CAP DE TORGUGA

 

Volia fer un vol per Espiells, per la zona on l’alçada deixa veure alguns fòssils, de vegades. De pujada i mirant si havia algun rocall es podia veure una paret dins el bosc, a l’altre cantó del torrent. Després d’un intent de travessar el torrent vaig veure que estava difícil sense fer una marrada per unes vinyes més amunt i buscar entrada al bosc. En un quart d’hora i alguna esgarrinxada m’acostava al lloc escollit, encara que per sobre de les parets.

El bosc era agradable, el terra ple de pinassa i d’alzines recargolades, de rocs solitaris amb taques de líquens i una inclinació suau. Es tractava de trobar l’objectiu a ull, preveient una distància aproximada des de l’entrada del bosc, el torrent pel sud, i esquivar els garrics fins que en algun punt es pogués veure la paret. En uns minuts em vaig trobar sobre la paret però sense poder baixar. Vorejant la paret, uns 50 metres més enllà direcció est, una esquerda a les pedres em va permetre baixar al peu del mur rocallós; era molt més llarg del que pensava i després d’uns pams de la  paret la forta inclinació et podia dur directament al torrent sense fre, i algun os trencat. Els gossos es movien amunt i avall amb tota comoditat envejable. En el meu primer pas per la base de la paret vaig recolzar-me en un roc que va saltar rodant avall mentre els gossos i jo el miràvem amb curiositat paint la dosi d’adrenalina que el meu cos va deixar anar.

Anava resseguint la paret mirant si veia algun bitxo petrificat i ben aviat vaig arreplegar un musclo del terra, entre les herbes, i a uns pams del terra, en la paret de roca un forat per on es veia un cap d’algun bitxo o una cosa semblant. Vaig tocar per comprovar si era viu o no. No es va moure i estava ben dur, segurament un fòssil misteriós. Em recordava a algun animal però no sabia.... un cap de llangardaix, o serp... de tortuga, sí, de tortuga. Vaig fer la foto i vaig seguir revisant el pedregar.

Ja a casa, mirant les fotos, la imatge del caparró em va picar la curiositat. Tornaria a rescatar aquella cosa del forat, així que prepara martell i clau. Dos dies després hi tornava, ja directament, per extreure l’animaló. No s’havia mogut; ara es tractava de veure la duresa de la paret i deixant els estris al terra em vaig posar a la feina, prudent per no fer malbé la peça i no rodolar fins el fons del torrent.

Després de picar una estona vaig treure aquella pedra del forat, sí, una pedra, que guardo a casa com objecte de decepció i com recordatori de que el voler fer coses és més important que els objectes en sí, que les coses no són el que semblen i anima a la ment oberta.

Una pedra.

JP

CORREDISSA A LA FRESCA - CARRERA AL FRESCO

 

Un bon cafè per despertar al Club de La Catedral. S’escoltava ja sortint de casa la veu d’en Jordi que és inconfusible. Assegut amb el Jaume i els habituals, tocant l’orella de qualsevol que tingués a la vora, mentre treia la llengua en senyal de presumpte esforç còmic. Explicava com aniria a Sort, passant per Girona, Rubí i de tornada per Sitges. Un home molt actiu i amb xerrera a doll, energia desbordant i positiu  aparentment.

En el torn següent, la Nuri i el Ramon (amb ulleres de sol i somriure disimulat), deixaven la moto aparcada i s’asseien a la taula dels seus habituals, amb l’Adelina i el Santi, la Miri i la Pili. Tot seguit entrava dins el local l’Ernest dins i la nena que no va deixar d’abraçar l’Adelina i a la Pili, saludant educadament i amb aquell somriure especial.

En Jordi em va comentar a banda l’estranya experiència que va viure quan va anar a passejar els gossos als horts que hi ha darrere de la vella Juvé i Camps. Uns crits esparverants i una noia que corria despullada cap on estava ell, que l’havien volgut robar dos desaprensius. La cara de la noia desencaixada i amb certa irracionalitat per l’ensurt. En Jordi mirava la noia i es preparava per trucar a la policia, que en Jordi sempre ajuda si està a les seves mans. En el cap d’en Jordi es barrejaven les idees de si la noia estava serena, de si era el resultat d’una nit de descontrol o si realment els companys d’aventura havien volgut alguna cosa més amb aquella sirena de secà.

Després en Jordi em va confessar que no anava despullada, que anava amb un xandall, que al córrer els pits li botaven i sortien per tot arreu d’aquella samarreta suada i prima.

No sé si al final va trucar a la policia o si la noia segueix corrent, però no deixa de ser una curiositat el que el dia a dia pot portar.

CARRERA AL FRESCO.

Un buen café para despertar en el Club de La Catedral (el bar de las mañanas). Se oía a la distancia la inconfundible voz de Jordi. Sentado en la mesa con Jaume y los habituales, retorciendo la oreja al que tuviera más cerca, mientras sacaba la lengua en señal de presunto esfuerzo. Contaba cómo iría a Sort, pasando por Girona, Rubí y de vuelta por Sitges. Jordi es un hombre muy activo y con dotes de labia desenfrenada, energía desbordante y actitud positiva, aparentemente.

Poco después, Nuri y Ramón (con gafas de sol y sonrisa disimulada), dejaban la moto aparcada y se sentaban en su mesa, con Adelina, Santi, Miri y Pili. A continuación entraba en el local Ernest y su niña, que no dejó de abrazar a Adelina y a Pili, saludando educadamente y con esa especial sonrisa.

Jordi me comentó la extraña experiencia que vivió cuando fue a pasear  los perros porlos huertos que hay detrás de la vieja Juvé y Camps. Unos gritos desconsolados y una chica que corría desnuda hacia él, aparentemente unos desaprensivos intentaron robarle. La cara de la chica estaba desencajada por el susto. Jordi la miraba y se preparaba para llamar a la policía, ya que Jordi siempre ayuda si está en sus manos. En su cabeza se mezclaban las ideas de si la chica estaba serena, de si era el resultado de una noche de descontrol o si realmente unos compañeros de aventura habían querido algo más con aquella sirena de secano.

Después Jordi me confesó que no iba desnuda, que iba con un chándal, que al correr los pechos le botaban y salían por todas partes de aquella camiseta sudada.

No sé si al final llamó a la policía o si la chica sigue corriendo, pero no deja de ser una curiosidad lo que el día a día puede traer.

 JP