La relació amb l’Oriol va durar uns anys,
prou bons, però es va acabar. Decidí canviar de vila per afrontar la nova etapa
per ella mateixa, només acompanyada pels seus dos gossos. No volia saber res de
relacions per una bona temporadeta, de cap mena.
La feina li anava prou bé fins el dia del
sopar de Nadal, quan el seu Cap es va interessar profusament per ella. Assegut
al seu costat i amb tota la confiança li va reposar la mà sobre la cuixa, sobre
genoll i arran de faldilla. El simpàtic del cap parlava com si no res, agradable
i amb naturalitat, mentre la mà patinava suau i lentament cap a l’engonal. L’adrenalina
s’apoderava del cervell de la Míriam, insegura i absent de reacció. Aquell home
sempre havia estat correcte i segurament portava una copeta de més. Ella es considerava una persona oberta que de
tant en tant es trobava amb situacions “inesperades”. Ara havia de decidir si
frenar l’extremitat intrusa o tancar les cuixes perquè la mà no marxés. La darrera
opció seria la més pràctica i rentable però no volia una aventura amb ell. Es va excusar per anar al servei educadament
mentre apartava la mà quasi massa tard. La nit va continuar en una discoteca de
Barcelona entre ballarucs i somriures amb els seus companys sense oblidar aquella
estona de pensaments creuats.
El retorn a la feina va ser inesperat, ja que
aquell home, fos per vergonya o per indignació, la va començar a discriminar. Els
primers dies van ser desagradables i més endavant insuportable. La cosa no anava
bé i els dubtes l’envaïen, encara que no va estar a temps de pensar-ho gaire ja
que va ser acomiadada sense gaires explicacions.
Havia d’espavilar si no volia tornar a casa
dels pares; va actualitzar el currículum i es va posar a buscar feina. De
moment podria anar sobrevivint però millor no apurar massa, la feina era part
important per sentir-se bé i per ser autosuficient.
Els gossos demanaven per sortir. Es portava
bé amb algunes de les noies del pipicà. Al veure-la una mica seriota, la
Rosmary li va preguntar pel seu estat
d’ànim, i la Míriam, amb confiança, va explicar què li havia passat a la feina.
L’Annita i la Rosmary la van voler animar i fins i tot van quedar per sortir el
següent divendres.
Es trobarien a “La Porta de l’ Infern”, el
bar de nit, i farien que aquella vetllada fos “oblidable”, tot per animar la
Míriam. La primera en arribar va ser la Rossmary, guarnida com acostumava amb
roba cenyida i escot descarat, lluint cuetes infantils com a part del seu “kit”
de guerra. Tot seguit van arribar la Míriam i l’Annita i s’assegueren a taula. El
cambrer es va acostar per prendre nota mentre les tres el miraven com si fos
part d’un menú. Calia prendre una copeta de vi, aconsellades pel cambrer.
Entraria bé un vinet blanc, ben fresc i lleugerament afruitat d’un xarel·lo de
vinya vella. Els cambrers xerraven sense
perdre de vista les noies, a saber...
La segona copa, obsequi de la casa, era un Penedès
d’un groc pàl·lid que la Míriam va dir que era un vi “doble”, provocant
l’estranyesa de les dues companyes, que la van mirar amb cara de voler entendre
aquella expressió mentre ella s’empassava tot d’una la copa, comentant que
aquell vi es degustava en la segona copa, que la primera era per netejar.
Una colla de joves fadrins va fer una entrada
al local com si haguessin quedat embussats a la porta i ara entraven de cop. L’Annita
i la Rossmary van mirar la Míriam que estava d’esquena a la porta, va entendre
el significat de la picada d’ull de la Rossmary fent un gest de complicitat
passant-se la llengua pels llavis amb gest descarat. La colla de mascles
riallers i sobrats d’hormona estaven celebrant un comiat de solter, del que
duia una lligacama rosa sobre el texà a l’alçada del genoll. Sense dissimular,
van vorejar la taula de les noies mirant-les sense deixar de riure. Ja
instal·lats a una taula propera, la Rossemary es va aixecar per anar a “desbeure”
i deixar-se observar. La colla va deixar de riure de sobte per concentrar-se en
aquella rossa imponent i la seva minúscula faldilla. El cambrer va portar tres
vins a la taula de les noies. Sota la copa de la Míriam havia un paper amb una
nota de “esteu convidades”.
Va aixecar la mirada cap el cambrer que ja
tornava a estar darrera la barra, aguantant el paper amb cara d’estranyesa, fent
que el noi senyalés la taula esvalotada.
La sortida de la Rossmary, somrient i mirant
els nouvinguts era de foto. Els del grup es van posar a xerrar com per posar-se
d’acord en alguna cosa i poc després, el candidat a casat va aixecar-se per
anar a seure a la taula veïna.
- perdoneu noies, estem de celebració i ens
agradaria que vinguéssiu a una festa.
Les noies es van mirar i la Rossmary va
dir-li que semblava divertit però que s’ho pensarien. El xicot va apuntar una
adreça i un mòbil deixant el paper enmig de les tres copes. Es podia llegir
“Masia Parellada.....” vora de La Granada.
-si podeu venir no ho
oblidareu, garantit! Ens faria molta il·lusió i seria tot un detall. Per cert,
em dic Albert Parellada. Les noies també es van presentar.
-de què va la festa? Va
preguntar l’Annita, qui haurà?
-es una festa de
disfresses i no sabem de cert qui vindrà, ja que s’ha de portar màscares i no
donar-se a conèixer.
-serà molt especial, molt!.
L’Albert, conscient del seu poder de convicció,
sabia que havia encès l’espurna de la curiositat mentre s’acomiadava amb un
bonic somriure apujant-se la lligacama. Els amics l’esperaven per fer un
brindis que ell va agrair aixecant una
copa i girant-se a la taula veïna. Les dues taules es van aixecar amb el vi
d’ofrena mentre un cridava “no ho facis si us plau!, estàs a temps!, no veus
que hi ha vida al planeta ?...”
La Míriam trobava que el noi era atractiu,
però renegava de pensar-hi. El somriure de la Rossmary comentant que podia ser
un bon pla les va fer riure.
Era hora de canviar de lloc i es van dirigir
al cotxe de l’Annita que feia poc que el tenia i gaudia portant-lo. Van anar a
Vilafranca per la carretera vella i quan van passar per La Granada comentaren
que la “masia” estava per allí.
Ja havent tastat un negre, que segons
l’Annita estaven més bons, la Míriam deia de que estava una mica “perjudicada”
per les copes i les amigues es van mirar per dir alhora que era el moment
d’anar a la vinya, a la masia Parellada. Uns segons de mirades i silenci mentre
s’aixecaven sobtadament.
El cotxe anava sol segons l’Annita, que “portava
l’automàtic”. La Rossmary, dotada pels temes logístics, portava l’adreça al
mòbil mentre indicava per on s’havia d’anar, amb certesa militar fins arribar
al camí de terra que devia portar a la masia misteriosa. A banda i banda, la
vinya de nit, amb el toc etílic i la llum blavosa del cotxe, semblava que estaven en un joc d’ordinador, fins que
es va creuar una guineu que les va fer ressorgir dels pensaments endormiscats.
Unes llums grogues a certa distància presagiaven que anaven pel bon camí, referint-se
al transport.
Van aparcar on havia altres cotxes i anaren
cap a la gran porta de la façana principal, il·luminada per les llums grogues.
Un cartell informava de les “normes”. “Deixa els teus prejudicis al cotxe i la
roba a l’entrada”, “i agafa l’equip que et proporcionaran”. Les noies es van
espantar o al menys les va fer dubtar.
-Què cony és això? Va dir la Míriam.
-A veure si haurem de sortir per cames (va
comentar amb un somriure nerviós).
Es tractava de creuar la porta o marxar; però
ja eren allí, i la curiositat, aquell cartell, la nit i el motiu de la vetllada,
empenyien a l’aventura, i així ho van fer. No van parlar més ....
Darrera la porta havia un noi i una noia
despullats, gesticulant amb el dit davant la boca demanant silenci, una música
electrònica sonava de fons, i poca llum. Un cartellet informava que la roba
s’havia de deixar allí i s’havien de posar unes túniques blanques i màscara, i
no parlar. Sense dir-se res van fer cas d’aquella inesperada instrucció, i cap
a dins, seguint la fletxa vermella.
El noi estava de molt bon veure, però al no
poder parlar, es van quedar els comentaris per més endavant. “Feia cosa”, la
veritat, però era com entrar en un món màgic, tot un repte. Les noies, ja
“entunicades” de blanc i amb la cara coberta d’estranyes màscares caminaven cap
a la música per un passadís, que com tot, estava poc il·luminat, però ja
arribaven, podien escoltar alguna cosa més que música, rumors, gemecs...
Una cortina que deixava passar una ratlla de
llum anunciava l’arribada a saber a on. Al travessar-la es van quedar
esglaiades, una gran sala on segurament havia estat un celler, es veien unes làmpades en forma de “bolets” que només enfocaven al terra mantenint en
penombra tota l’estança. La bacanal era una barreja d’imaginari de l’antiga
roma i bogeria de Passolini.
La munió de pensaments, prejudicis, aventura
i sorpresa de les noies es va esvair tan aviat es van separar. No es podia
reconèixer ningú, pura llibertat que amb la companyia etílica s’avenia al
descobriment. Silenci i catifes per tot arreu. O estaven fent sexe o bevent,
que dues fonts regalimaven vi (una de blanc i una de negre) en ambdós cantons de l’habitacle central.
Alguns no portaven la túnica, ja desinhibits, i d’altres es tombaven a
descansar. La penombra deixava entreveure les cues de la Rossmary, tot i el
vestit estàndard i la màscara, però només van ser uns instants fins que les
noies van deixar-se anar. Veure les cues de la Rossmary “fimbrejant” sobre un
mascle va fer somriure l’Annita, sense adonar-se que un noi ja preparat s’havia
situat darrera seu, cosa que la va distreure de la visió de la seva amiga. La
Míriam va triar un racó on havien una munió de nois i noies que no semblava que
fessin gaires distincions, i es va incorporar; va veure que allò era de les
coses que només passen una vegada a la vida i que valia la pena aprofitar-ho.
Va entrar caminant de genolls i va ser rebuda per un bes d’una de les noies i
tot seguit un aventurer li va aixecar la túnica. La llengua del noi va ser
directe mentre li agafava les “galtes” amb els palmells oberts i prement. I allí
estava, tocant pit i cuixa, semalers i culs, vivint allò com un somni
surrealista que mai havia desitjat i que ara gaudia desesperada. I li va venir
al cap la mà a la cuixa del seu cap al sopar de Nadal.
