sembla que la tendència decaigui.

Les guerres comercials i les sancions complicaran la vida a Russos i Xinesos especialment, que no són tan forts com aparenten. Especialment els xinesos (i Indis) tindran el seu moment encara que hauran de suar la camisa una bona temporada.

JP

I SI FOS

 

Tot passa molt ràpid, com en una pel·lícula. Tantes notícies cada dia; cops d’estat, rebels conquerint territori, guerres inacabables, matances injustificades...

I si res es degut a les circumstàncies? I si tot està planificat? I si algú mou els fils.

I si malpensem? Com veuríem el tauler d’escacs si busquem possibles causes o interessos? A qui i perquè li interessa mantenir les guerres per comptes de buscar una sortida per la pau? serà que si les guerres s’allarguen es venen més armes? Serà que les guerres desgasten els enemics? Serà que obrir nous fronts i conflictes debilita l’enemic i l’obliga a repartir els seus recursos?

Que pot fer el país de les llibertats per seguir estant al capdamunt del poder? Pot mantenir la seva moneda imposant sancions, pot separar Alemanya del seu veí de l’est (mal negoci que estiguin junts). A veure si la guerra de l’est d’Europa és més una via per desmuntar Europa i especialment els Alemanys. Es anglesos ja estan prou fotuts; França ranqueja i no sap cap on anar; els països del sud d’Europa ja ho fan sols per acostar-se al penya-segat del deute i segueixen les instruccions dels amos sense cap crítica. Els països del nord, ja dins la Otan, ja obeeixen sense criteri propi. Els països de l’est molesten i n’hi ha algun que té idees pròpies i això no es pot permetre. No cal dir que diluir les poblacions autòctones amb immigració provoquen diversos efectes difícilment controlables, això sí debiliten.

Que millor que les grans empreses d’Europa pensin en creuar l’oceà per disposar d’energia barata i un mercat més sòlid. Una Europa de pandereta serveix millor dèbil ja que no té cap mena de força ni autoritat i en canvi reforça la indústria del paradís de la llibertat. 

Russia té recursos però estan forts. En canvi, a l’orient mitjà, amb lo fàcil que és desmanegar qualsevol ordre establert facilita l’accés al control del petroli i amb aquest el poder. Allí hi ha un país-colònia que obeeix sense preguntes els designis del país escollit. Serà que el pla va per aquí? La gran competència econòmica necessita petroli i que millor que controlar aquest recurs?

Debilitar els russos en molts fronts. Tampoc són tants ni poden aguantar eternament conflictes cars de mantenir. Controlar els recursos energètics bàsics, pressionar als xinesos per entrebancar-los on els fa més mal que és afeblint els seus clients. Una Europa feble i fent cas al  increment d’aranzels i de les imposicions de sancions encara la debilitaran més i serà encara més fàcil de manipular. Sudamèrica és prou corrupte per tenir el terreny sota control. Al menys no molestaran gaire; pendent d’aclarir que fer amb Cuba i Veneçuela.

Segurament qualsevol d’aquests pensaments no evitarien el declivi a curt plaç però allargaria la dominància.

Però pot provocar una reacció dels patriotes europeus, on les enquestes van bufant al seu favor. Aviat tindran majoria als principals països de la Unió, sempre i quan no entrin en guerra contra Rússia. Això faria arruïnar-los i debilitar-los, també als russos. No s’hauria de descartar.

S’acosta el 2030 i l’agenda s’estava torçant. No queda massa temps. El moviment Wok, ja implantat a occident demostra que la tonteria és fàcil de imposar. Tots barallats i enfadats, dedicant el temps a odiar per comptes de pensar.

Els xinesos i russos també pensen, i ho fan a llarg plaç. La partida no està guanyada, però en tot cas, els peons i els alfils i les torres van caient. Sigui el resultat que sigui, haurà molt de dolor, els canvis porten estracanades i les crisis venen ajudades pels qui les volen. Serà el joc del poder, del control, del domini d’uns pocs. L’edat mitjana 2.0.

Qui aposta?

Aleixandre Deulofeu va dir que l’esperança d’Europa serà Alemanya, que reaccionarà, que tornarà a agafar el timó. Un bri d’esperança després de travessar el desert.

 

JP

EN CAS DE BOMBA NUCLEAR

 

Hi ha ganes de que tinguem por. No hi ha res com la por per despistar. I perquè serveix despistar?  Mentre pensem en els missatges que ens bombardegen, els polítics aprofiten per moure els fils que els convé.

Escoltem cada dia les amenaces de guerra, fins i tot nuclear. Davant aquesta amenaça, què importa el demés? Què fa si apugen aquest o aquell impost? ; Si augmentem el pressupost militar amb les bones comissions que allibera? Podem observar el resultat de les eleccions nord-americanes i com tot això ens afectarà. Mentre ja comencem a deixar de fixar-nos en el que ha passat a València, en els cassos de corrupció, en els dirigents europeus que volen que paguem el “canvi climàtic” a base de inversions on els beneficiaris són els amiguets o els amos.

I si algú prem el botó nuclear, abans haurà avisat als enemics, amb el comentari de “només és una bomba tàctica” que farà baixar la borsa i on podreu aprofitar per comprar el que vulgueu o per vendre a temps.

En cas de bomba nuclear i resposta del mateix tipus ja s’hauria liat. Res del que fem, pensem o creiem ja no tindria importància, la vida ja només seria una espera agònica fins que arribés el núvol radioactiu.  Els benestants ja estarien en els seus bunkers, que com a ben informats, ja estarien preparats per això. La seva agonia serà més llarga però amb luxe, e luxe de morir més tard. Afectaria a tot el planeta? Segurament quedarien llocs aïllats o fora de les zones estratègiques que podrien sobreviure i s’encarregarien del nou Mon. El nou mon rústic, en degradació, amb por i amb el grups vàndals com a nous senyors. El caos.

Tornar a viure sota terra, amagats, amb la supervivència com a única feina. Hivern nuclear? Nova etapa glacial?

Però no serà així, perquè no és negoci. El negoci és la por, el control, els recursos, la guerra convencional, la limitació de l’elit, que siguin pocs i la resta uns bons esclaus obedients. El PODER. Aquest serà només útil si serveix per fer el que vulguin sense limitació, que aquesta la posen ells.

El nou Deu serà la tecnologia (pels rics). Per la resta ens deixaran les religions habituals, que calmen millor l’ànima. Ja veiem com s’empitjora l’educació pels que tenen pocs recursos, així com la sanitat, el transport públic, etc.

Estem en època de canvi. Canvi del poder global, del pensament espiritual, de la revolució dels “antics” països pobres. Tot acaba i tot reneix.

Això sí: ja heu pensat en que faríeu si el món s’acaba?  Jo li estic donant voltes...

 

JP