EL VINET

 Hi ha coses que duren un temps i s’acaben, o canvien, o tu canvies. Quan s’acaba el cicle queda en el record. Jo penso en un lloc on encara es pot respirar i que s’acabarà, pel lloc o per mi.

Anar a fer la copeta a un lloc on et sens bé. Però què significa això? Es la companyia, la música, la gent que hi trobes?

De vegades, una atracció màgica em porta al bar surrealista i lliure que tenim, odiat per alguns i com una família per d’altres. Com diu el seu gestor, el lloc on es vomiten els problemes psicològics o si més no on et pots deixar anar.

Hi ha moments especials, quan conflueixen aquelles coses que fan canviar l’energia del lloc. Són situacions molt puntuals, però hi són. Viure-les t’incorpora una experiència que sempre portaràs a dins i fa que la gent amb qui has compartit estiguin connectats amb tu d’una forma còmplice.

Que dur conduir un lloc així si no ets una ànima d’artista, on conviu la comunicació, la paciència i els clients amb tota la sèrie de traumes, situacions, caràcters i necessitats. L’alcohol ajuda i confon, segurament per bé del negoci i dels cervells accelerats.

Des de l’altre cantó de la barra les coses es deuen veure diferents. Horari a complir, subministres, aparença. Ha de ser cruel. escoltar històries sense interès, o fer-ho veure.

I la nit confon, surt el diable que tots tenim i que xoca amb la realitat. Cadascú és un món i tothom té coses, algunes molt difícils de pair, i d’altres que no es poden ni explicar.

També deu tenir la part positiva, o arriscada o avorrida. Aquest magma calent que ens conforta a tots en moments especials. El magma característic, característic de la Porta de l’Infern.    

 

JP

LA PROTECCIÓ

 Tinc el dubte de si és una malaltia psicològica o si és massa disponibilitat de temps. Em rebel·lo contínuament per descobrir on és el meu error.

D’acord que el passat, amb les seves coses bones i dolentes em va ensenyar què és l’angoixa, ara suposo submergida a l’inconscient. Present en el record em reforça a fer qualsevol cosa per evitar-la i per tant m’he de protegir, de la manera que sé, rutinàriament, amb calma, dins la pau.

I la cuirassa de la Protecció repel les emocions i la valentia. Es el debat entre aprofitar el temps i salvar-me del cervell traïdor. Soc conscient d’algunes de les coses que no faig bé, o simplement no faig i com les rutines em cuiden i m’apaguen.

El temps s’acaba, al menys amb dignitat i ja dins l’etapa de la transparència. Sortir de la zona de confort m’esgota i em satisfà. Cuidar i estar amb els gossos recolza la rutina.

Tinc present que la vida és una oportunitat que no s’ha de desaprofitar i que no m’he de guardar les experiències per més endavant i en canvi va guanyat la rutina pacífica.

No sé si anar al psicòleg o de viatge, anar al gimnàs o meditar, tenir parella o protegir-me de les dones, si sortir o quedar-me a casa. I sobretot no tinc clar que és el que em faria sentir bé.

Porto com a estendard les meves filles, família i els meus amics, l’experiència de companys de feina i de vivències en el treball inoblidables, de viatges i sortides que em van obrir el cor i la ment, els essers que han passat per la meva existència  i que ja no hi son.

Etapes i moments que han barrejat emocions explosives amb l’angoixa a conjunt, atreviments i mals de ventre, intents de pertànyer amb temps d’ermità.

Ara estic més en la darrera etapa, amb dosis de sociabilitat i amb la sensació de pèrdua del temps. Amb moltes ganes de entendre el món i les persones. Amb pensaments interns que configuren cada dia, amb l’intent de ser bon pare i bon amic.

Hauria de fer un pas endavant i tirar-me a la piscina, lluitant amb els pensaments que em portaran al contrari.

No sé.

 

JP