FINAL D'ETAPA

 

El mon occidental està a rebuf del imperi en la primera etapa de declivi. Aquesta fase es caracteritza per diversos fets; excés de despesa militar, competència forana de tecnologia i de producció de bens, influència o domini d’altre països en disminució, abandó de la referència moral, concentració de riquesa en poques mans especialment en períodes de crisi  i sobre tot la corrupció, en paraules majúscules.

Hem arribat a un punt que els grans poders i fortunes volen acaparar el màxim de diners possible i exerceixen el seu poder per dominar els poders polítics, fins el punt de condicionar-los per mossegar directament les grans partides dels pressupostos estatals. Guerres amb arguments falsos per vendre armes i fer augmentar les partides destinades a “defensa”.  L’augment d’aquestes partides econòmiques es nodreixen de reduir els serveis públics com l’educació i la sanitat, a més d’incrementar el deute públic que accelera l’enriquiment dels grans poders.

Els poders i dimensió dels Estats es converteixen en una càrrega difícilment digerible pels que costegen la factura amb taxes cada vegada superiors. Ja no són una eina per la coordinació i millorar el nivell de vida sinó que passen a ser un monstre que cada vegada necessita menjar més.

Coneixedors d’això, el control de la informació i la dependència als estats provoquen una rigidesa econòmica, de innovació i de llibertat. Ja queda menys pel canvi dels poders globals i per tant l’ intent de aferrar-se a ell. Es farà el que calgui per mantenir aquest estatus del que s’han beneficiat durant molt de temps. Els conflictes surten per tot arreu, i no sembla que la tendència decaigui.

Les guerres comercials i les sancions complicaran la vida a Russos i Xinesos especialment, que no són tan forts com aparenten. Especialment els xinesos (i Indis) tindran el seu moment encara que hauran de suar la camisa una bona temporada.

JP

I SI FOS

 

Tot passa molt ràpid, com en una pel·lícula. Tantes notícies cada dia; cops d’estat, rebels conquerint territori, guerres inacabables, matances injustificades...

I si res es degut a les circumstàncies? I si tot està planificat? I si algú mou els fils.

I si malpensem? Com veuríem el tauler d’escacs si busquem possibles causes o interessos? A qui i perquè li interessa mantenir les guerres per comptes de buscar una sortida per la pau? serà que si les guerres s’allarguen es venen més armes? Serà que les guerres desgasten els enemics? Serà que obrir nous fronts i conflictes debilita l’enemic i l’obliga a repartir els seus recursos?

Que pot fer el país de les llibertats per seguir estant al capdamunt del poder? Pot mantenir la seva moneda imposant sancions, pot separar Alemanya del seu veí de l’est (mal negoci que estiguin junts). A veure si la guerra de l’est d’Europa és més una via per desmuntar Europa i especialment els Alemanys. Es anglesos ja estan prou fotuts; França ranqueja i no sap cap on anar; els països del sud d’Europa ja ho fan sols per acostar-se al penya-segat del deute i segueixen les instruccions dels amos sense cap crítica. Els països del nord, ja dins la Otan, ja obeeixen sense criteri propi. Els països de l’est molesten i n’hi ha algun que té idees pròpies i això no es pot permetre. No cal dir que diluir les poblacions autòctones amb immigració provoquen diversos efectes difícilment controlables, això sí debiliten.

Que millor que les grans empreses d’Europa pensin en creuar l’oceà per disposar d’energia barata i un mercat més sòlid. Una Europa de pandereta serveix millor dèbil ja que no té cap mena de força ni autoritat i en canvi reforça la indústria del paradís de la llibertat. 

Russia té recursos però estan forts. En canvi, a l’orient mitjà, amb lo fàcil que és desmanegar qualsevol ordre establert facilita l’accés al control del petroli i amb aquest el poder. Allí hi ha un país-colònia que obeeix sense preguntes els designis del país escollit. Serà que el pla va per aquí? La gran competència econòmica necessita petroli i que millor que controlar aquest recurs?

Debilitar els russos en molts fronts. Tampoc són tants ni poden aguantar eternament conflictes cars de mantenir. Controlar els recursos energètics bàsics, pressionar als xinesos per entrebancar-los on els fa més mal que és afeblint els seus clients. Una Europa feble i fent cas al  increment d’aranzels i de les imposicions de sancions encara la debilitaran més i serà encara més fàcil de manipular. Sudamèrica és prou corrupte per tenir el terreny sota control. Al menys no molestaran gaire; pendent d’aclarir que fer amb Cuba i Veneçuela.

Segurament qualsevol d’aquests pensaments no evitarien el declivi a curt plaç però allargaria la dominància.

Però pot provocar una reacció dels patriotes europeus, on les enquestes van bufant al seu favor. Aviat tindran majoria als principals països de la Unió, sempre i quan no entrin en guerra contra Rússia. Això faria arruïnar-los i debilitar-los, també als russos. No s’hauria de descartar.

S’acosta el 2030 i l’agenda s’estava torçant. No queda massa temps. El moviment Wok, ja implantat a occident demostra que la tonteria és fàcil de imposar. Tots barallats i enfadats, dedicant el temps a odiar per comptes de pensar.

Els xinesos i russos també pensen, i ho fan a llarg plaç. La partida no està guanyada, però en tot cas, els peons i els alfils i les torres van caient. Sigui el resultat que sigui, haurà molt de dolor, els canvis porten estracanades i les crisis venen ajudades pels qui les volen. Serà el joc del poder, del control, del domini d’uns pocs. L’edat mitjana 2.0.

Qui aposta?

Aleixandre Deulofeu va dir que l’esperança d’Europa serà Alemanya, que reaccionarà, que tornarà a agafar el timó. Un bri d’esperança després de travessar el desert.

 

JP