lunes, 28 de octubre de 2019

L'ALTRE MÓN


Ells sabien que els humans només entenen el que veuen, però respectaven aquest aspecte; cada espècie té característiques que d’altres no perceben.
Per mil·lennis havien evitat qualsevol intervenció del que consideraven “l’espai material”. En el seu món, eteri pels humans, només necessiten del raser del bosc i la seva energia. Per això, es deien a sí mateixos éssers de bosc, no podien existir els uns sense els altres. Eren energia conscient i simbiòtica.

S’havien reunit al Clot de la Sargantana, el seu lloc sagrat, vora una petita riera que portava l’aigua del desgel cap a la vall.
El bosc, que es sentia afeblit, havia donat senyal d’alarma, com no havia fet des de feia molt, provocant una trobada que molts esperaven.

La naturalesa contemplava aspectes que no podien ser alterats, ja que no guiava els fets sinó les opcions, i no totes eren bones pels essers de bosc.
Recordaven els més antics que el món del bosc havia reculat quan el gel s’apoderà de gran part del planeta, i no havien pogut fer res, la mare naturalesa era conseqüència i no voluntat.
Però ara estaven patint la superpoblació d’humans que retallava continuadament l’espai del bosc, per la seva cobdícia, com si no necessitessin l’oxigen de l’aire, com si no  calgués la fresca del sotabosc, com si tot fos de la seva propietat.

Els representants de tot el planeta anaven arribant; bé, no tots, els d’alguns llocs ja no existien, com no existia el bosc on havien viscut. La tristor dins el món pur s’escampava a mesura que els boscos eren talats o es cremaven. La pena per veure desaparèixer els seus germans els estava intoxicant, els restava energia, els debilitava.

Començava la Gran Reunió, coincidint amb la lluna plena. El debat sobre la situació portava a culpar els humans i a compadir-se d’ells mateixos, els animals i les plantes. Eren masses; no entenien que l’equilibri els implicava sobretot a ells, que la seva simple existència, ja fora de control, expulsava a la resta d’éssers del planeta. No havien evolucionat com a civilització; seguien sent primitius, egoistes i irrespectuosos.
La naturalesa, els acabaria fent desaparèixer, però amb ells la majoria de vida, visible o no.
Les intervencions apuntaven, a que per recuperar el planeta, havia de desaparèixer l’ esser humà, amb la pena que suposava la interferència en un altre món, evitada des de sempre.
Les propostes van ser força ocurrents; que si penetrar en els somnis dels humans, que si tornar boges a les persones,  que si ocupar el cos d’alguns homes per dominar-los, que si enverinar-los... fins i tot va sorgir la broma de crear un bosc “energètic”, cosa que no va fer gaire gràcia...
Ningú intervenia si algú estava parlant, ja que era norma. De fet lo important era la decisió final, i per això s’havia de conèixer l’opinió de tothom.

Ja en les darreres intervencions, previ a la sentència,  tenia a tothom expectant.
El portaveu, amb un posat seriós, anava a parlar:

-amics,  hi ha una constant que hem respectat durant mil·lennis, i és no interferir en el mon material, i creiem que ho hauríem de seguir fent. Si la natura acaba redreçant la situació ho podrem gaudir, si no és el cas, desapareixerem d’aquesta dimensió.

El silenci es va fer dens i fosc.

Una veu va sortir d’ entre els presents:

-sabia resolució, però voldria dir una cosa. Segurament no interferir és la postura més respectable, però hi ha un aspecte que no m’encaixa. Si hem d’acceptar la Natura, contemplant els humans com a part d’ ella, també els éssers de bosc en formen part, i si n’hi ha que no volen quedar-se immòbils davant la seva possible desaparició, no serà aquest un aspecte de la pròpia natura? De fet, en la nostra més que possible destrucció, fem cap favor a la vida del planeta?
El grup, sense cap més observació, es va tornar a reunir, com mai havia passat i com mai tornaria a passar.
-creieu que es pot fer alguna cosa sense fer desaparèixer els humans?
-desgraciadament no sembla possible.
-que proposeu doncs?

El silenci només va aguantar uns segons i les iniciatives van aparèixer.

-jo crec que provocar una guerra entre ells encara seria pitjor per a tots...

-no deixar-los dormir fins la mort.

-com podríem fer per evitar dolor i mort i aconseguir que els humans marxessin?

Un altre silenci, que tothom va trobar adient, va fer que tots els presents guaitessin als altres, com esperant que algú fos el primer.
El que va provocar la repetició del debat volia intervenir, com si ja hagués pensat prèviament la seva proposta.

-evitant la seva reproducció!

Tothom va rebre la idea de bon grat. Evitava dolor i mals de consciència, tot i el que allò representava. El cap va preguntar...

-i com?

Aleshores tothom va voler participar.

-provocar l’homosexualitat.
-hipnotitzant la gent per evitar qualsevol contacte.
-provocar impotència a mascles i concepció a les femelles.

Semblava que la idea era engrescadora, i lluitarien amb totes les seves forces per la impotència.

JP
Resultat d'imatges de seres magicos del bosque ENERGÉTICOS

domingo, 15 de septiembre de 2019

MANCA D'ETERNITAT - FALTA DE ETERNIDAD


LA MANCA D’ETERNITAT

Pensant en la mort et pots adonar del que signifiques. Només estàs present en la memòria d’un cert nombre de persones, que no trametran els seus records a la nova generació. Llavors l’oblit.
Què pot quedar? Una foto? Unes propietats? (de l’avi, pot ser que encara soni una temporada).
La següent generació ja serà, si queda alguna foto, la imatge d’un “deu ser...” i poc més enllà.
A no ser que un cognom famós, una acció heroica o alguna vivència que es perpetuï als llibres de història; pintor, escultor, escriptor, esportista...famós. ja vist des del prisma de l’obra, no ja del creador.
Fins i tot els inventors (llevat de poques excepcions) científics, actors, deixen alguna cosa per recordar en generacions futures.
Per la immensa majoria dels nascuts a Can Terra, el pas per la vida no deixa rastre més enllà de molt poques generacions.
I les vergonyes, consciències, abstinències, pors i convencionalismes...de què han servit? O no s’ha de pensar tan enllà?
Igual avui pot ser un gran dia independentment de si d’aquí a 100 anys ningú ho recorda.

JP

FALTA DE ETERNIDAD

Pensando en la muerte te puedes dar cuenta de lo que significas. Sólo estás presente en la memoria de un cierto número de personas, que no trasladarán sus recuerdos a la nueva generación, después el olvido.
¿Qué puede quedar? ¿Una foto? ¿Unas propiedades? (Del abuelo, quizá un tiempo).
La siguiente generación ya será, si queda alguna foto, la imagen de un "debe ser ..." y poco más.
A no ser que un apellido famoso, una acción heroica o alguna vivencia que se perpetúe en los libros de historia; pintor, escultor, escritor, deportista ... famoso, ya visto desde el prisma de la obra, no ya del creador.
Incluso los inventores (salvo pocas excepciones) científicos, actores, dejan algo para recordar en generaciones futuras.
Para la inmensa mayoría de los nacidos en la Tierra, el paso por la vida no deja rastro más allá de muy pocas generaciones.
Y las vergüenzas, conciencias, abstinencias, miedos y convencionalismos ... ¿de qué han servido? O no hay que pensar tan allá?
Igual hoy puede ser un gran día independientemente de si dentro de 100 años nadie lo recuerda.

JP.


Resultat d'imatges de TIEMPO

domingo, 18 de agosto de 2019

RES - NADA


Sembla que l’estat natural de Tot és que no hagi res. Vull dir ni espai ni temps ni energia ni vida ni matèria. Del res no pot sortir cap cosa i menys consciència. Llavors, donada la situació en que hi ha vida, matèria, espai i temps podem pensar que sempre han existit alguns d’aquests paràmetres.
Tan difícil és entendre l’existència de qualsevol cosa com pensar en que els animals, humans o no, poden percebre una ínfima part del que probablement existeix.
Segurament les plantes, al estar vives, perceben, i ho fan d’una forma diferent que nosaltres no som capaços de comprendre. Segurament les pedres no senten, només participen de l’energia global, de la gravetat-magnetisme, en les forces centrípetes i les freqüències.
Podríem pensar en una energia global que ho contempli Tot. Dimensions, lleis físiques (probablement diferents en cada dimensió), així com els sentits-pecepcions i els factors espai-temps.
Qui sap si en un futur som capaços d’entendre realitats que ara considerem esotèriques o impossibles.
Tenim prou feina en aquest món que creiem conèixer. Ens passa com el fet de voler investigar l’espai quan no coneixem el fons de l’oceà. Busquem fora el que tenim dins i que destruïm a consciència.
El ser humà és com és. Sap que els animals somien, que dins el somni es percep tot com real (coses del cervell) i no volem pensar en què són i com els vivim. Es que no són una realitat? Es que el subconscient no es també una realitat?
Si desapareix el ésser humà només quedaran éssers a qui només importarà la supervivència sense gaires més consideracions (no sabem gaire de les plantes i d’altres dimensions).
Els esperits o éssers d’altres dimensions poden existir si desapareix l’Home?, si mor el planeta?
On van a parar les ànimes dels éssers vius?
Coses de l’energia, del misteri.

NADA

Parece que el estado natural del Todo es que no haya nada. Quiero decir , ni espacio ni tiempo ni energía ni vida ni materia. Del nada no puede salir algo y menos conciencia. Entonces, dada la situación en que hay vida, materia, espacio y tiempo podemos pensar que siempre han existido algunos de estos parámetros.
Tan difícil es entender la existencia de cualquier cosa como pensar en que los animales, humanos o no, pueden percibir una ínfima parte de lo que probablemente existe.
Seguramente las plantas, al estar vivas, perciben, y lo hacen de una forma diferente que nosotros no somos capaces de comprender. Seguramente las piedras no sienten, sólo participan de la energía global, de la gravedad-magnetismo, en las fuerzas centrípetas y las frecuencias.
Podríamos pensar en una energía global que lo contemple Todo. Dimensiones, leyes físicas (probablemente diferentes en cada dimensión), así como los sentidos-percepciones y los factores espacio-tiempo.
Quién sabe si en un futuro somos capaces de entender realidades que ahora consideramos esotéricas o imposibles.
Tenemos bastante trabajo en este mundo que creemos conocer. Nos pasa como el hecho de querer investigar el espacio cuando no conocemos el fondo del océano. Buscamos fuera lo que tenemos dentro y que destruimos a conciencia.
El ser humano es como es. Sabe que los animales sueñan, que dentro del sueño se percibe todo como real (cosas del cerebro) y no queremos pensar en que son y como los vivimos. ¿Acaso no son una realidad? ¿que el subconsciente  es también una realidad?
Si desaparece el ser humano sólo quedarán seres a quien sólo importará la supervivencia sin muchas más consideraciones (no sabemos mucho de las plantas y de otras dimensiones).
Los espíritus o seres de otras dimensiones pueden existir si desaparece el Hombre ?, si muere el planeta?
Dónde van a parar las almas de los seres vivos?
Cosas de la energía y del misterio.

JP.


Resultat d'imatges de magnetisme de l'univers

domingo, 11 de agosto de 2019

ARGAR I ELS IBERS - ARGAR Y LOS IBEROS


Els ibers estaven distribuïts entre el sud-est francès fins bona part d’Andalusia seguint la costa de llevant. La llengua i l’escriptura eren comunes, el que vol dir que es van anar escampant des d’un punt més o menys concret.
Des de la prehistòria fins a la cultura dels ibers, els nostres avantpassats havien viscut en coves o poblats rústics (suposem).
Les cultures més desenvolupades abans de Crist eren a l’est de la Mediterrània (Fenicia,  Mesopotàmia, Xina i qui sap) i al nord d’Àfrica. També caldria pensar en les cultures sud-americanes, Angkor Bat, i si van existir els Atlants.
Probablement, abans del canvi climàtic (el diluvi universal – fa 10.000 anys) o per accidents naturals (terratrèmols o un meteor) ja havia civilitzacions desenvolupades, però el temps i les destruccions (naturals o no) no deixen massa marge de descobriment o restes. L’evolució geogràfica de les cultures del nord d’Àfrica (desplaçament, segons teories històriques no oficialitzades) com Egipte devien contactar amb els habitants del sud de la península ibèrica. Allí es va generar el germen dels ibers, molt abans de les aventures fenícies i gregues.
La misteriosa ciutat de Tartesos o la oblidada cultura Argàrica ocupava bona part del sud andalús. Les restes daten de més de 4.000 anys i la seva fi cap el 1500 abans de crist. Segurament la seva desaparició va ser deguda a una revolució després d’una llarga etapa autoritària (els enclavaments coneguts van ser incendiats i no hi ha restes d’ocupació posterior per una altra cultura. Les restes humanes mostraven greus problemes de nutrició i d’una jerarquia social basada en el control militar o per la força.
Es pot suposar que aquella gent i els seus descendents van anar pujant per la riba de la Mediterrània fins el sud de França formant un espai de poblats i zones d’influència durant moltes generacions, probablement evitant organitzacions socials agressives a nivell territorial (conquesta). Arrel del seu origen? (és molt suposar).
Els grecs i fenicis van escampar la seva cultura des de l’est mediterrani i va erigir-se Roma, com hereva de la cultura mesopotàmica i grega.
Les invasions des de Roma i dels Visigots a la zona ibera va enterrar i oblidar aquella curiosa cultura, així com Argar.
Però segur que és una època cabdal de la història a Europa i per entendre la situació actual.

JP.

ARGAR Y LOS IBEROS

La distribución geogràfica de los Iberos contemplaba desde el sureste francés hasta buena parte de Andalucía siguiendo la costa de levante. La lengua y la escritura eran comunes, lo que puede sugerir que se fueron esparciendo desde un punto más o menos concreto.
Desde la prehistoria hasta la cultura de los íberos, nuestros antepasados ​​habían vivido en cuevas o poblados rústicos (se le supone).
Las culturas más desarrolladas antes de Cristo estaban en el este del Mediterráneo (Fenicia, Mesopotamia, China y quien sabe) y el norte de África. También deberíamos tener en cuenta pensar en las culturas sudamericanas, Angkor Bat, y si existieron los Atlantes.
Probablemente, antes del cambio climático (el diluvio universal - hace 10.000 años) o por accidentes naturales (terremotos o un meteoros) ya había civilizaciones desarrolladas (?), pero el tiempo y las destrucciones (naturales o no) no dejan demasiado margen de descubrimiento o restos. La evolución geográfica de las culturas del norte de África (desplazamiento, según teorías históricas no oficiales “La matemàtica de la historia”) como Egipto debían contactar con los habitantes del sur de la península ibérica. Allí se generó el germen de los íberos, mucho antes de las aventuras fenicias y griegas.
La misteriosa ciudad de Tartesos o la olvidada cultura Argárica ocupaba buena parte del sur andaluz. Los restos datan de más de 4.000 años y su fin hacia el 1500 antes de Cristo. Seguramente su desaparición se debió a una revolución tras una larga etapa autoritaria (los enclaves conocidos fueron incendiados y no hay restos de ocupación posterior por otra cultura. Los restos humanos mostraban graves problemas de nutrición y de una jerarquía social basada en el control militar o por la fuerza.
Se puede suponer que esa gente y sus descendientes fueron subiendo por la orilla del Mediterráneo hasta el sur de Francia formando un espacio de poblados y zonas de influencia durante muchas generaciones, probablemente evitando organizaciones sociales agresivas a nivel territorial (conquista). A raíz de su experiencia original? (Es mucho suponer).
Los griegos y fenicios esparcieron su cultura desde el este mediterráneo y se erigió Roma, como heredera de la cultura mesopotámica y griega.
Las invasiones desde Roma y los Visigodos en la zona ibera enterró y provocó el olvido de aquella curiosa cultura, así como la de Argar.
Pero seguro que es una época crucial de la historia en Europa y para entender la situación actual.

JP.


Resultat d'imatges de ARGAR Y LOS IBEROS

jueves, 1 de agosto de 2019

OPINIÓ DE MIRIAM - VINYES VERDES


La relació amb l’Oriol va durar uns anys, prou bons, però es va acabar. Decidí canviar de vila per afrontar la nova etapa per ella mateixa, només acompanyada pels seus dos gossos. No volia saber res de relacions per una bona temporadeta, de cap mena.
La feina li anava prou bé fins el dia del sopar de Nadal, quan el seu Cap es va interessar profusament per ella. Assegut al seu costat i amb tota la confiança li va reposar la mà sobre la cuixa, sobre genoll i arran de faldilla. El simpàtic del cap parlava com si no res, agradable i amb naturalitat, mentre la mà patinava suau i lentament cap a l’engonal. L’adrenalina s’apoderava del cervell de la Míriam, insegura i absent de reacció. Aquell home sempre havia estat correcte i segurament portava una copeta de més.  Ella es considerava una persona oberta que de tant en tant es trobava amb situacions “inesperades”. Ara havia de decidir si frenar l’extremitat intrusa o tancar les cuixes perquè la mà no marxés. La darrera opció seria la més pràctica i rentable però no volia una aventura amb ell.  Es va excusar per anar al servei educadament mentre apartava la mà quasi massa tard. La nit va continuar en una discoteca de Barcelona entre ballarucs i somriures amb els seus companys sense oblidar aquella estona de pensaments creuats.
El retorn a la feina va ser inesperat, ja que aquell home, fos per vergonya o per indignació, la va començar a discriminar. Els primers dies van ser desagradables i més endavant insuportable. La cosa no anava bé i els dubtes l’envaïen, encara que no va estar a temps de pensar-ho gaire ja que va ser acomiadada sense gaires explicacions.
Havia d’espavilar si no volia tornar a casa dels pares; va actualitzar el currículum i es va posar a buscar feina. De moment podria anar sobrevivint però millor no apurar massa, la feina era part important per sentir-se bé i per ser autosuficient.
Els gossos demanaven per sortir. Es portava bé amb algunes de les noies del pipicà. Al veure-la una mica seriota, la Rosmary  li va preguntar pel seu estat d’ànim, i la Míriam, amb confiança, va explicar què li havia passat a la feina. L’Annita i la Rosmary la van voler animar i fins i tot van quedar per sortir el següent divendres.
Es trobarien a “La Porta de l’ Infern”, el bar de nit, i farien que aquella vetllada fos “oblidable”, tot per animar la Míriam. La primera en arribar va ser la Rossmary, guarnida com acostumava amb roba cenyida i escot descarat, lluint cuetes infantils com a part del seu “kit” de guerra. Tot seguit van arribar la Míriam i l’Annita i s’assegueren a taula. El cambrer es va acostar per prendre nota mentre les tres el miraven com si fos part d’un menú. Calia prendre una copeta de vi, aconsellades pel cambrer. Entraria bé un vinet blanc, ben fresc i lleugerament afruitat d’un xarel·lo de vinya vella.  Els cambrers xerraven sense perdre de vista les noies, a saber...
La segona copa, obsequi de la casa, era un Penedès d’un groc pàl·lid que la Míriam va dir que era un vi “doble”, provocant l’estranyesa de les dues companyes, que la van mirar amb cara de voler entendre aquella expressió mentre ella s’empassava tot d’una la copa, comentant que aquell vi es degustava en la segona copa, que la primera era per netejar.
Una colla de joves fadrins va fer una entrada al local com si haguessin quedat embussats a la porta i ara entraven de cop. L’Annita i la Rossmary van mirar la Míriam que estava d’esquena a la porta, va entendre el significat de la picada d’ull de la Rossmary fent un gest de complicitat passant-se la llengua pels llavis amb gest descarat. La colla de mascles riallers i sobrats d’hormona estaven celebrant un comiat de solter, del que duia una lligacama rosa sobre el texà a l’alçada del genoll. Sense dissimular, van vorejar la taula de les noies mirant-les sense deixar de riure. Ja instal·lats a una taula propera, la Rossemary es va aixecar per anar a “desbeure” i deixar-se observar. La colla va deixar de riure de sobte per concentrar-se en aquella rossa imponent i la seva minúscula faldilla. El cambrer va portar tres vins a la taula de les noies. Sota la copa de la Míriam havia un paper amb una nota  de “esteu convidades”.
Va aixecar la mirada cap el cambrer que ja tornava a estar darrera la barra, aguantant el paper amb cara d’estranyesa, fent que el noi senyalés la taula esvalotada.
La sortida de la Rossmary, somrient i mirant els nouvinguts era de foto. Els del grup es van posar a xerrar com per posar-se d’acord en alguna cosa i poc després, el candidat a casat va aixecar-se per anar a seure a la taula veïna.
-       perdoneu noies, estem de celebració i ens agradaria que vinguéssiu a una festa.
Les noies es van mirar i la Rossmary va dir-li que semblava divertit però que s’ho pensarien. El xicot va apuntar una adreça i un mòbil deixant el paper enmig de les tres copes. Es podia llegir “Masia Parellada.....” vora de La Granada.
-si podeu venir no ho oblidareu, garantit! Ens faria molta il·lusió i seria tot un detall. Per cert, em dic Albert Parellada. Les noies també es van presentar.

-de què va la festa? Va preguntar l’Annita, qui haurà?
-es una festa de disfresses i no sabem de cert qui vindrà, ja que s’ha de portar màscares i no donar-se a conèixer.
-serà molt especial, molt!.
L’Albert, conscient del seu poder de convicció, sabia que havia encès l’espurna de la curiositat mentre s’acomiadava amb un bonic somriure apujant-se la lligacama. Els amics l’esperaven per fer un brindis que ell va agrair aixecant  una copa i girant-se a la taula veïna. Les dues taules es van aixecar amb el vi d’ofrena mentre un cridava “no ho facis si us plau!, estàs a temps!, no veus que hi ha vida al planeta ?...” 
La Míriam trobava que el noi era atractiu, però renegava de pensar-hi. El somriure de la Rossmary comentant que podia ser un bon pla les va fer riure.
Era hora de canviar de lloc i es van dirigir al cotxe de l’Annita que feia poc que el tenia i gaudia portant-lo. Van anar a Vilafranca per la carretera vella i quan van passar per La Granada comentaren que la “masia” estava per allí.
Ja havent tastat un negre, que segons l’Annita estaven més bons, la Míriam deia de que estava una mica “perjudicada” per les copes i les amigues es van mirar per dir alhora que era el moment d’anar a la vinya, a la masia Parellada. Uns segons de mirades i silenci mentre s’aixecaven sobtadament.
El cotxe anava sol segons l’Annita, que “portava l’automàtic”. La Rossmary, dotada pels temes logístics, portava l’adreça al mòbil mentre indicava per on s’havia d’anar, amb certesa militar fins arribar al camí de terra que devia portar a la masia misteriosa. A banda i banda, la vinya de nit, amb el toc etílic i la llum blavosa del cotxe, semblava  que estaven en un joc d’ordinador, fins que es va creuar una guineu que les va fer ressorgir dels pensaments endormiscats. Unes llums grogues a certa distància presagiaven que anaven pel bon camí, referint-se al transport.
Van aparcar on havia altres cotxes i anaren cap a la gran porta de la façana principal, il·luminada per les llums grogues. Un cartell informava de les “normes”. “Deixa els teus prejudicis al cotxe i la roba a l’entrada”, “i agafa l’equip que et proporcionaran”. Les noies es van espantar o al menys les va fer dubtar.
-Què cony és això? Va dir la Míriam.
-A veure si haurem de sortir per cames (va comentar amb un somriure nerviós).
Es tractava de creuar la porta o marxar; però ja eren allí, i la curiositat, aquell cartell, la nit i el motiu de la vetllada, empenyien a l’aventura, i així ho van fer. No van parlar més ....
Darrera la porta havia un noi i una noia despullats, gesticulant amb el dit davant la boca demanant silenci, una música electrònica sonava de fons, i poca llum. Un cartellet informava que la roba s’havia de deixar allí i s’havien de posar unes túniques blanques i màscara, i no parlar. Sense dir-se res van fer cas d’aquella inesperada instrucció, i cap a dins, seguint la fletxa vermella.
El noi estava de molt bon veure, però al no poder parlar, es van quedar els comentaris per més endavant. “Feia cosa”, la veritat, però era com entrar en un món màgic, tot un repte. Les noies, ja “entunicades” de blanc i amb la cara coberta d’estranyes màscares caminaven cap a la música per un passadís, que com tot, estava poc il·luminat, però ja arribaven, podien escoltar alguna cosa més que música, rumors, gemecs...
Una cortina que deixava passar una ratlla de llum anunciava l’arribada a saber a on. Al travessar-la es van quedar esglaiades, una gran sala on segurament havia estat un celler, es veien unes  làmpades en forma de “bolets”  que només enfocaven al terra mantenint en penombra tota l’estança. La bacanal era una barreja d’imaginari de l’antiga roma i bogeria de Passolini.
La munió de pensaments, prejudicis, aventura i sorpresa de les noies es va esvair tan aviat es van separar. No es podia reconèixer ningú, pura llibertat que amb la companyia etílica s’avenia al descobriment. Silenci i catifes per tot arreu. O estaven fent sexe o bevent, que dues fonts regalimaven vi (una de blanc i una de negre)  en ambdós cantons de l’habitacle central. Alguns no portaven la túnica, ja desinhibits, i d’altres es tombaven a descansar. La penombra deixava entreveure les cues de la Rossmary, tot i el vestit estàndard i la màscara, però només van ser uns instants fins que les noies van deixar-se anar. Veure les cues de la Rossmary “fimbrejant” sobre un mascle va fer somriure l’Annita, sense adonar-se que un noi ja preparat s’havia situat darrera seu, cosa que la va distreure de la visió de la seva amiga. La Míriam va triar un racó on havien una munió de nois i noies que no semblava que fessin gaires distincions, i es va incorporar; va veure que allò era de les coses que només passen una vegada a la vida i que valia la pena aprofitar-ho. Va entrar caminant de genolls i va ser rebuda per un bes d’una de les noies i tot seguit un aventurer li va aixecar la túnica. La llengua del noi va ser directe mentre li agafava les “galtes” amb els palmells oberts i prement. I allí estava, tocant pit i cuixa, semalers i culs, vivint allò com un somni surrealista que mai havia desitjat i que ara gaudia desesperada. I li va venir al cap la mà a la cuixa del seu cap al sopar de Nadal.
Resultat d'imatges de TRES CHICAS ATRACTIVAS

domingo, 9 de junio de 2019

DE NOBEL


Tenim un científic, historiador, professor i moltes coses més, abandonat dins la nostra història, no només d’aquí, sinó a nivell mundial. Un home que fa anys que va morir gaudint i desenvolupant les seves teories, les de la Matemàtica de la Història.
Es imperdonable que per raons temporals, geogràfiques  i d’interès, aquest geni no aconseguís el Nobel, més que merescut. I si a més el món fes cas del seu estudi, podria estalviar molta sang i patiment.
Estic llegint la quarta edició del llibre, regal de la meva filla que coneixia el meu interès per aquest personatge impagable i avançat.
La seva teoria s’hauria d’ensenyar a les escoles i els governs haurien de treballar pensant en les seves aportacions.
Llegint els seus estudis em floreix l’enveja, d’haver trobat un motiu creïble per desenvolupar tot un univers de possibilitats, tot i ser una informació Determinista.
Reconec que la influència d’ Assimov, que em va obrir l’apetència per aquests temes, així com els llibres del Niño Becerra, han arrodonit el cercle històric, econòmic i de la imaginació.
Llegiu aquest llibre i a més d’aprendre sobre un tema cabdal, podrà satisfer alguna de les preocupacions que tenim avui en dia. Però la història és més llarga que nosaltres, per tant ens estalviarem algun patiment i perdrem l’oportunitat de viure futures realitats, ja pronosticades fa molt de temps.
Tot i que els propers anys tindrem l’oportunitat de veure o viure si un dels pronòstics d’Aleixandre Deulofeu, la desintegració d’Espanya, serà un fet real.
Compte en els propers 15 anys; autoritarisme, crisi, conflictes...i pot avenir el floriment, el germen  de la futura Europa.

JP
Resultat d'imatges de la matematica de la historia