Vaig
llegir que el feminisme inicial havia estat una estratègia prefabricada per un
motiu econòmic. Estava clar que calia un progrés en el paper de les dones en la
societat i tot i la resistència d’alguns sectors es va fonamentar el creixement
de la igualtat. Era sorprenent la bondat els iniciadors del projecte, o més
aviat era un tema econòmic? La clau era la incorporació de les dones al món
laboral i de una tacada es quasi doblava el nombre de pagadors d’impostos.
Aquest
fet provocava un efecte secundari, la cessió de les criatures a l’escola a edat
ben tendre i només calia un sistema educatiu enfocat a l’ensinistrament dels
infants.
Les
classes benestants ja s’encarregarien de que els seus anessin a escoles amb
altres enfocaments, amb un destí diferent, manar. Ja per sang i diners la vida
d’aquests infants seria significativament millor en alguns aspectes i d’això es
tractava.
Al
doblar els impostos per doblar els pagadors, el paper de l’estat incrementava
el seu poder. Augmentava la quantitat de funcionaris i recursos pel que
convingués més als amos de la política.
La
inflació, els escassos increments dels sous, han provocat que estigui
desapareixent la classe mitjana i que els que tenen rentes més altes les
incrementin encara més. Concentració de riquesa i subvenció de la misèria.
I
aquest sembla que sigui el futur proper, els rics més rics i els pobres
controlats per la por i la misèria.
Però
encara cal fer un altre pas, la classe mitjana resistent ha de reduir-se. I
d’aquí apareix el nou gir estratègic, si ja treballen per necessitat homes i
dones per sobreviure, cal destrossar el “compartiment” de despeses (matrimonis
– família). Aquí apareix el nou feminisme, l’apoderament, la guerra de sexes,
la multiplicació de gèneres, el trencament de la presumpció d’innocència en els
homes. Que divorciar-se sigui extenuant, que casar-se sigui un risc majúscul,
que homes i dones es mirin de reüll i desconfiança.
I així
estem en l’increment de vivendes amb un sol habitant, que fa que els preus
d’habitatge no parin de pujar. I que el compartiment obligat de pisos en el
lloguer d’habitacions sigui el darrer recurs de supervivència.
Hi ha
beneficiats en tot això i pot fer pensar que promoguin aquesta situació fins
que tot rebenti.
De
moment sembla que la concentració de riquesa anirà cap a qui no necessita
treballar per poder viure bé i qui treballi anirà just igualment. Probablement
causarà en un futur un daltabaix econòmic per tornar a començar el cicle.
JP
