LA PROTECCIÓ

 Tinc el dubte de si és una malaltia psicològica o si és massa disponibilitat de temps. Em rebel·lo contínuament per descobrir on és el meu error.

D’acord que el passat, amb les seves coses bones i dolentes em va ensenyar què és l’angoixa, ara suposo submergida a l’inconscient. Present en el record em reforça a fer qualsevol cosa per evitar-la i per tant m’he de protegir, de la manera que sé, rutinàriament, amb calma, dins la pau.

I la cuirassa de la Protecció repel les emocions i la valentia. Es el debat entre aprofitar el temps i salvar-me del cervell traïdor. Soc conscient d’algunes de les coses que no faig bé, o simplement no faig i com les rutines em cuiden i m’apaguen.

El temps s’acaba, al menys amb dignitat i ja dins l’etapa de la transparència. Sortir de la zona de confort m’esgota i em satisfà. Cuidar i estar amb els gossos recolza la rutina.

Tinc present que la vida és una oportunitat que no s’ha de desaprofitar i que no m’he de guardar les experiències per més endavant i en canvi va guanyat la rutina pacífica.

No sé si anar al psicòleg o de viatge, anar al gimnàs o meditar, tenir parella o protegir-me de les dones, si sortir o quedar-me a casa. I sobretot no tinc clar que és el que em faria sentir bé.

Porto com a estendard les meves filles, família i els meus amics, l’experiència de companys de feina i de vivències en el treball inoblidables, de viatges i sortides que em van obrir el cor i la ment, els essers que han passat per la meva existència  i que ja no hi son.

Etapes i moments que han barrejat emocions explosives amb l’angoixa a conjunt, atreviments i mals de ventre, intents de pertànyer amb temps d’ermità.

Ara estic més en la darrera etapa, amb dosis de sociabilitat i amb la sensació de pèrdua del temps. Amb moltes ganes de entendre el món i les persones. Amb pensaments interns que configuren cada dia, amb l’intent de ser bon pare i bon amic.

Hauria de fer un pas endavant i tirar-me a la piscina, lluitant amb els pensaments que em portaran al contrari.

No sé.

 

JP

EN LA MENT DELS ELEGITS

 (gener 2026)

No vull deixar de ser el que és més de tot; s’està còmode quan tothom em fa cas sense discutir. Què hauria de fer per mantenir el privilegi?

Anem a pams, els “meus”, els que m’han finançat, cobren cara la inversió però n’hi ha per tots. La piràmide de poder ( el superior + jueus i sionisme + polítics, rics i massons, drogues + base controlable) és obligada de respectar.

Els que estan més amunt tenen com a objectiu mantenir-se en la seva atalaia i evitar qualsevol canvi, així es veuen obligats a tallar les ales a qui els destorbi, incidint en els llocs i persones que fan nosa (llocs on hi ha conflicte bèl·lic o pressió per aquest). Són els llocs on els bancs centrals no estan en mans de la única família que ja els té a la immensa majoria del món (R.). També són incòmodes els que volen deixar de fer servir el dolar.

He d’ajudar militarment als jueus de Israel perquè si no m’esborrarien, a mes controlen els medis, els bancs, les grans empreses i els grans grups inversors.

La situació econòmica està complicada amb el deute i la pressió dels fabricants d’armes per mantenir guerres, cosa que dura des del final de la segona guerra mundial que es van situar al cap d’amunt.

Les properes eleccions de fi d’any també pinten malament i s’ha de fer alguna cosa. Per mantenir-me a lloc ha d’haver una situació prou conflictiva per evitar-les, així com una insurrecció interna que permeti treure l’exèrcit i aturar les eleccions. Per si de cas, en els estats balança – els que decideixen cap un cantó o altre- se’ls ha de pressionar i fer fora a una munió de ingrats que voten l’oposició (Minessota).

I el gran enemic, el que em pot torçar els plans, la Xina. Dins de la feinada per tots els camps oberts a l’hora, estaria bé que tinguessin problemes en el subministra de petroli, llavors Veneçuela i Iran – dels seus principals subministradors- els hauria de gestionar Jo.

I com tinc l’ exèrcit més fort l’he de rendibilitzar. Després de Veneçuela, i ja veuré com, he de controlar Cuba -per anar de vacances i fer algun ressort-, disposar de la matèria blanca colombiana – que el mon necessita i té bon marge-, els vehins, que s’espantaran i acceptaran l’imperi i els estúpids europeus que no saben anar sols.

Internament hauré de vigilar de la vora als traïdors del meu partit que tenen por de no tenir cadira si les eleccions no van gaire bé. A més a saber si a part del cobrament de sobres de les Lògies també apareix algun donatiu generós dels enemics.

El que més amoïnat em té són els factors incontrolables, els no previstos, que espero que el meu exèrcit ajudi a suavitzar.

Es un no parar.

 

JP