martes, 23 de agosto de 2016

LA COVA - LA CUEVA

LA COVA

Tocava descansar i relaxar-se. L’any havia estat difícil i les vacances d’estiu eren a dos dies.

Un dimecres de juliol, de la segona quinzena del mes, la més calorosa, la que costava agafar el son als vespres i que impedien descansar.

Havia provat el ventilador, les dutxes abans de dormir i l’aire condicionat. S’arribava a dormir, però no era el mateix que les nits de temperatura més normal.

El divendres vespre marxaria amb la família una setmana a la platja.

Eren les sis de la tarda i em venia de gust plegar de la feina, anar cap a casa, posar-me els pantalons curts i fer una passeig pel bosc. Al arribar a casa es respirava vacances, de les nenes, que tenien una interpretació pròpia de la paraula relax. Per mi massa relax, tot i que em feien recordar el matar l’estona de les meves vacances d’estiu a la prehistòria escolar.

Vaig enviar un whatsup a la dona que encara estaria treballant.

El cotxe em volia portar fins Els Casots (de Subirats) i des d’ allí agafaria un corriol fins les balmes del torrent del Gavatx que estan a 30 minuts. Ho tenia pendent des de feia mesos i volia fer unes fotos.

La meva màquina de fotos, estil “vintage”, era de les que havia comprat a la Vanguardia en una promoció. M’havia fet un bon servei. Darrerament ja començava a fallar per excés de pols suposo. O no s’obria l’objectiu o pitava senyalant alguna falla de bateria o vés a saber quin altre mal de ventre.

En els cassos de quan no funcionava la vella màquina utilitzava el mòbil per sortir del pas.

Tardaria 3 minuts per agafar el corriol des del lloc d’aparcament del cotxe. El passeig era de baixada i passava per un immens roure a tocar del camí. 

El passeig pel bosc ajuda a pensar i a formar part de l’entorn. I si vas sol no pots dir parides, ja que ningú t’escolta.

Les primeres pedres demanaven ser xutades com per donar la benvinguda al caminet de terra. No havia passat mai per allí, el pas era irregular i força pedregós i en aquella hora parcialment assolellat.

Costava avançar per algunes parts del camí, pels sorrals i les pedres que et volien enviar cap el fons del torrent, ple de verdura. Els boscos secs del Penedès ja són molt així. A més la sequera animava tota la vegetació amb punxes, les aranyes competien per creuar fils al mig del meu nas i jo que anava despistat somiant en quan trobaria el jaciment iber, la cova neolítica, amb pintures rupestres i puntes de fletxa o la ciutat perduda de Subirats.
Vaig posar el peu en unes branques seques que tapaven un forat vorejat de petites pedres preparades per fer-me rodolar i portar-me un tros avall. Coses de l’exploració.

El dolor de la torta de peu em va despertar dels meus pensaments pre-infantils mentre el cop a les costelles contra els rocs de la primera etapa de la caiguda van aconseguir fer cruixir l’ossada amb resultat incert.

El rodolar còmic i patètic de quan no pots fer res mentre veus l’escena en càmera lenta es va aturar quan la pendent es va acabar. Tot es va acabar, les pedres, la pols, el terra. Una caiguda de tres metres que van semblar deu, sobre una massa verda traïdora. El que hauria de comprovar quan tots els meus quilos volguessin traspassar aquella massa verda. Les imatges en càmera lenta feia pensar que tot allò tindria un mal acabar. Tanmateix, l’alçada de la caiguda lliure era només una suposició, donades les circumstàncies.

La verdura m’esperava mentre giravoltava, volava, queia sense control. La visió no permetia prendre mides ni fer massa suposicions. Gravetat sense intenció. Una massa de carn que sentia atracció pel desconegut.

El matalàs verd no va estar prou resistent per aturar el cop de cap sobre les invisibles pedres sota el verd. Els impactes a altres llocs del cos van perdre protagonisme degut a la immediata pèrdua del coneixement.

Quan els ulls es van obrir mandrosament, també van obrir el dolor que també em volia despert. La foscor absoluta avisava que havia perdut la vista o que havien passat unes hores i s’havia fet de nit. So de nit, immobilitat sobre el matalàs d’esbarzers i llentiscle.

No em podia moure. El dolor apareixia i marxava de cintura en amunt. Al sud del cos no es notaven senyals de vida. Cap moviment de cames. Podia sentir els braços i fer-los moure dolorosament. Però no servia de res. Sota el cos, fulles, branques i punxes i mores. No podia abandonar la posició ni podia veure cap on anar.

Calia calma i sentit comú. Estaria enmig d’un somni? Despertaria a casa en qualsevol moment?

Mentre, en somni o no, estava molt espantat, cansat, perversament esgotat i la son es va tornar a apoderar de tot jo.

Els ocells em van fer obrir els ulls. La llum havia fet acte de presència i m’informava que no estava cec i que no estava enmig d’un somni.

No hi veia massa bé, una mica borrós. En el clot al fons del torrent no entrava la llum directa pel bloqueig que oferien els arbres situats estratègicament. No portava ni aigua ni menjar, tampoc podria moure el cos suficient per obrir la petita motxilla groga que segurament encara portava lligada a l’esquena. On podria haver sobreviscut el mòbil, tot i ser una zona on la cobertura no estava massa garantida. Però si podia, enviaria la ubicació, un missatge o una trucada. De moment no sabia si podria obrir la llampant motxilla que quedava tapada pel meu cos panxa enlaire.

A uns escassos metres, entre la bardissa, formant part de la paret vertical que va gaudir de la meva brillant caiguda, es podia veure un gran forat. L’entrada, d’un parell de metres d’alçada i 3 d’ample, es veia una ma dibuixada a l’exterior, d’aparença molt antiga, per la forma i color.

Semblava que els dibuixos seguien per la paret d’entrada del forat; aparentment uns animals corrent cap a dins de la cavitat, fins que s’acabava la part visible. A la part inferior esquerra de l’entrada, la que quedava més il·luminada en aquell moment, en uns petits forats, semblava que havia estris, o ceràmica, o alguna cosa. Es veien les siluetes desfigurades per les ombres.

Havia per fi trobat un lloc “verge”? Ho havia trobat per pura desgràcia? No em faltava la voluntat, però patia de mancança de sort.

Havia passat la nit fora i la família no sabia res, encara que vaig comentar cap on anava. Igual no ho recordaven.

Set, gana, dolor. Em volia moure i el terra i el verd no em deixaven. O em trobaven aviat o el descobriment seguiria pendent. En cent anys, igual jo formaria part de les restes neolítiques com una mòmia mal treballada. Jo part del secret del forat, o era una maledicció reeixida? O començava a tenir febre?

Què emocionant hagués estat entrar en un lloc com aquell i fer un descobriment.

La son em pressionava, la visió s’anava tornant més borrosa i em sentia dèbil. Set, gana, son.

Segurament, al pas que anaven les coses, anava a fer el descobriment més important de la meva mort.

JP



LA CUEVA

Época de descanso i relax. El año estaba siendo difícil y las vacaciones de verano llegaban en dos días.

Un miércoles de julio, de la segunda quincena del mes, la más calurosa, la que costaba conciliar el sueño por las noches y que impedían descansar.

Había probado el ventilador, las duchas y el aire acondicionado antes de dormir. Se podía dormir, pero no era lo mismo que en las noches de temperatura más normal.

El viernes tarde marcharía con la familia una semana a la playa.

Eran las seis de la tarde y me apetecía salir del trabajo, ir a casa, ponerme los pantalones cortos y darr un paseo por el bosque. Al llegar a casa se respiraba vacaciones, de las niñas, que tenían una interpretación propia de la palabra relax. Para mí demasiado relax, aunque me hacían recordar el matar el rato de mis vacaciones de verano en la prehistoria escolar.

Envié un whatsup a mi esposa que todavía estaría trabajando.

El coche me quería llevar hasta Els Casots (de Subirats) y desde allí tomaría un sendero hasta las grutas del torrente del Gavatx que están a 30 minutos. Lo tenía en “pendientes” desde hacía meses y quería tomar unas fotos.

Mi máquina, estilo "vintage", era de las que había comprado en la Vanguardia en una promoción. Me había dado un buen resultado. Últimamente ya empezaba a fallar por exceso de polvo supongo. O no se abría el objetivo o pitaba señalando algun fallo de batería o quién sabe qué otra enfermedad.

Cuando no funcionaba la vieja máquina utilizaba el móvil para salir del paso.

Tardaría 3 minutos para coger el sendero desde el lugar de aparcamiento del coche. El paseo era bajada y pasaba por un inmenso roble.

El paseo por el bosque ayuda a pensar y a formar parte del entorno. Y si vas solo no puedes decir chorradas, ya que nadie te escucha.

Las primeras piedras pedían ser pateadas como para dar la bienvenida al camino de tierra. Nunca había pasado por allí, el paso era irregular y bastante pedregoso y en aquella hora parcialmente soleado.

Costaba avanzar por algunas partes del camino, por los arenales y las piedras que te querían enviar al el fondo del torrente, lleno de verdura. Los bosques secos del Penedès ya son muy así. Además la sequía animaba toda la vegetación con pinchos, las arañas competían para cruzar hilos en medio de mi nariz y yo que iba despistado soñando en cuando encontraría el yacimiento íbero, la cueva neolítica, con pinturas rupestres y puntas de flecha o la ciudad perdida de Subirats.

Puse el pie en unas ramas secas que tapaban un agujero bordeado de pequeñas piedras preparadas para hacerme rodar y llevarme pendiente abajo. Cosas de la exploración.

El dolor de la torcedura del pie me sacó de mis pensamientos pre-infantiles mientras el golpe en las costillas contra las rocas de la primera etapa de la caída consiguieron hacer crujir la osamenta con resultado incierto.

El rodar cómico y patético de cuando no puedes hacer nada mientras ves la escena en cámara lenta se detuvo cuando la pendiente se acabó. Todo se acabó, las piedras, el polvo, el suelo. Una caída de tres metros que parecieron diez, sobre una masa verde traidora. Lo que debería comprobar cuando todos mis kilos quisieran traspasar aquella masa verde. Las imágenes en cámara lenta hacía pensar que todo aquello tendría un mal final. Sin embargo, la altura de la caída libre era sólo una suposición, dadas las circunstancias.

La verdura me esperaba mientras giraba, volaba, caía sin control. La visión no permitía tomar medidas ni hacer demasiadas suposiciones. Gravedad sin intención. Una masa de carne que sentía atracción por lo desconocido.

El colchón verde no estuvo lo suficientemente resistente para parar el golpe de cabeza sobre las invisibles rocas bajo el verde. Los impactos en otros lugares del cuerpo perdieron protagonismo debido a la inmediata pérdida del conocimiento.

Cuando los ojos se abrieron perezosamente, también abrieron el dolor que también me quería despierto. La oscuridad absoluta avisaba que había perdido la vista o que habían pasado unas horas y se había hecho de noche. Sonido de noche, inmovilidad sobre el colchón de zarzas y lentisco.

No me podía mover. El dolor aparecía y marchaba de cintura para arriba. El sur del cuerpo no daba señales de vida. Ningún movimiento de piernas. Podía sentir los brazos y moverlos dolorosamente. Pero no servía de nada. Bajo el cuerpo, hojas, ramas y espinas y moras. No podía abandonar la posición ni podía ver hacia dónde ir.

Necesitaba calma y sentido común. Estaría en un sueño? Despertaría en casa en cualquier momento?

Mientras, en sueño o no, estaba muy asustado, cansado, perversamente agotado y el sueño se volvió a apoderar de mi.

Los pájaros me hicieron abrir los ojos. La luz había hecho acto de presencia y me informaba que no estaba ciego y que no estaba soñando.

No veía demasiado bien, un poco borroso. En el hoyo en el fondo del torrente no entraba la luz directa por el bloqueo que ofrecían los árboles situados estratégicamente. No llevaba ni agua ni comida, tampoco podría mover el cuerpo suficiente para abrir la pequeña mochila amarilla que seguramente aún llevaba atada a la espalda, donde podría haber sobrevivido el móvil, a pesar de ser una zona donde la cobertura no estaba demasiado garantizada. Pero si podía, enviaría la ubicación, un mensaje o una llamada. De momento no sabía si podría abrir la llamativa mochila que quedaba tapada por mi cuerpo boca arriba.

A unos escasos metros, entre la maleza, formando parte de la pared vertical que disfrutó de mi brillante caída, se podía ver un gran agujero. La entrada, de un par de metros de altura y 3 de ancho, se veía una mano dibujada en el exterior, de apariencia muy antigua, por la forma y color.

Parecía que los dibujos seguían por la pared de entrada del agujero; aparentemente unos animales corriendo hacia dentro de la cavidad, hasta que terminaba la parte visible. En la parte inferior izquierda de la entrada, la que quedaba más iluminada en ese momento, en unos pequeños agujeros, parecía que había utensilios, o cerámica, o algo. Se veían las siluetas desfiguradas por las sombras.

Había por fin encontrado un lugar "virgen"? Lo había encontrado por pura desgracia? No me faltaba la voluntad, pero sufría de poca  suerte.

Había pasado la noche fuera y la familia no sabía nada, aunque comenté hacia dónde iba igual no lo recordaban.

Sed, hambre, dolor. Me quería mover y el suelo y el verde no me dejaban. O me encontraban pronto o el descubrimiento seguiría pendiente. En cien años, igual yo formaría parte de los restos neolíticos como una momia mal trabajada. Yo parte del secreto del agujero, o era una maldición exitosa? O empezaba a tener fiebre?

Qué emocionante hubiera sido entrar en un lugar como aquel y hacer un descubrimiento.

El sueño me presionaba, la visión se iba volviendo más borrosa y me sentía débil. Sed, hambre, sueño.

Seguramente, al paso que iban las cosas, iba a hacer el descubrimiento más importante de mi muerte.


JP
Resultado de imagen de COVES VEGETACIO



sábado, 9 de julio de 2016

ONE DIME - UN DIME

UN “DIME”

Vaig trobar el Dime vora una passera del riu a l’alçada de La Fortesa. A uns metres de l’aigua, enmig de les pedres arrodonides i allisades pel pas de l’aigua, les riuades i ves a saber...

Un Dime és una moneda nord americana corresponent a 10 cèntims de dollar. En concret era de les encunyades al 1967 amb la cara del president Eisenhower i a la creu una torxa acompanyada de dues branquetes que semblen de llorer i l’altre d’ alsina (molt suposar).

La moneda recuperada de la llera del riu està molt degradada. Ha fet falta lupa i Internet per concretar de què es tractava. No té cap valor, ja que no seria acceptada com a moneda per pagar un caramel al seu país d’origen, així està de feta pols.

Però el que m’ha fet pensar era com havia arribat aquella moneda allí. Qui portaria monedes dels USA? Un nord americà? O un viatger de tornada del país. Una turiste de viatge pel Penedès? Un soldat de les milícies internacionals de la guerra civil? Viu o mort?

Aquesta darrera suposició em va fer retrocedir en el temps i pensar en unes “escenes”:

-que el soldat la tirés al riu per demanar un desig.
-que li caigués per un forat a la butxaca.
-que arrossegant-se en el front de batalla li caigués.
-el van matar.
-no cal buscar més possibilitats ja que només és buscar per buscar o pensar per pensar.

En qualsevol cas, podia haver estat en aquell lloc o riu amunt. Les riuades farien la feina de resituar la peça de metall.

La guardo. Potser que ningú més la torni a mirar, o que qui la miri no pugui determinar què és. Però ja no passarà més fred ni humitat.

JP


UN DIME – CASTELLANO
Encontré UN Dime CERCA DE una pasarela sobre el río a la altura de La Fortesa. A unos metros del agua, entre las piedras redondeadas y alisadas por el paso del agua, las riadas y vete a saber ...

Un Dime es una moneda norteamericana correspondiente a 10 céntimos de dollar (los famosos “diez centavos”). En concreto era de las acuñadas en 1967 con la cara del presidente Eisenhower y en la cruz una antorcha acompañada de dos ramitas que parecen de laurel y la  otra de encina (mucho suponer).

La moneda recuperada del cauce del río está muy degradada. Ha hecho falta lupa e Internet para concretar de qué se trataba. No tiene ningún valor, ya que no sería aceptada como moneda para pagar un caramelo en su país de origen, así está de maltrecha.

Pero lo que me ha hecho pensar era como había llegado aquella moneda allí. Quién llevaría monedas de los USA? Un norteamericano? O un viajero de vuelta del país. Una turista de viaje por el Penedès? Un soldado de las milicias internacionales de la guerra civil? Vivo o muerto?
Esta última suposición me hizo retroceder en el tiempo y pensar en unas "escenas":

-que el soldado la tirara al río para pedir un deseo.
-que le cayera por un agujero en el bolsillo.
-que arrastrándose en el frente de batalla le cayera.
-lo mataron.
-no hay que buscar más posibilidades ya que sólo es buscar para buscar o pensar para pensar.

En cualquier caso, podía haber sucedido en ese lugar o río arriba. Las riadas harían el trabajo de reubicar la pieza de metal.
La guardo. Puede que nadie más la vuelva a mirar, o que quien la mire no pueda determinar qué es. Pero ya no pasará más frío ni humedad.


JP




domingo, 12 de junio de 2016

EL CEP GEGANT 2 - LA CEPA GIGANTE 2

Un dels Guatlla, eren tres germans per casar, era més cohibit de lo normal. Els altres dos se’n fotien del “petit” i l’anomenaven de vegades el vergonyós. Aquella actitud del petit dels Guatlla va canviar significativament arrel de l’anomalia del cep. Aquell fenomen el va omplir de curiositat, joia i ànim.

Es va fer el cuidador del cep com si fos normal. Ell el visitava continuadament i la seva companyia li provocava aquell benestar o ànim, com li agradava dir a ell mateix. Una relació sobrenatural li deien els germans. Parlava del vegetal com si es tractés d’una persona de la família.

Curiosament sempre que s’acostava al gran Cep s’asseia sobre la pedra rara, la de les marques desconegudes. Els germans grans en deien “de les bruixes”.

El petit, que ja no ho era tant,  anava canviant, i tan més ràpid com més convivia amb el cep i la pedra aquella. Havia manifestat la voluntat de quedar-se a dormir allí algun dia, però els seus germans no estaven perquè els assenyalessin com els bojos del cep. Li van impedir sense miraments. El llit estava a casa.

Menjava de tant en tant d’aquell raïm màgic. Parlava del seu sabor i de la bondat en el seu benestar. Ell es sentia millor. La veritat que era més parlador i fins i tot animat. Havia fet fins i tot una broma...

I ell deia que la transformació més important, la que el feia sentir millor, se la guardava per ell.  Fins i tot va confessar als seus germans que buscaria novia. 

Com havien, aquell cep i aquella pedra, canviat el petit i vergonyós Guatlla. Quina part de la seva ment o del seu cos havia estat afectada?  Quin misteri...

JP

LA CEPA GIGANTE 2

Uno de los Guatlla, eran tres hermanos soletros, era más cohibido de lo normal. Los otros dos se mofaban del "pequeño" y lo llamaban a veces el vergonzoso. Aquella actitud del pequeño de los Guatlla cambió significativamente desde la anomalía de la cepa. Ese fenómeno lo llenó de curiosidad, alegría y ánimo.

Se autoproclamó el cuidador de la cepa como si fuera evidente. Él lo visitaba continuamente y su compañía le provocaba aquel bienestar o ánimo, como le gustaba decir a él mismo. Una relación sobrenatural le decían los hermanos. Hablaba del vegetal como si se tratara de una persona de la familia.

Curiosamente siempre que se acercaba a la inmensa Cepa se sentaba sobre la piedra rara, la de las marcas desconocidas. Los hermanos mayores la llamaban "de las brujas".

El pequeño de la família, que ya no lo era tanto, iba cambiando, y tanto más rápido cuanto más convivía con la cepa y la piedra aquella. Había manifestado la voluntad de quedarse a dormir allí algún día, pero sus hermanos no le dejaban porque los señalarían como los locos de la cepa. Se lo impidieron sin contemplaciones. La cama estaba en casa.

Comía a menudo uva “màgica”. Hablaba de su sabor y de la bondad en su bienestar. Él se sentía mejor. La verdad es que estaba más hablador. Había hecho incluso una broma ...

Y el decía que la transformación más importante, la que le hacía sentir mejor, se la guardaba para él. Para mas novedad confesó a sus hermanos que buscaría novia.

Como habían, aquella cepa y la piedra, cambiado al Guatlla. ¿Qué parte de su mente o de su cuerpo había sido afectada? Qué misterio ...


JP



Resultado de imagen de CEPA GIGANTEResultado de imagen de MELONES PEQUEÑO