Tinc el dubte de si és una malaltia psicològica o si és massa disponibilitat de temps. Em rebel·lo contínuament per descobrir on és el meu error.
D’acord que el passat, amb les seves
coses bones i dolentes em va ensenyar què és l’angoixa, ara suposo submergida a
l’inconscient. Present en el record em reforça a fer qualsevol cosa per
evitar-la i per tant m’he de protegir, de la manera que sé, rutinàriament, amb
calma, dins la pau.
I la cuirassa de la Protecció repel
les emocions i la valentia. Es el debat entre aprofitar el temps i salvar-me
del cervell traïdor. Soc conscient d’algunes de les coses que no faig bé, o
simplement no faig i com les rutines em cuiden i m’apaguen.
El temps s’acaba, al menys amb
dignitat i ja dins l’etapa de la transparència. Sortir de la zona de confort m’esgota
i em satisfà. Cuidar i estar amb els gossos recolza la rutina.
Tinc present que la vida és una
oportunitat que no s’ha de desaprofitar i que no m’he de guardar les
experiències per més endavant i en canvi va guanyat la rutina pacífica.
No sé si anar al psicòleg o de
viatge, anar al gimnàs o meditar, tenir parella o protegir-me de les dones, si
sortir o quedar-me a casa. I sobretot no tinc clar que és el que em faria
sentir bé.
Porto com a estendard les meves
filles, família i els meus amics, l’experiència de companys de feina i de
vivències en el treball inoblidables, de viatges i sortides que em van obrir el
cor i la ment, els essers que han passat per la meva existència i que ja no hi son.
Etapes i moments que han barrejat
emocions explosives amb l’angoixa a conjunt, atreviments i mals de ventre, intents
de pertànyer amb temps d’ermità.
Ara estic més en la darrera etapa,
amb dosis de sociabilitat i amb la sensació de pèrdua del temps. Amb moltes
ganes de entendre el món i les persones. Amb pensaments interns que configuren
cada dia, amb l’intent de ser bon pare i bon amic.
Hauria de fer un pas endavant i
tirar-me a la piscina, lluitant amb els pensaments que em portaran al contrari.
No sé.
JP
