SOMNIS DE MAL DESPERTAR - SUEÑOS DE MAL DESPERTAR

Per a la Roser els somnis pesaven tan com els dies, per importància, i no els somnis dempeus, sinó dels que estàs al llit. Feia ja uns dies que  es despertava tot sovint angoixada, cansada, sense recordar gaire en què somiava, encara que l’esgotament, el respirar ràpid i la sensació d’ofec l’obligaven a aixecar-se per evitar reprendre  el darrer somni. Algunes nits tenia la sensació de despertar-se molt sovint, encara que l’estat de somnolència la feia dubtar. No descansava bé, ja era prou difícil el dia com per que les nits fossin tan pastoses. Dies que a les tres del matí pensava que era hora d’aixecar-se mentre recordava que era l’hora dels fantasmes.

La feina la distreia dels pensaments depriments perquè l’ajudaven a concentrar-se i quan plegava retornava a la vida que ella anomenava “trista”. Sort dels nens.

Els caps de setmana ja no eren un motiu d’alegria sinó de falta de “xispa”.

De vegades tenir-ho tot no és suficient.

JP

SUEÑOS DE MAL DESPERTAR

Para Roser los sueños pesaban tanto como los días, por importancia, y no los sueños de dia, sinó de los que estás en la cama. Hacía ya unos días que se despertaba angustiada, cansada, sin recordar mucho en que soñaba, aunque el agotamiento, el respirar rápido y la sensación de ahogo la obligaban a levantarse para evitar reconectar con el último sueño. Algunas noches tenía la sensación de despertarse muy a menudo, aunque el estado de somnolencia la hacía dudar. No descansaba bien, ya era bastante difícil el día como para que las noches fueran tan odiosas. Días que a las tres de la mañana pensaba que era hora de levantarse mientras recordaba que era la hora de los fantasmas.

El trabajo la distraía de los pensamientos deprimentes porque le ayudaban a concentrarse y cuando finalizaba su jornada retomaba la vida que ella llamaba "triste". Suerte de los niños.

Los fines de semana ya no eran un motivo de alegría sino de falta de "chispa".

A veces tenerlo todo no es suficiente.

JP

IBER - un troç

Sobre el turó d’en Figueres (Subirats) encara queden les restes de les petites cases de pedra dels antics habitants. El lloc s’anomena popularment com la muntanya del Cocodril.

Aquest lloc és un punt especial, s’hi respira energia. Es nota que les pedres poden parlar, però no coneixem el seu idioma.

Allí comença tot.

EL POBLAT

(1.510  abans  Crist, aproximadament)

El grup havia baixat  per la vall feia generacions, des de més amunt de la Muntanya Sagrada, seguint el riu que anava a la zona prohibida, per on sortia el sol. Els més grans ens explicaven coses dels avantpassats. Havia estat molt dur, riu amunt, per la presència de perillosos animals, sobretot ossos i llops com també per poblats molt agressius.

Malalties, atacs d’altres grups i la falta de menjar havien convençut els més grans a fugir a terres més dòcils. Amb la trobada d’un altre grup i el posterior assentament muntanya amunt, en el lloc actual, que en diem del Cocodril per la seva forma,  tot havia anat a millor.

Érem trenta-sis al poblat. A dues llunes de camí cap a ponent hi havia una gran comunitat, amb molta gent, eines, robes i menjars estranys. Gent pacífica. Tot i amb això, el contacte o intercanvis eren molt ocasionals. Una lluna més enllà, existia un altre poblat, que havien fet forats al terra per recollir aigua i tenien cases molt grans. En direcció entre Sortida de Sol(*) i el Migdia es trobava el Gran Llac. Tot d’aigua fins on arribava la vista i ens deien que no es pot beure.

Els que ho havien vist explicaven que arribaven unes caixes allargades de fusta que portaven gent del “més enllà”. Es sap que porten robes molt boniques i menjars amb gustos desconeguts. També intercanvien de tot amb la gent dels poblats grans, que s’acosten al gran llac per trobar-los.

Mirant vall amunt i cap a la gran Muntanya Sagrada (1*), hi ha poblats  ferotges que mantenen guerres i saquejos contra els grups propers. La lluita pel territori, la caça i les femelles era causa de molts problemes. Els petits homes de la Muntanya Sagrada no permetien que ningú entrés en la seva zona. Tot i ser menuts, eren pocs els que s’atrevien a entrar i pocs podien sortir.

(*)Sortida de sol = Llevant , nord-est /  (1*) Montserrat.

Ens deien que vivien en forats que havien furgat dins les pedres.

Els vells ens diuen que la nostra gent vivia al costat del mateix riu que es veu des del Poblat, però terra endins i  vorejant la Gran Muntanya.

Jo estava assegut sobre unes pedres mirant la vall, a uns centenars de metres del poblat on el bosc que no tenia fi ocupava la vall i la muntanya. Una preciosa taca verda ho cobria tot. Era temps de calor i pluges. Aviat seria el  temps dels dies curts. Un aire suau i molt agradable venia de la Muntanya Sagrada.

El poblat es va situar sobre un turó on només es podia accedir fàcilment per ponent. La resta de la muntanya estava protegida per parets verticals i una vegetació densa. Els pares deien que era un lloc que permetia la defensa i la fugida en cas de necessitat. Per la cova dels enterraments es podia arribar a la gran vall a una distància prudent del poblat tot passant per sota terra. Als més joves no ens hi deixaven entrar perquè dins hi havia molts forats on et podies perdre o caure en pous. També deien que hi voltaven els esperits dels morts però això no m’ho acabava de creure. Una vegada, sense dir-ho a ningú, hi vam entrar.

Una gran pedra rodona bloquejava la sortida de la cova i només es podia moure des de dins. Ningú recordava qui havia fet el passadís ni com havien pogut entrar aquell roc dins la cova.

El Sol ja baixava cap a” l’Altre Cantó” (*) i avisava de la foscor. No s’havia de passejar de nit i sense la llum del dia era millor estar vora del foc al poblat.

Feia ja uns mesos que no havíem vist cap grup guerrer, però sí petits grups que portaven farcells de no sé què. Acostumaven a anar cap on estava el Gran Llac i algun altre en direcció a la sortida de Sol.

No ens deixaven anar cap a la sortida de Sol. Si més no, no gaire tros. Si algú volgués podia  anar seguint la vall, riu avall o des del nostre poblat,  pujant la muntanya  i seguir la carena cap a llevant. Era una bona zona de caça i tenia algunes coves que servien de refugi.

(*)”Altre Cantó”: Per on s’amaga el sol,  Ponent,  sud-oest.

No havia poblats ni grups itinerants. De la Sortida de Sol, molt

enllà, no devia haver gaire cosa bona. Quan algú del poblat havia anat per aquelles terres no havia tornat, i cap podia explicar que s’hi havia trobat. Per a nosaltres, la zona de muntanya  era més segura. No havia gaires animals perillosos. Alguns llops i ossos però acostumaven a estar dins el  seu territori, al capdamunt de la muntanya.

Aviat em tocaria sortir amb els caçadors i guerrers. Havia estat somiant durant moltes llunes en el dia en que podria sortir de caça. No entenia perquè em deien que fos pacient, que no era el moment. Llavors va arribar el moment en que els pares consideraven que era prou gran, que ja era hora d’ajudar al grup.

Quan tornaven de caçar els grans anava corrents a escoltar tot el que deien. Trobava fascinant els relats de les peces matades, si havien passat per altres poblats o trobat gent pel camí.

Al poblat havia qui sabia com fer algunes armes, sobretot per caçar i alguna que també servia per defensar-nos.

Les dones sabien fer peces de fang, fins i tot marcaven ratlles i altres decoracions que feien els objectes més bonics. De vegades em quedava mirant la mare com treballava algunes peces i com les posava dins un forn per coure-les.

Sabia que en els poblats grans de Ponent, les dones no vestien amb pells d’animals, i n’havia moltes, de dones.

Jo volia ser un bon caçador, però també volia saber qui eren els que venien de l’altra banda del Gran Llac. Com eren els boscos? Com n’era de gran el Gran Llac? Qui vivia més enllà i on vivien?

Les llavors d’alguns fruits que menjàvem al poblat i que tiràvem al terra brotaven i es convertien en arbres. Cada vegada n’hi havia més. Els nostres Déus, el Sol i el Bosc ens ho donaven tot.

Aniria a dormir, si podia i quan tornés a venir el Sol sortiria de caça, per primera vegada, amb els grans.

....

LA CACERA

Per fi va arribar el dia en que vaig poder sortir amb els caçadors. Significava que passava a formar part dels homes. 

La nit anterior es va fer molt llarga i els nervis em van deixar les ungles ratades. El pare, gran caçador, em va donar un arc feia una bona colla de llunes perquè anés practicant a tirar i em va ensenyar a fer  fletxes. En un lloc a mig dia del poblat hi havia unes pedres que es podien treballar i donar forma. Només calia ser hàbil en la forma de colpejar-les. Saltaven espurnes quan les colpejaves i anaven d’allò més bé per donar-les forma. Eren dures i molt difícils de trencar. Lligant les puntes de pedra a unes canyes molt lleugeres que sortien als voltants dels tolls d’aigua, s’aconseguien unes fletxes molt lleugeres.

Ja havia caçat alguns conills i una guineu, havent demostrat que ja estava preparat per reptes més importants.

El poblat celebrava que creixés el nombre de caçadors i guerrers, ja que això suposava més seguretat i menjar.

Abans de sortir el sol ja estava despert esperant el moment de sortir. Els pares m’aconsellaven que dormís, que sortir de caça era cansat i una vegada s’iniciava la sortida només es parava per menjar.

Amb les primeres llums del dia em van venir a buscar per marxar. Era l’hora. Aniríem muntanya amunt en direcció al Gran Llac on abundava la caça, on podríem trobar grans animals.

Jo no temia ni a llops, ossos, ni tigres. Fins i tot tenia ganes de trobar-ne algun i provar de caçar-lo (demostraria que era valent). La seva pell era bona pel fred de l’època de dia curt i per l’aigua de la pluja. Els vells aconsellaven evitar de caçar aquells animals per centrar-nos en aconseguir menjar. Ja caldria la valentia si rebíem un atac d’un altre poblat o una colla de llops ens perseguia.

La lluna estava perdent la seva força i es podia veure encara ben blanca. Tenia una mica de son però no es notaria. Aguantaria i gaudiria del dia com mai.

Amb les primeres passes ja fora del poblat em vaig sentir com alliberat però vaig girar el cap per fer un cop d’ull perquè segur que a partir de llavors el veuria i em veurien d’una forma diferent.

L’herba era mullada i fins que no sortia el sol feia fred. Estava emocionat i preguntava als ara companys detalls de passades caceres.

Erem quatre al grup. l’Ari, l’Ecor i el Tiru tenien aproximadament entre cinc i deu estius més que jo. Eren forts i estaven reconeguts dins el poblat com a bons caçadors, especialment l’Ecor, que ja havia caçat més d’un ós i portava les seves urpes penjades al coll. L’admirava.

En cada sortida de caça, es vigilava per si es trobava gent d’altres poblats. De bones a primeres s’intentava parlar per si es podia intercanviar algun objecte. De vegades es proposava l’ intercanvi de menjar o pells si l’altre grup podia oferir alguna femella, però era complicat perquè les femelles garantien l’augment de pobladors.

Quan algun jove volia aparellar-se es veia forçat a intentar un segrest, amb el risc que això suposava d’enfrontament amb altres poblats. Per això, si s’anava per aquesta raó, s’anava ben lluny, per evitar friccions amb els poblats propers.

Quan el sol va fer la seva aparició darrera les muntanyes, ja havíem fet un bon tros, o jo ho pensava. Vaig comentar que devíem ser molt lluny i van esclatar a riure. Ells ja coneixien el que podia suposar una sortida com aquella.

El lloc preferit pels tres grans era la carena del Gran Llac. A les zones més altes es podia veure l’aigua en tota la seva grandesa. Aquella carena s’estenia cap a llevant i també cap a ponent. La millor caça era cap al llevant, encara que era més perillós. Cap a ponent trobaves algun poblat, i per les vores dels poblats no hi havia massa caça, però sí femelles.

Aquesta vegada sortíem amb l’objectiu de caça i no era tan perillós.

Aquella olor de les plantes, formar part del grup de grans, caminar, vigilar, sentir-se un més. Aprendria ràpid tots els trucs i amb el temps aconseguiria ser el millor caçador. De ganes no em faltaven. Tindria una femella per a mi i tindria molts fills, mes endavant.

Els companys de grup,  jo ja n’era un d’ells, em comentaven que em calia reforçar les cames i agafar experiència. Era molt important la paciència, la constància i superar els entrebancs, sang freda en moments delicats i domar la por.

No tots portàvem els mateixos estris de caça. Jo portava l’arc, però l’Ari i l’ Ecor duien llances i el Tiru una destral i un punyal.

En Tiru deia que no havia caça més divertida que la del gran senglar. Un animal que arribava a la mida d’una persona gran i que si et punxava el ventre amb els seus oials, t’espargia els budells per tot arreu, però si li clavaves bé el punyal i colpejaves el clatell amb el destral, la peça era teva. Si l’animal quedava ferit i el caçador sense armes, calia pujar al primer arbre que es trobés i esperar que les ferides debilitessin la peça.

A mi, aquelles explicacions al mig de la muntanya, a més de ser senyal de confiança, em feien viure l’aventura, com quan els vells explicaven el que havia passat a la nostra gent durant generacions.

En aquella sortida es volia explorar la part baixa que hi havia davant el Gran Llac, a l’altre banda de les muntanyes. En un dia i mig arribaríem. Això si no trobàvem un gran animal com un cérvol o un bou i podíem tornar amb la feina feta. Jo volia egoistament que allò durés més per gaudir de la meva primera experiència. Volia un gran animal, un trofeu.

Com més amunt anàvem, més alts eren els arbres i més humit era el terra. Feia fred, unes gotes avisaven que podria posar-se a ploure en qualsevol moment ja que el cel s’havia ennegrit amenaçadorament. En Tiru va dir que havíem de buscar un lloc per refugiar-nos (el grup sempre escoltava en Tiru).

Mentre buscàvem algun lloc cobert o paret protectora, es podien veure donant voltes pel cel a una colla de voltors a la llunyania, vora el Gran Llac.

Abans d’anar a investigar, ja que estava en la ruta prevista, ens protegiríem de quedar xops. Menjaríem una mica de carn seca i beuríem d’algun toll d’aigua aprofitant la pluja.

Al cap de munt de la carena ens refugiàrem en un forat d’una paret que ens protegia de la pluja. En la part més alta sobresortia una gran llosa.   L’aigua regalimava per la paret, però si no t’hi repenjaves evitaves la mullena.

Havíem recollit unes branques seques abans que es mullés tota la fusta. Anava bé fer un foc per entrar en calor i de pas s’eixugarien una mica les pells i la roba que portàvem. Era molest que la pluja durés gaire estona perquè dificultava caminar per dins el bosc i estovava el sòl. Les petjades s'esborraven, excepte les més fresques. Anava bé per l'olor que fèiem ja que quedava dissimulada amb les flaires del bosc. També a nosaltres ens dificultava aquest sentit, ja que ensumar el terra i de bosc anul·lava la capacitat de poder detectar els animals. A més la pluja no ens deixava veure més enllà dels primers arbres.

Descansaríem fins que deixés de ploure o afluixés. Un del grup va començar a explicar una cacera que els va portar a la vora del Gran Llac i on van poder veure unes construccions de fusta dins l’aigua. En la nostra llengua no teníem paraula per aquelles coses. El seu relat em fascinava. Van acostar-se fins poder veure com movien aquella caixa flotant i com en caixes més petites s'acostaven a la zona de terra. Eren uns essers impressionants que portaven metall en la seva roba i lluïa cada vegada que el sol hi topava. Fins i tot duien metall al cap. N'hi havia d'altres que semblaven més normals, encara que les robes que portaven no eren d'animals. Semblaven més primes i s'ajustaven al cos. Algunes robes portaven dibuixos. Va poder veure que també havia algunes femelles amb els llavis molt marcats i un cabell brillant i lligat de forma estranya. La roba de les femelles era clara i una corda plana lligava la seva cintura. La seva bellesa era inexplicable. Traginaven multitud de paquets i s'enduien coses que havien portat gent de la zona de ponent. En una visita a un poblat del ponent, van poder observar roba semblant a la dels estrangers. No tots els estrangers semblaven bons. Van fixar-se que part de la mercaderia que s'enduien eren persones lligades pel coll i amb les mans a l'esquena,  juntament amb animals i gerres. Com podien viure aquella gent dins el Gran Llac? Què podien intercanviar si només hi havia aigua? O eren gent que venia de la Terra sud o del Nord i per comptes de caminar anaven pel Gran Llac? Somiava en conèixer aquesta gent i descobrir els seus secrets. De més gran ho faria. Ara havia d'aprendre tot el que els grans em podien ensenyar i poder contribuir al Poblat. Quan jo feia comentaris sobre voler saber d'aquesta gent o de llocs on no havia estat mai ningú em miraven amb compassió. En els seus ulls podia veure que em tractaven com un noi jovenet  i no com a gran. Suposo que era un reconeixement que m'hauria d'anar guanyant. De vegades, als vespres al poblat, vigilant el poc bestiar que teníem, mirava cap a la vall i la muntanya sagrada.  Les llums dels Déus es passejaven per sobre les punxegudes pedres. Sempre escoltava els contes de la gent lluminosa que vivia en ciutats dins les pedres. Em feia una mica de por però no ho confessava. Ara ja començava a pensar que aquells contes eren més per espantar la canalla i posar-nos al cap que no era bo allunyar-se massa. Però jo no tenia dubtes de que aquella curiositat era part de mi. Els pares i els grans em deien que amb el temps em marxarien aquells somnis del cap, que al fer-te gran t'adones del teu paper dins el Poblat i la importància de reproduir-te per fer el Poblat més fort. Tots necessitàvem de tots. Un cop d'aire glaçat em va fer retornar dels meus pensaments. Ara els caçadors grans feien broma sobre anar a buscar femelles a un altre poblat. -         No n'hi ha prou per a tots. En vaig veure una al poblat del sud que em va mirar i va somriure. N’aniria a buscar una com aquella. Per les bones o per les males. Tots van esclatar a riure amb mirades còmplices. No sabia si parlaven seriosament o feien broma. Escoltar-los, igualment, em feia descobrir més coses, i això era de moment, més que suficient per a mi. Per fi estava de cacera! La pluja havia enfosquit el dia i les gotes colpejaven els arbres i els llentiscles que ens envoltaven. Estàvem intentant encendre foc, però ho deixàvem en mans d’en Tiru que se li donava bé,  això comentaven  els altres. Amb aquell cel i la boira del sota bosc,  la visió era cada vegada més dolenta. L'aigua que  queia del cel era cada vegada més abundosa i regalimava per a les nostres esquenes formant un toll que ens estava envaint. El vent anava cara el nostre refugi i dificultava fer foc, ja que algunes gotes anaven a parar al lloc on en  Tiru fregava les fustes. El dia s'havia torçat. En Tiru va aixecar el cap i va comentar que si no deixava de ploure hauríem de pensar en tornar. Jo callava de moment perquè no contemplava aquesta possibilitat. S'havia d'esperar fins que parés i seguir.  -No podem tornar sense res! Al menys podríem recollir fruits i caçar uns quants conills. I sense oblidar que s'havia d'anar a veure perquè els voltors volaven en cercles. Em van mirar tots, però eren cares d'afirmació. Sabien que per mi era un gran dia, que tornar significava desfer el camí fet i l'endemà emprendre una altra vegada la sortida sempre que parés la pluja. En canvi, si esperàvem allí, ja trobaríem alguna cosa per menjar. L’altre opció era buscar una cova o refugi on poguéssim esperar sense patir la mullena. Havíem d'anar en compte amb les coves, ja que de vegades estaven ocupades per algun animal. Si era el cas i era un depredador, com un grup de llops o algun os, la zona que l'envoltava no tindria animals de caça de certa mida. Els cérvols estarien en altres zones més tranqui-les. No entenia com no s'havia anat a investigar al llevant, amb prudència, i més cap a ponent, que sabíem que havien altres poblats. Podríem conèixer altres terres de caça o fins i tot vigilar els estrangers; com eren, d' on venien, què portaven, com parlaven. Estaria bé conèixer si eren més forts que nosaltres o més alts o més baixos. Quines armes tenien i què era el que portaven alguns a la cara i els servia d’escut. Perquè venien a les nostres terres! El nostre Poblat no es relacionava gaire amb el Poblat gran de ponent. Qui s'havia acostat per allí no el deixaven entrar, ja que estava protegit per un mur. Només si eres del poblat o portaves alguna cosa, probablement per intercanviar, et deixaven passar, tot i que abans et regiraven i preguntaven d' on venies i perquè. Aquell Poblat tenia la mateixa llengua que nosaltres encara que sonava una mica diferent i utilitzaven paraules que no eren conegudes. També els passava a ells que no entenien algunes paraules nostres. Devia ser normal si no es convivia. Jo coneixeria tots aquests llocs, estudiaria els seus costums i aprendria coses pel nostre Poblat. Quan havia parlat amb els pares sobre això em recordaven quin era el meu deure i el perquè havia de tenir fills però jo els insistia que abans d'això volia saber què havia fora dels nostres boscos. ...

Tornar al Poblat significava ja fer part de camí a fosques. Buscaríem un lloc on passar la nit i descansar. Ens vam separar per buscar un lloc per passar la nit. Si algú el trobava faria sonar la banya i retornaria al punt de sortida.

L’aigua dificultava les passes, ja que el sotabosc era totalment moll i l’abundància de vegetació impedia passar per alguns llocs.

En la zona propera del Poblat, els petits senders per on passàvem habitualment  facilitaven el pas, però a la zona alta de la muntanya significava caminar per la vegetació, per on el bosc deixava espais per passar.

Els petits animals eren molt difícils de veure. Si era sec, al menys es podia escoltar el seu caminar, i segons quin bitxo, algun soroll recognoscible.

El sistema que utilitzava jo per caçar petits animals a les vores del poblat era la de situar-me en un punt estratègic i esperar a que passessin per allí. Allí dalt no servia, i a més la pluja feia que els animals es resguardessin. Només els més grans seguien amb la seva normalitat.

Jo no perdia l’esperança de trobar un cérvol o un senglar. L’arc el portava sempre a la mà per si calia usar-lo.

Vaig demanar per anar per sobre la carena direcció llevant, cosa que tothom va trobar incorrecte, ja que cap dels tres hi volia anar. Manies!

Les gotes em picaven a la cara. Era l’únic, ja que als tres companys els picava a la barba. Aviat em creixeria. Algun llamp esclatava entre els núvols i avisava de que la tempesta no tenia massa ganes de marxar.

Anava ben mullat i tenia el fred calat als ossos. Si podés trobar un lloc ben arrecerat i encendre foc! Buscava llocs rocosos, ja que les coves abundaven en aquestes circumstàncies. Aquell bosc, però, no deixava veure el terra i era de difícil veure res.

Davant meu es van moure els matolls i em vaig posar a l’aguait. Vaig preparar una fletxa en espera de tenir l’oportunitat. No semblava una gran peça però el bosc dona sorpreses.

Un gran senglar va deixar anar la seva veu ronca mentre apartava i sacsejava la bardissa al seu pas. Vaig seguir el moviment dels matolls dirigint-se cap a la pendent que devia portar a algun torrent.

Un tros més enllà semblava que no havia tants arbres i vaig seguir l’animal. Era una zona cremada i alguns arbres jeien al terra sense vida. El senglar s’afanyava per tornar a entrar dins el verd i jo el seguia amb l’ull al cul de la fletxa. Vaig intentar preveure per on passaria uns segons després i vaig aixecar l’arc. El soroll de fugida de la fletxa em deixava vigilar el senglar, que va canviar de direcció. La fletxa va caure uns metres a la seva esquerra i segurament no es va ni adonar del que havia passat.

La fletxa va picar sobre un roc i es va trencar una mica de la punta, però encara servia. No pagava la pena seguir el porc, que va tornar a entrar al bosc en direcció a la vall. Seguiria buscant un cau on refugiar-nos, encara que la temptació de perseguir el senglar em feia dubtar.

La zona cremada era bastant gran i si havia algun forat seria fàcil de veure. Sabíem que havia forces coves per allí, però la vegetació les amagava. Seguint un tros més sobresortia una immensa pedra amb diversos forats, aprofitats segurament per alguna au per nidar. Vaig acostar-me per provar sort. Al cantó de llevant , en el mateix terra s'obria un forat prou gran, que permetia entrar-hi amb facilitat. Abans d'avisar els altres vaig intentar guaitar per dins, per comprovar si era bon lloc per arrecerar-nos. Passant per sobre un esbarzer que em va esgarrinxar vaig ajupir el cap per travessar l'entrada. Uns metres més a dins s'aixecava el sostre fins a dos o tres cossos d'alçada, i el terra era de sorra amb algunes pedres que semblaven haver caigut del sostre. Es veien punxes que regalimaven gotes d'aigua. El lloc era fresc però es podria fer foc amb algunes branques que es trobaven dins del forat. Els únics animals que es podien veure eren uns rat penats ben agafats a la pedra del sostre. Un de menut semblava desvetllar-se per la meva presència. No podia saber la fondària de la cova per falta de llum. A cop d’ull semblava molt gran.

La vista del forat des de dins era molt bonica, ja que l’aigua entrava a la cova i es formava un reguerot que portava l’aigua a un costat vora la paret. La llum de l’entrada, feia un efecte estrany, com si mogués la paret d’arbres del darrera.

Tornaria a maleir l’esbarzer, que ara es va revenjar, ja que la sortida era més complexa que l’entrada.

Feia sonar la banya per avisar els altres, intentant enviar el so a tot el meu voltant fent girar la cintura. Ho vaig fer diverses vegades esperant resposta. Esperant poca estona aconseguia escoltar un so familiar. Algú ho havia sentit. Aquest també feia sonar la banya per localitzar els altres, mentre tots aniríem al punt de sortida.

L’Ari estava sota la pedra amb un senglar jove mort als peus. La primera peça. Era bo amb la llança. Quina enveja.

En una estona, que es va fer llarga, l’Ecor i el Tiru van arribar al lloc regalimant  aigua per tot arreu.

Els vaig conduir cap a la cova mentre els explicava com era i que pensava que podria anar bé per fer nit. Explicar l’ intent de caçar el senglar i com es va escapar no va ser bona idea.

Ells, amb un somriure mal dissimulat, comentaven que devia córrer molt, que no donen temps de preparar-te, que canvien de direcció sense avisar, que tot i amb això tenen la pell molt dura, que si a la propera...

Em miraven de reüll per analitzar la meva reacció mentre m’adonava de què anava la cosa, i em va molestar, però no volia seguir-los la corrent, tot i que els maleïts tenien la seva gràcia.

Al arribar a la zona cremada vaig comentar :

-Ara no sé... era per aquesta zona... però no recordo bé ...

-Com pot ser que no recordis on era la cova ? Que no veus com plou? Si no trobem el lloc i no ens podem assecar passarem molt mala nit! (tots regalimàvem en aquella estona de forta pluja).

-Suposo que al anar perseguint el senglar m’he despistat, però no era lluny d’aquí, per la grapa del llop que us ho asseguro!

Al veure la cara de decepció dels seus companys va trobar que la seva broma ja havia compensat els comentaris cínics sobre el senglar fugit.

-Es darrera un roc que hi ha baixant la vall, llavors es segueix el rierol fins un gran arbre sec i es torna a pujar fins tornar a arribar aquí.

-Prau, que no estàs bé? Saps que estàs dient?

-Es aquí darrera!

Els seus companys van saber que els havia tornat la broma i no gosaven a fer comentaris. Pensaven que s’hauria d’anar amb compte amb aquell marrec descarat.

Ja dins la cova i al voltant del foc l’Ecor es va afanyar en fer uns quants trossos del senglar. No era la primera vegada que ho feia i se’l veia satisfet del resultat. Al preparar unes fustes per poder coure la carn i mentre fèiem  el repartiment vaig preparar un tronc amb un tros de greix i herba mig seca, per fer servir de  torxa.

Desitjava entrar una mica dins la cova per saber si seguia endins o només era un forat sense sortida. Una mica enllà semblava que unes pedres grosses havien tapat la possible continuació, però entre les pedres havia un forat vertical. Vaig tirar una pedra per curiositat i escoltava com picava diverses vegades, per lo que suposava que tenia certa profunditat (era emocionant). Ben aviat tornava al costat de l’agraït foc per recuperar la temperatura que la pluja m’havia pres. Per l’esquena no ens atacarien.

Teníem carn i aigua,  força aigua. Ara semblava que la pluja no era tan intensa. El sol anava de baixada i calia recollir branques per aguantar el foc durant la nit.

En Tiru es va oferir per anar a buscar les branques i l’Ari va proposar ser el primer en fer guàrdia.

En un dia com aquell seria molt estrany que algun animal perillós aparegués o que gent d’un altre  poblat estiguessin per allí, però no es podia mai baixar la vigilància.

Ajudàvem al foc amb branques mullades i herba portades de fora. Feia molt de fum, però acabava cremant tot. Volíem mantenir un bon foc tota la nit i ens calia assecar-nos.
Al voltant de la fusta cremant parlàvem animadament.  Havent menjat es veien les coses diferents. No acabava d'entendre les rialles quan parlaven de femelles  i encara reien més quan jo els preguntava. A la fi, ens vam tombar vora les flames per mantenir la calor mentre preteníem dormir.

Confiàvem en que la pluja parés durant la nit. L'endemà baixaríem cap a la vall del Gran Llac per la zona dels voltors. Els torns de vigilància van ser tranquils i sense sorpreses, però amb molta son, al menys jo. A mi em va tocar veure la sortida de la llum, ja sense pluja. Vaig sortir de la cova per fer les "meves coses" sense avisar els que dormien. No aniria lluny. La veritat es que el dia era clar i no plovia, però estava tot el sotabosc xop. Dels arbres regalimaven les gotes. Buscava un racó sense herbes, del tros cremat. Només ajupir-me i van passar davant meu una perdiu amb la seva descendència, una quinzena de petites perdius marrons. Anaven amb la tranquil·litat de qui sap que no hi ha perill, o simplement no em van veure i van entrar a la bardissa per no saber-ne res més. No havia agafat l'arc! Si per comptes d'una perdiu i les cries hagués passat una peça interessant, hauria perdut l'oportunitat. Bé, no ho diria al grup, era massa fàcil fer broma de l'ocasió.

De tornada cap al forat, vaig portar llenya per donar força al foc i de pas fer una mica de soroll per despertar tothom. Ens esperava segur un gran dia. Trobaríem alguna peça gran i amb una mica de sort podríem veure alguna caixa flotant al Gran Llac. Només de pensar-ho em feia aparèixer un lleu somriure. Volia saber més de tot allò.

Vam menjar part de les sobres del dia abans. El que va quedar ho tiràvem al bosc perquè altres animals poguessin menjar, excepte uns trossos de carn dins la cova penjats de la paret, per si de tornada calia...o algú amb gana passava per allí.

Ja de camí, els voltors ens van tornar a guiar. N’havien menys que el dia anterior, però el seu vol els feia recognoscibles a gran distància. Si el terreny ho permetia arribaríem aquell mateix matí.

Quedava encara però traspassar una altra muntanya que havia després de la primera torrentera. Darrera d’aquella carena podríem veure l’aigua.

Entravem a zona on podria haver animals grans. Zona de llops i óssos. Però també de grans cérvols i d’altres.

En els punts de la ruta on hi havia terra sense herba vigilàvem si havia petjades o excrements. En els llocs on la vegetació estava “deformada” buscàvem si havien estat senglars ,algun ós o un cérvol.

En aquella zona els óssos desapareixien només en l’època de neu, i aquell any només hi havia neu als punts més alts de les muntanyes.

El Sol ja s’havia situat prou amunt i havíem vist alguns conills i llebres, una rabosa i un parell de senglars. Vaig poder estrenar l’arc en aquella sortida amb una llebre. A més, vam caçar un senglar. En aquella situació podíem trossejar el senglar, ja que seria la carn del dia. Pel camí menjàvem alguns fruits que apareixien al nostre pas. També agafàvem arrels i brots d’algunes plantes.

Si no trobàvem fruits agafaríem bolets, que en aquella època sovintejaven. M’agradaven especialment uns petits fruits rodons i vermells que eren abundosos.

Jo em sentia bé al bosc, formava part d’ ell,  jo era bosc. De ben menut sortia del poblat i m’asseia entre els arbres i rodolava per l’herba. No estava sol.

Un darrere l’altre seguíem fent via, mirant al terra i fins on arribava la vista. Els cérvols es detectaven a la distància. Els animals perillosos eren els que ens podien sorprendre, encara que anant en grup no acostumaven a atacar.

Els més fàcils eren conills i senglars, però per la pell era millor els cérvols o els óssos. Els més temuts eren els grans pumes, però feia temps que no en veiem cap a la nostra zona. En canvi, a la zona de la vall de la muntanya sagrada, terra endins, si que n’hi havien més, i feien estralls.

No n’havia vist mai cap, encara que voldria, tot i la por que passaria. Matar un puma significaria ser un caçador valent i ningú podria dubtar-ho.  Portar penjat al coll els seus grans dents seria la prova de bon caçador.

Algun dia aniria a la Vall de la muntanya sagrada i també a la mateixa muntanya. Serien de debò aquells éssers que ens havien explicat que eren lluminosos?

La baixada a la primera vall va ser còmode. La pujada del següent  turó s’iniciava amb molta calma. En passar una estona,  cada vegada costava més pujar, en part per la vegetació i en part per la inclinació cada vegada més forta. Havíem trobat algun penya-segat i el vam vorejar. L’únic lloc que semblava

accessible era per un punt a no gaire distància per una pendent plena de pedres menudes . Quan posaves el peu sobre les pedres rodolaven i et feien tornar al punt inicial. La pujada en aquelles condicions era molt trista i perillosa. Ho preferíem a anar cap a llevant per trobar la forma de vorejar la carena o trobar un lloc millor per traspassar fins a la zona del Gran Llac. La zona de llevant estava prohibida.

Es tractava d’assegurar cada passa i agafar-te a qualsevol herba que sobresortís per aquella pendent. No podíem pujar pel dret cara amunt sinó lateralment de mica en mica. Era esgotador i molest quan en un mal pas baixaves un tros del recorregut sense opció a agafar-te enlloc. Havíem d’agrair el no caure rodolant, que era un risc ben viu.

Pensava que aquella zona no era aconsellable per a la caça, ja que una vegada passada la muntanya, com podríem transportar un gran animal sense caure per aquelles pendents?. S’havia de buscar un camí alternatiu. Ara però, ja era tard per tornar enrere i era millor continuar.

Segurament les valls de l’interior i les muntanyes de Llevant eren millors. No acabava d’entendre perquè al Poblat ens obligaven, ja de ben petits, a no pensar en aquelles zones com a opcions bones. No ens explicaven les raons. Crec que ni els vells ho sabien massa bé. Era simplement tradició.

En els contes dels més grans, la Vall de la Muntanya Sagrada era poblada per gent i animals perillosos. En canvi les muntanyes de Llevant eren un misteri.

La pujada es va tornar impossible. La desnivell era massa fort i perillós. Ens vam haver de moure lateralment i fins i tot baixant en segons quins punts per anar vorejant aquelles parets. Només es veien ocells, cosa comprensible en aquella pendent. Podríem trobar alguna cabra de muntanya, que no era mala opció de cara a tornar aviat al poblat. Amb un parell o tres de peces seria suficient per donar per bona la sortida, encara que en aquells terrenys pretendre caçar cabres era complicat. Aquells animals podien moure’s amb molta agilitat i a més fugien tan bon punt havien detectat la nostra presència.

Pocs depredadors devien de molestar els habitants de la paret de roca.

La ruta s’estava complicant cada vegada més. Ens dirigíem a llevant sense voler-ho i tirar enrere era tan perillós com continuar. Aquella paret s’havia d’acabar en algun moment i valia la pena saber-ho. Podia ser que el desitjat pas per creuar la muntanya estigués a la vora, si era que n’hi havia.

Ja no es veien els voltors que rodolaven pel cel i que assenyalaven alguna cosa darrera la muntanya. Decidits com estàvem seguiríem fins on calgués. No tornaríem amb les mans buides. En el camí de Llevant ens vam veure obligats a tornar a baixar fins la vall,  ja que anar seguint per aquell munt de pedres i parets ens feia anar massa lents i era córrer un risc excessiu.

Per la vall avançàvem a bon pas i ens podíem situar en posició de caça, amb una certa distància entre nosaltres per fer sortir els animals que estiguessin amagats per allí.

A les parets de la carena de llevant ens miraven les cabres que es van dignar a deixar-se veure. La distància i aquelles parets impracticables les protegien. Alguna part de les parets ja era tocada pel sol, encara que era una zona normalment d’ombra. Només quan el sol està molt amunt i fa calor devia banyar aquelles parets completament, si es que ho feia.

Mentre l’Ari va assenyalar petjades de cérvol fresques i avisava fent un gest de silenci i d’atenció. No podia estar gaire lluny. Havíem de mantenir el màxim silenci possible. Apareixien més petjades i probablement l’animal no estaria sol. N’hi havia unes en concret, que feien pensar que l’animal podia ser molt gran, per la mida, la profunditat de la petjada i la distància entre les potes. Podria ser un cérvol de banyes grans, o això esperava.

Seguint per la vall caminant en silenci, es va deixar veure un immens cérvol corrent vall avall. Ell si que ja ens havia vist i segurament olorat. Nosaltres no teníem el nas tan fi com l’animal però a més el vent anava en direcció a ell, ens podia sentir i olorar  a distància amb molta facilitat. Tenia avantatja en aquest aspecte  però no en la paciència. El perseguiríem fins el límit de les nostres forces o les seves, el caçaríem.

Caminar ràpid i quasi córrer en baixada. S’havia de intentar no perdre de vista l’animal o al menys seguir-li les petjades. Al començament ens agafaria distància, però l’esgotament i la tensió anirien fent-lo afeblir. Havia d’escapar per la vall o per ponent. La paret de pedra a Llevant ens afavoria per aquesta vegada. Si optava per anar cap allí la feina ja estava feta perquè quedaria arraconat. Segurament l’animal coneixia bé el terreny i optaria per zona de bosc i espai per córrer. Nosaltres ens vam separar per anar-li tancant opcions d’escapada. Era prou gran com per no escolar-se entre nosaltres i no ser vist. I la seva alçada i les banyes eren un bon punt de referència.

El bosc per la vall era dens d’arbres però el sotabosc bastant net. Molt de romaní,  farigola, llentiscles, fonoll i herba. Arbusts de boix,  faigs i teixos, molsa, falgueres i altra vegetació baixa.

Si algú veia el cérvol ho faria saber amb el piulet de la banya i així ens aniríem acostant. La persecució podia durar gran part del dia, però una vegada es començava no es podia parar. En cas contrari es perdia la labor feta fins llavors.

Si tenies “en vista” l’animal a caçar, com en aquell cas, en que ell també sabia que l’estaven perseguint, havies d’incrementar el teu ritme per acostar-te. Costava de trobar una posició per poder tirar amb l’arc, tot i que era l’arma que més distància podia permetre per tocar l’animal. Les llances eren més punyents i si aconseguies clavar-ne una, la peça ja era feta.

Baixàvem per la vall seguint les petjades del gran animal. Mantenir un ritme ràpid era cansat, però al ser baixada i sabent que tenies la peça davant et mantenia tens i motivat.

Jo no quedaria per darrera dels meus companys. No els veia, però la nostra forma de caça era aquella. Si algú tenia algun problema o necessitava comunicar alguna cosa important havia de fer servir el so de la banya.

Sentiríem aquell so si algú tenia el cérvol a la vista i esperava ser jo qui ho fes primer. La baixada també estrangulava la vall i es feia cada vegada més petita. Si l’animal seguia per allí seria fàcil de seguir i les senyals a les branques i les petjades ho indicaven.

Com més gran era l’animal més aviat es cansaria. Vaig començar a sentir un soroll que fins llavors no havia estat present. Un xiuxiueig ronc continuat que s’anava fent més fort a mida que seguia baixant per aquell pas cada vegada més estret. Vaig aturar-me per escoltar millor i semblava soroll d’aigua. Aquell estret tenia més endavant parets verticals en ambdós costats i havia un punt on la meva visió no sabia reconèixer el que veia. L’estret estava tot dins l’ombra  a causa de les parets quasi verticals de les dues bandes de la vall i de la proximitat que estaven una de l’altra.

A l’avançar en direcció al soroll, aquest s’escoltava cada vegada més fort i al mirar a la distància costava de reconèixer que era una plana assolellada més enllà de la gorja i on la llum provocava una distorsió  visual.

De sota terra brollava una corrent d’aigua que s’encaminava cap a un salt d’uns quinze cossos que feia retronar l’aigua entre les parets properes. Vaig posar-me sobre una pedra plana a un costat del salt per veure aquella imatge. En el llac que es formava en el punt de la caiguda de l’aigua, el cérvol nedava buscant terra ferma per poder prosseguir la seva fugida. Havia estat valent o va caure?

Vaig apuntar el meu arc seguint l’animal mentre pretenia sortir del bassal. Aquest seria el moment més oportú per disparar l’arc, ja que estaria prou quiet. Aquella gran peça esgarrapava la vora del llac mentre intentava sortir. Es va deixar endur una mica per tornar-ho a intentar fins que va començar a treure mig cos de l’aigua i tot seguit va poder trobar un punt de recolzament per poder eixir completament. Una bèstia monumental amb unes banyes que el feien impressionant.

Ja fora, va girar el cap i em va mirar. El creuament de mirades va ser incòmode, semblava preguntar-me perquè el volia matar. Mentre va durar aquella situació apuntava el meu arc i esperava la meva decisió per tirar, i no ho vaig fer.

Calia fer sonar la banya per retrobar el grup i parlar. Els altres no eren gaire lluny i també els vaig escoltar.

En poca estona érem els quatre mirant cap la part baixa del salt d’aigua , comentant l’aparició d’aquell riu inesperat i també com vaig veure fugir el cérvol riu avall.

La visió de la plana al fons ens va encuriosir a tots i havíem de decidir com seguir.

LA DECISSIÓ

Per anar a sortida de sol podíem fer dues coses, tornar enrere per buscar una altra via cap a llevant o seguíem riu avall com el cérvol. L’ altra opció era refer les passes de la vinguda  i dirigir-nos a ponent.

Seguir el riu significava no fer cas dels consells dels vells. Anar seguint els passos fets era deixar marxar el cérvol i acceptar que havíem perdut el temps. Vaig proposar saltar al pèlag i seguir el riu, després retornaríem al poblat vorejant les muntanyes direcció la gran vall o seguint el riu cap a ponent mentre podíem buscar el pas que utilitzaven els poblats de ponent per comerciar.

Mirant riu avall cap al final de les muntanyes es veia una gran plana coberta d'arbres on segurament la caça seria abundant. Pagava la pena. Jo ho tenia clar!

Dels quatre, tots menys un estàvem d'acord en seguir el rierol. No per la idea en sí, sinó perquè no es veia capaç de saltar, o era l’excusa per no desobeir, tan feia. Jo mateix no tenia clar si tindria el valor de saltar però estava segur de fer alguna cosa per seguir. Les ganes de voler demostrar que era valent em van situar davant el salt. El llac que formava la caiguda d’aigua semblava petit des d'aquell punt però si el cérvol ho va fer jo també podia. El cor se’m va accelerar al pensar seriosament en saltar.

Abans de fer ho en Tiru i l'Ecor van dir que ells tornaven enrere. Ens retrobaríem al poblat.

Nosaltres vam saltar. Primer jo i després l’Ari. Al caure al bassal vaig enfonsar-me fins que els peus van arribar al fons, ja sense força. Amb una empenta amb els peus va ser suficient per treure el cap a la superfície. D' allí va ser fàcil sortir. Una corrent suau et portava cap a la vora i uns rocs al fons ajudaven a poder sortir amb certa facilitat. Mirant cap amunt no es veia tan impactant però a l’inrevés feia fresa.

El riu no era molt cabalós i permetia seguir-lo pels costats i per les pedres que sobreeixien del curs d'aigua. Ja no pensava en el cérvol sinó en aquelles terres noves i misterioses que ningú del poblat gosava trepitjar. Jo i l’Ari seriem els únics.

 
-Prau, crec que hauríem d'haver reculat com ells!

-Per què Ari! podrem explicar al poblat com són les terres de llevant i com es el gran Llac. No podem estar sempre evitant el desconegut.

-Ara ja és tard per penedir-se Ari,  Anem!

En una estona pararíem a menjar, beure i descansar.

Aquell decisió, la de saltar i seguir riu avall, va produir-nos alguna cosa més que la satisfacció de la valentia,  era la determinació a seguir fins on calgués.  No obstant, una emoció nerviosa em feia sentir viu però prudent.

El descens fins arribar a la plana arbrada va ser còmode.  En diversos punts ens havíem de mullar les cames per poder seguir, i en algun,  seure en el curs del riu per patinar fins baixar al  nivell següent. Cap tan espectacular com el gran salt inicial. La presència de peixos ens va fer aturar per pescar algunes peces i així poder menjar alguna cosa diferent que la carn del sarró.

L’estret pas es va anar transformant en una vall suau i verda. La part de la vall que tocava sempre el sol enviava alguns torrents i riuets que anaven eixamplant el riu.

La vall es suavitzava cada vegada més fins que va convertir-se en una plana plena de roures i alzines fins on arribava la vista.
A l'horitzó només es podien veure la muntanya sagrada i una altra muntanya al front, llunyana.  A la banda de llevant, la línia d, horitzó la marcaven els arbres.

Ens dirigíem cap el Gran Llac i de camí buscaríem lloc per passar la nit.

Sota els grans roures, el sol només passava per algunes escletxes deixant quasi tot en ombra. El sotabosc era net i assenyalava presència d'animals que menjaven herba.  Aquelles branques gruixudes s' estiraven fins a tocar les branques d,altres arbres. Les alzines buscaven els pocs forats que quedaven per trobar el sol. Mirant amunt, els esquirols es descobrien per tapar els punts de llum per on passaven, però la gran alçada dels arbres els protegia. Els ocells ja buscaven refugi per passar la nit. El so del bosc confirmava tranquil·litat i pau. Lo més estrany érem  nosaltres. Segurament aquells petits animals de bosc ens miraven encuriosits.

Els troncs de diversos arbres deixaven un espai cobert al mig, amb herba. Serviria per protegir-nos del vent i del fred. Només afegint unes branques ja resultaria suficient.

Tampoc costaria fer foc i coure el peix per després descansar fins el nou sol.

...

Abans que la llum van ser els ocells que ens van avisar del nou dia.  Era núvol i bufava un vent molt suau i fred. Al començar a caminar van sortir d,un salt un parell de perdius. No intentaríem caçar res que no fos per menjar en el dia. La distància al poblat i ser només dos feia quasi impossible una càrrega massa pesant.

Com si ho sabessin,  un grup de cérvols menjaven herba a poca distància però sense treure l, ull del nostre pas. Anar cap a ells els hagués fet fugir però anàvem en direcció contrària.

L’Ari em va confessar que tenia una mica de dolor al peu esquerra a causa de la torçada de peu que va patir el dia anterior. Però no anava coix, bé, no gaire. Com a bon caçador era dur, resistia bé el dolor.

Era ple d’aus, i es veia algun senglar. Els sons dels ocells als arbres, especialment els tudons i les merles era constant. Alguns arbres eren molt vells amb soques impressionants. Seguint el riu, arbres d’aigua com els xops ocupaven els llocs més propers a l’aigua. Els ànecs aixecaven el vol al nostre pas en grups nombrosos. La veritat, semblava una zona tranqui-la, despoblada, plana, amb aigua i caça. Millor que la situació del poblat. També era més fàcil la pastura o plantar el blat, ja que als animals no els calia marxar lluny per herba o aigua. I havia fusta de grans arbres per totes les nostre necessitats.

Què bonic que era aquell bosc! Jo em sentia bosc.

Segurament el ritme de caminar que portàvem ens permetria arribar al Gran Llac al vespre o a molt tardar el següent matí. El terreny va deixar de ser totalment pla i uns petits turons ens van alentir la marxa  una mica, però no gaire. A la part més alta dels turons, on els arbres deixaven veure a la distància, es veia una línia blava del Gran Llac, estava emocionat. Creia veure petits punts negres dins el Gran Llac o m’ho semblava.

Aquella sortida va fer que tinguéssim llargues xerrades amb l’Ari. Tot i que el coneixia, al Poblat no és possible no conèixer algú, va ser una bona ocasió per saber la seva forma de pensar. Fins i tot em va confessar que li agradava una noia, però que no gosava dir-li.

Noies! No entenia perquè eren tan importants! Alguna cosa havien de tenir, però no venia al cas llavors. Jo volia conèixer què hi havia al món. Sabia que el meu pervenir estava lligat a conèixer tot el que havia “més enllà”, de la zona del Poblat, del Gran Llac, de tot el que sabíem. La Terra no tenia fi però havia més poblats?, quants? Hi havia la gent que venia pel Gran Llac, la gent del Cel i els de la Muntanya Sagrada, quants més?

El Sol ja ens enlluernava de cantó i aviat quedaria a la nostra esquena. Anàvem directes al Gran Llac. Grans ocells blancs que feien sorolls sorprenents volaven en grups en la mateixa direcció que nosaltres. Semblava que seguissin el riu. No els havia vist mai, ni tastat.

El peu de l’Ari anava a millor encara que hauria de vigilar de no torçar-lo o colpejar-lo. Portava el turmell una mica inflat i el color blau avisava de ferida.

El riu anava fent-se ample i anava cada vegada més lent en el seu camí descendent. Ànecs i altres aus campaven entre joncs i illetes verdes. Alguns peixos saltaven a l’hora dels mosquits.

A la vora del riu es podien llegir els animals que havien deixat empremta al fang. Petjades de senglars, ocells, ànecs, serps i fins i tot unes petjades fresques de puma o tigre. Hauríem d’anar en compte. Allí abundava el menjar per a tothom.

Amb la caiguda del Sol el soroll de vida es va incrementar, sobretot en una fondalada amb grans i densos arbres on els ocells s’hi amuntegaven buscant lloc per dormir.

Abans de parar a preparar la nit volia fer una ullada al Gran Llac que s’anava acostant. Vaig pujar a dalt d’un arbre per fer una ullada. Fins on arribava la vista només s’hi podia veure aigua. El que m’havia imaginat, era com una gran taca de color blau. Ara podia veure com el color del cel i l’aigua  eren diferents i formaven una línia corba a l’horitzó. Un lloc màgic, un color irreal. Era emocionant! I ho estava veient amb els meus propis ulls.

Vaig explicar-li a l’Ari, que no va voler pujar a l’arbre per evitar fer-se mal al peu. Ell no semblava tan emocionat com jo per veure l’aigua, estava pensatiu i preocupat.

Prepararia un forat dins uns arbusts de fulla tova per utilitzar-lo de cau. Estar dins aquell bosc apaivagava el vent humit que venia de la Gran Aigua. Aquell vespre només menjaríem fruita que havíem collit de camí. Enyorava les cireres de pastor que sovintejaven pel les vores del Poblat i el pa d’ordi de la mare.

El sotabosc no era ja tan net per aquelles contrades ni la temperatura tan freda però el vent sovintejava. Calia descansar.

El Sol no es va deixar veure al matí següent ja que els núvols eren carregats però no plovia ni feia vent, no s’escoltaven els ocells. Una olor estranya avisava de noves... No ens movíem del nostre cau en espera de prendre decisions ja que no era cap olor coneguda.

-Ari, pot ser un tigre? Ens movem?

-Si és un tigre ens trobarà. El millor que podem fer és pujar dalt d’un arbre i esperar. Si és un tigre o un puma podrem defensar-nos des de l’alçada. Si és una altra cosa ho podrem comprovar o simplement estar protegits.

-Tens tota la raó. Podràs pujar a l’arbre? Com tens el peu?

-Podré!, no pateixis.

Una poderosa alzina ens permetia pujar per les branques baixes. En una posició prou alta estaríem vigilant qualsevol visita.

Un soroll de petjades ràpides ens va posar en alerta però no era més que una guineu esporuguida. Darrera la guineu un teixó també fugia espantat. Semblava que temien algun depredador.

Unes gotes fines ens començaven a acompanyar. Eren bones per dissimular la nostra olor.

No va passar molta estona fins que es va deixar veure el “depredador” que espantava aquells animals i feia marxar els ocells. Les petjades eren pesades i el soroll de branques que es trencaven ressonava en el bosc ja que no havia més so que aquest. No havia sentit mai un soroll com aquell excepte quan jugàvem vora el poblat a corrent pel bosc.

Un grup d’homes vestits de forma estranya caminaven separats entre ells, com quan nosaltres perseguíem alguna peça. Devien ser molts pel soroll que feien i l‘espai tan ample que controlaven. Nosaltres en podíem veure uns quatre. No s’entenien les seves paraules i sonaven molt estridents. Les seves robes eren de gruixudes pells i corretges que els creuava el pit. Els seus cabells no eren negres com els nostres. Semblaven d’un marró clar, encara que en aquella posició no es veia massa bé. Barbes i cabells llargs, duien destrals que no eren de pedra sinó que reflectien la llum en un gris fosc. També portaven unes barres del mateix color que feien servir per tallar arbusts i branques per obrir-se pas. Hi havia dos homes amb uns gossos grans que bordaven de tant en tant, mentre estiraven les cordes que duien lligades al coll.

Estava clar que buscaven alguna cosa o estaven caçant. Els gossos els van portar fins el racó arrecerat on havíem passat la nit. Es van aturar a revisar el lloc. Van comprovar que era de la nit passada, tant per l’estat de l’herba com pel carbó del foc. Els gossos van bordar!

Van mostrar als gossos el jaç d’herba i els van  fer olorar. Al deixar-los anar van moure’s ràpidament per tot el voltant olorant nerviosament i entre bordades van enfilar cap on estàvem. Van tardar ben poca estona en situar-se sota el nostre arbre mirant enlaire mentre  bordaven amenaçadorament.

Aquell grup d’homes van envoltar la soca de l’arbre i ens van escridassar. No enteníem el que deien però estava clar que volien fer-nos baixar. Van subjectar els gossos, que sens dubte ens haguessin atacat. La prudència ens deia que a dalt de l’arbre s’estava millor que fer-los cas, tot i que no semblava que es conformessin mirant.

Nosaltres portàvem un arc i una llança, poca cosa per lluitar contra aquell nombrós grup. Ells també duien arcs, llances, destrals i aquelles barres que aguantaven amb la ma. Ens podien matar quan volguessin. Després de parlar entre nosaltres vam decidir baixar ja que no podíem fer gaire cosa més.

Mentre baixàvem, els gossos bordaven i estiraven les corretges mentre aixecaven les potes davanteres.  La rebuda va ser un cop a les cames amb una barra de fusta i fer-nos tombar cara amunt sobre el terra. Un d’aquells homes, amb marques a la cara de ferides cicatritzades havia perdut un ull. Va reposar el seu genoll sobre el meu pit i va clavar el seu pes fins que el dolor em va fer cridar. La seva mà esquerra va esgarrapar el meu cabell i el va estirar cap enrere.  Amb la ma dreta va aixecar els llavis de la meva boca per revisar els dents. El dolor pel cop a les cames no havia afluixat i em mantenia amb poques ganes de sortir corrents, cosa que ells segurament sabien .

No coneixia que volien però massa bo no devia ser. No era una actitud de benvinguda cordial. Ens van lligar les mans a l’esquena i també van passar una corda entre nosaltres dos. No ens deien res, simplement ens havien caçat.

El que semblava el seu cap, el que tenia l’ull tallat, va ordenar suposadament emprendre camí cap a vés a saber a on. Van tirar al terra el meu arc i la llança de l’Ari. La mirada de l’Ari va ser de profunda pena mentre que jo estava espantat. No sabíem que passaria, però estàvem en un bon enrenou. Ens dirigien cap a la Gran Aigua, ara ja sense la il·lusió que tenia el dia abans. Les nostres ments estudiaven que passava, qui eren aquella gent, que volien, si podríem escapar, si podríem sobreviure.

Un tros abans de  la Gran Aigua van canviar el rumb per vorejar la falda de les muntanyes que arribaven a la plana de la riba. El bosc encara impedia veure l’aigua, però entre branques ja es veia que l’aigua era ben a prop, a més del remor que produïa el colpejar de l’aigua a la riba.

Fins que el bosc va deixar veure aquella immensitat, una aigua tan estranya. S’arrissava i anava contra les roques de la vora aixecant una escuma blanca i una olor totalment nova, tan com l’ olor d’aquells estanys homes.

El cap del grup portava un punyal al cinturó de pell, també del mateix material que la destral i la barra allargada. D’ on havien sortit aquella gent? O sempre havien estat allí? Era aquesta la raó que ningú tornava d’aquella zona? Per això els vells prohibien anar-hi? Sabien el perquè?

Seguint la riba, a estones sota els arbres i estones sobre pedra, es veien a la distància i vora la riba, encara dins l’aigua, un parell de caixes de fusta, d’aquelles que ens havien explicat. A mida que ens anàvem acostant al lloc on estaven les caixes de fusta es podia veure que eren més grans del que havia pensat.

Eren diferents i alhora molt semblants. Una d’elles era molt allargada i portava un gran tronc d’arbre al mig mirant al cel. Lligat a aquest una roba de dos colors diferents. La part superior de la caixa de fusta on reposava el tronc era plana i es podia veure gent que s’hi passejava. Sota aquesta part plana i sense tocar l’aigua es veien uns forats d’ on en sortien uns troncs, que reposaven sobre l’aigua. Molts i tots iguals.

L’altre caixa de fusta era més curta i més ample. I a més d’un tronc també portava un altre pal més estret que el creuava per la part superior. Penjant d’aquell estri baixava una tela que s’inflava pel vent. A la part de baix també tenia forats amb pals que sortien, però aquestos semblava que entraven i sortien a l’hora de l’aigua i aconseguien moure tot aquell habitacle  flotant. Estava espantat i veient coses sorprenents. Que era tot allò? Ens farien pujar a dins?  Això semblava.

Abans d’arribar al lloc de la riba on havia aquells habitacles dins l’aigua es podien veure petites caixetes flotants que reposaven a una part de la riba sobre el terra de sorra, on l’aigua estava tranquil·la.

Un grup d’homes diferents dels que ens van agafar ens venien a trobar. Diferent roba, també de color de pell. No eren del mateix poblat. Les robes d’aquestos que venien de la riba eren molt elaborades i primes, també n’hi havia uns quants que anaven armats.

Van aturar-se tots dos grups a poca distància. L’home de l’ull tallat i el que semblava el més important de l’altre grup van avançar-se i es van saludar fredament. Parlaven de forma incomprensible i van assenyalar cap on érem. L’home de la riba va venir i ens va revisar, també mirant-nos els dents. Una mirada despectiva va encetar una xerrada amb l’altre home fins que van tancar el que semblava un acord d’intercanvi. L’home de la riba va entregar una bossa al de la cicatriu i aquest li va donar la corda que ens lligava.

Havien fet un bescanvi i ara semblava que érem de la seva propietat. Al acostar-nos als petits habitacles flotants es podien veure els voltors fent cercles no gaire lluny, terra endins. De les caixes de fusta situades sobre la sorra de la riba hi baixaven el que semblaven homes morts i els portaven direcció a la muntanya. Els devien deixar allí i per això els voltors assenyalaven menjar.

Els nostres propietaris ens van “agrupar” amb altres homes i algunes dones amb gruixudes cordes. Aquella gent sí que semblaven de poblats de la zona i parlaven una llengua semblant a la nostra.

Ens van deixar al terra un menjar que jo desconeixia mentre seguíem amb les mans lligades. Havíem d’ajupir el cap fins al terra per poder agafar aquella carn esclafada.

Aquella espera del desconegut va durar quatre llunes. Cada dia arribaven uns quants capturats més, quasi tots de la zona de Llevant, segurament de poblats de més enllà. Allò suposava que els caçadors d’homes anaven seguint el Gran Llac per aquella zona del territori fins a zones amb poblats dels que no teníem coneixença. O fins i tot s’endinsaven terra endins? Allò els demanaria estar molt de temps...

Alguns dels capturats tenien senyals de ferides i d’haver fet un llarg trajecte. D’altres queien al terra esgotats. Els colpejaven i si no es recuperaven els mataven enviant-los a la “pila dels voltors”.

A la cinquena lluna d’estar allí, bruts i adolorits, ens van fer entrar al Gran Llac. Aigua freda amb un sabor picant que no es podia beure. Ens havien deslligat; després de les quatre llunes, el cos ens havia quedat encarcarat. Costava moure els colzes i genolls. Tot i amb això, van lligar-nos els peus amb una corda curta que només ens deixava fer petites passes. Aquell bany em va refrescar. El meu cos recuperava sensacions de vida, el veure’ns lligats em portava al desànim i al desconcert.

Mentre érem dins l’aigua estàvem vigilats per guerrers des de la sorra. En aquell moment vaig veure per primera vegada una corda trenada molt pesada que tenia un dels guerrers. Aquella corda tenia un mànec i uns tres braços d’allargada. Podia produir una fiblada molt dolorosa i aixecar-te la pell. Ho vaig poder comprovar només per mirar directament als ulls del seu posseïdor. Un dels estrangers de les caixes flotants va apropar-se i ens va dir en el nostre idioma que havíem estat capturats per treballar en un vaixell d’Arwad, ciutat estat de l’altre cantó del Mar. Era la primera vegada que sentíem la paraula mar, la Gran Aigua, el Gran Llac, on anaven a parar tots els rius. Aquell home amable era d’un Poblat de Ponent, a moltes llunes de camí. Feia molt de temps que estava amb aquells estrangers, i també va ser capturat fins que va aconseguir la llibertat. Un del presos que estava lligat amb nosaltres, probablement dels més vells, va preguntar que ens passaria.

-Tots vosaltres tindreu una sort diferent. Us aconsello que no vulgueu escapar o desobeir. Un esclau que no servís no seria alimentat. Esclau, una nova paraula que fins llavors no tenia significat per a mi. Vaig atrevir-me a preguntar.

-Ens prendran amb aquestes caixes de fusta? On?

-La primera feina que fareu serà la de moure la nau amb els troncs de fusta que veieu que surten dels forats. Es una labor dura però l’haureu d’aguantar. Qui no pugui aguantar la duresa d’aquesta feina serà substituït. Els morts es descarreguen al següent punt d’intercanvi, excepte quan la travessa dura més de dos dies dins el mar, que llavors es tiren a l’aigua. Son instruccions de la Ciutat. (*)

La sensació al pujar dins de les petites barques per anar a un dels grans vaixells va ser sorprenent, ja que flotava sobre l’aigua i patinava com gel. Dues barques anaven plenes d’esclaus. En una de més gran anaven soldats i uns esclaus remant. Una corda tirava de les dues barques amb esclaus. A mesura que ens acostàvem veiem com el vaixell anava engrandint-se. Com es podien construir aquelles naus tan impressionants?

(*) Arwad : La Ciutat fenícia del homes dels vaixells. Una illa a la costa actual de Síria.

                                             GALERES

Per unes cordes on es podia repenjar els peus i agafar-nos amb les mans pujàvem per un dels costats. Tenia una alçada de sis o set cossos i des de dalt ens miraven uns guerrers. Un cop a dalt ens van fer entrar en un forat que portava a la part interior.  Allí les mirades tristes dels esclaus lligats amb cadenes al terra de fusta ens van mostrar la pena del que ens esperava. Ocuparíem els llocs buits de les banquetes.

La gent del vaixell feien intercanvis  per disposar de  persones i reomplir els espais que deixaven els morts. Veuríem aquell recanvi tot sovint, massa.

Dues llargues cadenes passaven per totes les banquetes d’una punta a l’altra de la llarga sala per la part central de la nau. Des de cada banqueta, una altra cadena passava pels peus dels remers i s’enganxava a la llarga. Cada remer tenia una rodona metàl·lica al turmell del peu esquerra. Per la part del taló un ancoratge estava lligat a la cadena lateral. En molt poca estona ens posarien aquelles anelles, encara amb sang seca del que les havia portat abans.

Les cadenes llargues estaven agafades de punta a punta de la nau de forma que cap remer podia arribar-hi per deslligar-la.

Tres vegades al dia deslligaven les cadenes laterals i podíem sortir en grups de tres, el corresponent a cada banqueta. Menjar, caminar i fer les necessitats. Trobar-se malament era un greu problema, ja que es considerava que era un destorb. Davant el dubte podies acabar com menjar de peixos o dels voltors. Pel que vaig saber, quasi bé ningú durava molt de temps, excepte els més forts, que mostraven un aspecte físic impressionant.

Les quatre úniques esperances que et quedaven eren; que t’agradés molt remar, intentar escapar,  tornar-te guerrer o que algú et comprés. La tercera opció era un procés lent, ja que es necessitava aconseguir la confiança dels homes d’Arwad. Primer passar un temps indeterminat remant, després que el cap del vaixell veiés “possibilitats”, especialment per l’aspecte físic, coneixement de la llengua i haver fet altres serveis dins la nau.

Aquell vaixell era de guerra. Acompanyava a l’altra nau més curta i ample que semblava que duia mercaderies. Estàvem al vaixell que protegia l’altre nau de lladres del mar i qualsevol incident. En qualsevol tipus de disputa, els guerrers sempre ajudaven a tenir raó.

.................................................

(La zona nord del Mar estava molt despoblada, especialment a la zona on vivíem nosaltres. Cap a ponent, i a l’altre cantó del mar era on hi havia més poblats i més grans, sobretot en un lloc on feia molta calor i on deien que hi vivien els déus del Sol. Aquests havien construït uns edificis que quasi arribaven al cel. Això és el que  ens havien explicat altres esclaus. I no tenien res a veure amb els poblats de fenicis.

Els fenicis tenien ciutats per tota la riba del mar i els servia de punts de comerç. Grans murs de pedra les vorejaven per evitar ser atacats per pirates i guerrers del mar de sorra.)

Deus del Sol! Serien els mateixos de la Muntanya Sagrada? Era la Muntanya Sagrada una construcció dels Déus?

Els més antics dels esclaus havien voltat per tot el món, sense baixar del vaixell, es clar. Tenien una certa relació amb els vigilants de la sala de remers que no evitava que quan calia els fuets esclatessin a les seves espatlles, així com a les nostres.

Els fenicis evitaven estar massa dies sense tocar la riba. S’havia de comerciar, trobar menjar i aigua, rebre instruccions d’Arwad, donar descans als guerrers, caçar i vendre esclaus i altres mercaderies.)

Alguna vegada agafaven esclaves i estaven al vaixell mentre s’estava a la riba. Els guerrers es relaxaven amb elles, terme que no entenia a les primeres setmanes però que em van explicar més tard. Una vegada es començava una travessa pel mar anaven a l’altre  vaixell com a mercaderia. Eren bon negoci si eren boniques i joves. S’havien de conservar per vendre abans de quedar embarassades o que se’ls hi notés.

Només un esclau vell no estava a la zona dels rems. Anava coix i li havien tallat la llengua. Aquest home sense nom anava amunt i avall donant de beure als homes de la part superior. Els dies de més calor baixava i ens oferia aigua. La seva expressió de cara era sempre la mateixa. Mirada buida, sense gesticulació, cabell blanc i cap ajupit.

Els vaixells van seguir la costa direcció a ponent i tres llunes més tard, vorejant el marge del Gran Llac, van entrar en un riu molt ample fins a trobar un poblat a certa distància riu amunt. A les dues ribes grans ocells de color taronja volaven per aturar-se sobre els aiguamolls. Una gran munió d’ànecs s’aixecaven al nostre pas. Al acostar-nos al gran poblat es podien veure focs encesos als dos marges de la riba, com avisant de la proximitat de la ciutat. Aquell poblat parlava la nostra llengua i mai havíem sentit parlar sobre la seva existència.

Els dies que hi havia vent a favor desplegaven un tros de tela immens que arreplegava el vent i espitjava la nau. Nosaltres no havíem de remar, exceptuant quan calia dirigir millor la nau. El gran poblat permetia mantenir els vaixells arrecerats. En deien moll del lloc on quedaven les naus aturades. Només havia molls en poblats grans. Aquestos tenien murs de pedra al voltant de les construccions. En altres llocs el vaixell s’aturava a poca distància de la riba però amb suficient fondària per evitar encallar. Acostumaven a ser enclavaments fenicis.

Els homes d’Arwad, fenicis, vivien en grans ciutats a la fi del mar. Eren comerciants i podien entrar molt terra endins seguint un gran riu.

Certa vegada, un esclau que remava darrera meu,  en va explicar que havia un mar sense fi i que els antics Senyors d’aquest mar havien desaparegut quan la seva terra es va enfonsar. Ningú anava per aquest mar,  ja que ningú sabia on estava la terra i tothom moria si s’atrevia a anar-hi.

Els Senyors del mar eren el poble més temut i les seves naus les més grans.

Es coneixien terres seguint la riba cap el llevant i també cap el ponent. Ningú sabia fins on arribaven aquestes terres.

Només els pobles més propers al Gran Llac mantenien contacte amb els homes d’Arwad.

Era depriment estar allí tancat. En el temps que hi portava, només agraïa haver sobreviscut. L’Ari, en canvi no es trobava bé i estava emmalaltint. El seu color de pell empal·lidia cada vegada més i estossegava sovint amb un so desagradable. Em deia que no podia aguantar més i que preferia morir a seguir d’aquella forma. Sentir-lo m’entristia encara més del que ja estava i em feia sentir culpable de tot allò. Sense la meva tossuderia no haguéssim acabat allí.

-No et sentis culpable Prau, són els Déus...

Vaig gosar demanar als guerrers que el traguessin dels rems perquè estava malalt. Els remers que tenia al meu costat gesticulaven perquè callés.

Tot seguit em van fuetejar fins a perdre el sentit. Per a ells era inadmissible que un esclau parlés com si fos una persona.

Em van deixar allí tombat lligat a la banqueta. Un cubell d’aigua salada em va fer tornar a la consciència.

Unes llunes més tard van tirar el meu amic a l’aigua, abans de trobar-se amb els déus, sense esperar al seu darrer alè. Estava totalment desconegut, mirada perduda, trista, demanant l’acabar. Havia perdut la meitat del seu pes i malgrat tot i amb i el seu estat no va ser perdonat de cap fuetejada. Quan el van agafar entre dos homes es va acomiadar amb la seva darrera mirada.

La pèrdua del meu amic em va encongir el cor. Era la darrera vegada que ploraria en els propers temps. En els meus somnis apareixien imatges de l’Ari quan encara no era amic meu, al poblat, com acomiadant-se dels seus, feliç, en pau.

L’actitud d’aquells fenicis em va deixar clar que el primer que havia de fer, a la que tingués una oportunitat, era tallar-los el coll.

Una vida remant sota cobert, passant calor i fred, lligat i vivint miserablement, no era el que jo havia imaginat. Com tenia temps per pensar, hauria de fer-ho i jugar-me la vida si calia. De qualsevol manera, seguir allí dins podia significar acabar ofegat, cremat, o mort de malaltia, a fuetades, o d’esgotament. Semblava clar que valia la pena l’ intent.

Fins llavors, mantenir-me en vida era el primer objectiu, i si podia ser, venjar-me. Ningú coneixia si alguna vegada algú s’havia escapat, però analitzant les opcions, aconseguir deslligar-se dels grillons només era un primer estadi sense garantia d’èxit. Estaves dins un vaixell ple de soldats. Hi havia els dos vigilants dins la sala de rems i després els soldats i el mar. Només quan s’estava a port es podia treure l’inconvenient del mar, que no era poc. Per tant, fos el que fos, si havia de fer alguna temptativa de fugida havia de ser mentre estava el vaixell dins un port.

Enfrontar-se als soltats era també un suïcidi, llavors hauria de ser mentre s’estava atracat, de nit i mentre la majoria dels guerrers dormia o eren fora del vaixell.

Pensar en els boscos del Poblat i la vista de la Gran Vall m’ajudaven a aguantar;  com ho enyorava...i els pares...

Una tempesta va posar a prova la resistència de la nau i la nostra. En aquests casos necessitaven especialment de la força dels rems per evitar tombar. Deslligaven parcialment els jocs de cadenes en cas de tempesta per poder sortir amb més facilitat, però mai quan hi havia altres perills.

D’aquella forma de fer jo en prenia bona nota per si podia ser d’utilitat més endavant.

Com acostumàvem a vorejar la costa, quan esclataven les tempestes, es tractava de trobar refugi el més aviat possible. El millor era trobar un riu navegable, però per la zona on estàvem no n’hi havia cap. Llavors es buscava  una badia o un lloc arrecerat. En aquell cas van dirigir el vaixell cap uns illots i van situar la nau a la zona oposada d’ on colpejaven les onades amb tota la seva força. Les naus més petites tenien problemes quan el mar s’enfadava com en aquella ocasió.

...

El vaixell va seguir amb els seus afers de bescanvi, compra i venda d’objectes i persones. De tan en tant, arrasaven algun poblat quan era menut i hi havia poca resistència, així no calia bescanviar i el benefici era ràpid. Tots els vius “interessants” passaven a ser venuts com esclaus, o es destinaven a substituir algun company remer amb poca sort. Els que no eren vendibles els mataven per evitar que “corres la veu”, ja que seria dolent pel comerç. Els soldats necessitaven sentir-se recompensats en aquells viatges tan llargs... i aprofitaven l’ocasió per fer botí i estar amb les joves del poblat destruït abans d’enviar-les a la zona de mercaderia.

Els més antics explicaven que els esclaus homes eren més vendibles a la riba calorosa del mar, a la zona on habitava el poderós poble dels déus del Sol,  que necessitaven braços forts per les seves magnífiques construccions. Parlaven de Déus que havien vingut del cel i que tenien poders ingents, també que eren indestructibles. Es diferenciaven de la resta perquè eren molt més alts i el seu cap era molt allargat. Això explicaven els habitants d’ allí.

Diuen que fa molta calor, que plou molt poc, que tenen animals amb queixals grans com un home i tan pesants que per portar-ne un cal una colla. També els utilitzen per treballar arrossegant blocs de pedra o grans fustes. Expliquen que dins les seves construccions hi viuen tigres i altres animals desconeguts, segurament els van portar els seus Déus, del cel. Semblava que ens volien espantar, però tot i la penosa situació en la que estava no havia deixat de pensar en les moltes coses que voldria conèixer i que la realitat no em deixava. El meu cap era l’únic lloc on era lliure.

A la riba de llevant del mar, on hi vivia poca gent i els poblats eren més escassos valoraven més comprar dones. Les embarassades es venien a menor preu, però no es depreciaven. Mentre durava el viatge moltes de les esclaves eren embarassades pels guerrers.

Ja havia passat suficient temps com per començar a conèixer la llengua dels guerrers i aprendre d’aquella dura vida. L’angoixa que havia patit al començament i el descoratjament s’havien convertit en uns braços gruixuts i un pensament obsessiu sobre coses que volia fer i especialment com escapar. Durant les estones que sortíem a coberta separaven els remers entre els més vells i els que feia “poc” que havien arribat.  En realitat eren entre els que creien que podien intentar escapar i els que no. Si algú havia intentat escapar el mataven o el lesionaven de per vida. Per això hi havien uns quants remers amb mig peu.

Des de la meva entrada a la nau,  dos esclaus que havien agafat poc més tard després que jo, havien intentat escapar aprofitant una estància a coberta. Van saltar al mar i simplement els van deixar que s’ofeguessin, ja que eren massa lluny per arribar a la riba i no nedaven gaire bé. Era com un espectacle i un avís a la resta. Ens feien remar per acostar-nos a ells i poder-los veure de la vora.

En una altra ocasió va saltar un esclau i va nedar per sota l’aigua per allunyar-se de la nau. Els guerrers, rient, van jugar amb els arcs fins a clavar-li una fletxa a l’esquena i uns grans peixos el van trossejar.

El cap de l’altra nau s’enfadava profundament quan morien esclaus perquè significava una pèrdua de diners. El capità de la nau dels guerrers tenia una altra visió, el més important era donar exemple.

De fet, sortir a coberta era passar una estona tranquil·la i ens deixava rebre una mica de sol. Molt de tant en tant ens portaven a alguna riba encadenats i ens feien banyar, tant per la pudor com per les malalties que comportava la brutícia. Abans però ens feien rentar l’habitacle on remàvem.

No seria fàcil trobar l’ocasió d’escapar, però ho aconseguiria. Primer merèixer la seva confiança, paciència i sol·licitar ser guerrer. Em calia però millorar el coneixement de la seva llengua i també “em portaria bé”. Les llunes anaven passant i es notava molt que deixàvem el fred i en cada lluna que passava la calor era més insistent. Ara, a la riba ja havia alguna zona on no hi havia bosc i es veien uns petits turons de sorra.  Vaig sentir parlar de que estàvem a la terra del “Mar de sorra” i que en unes 30 nits arribaríem a la “seva” gran ciutat d’aquella part del mar. Li deien “Qart Hadasht”  o ciutat nova. (1*).

Parlaven de la grandesa de la ciutat i de les coses que s’hi podien trobar. Riqueses, grans edificis, un port que permetia deixar els vaixells dins la ciutat en una badia quasi totalment tancada. Aquella ciutat ja era com les grans ciutats de la riba on finalitzava el mar, d’ on el vaixell havia sortit i fins on s’havia de tornar per deixar els guanys aconseguits. La parada a Qart Hadasht era desitjada per tots els guerrers, era zona d’esbarjo. També allí canviaven part dels guerrers ja que els viatges no tenien fi i aquella nau no tenia una ruta fixa. 

(1*) Cartago.

A Qart Hadasht es vendrien alguns esclaus i es comprarien algunes dones. La següent parada anava cap a les terres del llevant, amb pocs llocs d’intercanvi i on les tribus itinerants de terra endins eren predominants i de conducte inestable. Allò significava un risc afegit de possible atac. 

La venda de dones es realitzava a una illa no gaire llunyana a la gran ciutat dels guerrers (1*). Seria la primera parada després de l’estada a la “Ciutat Nova”.

Mentre, les llunes anaven passant i intentava aprendre paraules. Al sortir a coberta intentava demanar aigua o iniciar qualsevol conversa en el seu idioma amb els que semblaven més “tranquils”.  Tenia la impressió que el fet d’aprendre el seu idioma els feia gràcia.

Els meus braços eren ja tan gruixuts com febles tenia les cames. Somiava sovint en les carreres i caminades pels meus boscos del Poblat. No els tornaria a veure mai?, probablement. Hauria d’haver fet cas als vells sobre els límits que no s’havien de traspassar.

El “meu rem” tenia la marca de les meves mans ja gravades. Les mans ja eren una durícia continua, per fi. Els primers dies havien sagnat i me les havien cobert d’una roba per evitar un remer inútil.

Els dies abans d’arribar a la gran ciutat dels guerrers “bin kena’an (2*), que era com ells es deien, la calor es va convertir en una tortura i ens mullaven de tant en tant. En una sortida a coberta vaig atrevir-me a parlar amb un dels vigilants de la sala de rems.

(1*) (Sicília)

(2*) “bin kena’an” : fills de Canaan. Referència de la seva terra originaria. Fenícia era una colla de ciutats comercials totalment dedicades al comerç marítim situades a l’est de la Mediterrània on ara hi ha el Líban.

Vaig dir en el seu idioma mentre m’agenollava :

-Senyor Agenan, voldria demanar-li una cosa!

Com aquell atreviment podia ser interpretat com un insult em va fer callar amb l’amenaça d’un càstig si seguia. En canvi, un altre guerrer que era de rang superior es va encuriosir i va fer un gest a l’Agenan, com de parar.

Jo mentre estava amb un genoll al terra i el cap cot mentre repenjava una ma sobre les fustes de la coberta.

-Tu, esclau, com és que saps la nostra llengua?

-Us escolto i us admiro així com us temo. Sou forts i poderosos, teniu grans naus, coneixeu tot el món i no hi ha tribu ni poblat que pugui ser comparat amb vosaltres. Intento aprendre de vosaltres.

La veritat és que vaig arrodonir “per sobre” el que pensava de debò per provocar una bona sensació.

-Aquest xicot és llest. Agenan! Què en dius d’aquest agosarat?

-No parla gaire “cap”. La seva conducta és correcte i no dona problemes. Es fort i jove i ho ha calgut fuetejar-lo gaire sovint.

-Ja veig que la seva esquena no està massa “creuada” i que és fort.

-A veure esclau! Que volies preguntar?

-Volia proposar remar de nit per la calor sempre que la llum de la lluna permetés veure-hi. Així hi hauria menys morts entre els remers i es podria recórrer les mateixes distàncies en el mateix temps. També significaria haver de comprar menys esclaus.

-Has pensat que navegar de nit té el seu risc amb els esculls i  la dificultat de entrar a badies o ports sense llum?

-He vist que coneixeu la riba, les badies, les parts amb sorra, els poblats,  ciutats i qualsevol detall que afecti a la navegació, per que sabeu on són els rocs, esculls o illes. També, evidentment, si el temps no és clar no cal arriscar-se però la majoria de dies ho són. Si està ennuvolat es pot navegar de dia, evidentment. També es menys arriscat navegar de nit pels pirates. Només era una idea i demano disculpes per l’atreviment.

El cap es va quedar pensant davant les meves explicacions, i podia creure que , com a mínim, no va trobar una bogeria el que li havia dit. Jo preferia remar de nit per la calor, però el que volia era cridar l’atenció i merèixer una mica més de la seva “confiança”.

-Coi amb el noi esclau, té un bon cap. L’hauràs de vigilar de la vora Agenan!, però tampoc el castiguis massa, qui sap...

Els dies següents van ser de navegació diürna, es clar. No hagués quedat bé fer una prova massa ràpid, però més endavant ho faríem. I no els va desagradar del tot.

...

CARTAGO

A mida que ens anàvem acostant a Qart Hadasht (*) es podien veure com altres naus també encaraven cap a la seva badia protegida. Alguna anava sola i alguna altra amb una nau de protecció, com nosaltres. Suposava que depenia de les rutes que feien i dels perills que acostumaven a trobar.

Des del forat del rem em permetia veure poca cosa de l’exterior, però si el vaixell es movia per la vela, i aleshores no necessitaven dels rems, els vigilants no ens fuetejaven quan algú s’acostava a posar l’ull al forat. Ens deixaven aixecar per evitar que se’ns adormissin les cames.

Per entrar a la badia baixaven la vela i es maniobrava amb els rems sota les indicacions dels vigilants i a la vegada del capità del vaixell.

El poc que es podia veure des del lloc de rem era totalment desconegut per a mi. Semblaven unes edificacions altes que vorejaven el pas del vaixell. No podia imaginar la seva funció o si era el lloc on vivien la gent d’aquell poblat.

Després em van explicar que no només eren edificis per dormir, sinó que podien tenir diferents funcions.

Tenien un gran edifici dedicat als seus deus Baal i Astarte, que no eren els únics. Aquells Déus no es deixaven veure i deien que eren a la “terra dels morts”. No semblava el mateix que els Déus de la Vall del Gran Riu que més endavant em van dir que era el riu “An-nil” (1*).

També tenien un lloc on s’hi banyaven els habitants de la ciutat, amb molts luxes, terres de pedres brillants i columnes que envoltaven tot l’interior de la construcció. L’aigua era com un riu fet per ells que entrava i sortia de l’edifici. Places quadrades i rodones, gent comerciant per tota la zona del centre.

(*)Cartago       -      (1*) Riu Nil. 

Ens van pujar a coberta.  El moll era ple de naus i es podia veure un continu transit de mercaderies i de gent encadenada.

Van deixar una reguarda de vigilància i ens van lligar de forma que ens podíem moure però no fugir. Podríem menjar i tenir cert moviment, probablement mentre el vaixell estes allí aturat. En circumstàncies com aquella ens deixaven parlar tranquil·lament entre nosaltres.

Molta gent es movia per la zona del moll, amb vestits de molts colors i textures. Les femelles portaven cabells recollits amb formes estranyes i estris clavats entre el cabell cargolat. Vestits llargs fins a quasi tapar els peus amb colors clars i suaus. Unes cintes fosques passaven per sobre els peus. La distància impedia veure en més detall. Des del punt on estàvem a la coberta també ens miraven amb curiositat i de vegades amb certa pena.

Alguns dels habitants amb aspecte més ric anaven acompanyats de varis servents situats al seu darrera, excepte els que posaven una branca amb fulles sobre el cap dels seus “amos” per evitar el sol que colpejava de valent en aquell moment del dia.

Respecte la meva situació i  intencions va sorgir un imprevist. El cap del vaixell no es fiava de mí i va ordenar controlar els meus moviments. Això m’obligava a aplaçar qualsevol intent de fuga i demanar passar al “servei de coberta”, fins que el cap no em mirés amb uns “altres ulls”, paciència.

El “servei” a coberta volia dir neteja, portar menjar i aigua, moure la vela, cordes, i qualsevol cosa que em demanessin. Per intentar entrar com a guerrer calia bastant més que portar temps, calia que confiessin.

....

En una setmana marxàvem cap a la riba de llevant, a la illa més propera de  Qart Hadasht (*) una gran illa que servia de parada als qui navegaven per la part de llevant del mar i pretenien arribar a les terres, d’ on veníem nosaltres.

També era un punt de comerç per la proximitat a Qart Hadasht i per estar en contacte amb les terres de l’altra banda del mar on la falta de gent facilitava el comerç de dones.

El vaixell de càrrega portava un centenar de dones per vendre. Només les podíem veure quan era de dia i coincidia que el vaixell de càrrega estava atracat a la vora nostre, ja que sortien a coberta a la mateixa hora que nosaltres. No era gaire sovint i aquelles femelles feien encara més pena que nosaltres. Dues portaven una criatura petita als braços.

A elles les van portar al moll i les van mostrar sobre una plataforma durant una bona estona per si podien avançar alguna venda. Molta gent parava i formaven una munió al voltant de l’ entarimat. No sabem si van tornar totes o no. Però era millor no pensar en el seu probable futur. Només calia pensar en sobreviure.

(*) Cartago

AN-NIL

Un parell de dies després va aparèixer dins el nostre vaixell un home d’aparença extravagant lluint uns braçalets i collarets  amb un barret estrany portant decoracions daurades. Anava acompanyat d’un home amb l’aparença més humil que li traduïa el que deia el cap del vaixell.

Ens van posar a coberta un al costat de l’altre perquè el visitant pogués revisar-nos. Buscava homes joves. Em van assenyalar com un dels més joves que portaven i va venir directament cap a mi.

Em va fer obrir la boca per mirar les dents i em va tocar els braços fent expressió de sorpresa i em va palmejar les cuixes.

Volia joves per lluitar o per fer de servents.

Jo no sabia que podia significar allò, però un canvi de vida no m’aniria malament, probablement valdria la pena, encara que fins ara les decisions arriscades no m’havien anat massa bé, i a més, aquella decisió no era meva.

No sabia com descriure aquell home. Semblava ric però no actuava com a tal. Era més bé un servent “ric”, i la descripció ja era de per sí contradictòria, però era el que em venia al cap. Les seves maneres eren mol efeminades i portava estris de decoració que també portaven les dones del moll, però no els homes.

El cap de la nau li mostrava molt de respecte i no semblava que fos la primera vegada que feien negocis.

Cinc de nosaltres vam ser deslligats de la cordada “general” i ens van lligar les cames per evitar qualsevol intent de fugida. El Cap i l’estrany home van anar a una cabina de la nau, suposadament a tancar el negoci.

Uns quants homes armats esperaven aquell home al moll. També tenien faccions diferents dels de la ciutat on estàvem. Més foscos i cares més “lluents”. També més alts. Portaven uns metalls daurats d’un color més fosc dels habituals als braços, i tots duien marcats els mateixos símbols; cercles concèntrics, caps d’animals, dibuixos estranys. També mostraven gravats a la pell, de diferents formes.

Era sorprenent l’efecte que produïen aquells homes. Es movien a l’hora i portaven les mateixes armes. Seguien les ordres de l’estranger i la gent del moll s’apartava quan els veien arribar. Al davant anava l’estranger i al seu darrera els guerrers. Un dels guerrers ens guiava estirant de la corda i cridant amb una nova llengua, com si l’entenguéssim.

Aprendre la llengua dels guerrers del vaixell no em serviria de massa i probablement hauria de tornar a pensar en una altra situació que tornava a ser totalment nova. On anàvem?

Només tornaria a passar una calor pitjor que aquella en el mar de sorra que tindria ocasió de conèixer en poc temps.

Pel moll de Qart Hadasht ens miraven amb relativa indiferència, especialment a nosaltres, els esclaus, en canvi els guerrers eren admirats pel seu ordre i per la roba que portaven, així com per la seva alçada.

Fins i tot algunes femelles de la ciutat que voltaven pel moll miraven i comentaven dissimulant malament els seus somriures. Una noia jove em va somriure al passar pel seu costat i els seus ulls van ser els primers que demostraven algun tipus de sentiment agradable des de que vaig deixar la meva terra.

Des de l’arribada al vaixell havia anat descalç i ara em cremaven els peus amb cada pas que donava sobre la pedra ardent. El meu cabell llarg estava cremant com els peus i suava a raig fet.

En aquella ciutat havia homes sense barba que els hi donava un aspecte important. També em va sobtar que en aquella sorprenent ciutat les dones caminaven soles i no semblaven preocupades per la seva seguretat.

Vam sortir del moll passant davant d’altres entarimats amb més dones i homes a la venda. Pells, metalls, armes, líquids en gerres majestuosament decorades i d’altres punxegudes sense dibuixos. Mercaderies, guerrers, mercaders, esclaus, gent comprant i venent. Forts olors picants, petites fumeres de menjar mentre el cuinaven,  peixos assecats penjant en cordes primes, parades amb fruita i altres menjars amb llocs on anaven els guerrers i altres homes a refrescar-se i beure. Més endavant sabria d’altres coses que els guerrers anaven a fer en aquells llocs d’esbarjo.

El mur que envoltava el moll servia per plantar tot tipus de parades. Unes robes que protegien del sol cobrien els llocs de venda. Fins i tot en alguns punts, aquelles robes cobrien tota la zona i el sol no tocava a la gent que passava per allí.

Vam veure passar un grup d’homes que portaven a les seves esquenes una caixa on hi devia anar una persona important. La caixa era suportada per dos fustes llargues que passaven per sobre les espatlles dels esclaus. Quatre al davant i quatre al darrera de la caixa, que estava detalladament decorada i amb colors i robes que denotaven riquesa. Una silueta es va poder veure dins aquella caixa,  però res més.

A la sortida del moll ens van portar a una cubeta d’aigua on ens van fer banyar i canviar de roba. Tot seguit vam continuaríem camí pels carrers de la ciutat d’edificacions gegants. Gent per tot arreu i grans cases. Les construccions eren totes de pedra amb una decoració que les feia magnífiques i belles. Algun edifici mostrava unes columnes al davant i una zona d’ombra quedava a la vista abans de les portes que portaven a l’interior. Havia homes armats  davant les portes, immòbils, com esperant actuar en front de qualsevol incident.

Als afores de la ciutat s’hi agrupaven estrangers de diferents provinences, ja fora dels murs. Era una mesura de seguretat de la ciutat, garantien que els visitants pagaven als governants per l’ús d’aquesta, per comerciar i usar el moll.

Quan tots aquests detalls estaven “arreglats” rebien un document que els permetia dirigir-se als seus vaixells i iniciar la partida de la ciutat a qualsevol destí.

El grup de l’estranger, a part de nosaltres i els guerrers, eren esclaus que portaven mercaderies i un parell de dones que devien haver comprat. Diversos homes que estaven a les ordres de l’estranger amanerat i que no semblaven esclaus també formaven part de la cort. Alguns eren mariners i d’altres s’encarregaven de gestionar la mercaderia i els esclaus comprats. 

Uns dies després, quan semblava que aquella gent havia realitzat les seves gestions, vam tornar a dirigir-nos cap el moll on estava esperant el seu vaixell.

La seva nau també portava un gran pal i un parell de veles, però amb una forma diferent a la del vaixell dels guerrers d’Arwad. Les veles, molt iguals de mida, estaven situades de la meitat cap al davant de l’embarcació. La més gran a la part del davant i al mig la petita. Aquesta menuda era la que usaven per guanyar temps en les maniobres i també per ajudar a anar més ràpid. Les veles tenien tres punxes, en comptes de les quatre de l’altre nau, i el color era d’un marró vermellós que es veia a gran distància i permetia detectar la nau amb rapidesa.

Quatre homes que devien estar vigilant, amb aspecte d’avorriment, van ficar rectes els seus cossos al veure arribar el grup.

A diferència de fins llavors, aquells mercaders volien que el nostre aspecte fos correcte. Allò era bo per la “revenda”. Esclaus i esclaves estaríem en el mateix lloc durant la travessia i per sort, ja sense estar lligats, encara que tancats sota “clau”.

Les dues femelles estaven aterrades i la resta d’esclaus semblàvem nens petits que ens deixàvem portar. Cap de nosaltres sabíem que ens passaria d’ara en endavant.

Només les dues dones parlaven una mateixa llengua. Els altres ens enteníem com podíem. Algun dels homes tenia nocions de la llengua dels fenicis, la llengua de Canaan.(*)

Allí vaig fer la primera amistat amb una femella de fora del poblat. Encara era més jove que jo i la seva cara portava marcats les senyals de cops.

Durant aquell trajecte, sense haver de remar, o simplement no haver de fer res, només ens quedava evitar la calor en lo que fos possible i fer-nos companyia.

Els propietaris del vaixell eren de la terra de la vall del riu An-nil. (*1)

Jo només podia comunicar-me amb paraules amb els que procedien del vaixell dels guerrers. Amb els altres,  signes i bona voluntat.

Ningú coneixia la terra de la gran vall de l’An-nil. Tot el que sabien era per comentaris o contes que havien escoltat amb el temps. Des de l’arribada al vaixell dels guerrers d’Arwad (*2), vaig escoltar tota mena d’històries, algunes increïbles. Les que més em van cridar l’atenció eren les que parlaven dels senyors de l’Oest i la dels déus de la vall de l’ An-nil.

(Els Senyors de l’Oest dominaven tota la terra i mars desconeguts (*3). On el nostre mar es tancava(*4) i obligava a passar entre els Gegants de pedra s’anava a la zona desconeguda, la zona dels senyors de l’Oest.

(*) Fenici

(1*) Riu Nil  / (*2) Fenicis  / (*3) “Senyors de l’oest” : Terra dins l’oceà Atlàntic. / (*4) Estret de Gibraltar.

Les seves construccions eren molt estranyes i la disposició del moll i les cases era en rodones concèntriques. Adoraven uns animals amb grans banyes . Tenien vaixells molt ràpids i estris que utilitzaven per moltes funcions que ningú més coneixia. Dominaven una zona molt més gran que tota la riba del mar conegut i els seus dominis tenien la seva seu al mig d’aquest gran mar en una illa de dimensions colossals. Acumulaven coneixements i comerciaven amb pobles desconeguts.

Els déus del mar van perdre submergida sota el mar la seva illa i només van quedar els viatgers que estaven en altres llocs. Quedaven algunes petites ciutats que havien estat conquerides a altres pobles i la majoria dels seus coneixements s’havien perdut, excepte algunes construccions a l’altra banda del mar, que ningú assegurava ja la seva existència.)

Els Déus del riu An-nil també eren segurament contes per nens, però tindria l’oportunitat d’acostar-me a la seva terra, o això suposava  (un altre tomb em portava encara més lluny de casa i dels meus).

Parlaven d’esclaus que treballaven per construir les tombes dels déus. També de construccions que sempre havien estat allí, que no sabien qui les havia fet.

Jo no sabia que pensar ja que tot era massa increïble. Al meu poblat es parlava de déus i jo podia veure les llums que anaven i marxaven de la muntanya sagrada, però mai vaig veure ni cap déu ni cap “home de llum” dels que parlaven els vells.

El tracte que rebíem dels homes del vaixell de Ni-Hil era molt diferent a la del vaixell dels homes d’Arwad. No eren ben bé guerrers, més aviat protectors del senyor del vaixell. Com una guarda personal. La llengua d’aquella gent era d’un to baix i monòton, tot sovint sobresortien paraules que sonaven totalment diferents als sons de llengües que havia escoltat fins llavors i semblaven sons d’animals o de la naturalesa.

Només un dels guardians podia dir-nos coses, encara que no li entenguéssim quasi bé res. Aviat les paraules que significaven aixecar-se, sortir, ajupir-se, menjar, vaixell o aigua es farien familiars, i estava clar el que jo volia, com més aviat millor,  entendre la llengua.

La majoria de la travessia de la riba sud la fèiem a coberta a causa de que el lloc on ens tancaven era massa petit.

Un dels guardes del vaixell i alguns dels que estaven a zona de galeres eren de pell fosca. Cabells recargolats, llavis gruixuts i musculats. Em va sorprendre veure per primera vegada homes d’aquell color a la ciutat nova dels guerrers de Canaan.

Vaig saber que al sud de la riba del mar, terra endins, el color de pell dels habitants era fosca i que els habitants del Ni-Hil havien conquerit un gran territori on tots eren d’aquell color i treballaven com a esclaus per a ells.

Deien que els habitants de Ni-Hil eren el poble més poderós de tot el món, i que ja ho eren des de la desaparició del Poble de L’oest. O eren els seus descendents?

Les llegendes més antigues eren les  dels Senyors de l’Oest, només deixant com a incert les construccions al sud de la riba del mar, de les que es desconeixia l’origen....

El vaixell es dirigia a l’Est a bon ritme i l’aire que corria feia suportable la calor. Les veles estaven inflades i els mariners sabien perfectament les seves funcions.  Tots els guardes i la gent del vaixell portaven cobert el cap i aviat intentaríem fer el mateix. La pell dels guardes i del senyor era com de color de terra, més fosca que la del meu poble i no duien barba. El seu cabell llis, no com el nostre que era ondulat. El seu cos tenia poc pel, en comparació als nostres.

Al vespre, la meva “amiga” venia a dormir a la vora meu, excepte els dies en que la feien dormir al lloc dels mariners. Aviat descobriria algunes peculiaritats de les femelles que m’havien “despistat”.

Alguns mariners parlaven cada vegada més de Ta-Mehu i Menphis (*) a mida que ens acostàvem a la seva terra. La imatge d’una plana verda entre el color marró de la sorra i el mar avisava que estàvem arribant al nostre destí. La distància i el vapor que aixecava el sol feia que el verd i el marró tremolés en els nostres ulls, i no va ser fins a apropar-nos el suficient que no veuríem aquella terra privilegiada de canals i reguerots amb vaixells i barques menudes per tot arreu.

A mesura que ens acostàvem ens passaven pels costats altres naus i barques de menor mida. Algunes eren barques de pesca i altres traginaven fruita i vegetals . Encara que els vaixells eren molt funcionals, no arribaven a ser tan sòlids i grans com els dels fenicis. Però en canvi la decoració era molt més elaborada. Els vaixells militars estaven pensats per ser més maniobrables.

Vaig anar veient que estaven més pensats per navegar pel riu que no pas per navegar pel mar. Per un gran vaixell invasor era impossible entrar dins d’aquell delta sense quedar embarrancat o perdre’s entre passos d’aigua. Hi havia un parell de vies d’aigua que permetien la navegació en grans vaixells, però s’havia de conèixer molt bé el riu. En canvi, centenars de petites vies s’escampaven en totes direccions.  Només riu amunt i ja fora del delta, passada la ciutat de Memfis la navegació era fàcil i el cabdal del riu suficient.

El riu era el gran punt de connexió d’aquell gran imperi i també la seva protecció. Aquelles aigües feien de port natural i calmaven la força de les tempestes i del mar.

* Ta-Mehu : Significa “terra del papir”. També s’anomenava així la zona del Baix Egipte o zona del delta del Nil. La ciutat més important era Menfis (antiga capital d’Egipte fins el 2.050 abans Crist aprox.) que estava situada al punt més al sud del Delta, on començava l’obertura dels seus braços fins el mar. La capital d’Egipte en la època. era Tebes.

La gent de la nau coneixia molt bé per on anaven i aviat entraríem a una via d’aigua gran. Uns punts de vigilància van enviar unes barques per fer comprovacions de la fiabilitat dels conductors del vaixell. Tot seguit enfilaríem riu amunt. Es podien veure petites ciutats protegides per altes muralles i petits poblats que ocupaven turons suficientment alts com per evitar els canvis de cabdal del riu, especialment durant les crescudes anuals. La única forma que els invasors podien intentar entrar dins aquella zona era amagant-se dins naus del Ni-Hil.

Aquell entramat de vies d’aigua em recordaven les llegendes sobre els homes de l’Oest, que també havien construït les seves ciutats en aquesta distribució i aprofitant l’entorn natural per a la seva defensa.

La Geory, la femella esclava que dormia al meu costat, quasi be no parlava i sempre es mostrava molt seriosa i espantadissa. Crec que només volia un lloc on sentir-se protegida o ben tractada.

Era sorprenent veure els infinits cultius que cobrien la riba, a banda i banda del riu del ramal on estàvem. El verd brillant provocava una sensació estranya sota aquell sol punyent. Les barquetes es movien dins aquells rierols que canviaven contínuament de direcció, enganyant a qualsevol visitant. Aquelles barques portaven una o com a molt dues persones i cobrien el  terra de les naus amb fruits d’aquell verd hort. Empenyien amb una fusta llarga que clavaven al terra i dirigien amb facilitat.

Només en petites illetes i marges creixien els arbres de forma més o menys consentida. La resta estava cultivat.

La pell d’aquella gent era fosca però no com la dels habitants de terra endins.  Què bonica era la pell fosca. Els hi tenia enveja.

Aquella gent tenia una cosa que no sabia explicar, era com... orgullosa...

Semblaven quasi tots segurs de sí mateixos. Eren de raça superior? Tot allò que havia sentit d’ells seria veritat?. Tenien reis provinents dels estels?... On vivien? Volaven? Tenien res a veure amb els pobladors d’Arwad (*), els homes de l’est del vaixell dels guerrers ?

Havia de pensar més en la meva situació i no tan en la dels déus. El cert era que des que vaig deixar la meva terra era un esclau i havia de fer el que volien altres persones. No volia continuar així, però desgraciadament no estava a les meves mans.

El més preocupant era que m’estava acostumant a ser esclau. Qui no ho feia moria i això ensenya a pensar diferent. Però no acabaria mai aquesta situació? Ara ja havia d’esforçar-me a pensar en la meva llibertat.

Semblava com si no fos tan difícil acceptar la situació mentre les condicions no fossin dures com amb els maleïts fenicis.

De vegades, mentre dormia, somiava amb la Geory com si fos la meva femella. Cada dia que passava sentia més atracció per ella tot i que sabia que ens vendrien en poc temps. Ella també em mirava de forma especial, tot i la seva tristesa.

Sovint escoltava el seu plor i la seva cara era seriosa, li regalimaven les llàgrimes.

Anàvem riu amunt i el vaixell es volia aturar a Menphis, una gran ciutat vora el riu, com totes les ciutats en aquella terra. Al apartar-se del riu entraves al mar de sorra. Ni aigua ni arbres, només sol, calor i sorra. Abans d’arribar-hi passaríem per la ciutat de Giza, on deien que les construccions tenien forma de punxa menys una que havien aixecat els mateixos déus en forma  d’ animal. El que donaria per poder-ho veure!

(*) Ciutat fenicia.

Imaginava paisatges misteriosos i els llocs on vivien els déus . D’ on havien sorgit aquella gent i els mateixos Déus?. Segurament les restes de la civilització dels homes de l’Oest, els de la gran illa, havien buscat refugi en un lloc protegit i sense terratrèmols, amb aigua i lluny del mar. Els Déus havien estat també els Déus de la gran illa del mar desconegut?Per això tenien els coneixements que ningú més tenia?O era tot mentida?

Jo havia vist les llums del cel que baixaven a la Muntanya Sagrada, llavors els Déus existien!. Algun vell del Poblat havia parlat de gent estranya que generacions abans s’havien trobat als boscos propers a la muntanya sagrada i que baixaven del cel amb llums de foc.

Venien els Déus on i quan volien? S’haurien quedat a viure alguns i regnaven sobre els pobles?Tenien els poders que deien? D’ on venien i perquè?

El cap del vaixell ens tractava estranyament bé, fins i tot les noies ja no abandonaven el grup i se les tractava bé.

A la riba hi nedaven uns animals estranyíssims. Uns semblaven uns llangardaixos gegants amb una boca punxeguda  amb dents de gos. D’altres, més grans, eren com bous que passaven quasi tot el temps dins l’aigua i només treien el cap.

Pararíem a la ciutat de Coptos per descansar, canviar-nos de roba, netejar-nos, etc. A mi em van treure el pel de la cara i em van tallar part dels cabells. Unes femelles molt amables em van posar uns olis per sobre el cos. Ens van donar menjars que no sabria dir que eren i d’un sabor rar. Ens van donar  una beguda marró amb bombolles que tenia un gust entre aspre i àcid, però agradable que també provocava son.(*)

La raó per aquest bon tracte la descobriria més endavant ja que no era per amabilitat als esclaus.

(*) Beguda :   Cervesa de blat i ordi.

La nostra compra a la ciutat nova dels fenicis “Qart Hadasht” era un encàrrec del Déu-Faraó Tutmosis.

Ens portaven a Uaset , on vivia Tutmosis (*).

Kharga, el comerciant de confiança del Faraó, havia triat uns esclaus segons les indicacions explícites del seu Déu-Faraó.

A Coptos van pujar a la nau gent que coneixien molts idiomes per parlar amb nosaltres. Allí ens informarien d’on anàvem i com ens havíem de comportar. Tres esclaus i Jo vam ser informats per una persona que sabia parlar fenici i paraules d’ iber. No érem els primers que anàvem a parar a aquelles terres.

Per a les feines de construcció preferien homes que aguantessin millor les condicions dures de calor com els de color negre i els que venien de l’est, veïns dels fenicis, molt obedients. Per  prostitució preferien pell com més blanca millor. Per treballs a les cases dels senyors poderosos preferien joves que fossin de confiança i no tinguessin família ni massa relació amb la població local. Fins i tot, el fet de no entendre la llengua de la terra del Ni-Hil no era cap problema.

El Déu-Faraó sabia triar personalment la funció dels seus esclaus sense error. A més havien d’aprendre una llengua desconeguda pels pobladors del Ni-Hil. No volien que algunes coses es sabessin fora dels murs del palau reial.

Ens van avisar que hauríem de dissimular sobre l’aspecte físic del faraó i la seva família. Veuríem que els seus vestits i estris eren molt estranys i cobrien el seu cap perquè era exageradament allargat.

No seria per tant!

(*)Ciutat de Uaset :  Luxor (Tebes). El Terme faraó era com s’anomenaven els reis a Egipte.

A Coptos ens van separar del grup que havíem viatjat des de la ciutat fenícia. La femella jove  i jo seguíem junts. El mateix vaixell ens va portar fins Uaset, la seu del faraó.

Ens van vestir amb robes netes i brillants, també portaríem sabates que evitaven cremar-te els peus. A certa distància del palau reial el vaixell va parar i ens van fer seguir al propietari del vaixell, el comerciant Kharga. Només ens seguien dos guardes darrera nostre, no anàvem lligats.

En Kharga només ens havia fet la senyal de seguir-lo i no va dir res més. Estava manifestament preocupat i no ho dissimulava. La gran avinguda que portava fins l’escala d’entrada al recinte reial estava coberta de roba, deixant uns forats per deixar passar l’aire. Els laterals estaven oberts i eren una continua sèrie de columnes d’una alçada imponent. Fora de l’avinguda, passades les columnes,  esperaven uns guerrers en unes cabines de fusta separades per una cinquantena de passes unes de les altres. Aguantar sota aquell sol devia ser molt dur.

Miraven fixament el petit grup però reconeixien a en Kharga i això els tranquil·litzava. El que no es relaxava era el comerciant.

La noia i jo, com tantes vegades en poc temps, anàvem mirant per tot arreu i no enteníem el que passava. Ens havíem de deixar portar, ja que la situació no estava per fer bogeries. La femella estava molt guapa amb aquella roba i semblava una altra. Jo com no em veia no ho podia saber.

En un moment donat, a mig camí d’aquella avinguda de columnes i figures d’essers impossibles, mig homes mig animals, la femella em va agafar la mà i la va prémer en senyal de por. La poca gent que voltava per aquella zona ens mirava amb condescendència i amb un cert grau de pena. Semblava com si el que ens esperava podria no ser gaire bo.

Però després de la peregrinació que havia fet i com no podia fer gaire cosa més, veia tot allò com una oportunitat més i no com un problema. Mai hauria pensat que els meus somnis de temps enrere es complirien, encara que de forma ben diferent a l’ esperat.

Ara tenia una sensació de deixar-me portar que m’ajudava a mantenir el meu cervell serè. Ja vindria, suposava, un temps millor, que segur acabaria arribant. Si no era així m’arriscaria fins el límit que calgués.

Al peu de les grans escales que es podien veure al final de l’avinguda ens esperava un grup de gent vestits amb roba blanca i ratlles grogues.

La mà de la Geory buscava seguretat, com si jo la hi pogués proporcionar!  només podia aportar solidaritat i companyia, al menys una estona.

La nostra comitiva s’anava acostant al peu del palau, amb lluents graons de marbre. Les petites figures d’homes que semblaven esperar-nos s’anaven fent ara més grans fins que un va gesticular, aparentment de salutació, movent la mà i col·locant els dits de formà simbòlica, mostrant tres dits desplegats. No sabia el significat i en aquell moment no em va semblar massa important.

A falta de vint passes per arribar, el comerciant ens va fer aturar i els guardes es van situar davant nostre en senyal de bloqueig del pas. Des d’aquell punt, la visió del palau era com un somni. No podia ser que les columnes, que ja es podien veure,  fossin tan altes i gruixudes, devia ser un efecte visual per la calor i la llum del sol.

El comerciant es va acostar al peu de les escales per parlar amb els senyors del Temple. Aviat sabríem que aquelles robes corresponien a sacerdots i cort del faraó. El comerciant els va entregar el que semblava una bossa amb diners. Per això la generosa rebuda, o era un tràmit habitual per entrar en les estances reials? No m’ho explicarien ni tenia massa interès en descobrir-ho. En canvi els esdeveniments dels darrers temps em feien sentir com si els desitjos de curiositat innata havien sigut escoltats pels déus i estava rebent unes lliçons concentrades de realitats i coneixements.

Un temps abans pensava que el món era una continuïtat de bosc i que de tant en tant apareixia un poblat. Que el sol, el fred i calor era igual a tot arreu i que tothom parlava una llengua semblant.

La muntanya sagrada, les seves llums, els essers brillants, els pobladors de més enllà de la Gran Aigua m’havien provocat la necessitat de conèixer més del que m’explicaven al Poblat.

Ara estava en un lloc a l’altra cantó del mar, el que creia que era la Gran Aigua, davant d’una construcció que mai hagués pensat que fóra possible. Era a la porta de la casa d’un déu, ja que la nostra raça no podia construir aquells edificis que arribaven a tocar el cel i on tot demostrava el poder del seu habitant.

El comerciant va fer la senyal de seguir i els guardes ens van punxar els ronyons per fer-nos avançar i arribar al peu de les escales. Els graons blancs de les amples escales, que arribaven fins on arribaven les columnes gegants, provocaven una sensació d’esglai per la seva grandiositat, color i reflectància. Allí el sol impactava i feia lluir les columnes que ensenyaven centenars de dibuixos gravats en tota la seva alçada. Animals i signes desconeguts omplien tota la pedra. Amb colors, molts colors.

Al pujar els primers graons, la nostra ombra es dibuixava sobre l’escala amb el contrast de la claror del marbre i la foscor de la falta de llum, i al arribar al capdamunt de les escales, on es trobaven les bases de les primeres columnes, la nostra ombra semblava desaparèixer sota els nostres peus.

Ara havíem de seguir darrera de dos dels homes que havíem trobat al peu de l’escala. El comerciant no tenia permís d’entrada al palau. Aquells dos homes ens van conduir per aquella recepció dels déus. A la part més alta de les columnes, unes cordes anaven d’una a l’altra i deixaven caure unes robes amb símbols desconeguts. El vent era suau i acompanyava lentament aquelles teles. En una part de la columnata sorgia una estructura que semblava diferent de la resta i es podien veure uns grans troncs que anaven d’una columna a l’altre per la part d’aquell edifici diferent.

Vam creuar aquelles columnes , inútils? per anar als edificis que es trobaven a continuació. Una paret fosca amb símbols diferents als de les columnes indicava el lloc per on continuar. Al creuar l’entrada, sense porta, ens vam trobar amb un petit exèrcit que bloquejava el pas. Al veure el grup de quatre, van fer espai perquè ens endinséssim al següent passadís.

Allí ja hauríem de continuar la Geory i jo totalment sols. Un passadís poc il·luminat, només amb uns forats als laterals que deixaven passar una mica de llum que permetia entreveure suficient per seguir endavant.

A mesura que anàvem avançant semblava que baixàvem i també es notava que la calor anava disminuint. En aquell passadís, una  llarguíssima rampa, no es podien veure bé les inscripcions de les parets per manca de claror, però n’estava farcit. Només en el punt on queien els raigs del sol es podia percebre algun símbol que s’anava repetint. Semblava un cap amb dues ratlles que l’envoltaven, l’una sobre el mateix cap i l’altra per sobre.

A saber el sentit d’allò, si és que en tenia cap.

Els forats de llum ja havien desaparegut i baixàvem pel passadís. La temperatura era ja prou fresca i agradable però seguíem baixant. La sensació era com de la frescor i olor d’una cova. Es feia estrany no trobar ningú i allò no podia continuar eternament.

Aquella via es va anar fent més i més estreta fins que vam haver de caminar l’un darrera de l’altra. Aniria davant. Cada vegada era més difícil veure-hi. Per poder caminar resseguia la paret amb els palmells de les mans. El terra era completament llis i no es notava ni sorra ni pols, però la falta de visió feia que dubtéssim en cada passa. Costava una mica de respirar, sense saber si era perquè aquell aire estava viciat o per l’angoixa de la situació.

Ara, la paret, resseguida per les meves mans i suposo que les de la Geory, permetia notar alguna cosa gravada.

Cada canvi de direcció en aquell forat incrementava la inclinació, però no suposava cap risc per caminar.

Quan la llum va desaparèixer del tot ens vam aturar,  pendents de decidir si seguir o tornar enrere. Tancar els ulls o mantenir-los oberts era el mateix. En una estona que es va fer molt llarga, els ulls semblaven recuperar una mica del seu poder. A una certa distància mirant endavant semblava que lluïa una cosa vermella al terra, encara que no sabia si eren les ganes de veure o alguna cosa real.

Amb passes tremoloses i la mà de la Geory repenjada a la meva cintura pel darrera, avançàvem porugament. Tenia la impressió que en qualsevol moment colpejaria amb el cap al sostre o la paret. El peu va colpejar en una paret evitant amorrar-me . Era un sobtat canvi de direcció.  Van aparèixer a una certa distància unes altres llums com de sol vermell a l’amagar-se. Sorgien i marxaven, indicant suposadament per on seguia el camí. Sense pensar massa seguíem aquelles sorprenents llums que no venien del sol.

La temperatura ara ja es notava fresca, com les nits de dia llarg. La sensació envers el lloc era una mica desagradable i misteriosa. Era la por.

Una porta es va obrir a certa distància sense cap soroll i no vam dubtar en dirigir-nos-hi. No havia massa opcions.

Acceptant que havíem de continuar, agafats de la mà, entràvem  en aquella sala. Llum suau repartida per tot arreu, olor desconeguda i intensa, perfumat i fred, estranyament fred. Parets amb dibuixos. Tot rom, circular i llis. Dibuixos amb llum pròpia, cristalls punxeguts com a decoració, coses que semblaven seients, parets plenes de ratlles.

Ja portava una temporada descobrint coses noves, però coses amb certa lògica. Però allò superava la meva comprensió. Què hi fèiem allí? Què era allò?. Tot era silenci.

Varem estar plantats al mig de l’estança una estona indeterminada fins que uns sorolls llunyans com passes ràpides s’acostaven. Dos nois, bé, semblaven nois, o podien ser noies, difícil per la roba que portaven, van aparèixer com si estiguessin jugant. Es van aturar i ens van mirar com mig sorpresos,  amb un posat seriós i encuriosits a l’hora, però tranquils com dominant les situacions ja viscudes. Van desaparèixer tal com havien vingut, jugant i de forma despreocupada.

Aquells joves eren ben misteriosos. Alts per la seva cara jove, llargaruts i panxuts, i sobretot amb un cap gran i allargat; massa allargat. Anaven quasi calbs i només una cua de cabell al mig del cap denotava que tenien cabell. La cua es despenjava pel costat,  ja que la forma del cap impedia que els hi caigués per darrere.

La Geory em va mirar amb por....

Estàvem drets al mig de la sala rodona, esperant: alguna cosa hauria de passar...

Fred, sorpresa, estranyesa, capitulació. Érem en mans de la situació, com quasi sempre. No podia pensar en escapar, de què? De qui? Per on? Cap a on? Millor deixar passar...

Silenci... llums petites que es mouen, buidor...

Un xiuxiueig tornava a avisar que alguna cosa succeïa o estava a punt de passar...

Pel lloc on havien marxat aquells joves tornàvem a esperar que algú aparegués. Les dues criatures van tornar amb la seva conducta infantil juganera, però ara els acompanyava un gran. L’aclaparadora aparició ens va provocar fer un parell de passes enrere. Abans d’entrar en aquell lloc, els homes de l’entrada ens havien avisat, però no m’esperava passar por, i així era.

Els jovenets van acompanyar al faraó a un seient situat al bell mig de la sala, cadascun agafant-lo d’una mà. Una imatge rara, difícil d’ explicar...

Els tres ens van mirar seriosament sense pronunciar cap paraula. Davant el seient reial, havia tres escales molt baixes, que servien més que res per indicar la situació d’alguna cosa important, el tron.

La mà de la Geory, com cada vegada que passava alguna cosa, premia la meva. Els jovenets van gesticular per fer-nos entendre que no podíem mantenir-nos drets i que ens havíem d’ajupir. Encara no els havíem sentit a parlar, a cap dels tres. Eren inquietants. Els tres portaven els ulls pintats i semblava que els llavis eren massa vermells i la pell massa blanca.

El faraó era molt alt, exageradament. Els dits de les mans eren llargaruts i mostrava unes ungles de color or brillants que cobrien la carn dels dits.

La seriosa mirada del déu perforava les nostres emocions, no sabia com descriure-ho. Havíem clavat un genoll al terra en resposta a l’avís dels nens i com a respecte al déu. Esperàvem alguna cosa per saber que fèiem allí.

No vaig poder aguantar l’esguard d’aquells tres personatges i vaig enfocar els meus ulls al terra, en senyal de submissió.

Ja no sabia que pensar. La veritat és que el meu cervell no entenia massa el que estava passant i no interpretava bé tot allò. A més s’havia instal·lat en mi una sensació de por que no “dominava”. Seriem el sopar d’aquella gent? Què volien de nosaltres? Érem esclaus, sí, però per a què? Criats?Ajudar-los a...  I no parlaven!  Ens observaven!

El temps era dens i lent; no sabia si preguntar o callar. La Geory era l’ únic que em feia sentir que no estava sol del tot. Ella ho tenia clar, esperar! No sabia què més li voltava pel cap.

Estaven analitzant les nostres reaccions? Esperaven a veure si fèiem alguna cosa? que parléssim, que preguntéssim ?

El faraó tenia els seus braços sobre uns laterals amples del tron, repenjant pesadament els colzes. Les mans li quedaven penjant per sobre el seu estómac, si es que el tenia allí. Els dos joves que semblaven els seus fills es mantenien quiets asseguts al terra a cantó i cantó del seient reial.

Només a estones jo alçava la mirada per si ells feien alguna cosa o indicaven que nosaltres la féssim. No sentir-los agreujava la incomoditat. La Geory seguia amb el cap ajupit i ells ulls fortament clucs amb plecs a la pell al voltant dels ulls. Cada vegada que notava que jo alçava la mirada m’estrenyia la mà, que no abandonava per res.

Interpretava que la mà de la Geory era un avís de que no devia mostrar cap envalentiment, però no ho era. Era incertesa, no saber que “tocava” fer.

Al dirigir la mirada cap als nostres “amos”, un dels joves va acostar-se al cap del Faraó per fer-li algun comentari. No es sentia cap so, però es podia pensar que parlaven.

El Faraó portava el cap cobert amb un tipus de barret allargat i un petit estri que li venia de l’orella i semblava que li entrava al nas... no semblava pas un estri estètic.

Diferents anelles li perforaven les orelles i uns braçalets daurats li pujaven fins als colzes, zona ja coberta per roba. Apart de la cara i dels braços, tota la resta del cos la portava coberta amb uns teixits que lluïen davant qualsevol tipus de llum.

El Faraó ens va dirigir unes paraules sense moure els llavis, aterridor! Era la meva veu robada! I ressonava fent tremolar l’interior del meu cap. Utilitzava paraules desconegudes però que entenia perfectament.

Era el Faraó Tut (*), i no havíem de témer res si obeíem les seves ordres i els nostres pensaments eren correctes. És clar que la correcció dels pensaments depenia del seu punt de vista. La pressió de la Geory a la meva suada mà m’estava avisant de que estava molt espantada i em va fer girar la mirada cap a ella. Estava a punt de plorar de por. No es podia moure.

El mateix Faraó, que no podia identificar com mascle o femella, es va aixecar i va mostrar la seva imponent alçada. Al mateix temps va indicar que ens aixequéssim i es va anar acostant. Aquella diferència d’alçada era incomprensible i indicava que aquell esser no era normal, no ho era!

No podíem veure els seus peus ni notar el moviment d’aquestos, ja que semblava flotar sobre el terra. Es va plantar davant nostre fins a una distància que els nostres braços no podien arribar a tocar-lo. En canvi, els seus braços, llargs en proporció al cos, van aixecar-se en un moviment lent i continuat dirigint cada mà als nostres caps. Aquelles manotes gegantines tapaven sobradament tota la nostra closca i quasi tota la cara.

Va prémer dos dels seus llargaruts dits exactament davant les nostre orelles i dos dits als clatells, reposant la palma de la mà sobre la closca. A mi em semblava com si em volgués agafar tot el cap. Davant els meus ulls va quedar un lluent braçalet mentre el Faraó entrava en els meus pensaments, o això em semblava.

Notava i entenia les seves preguntes i explicacions. Qui era, d’ on venia, la meva edat, preocupacions, inquietuds, pors, vida, intencions...en breus instants, el Faraó sabia tot el que em passava pel cap, i també la resposta a totes les seves preguntes. Podia trencar les barreres de l’ idioma i de les desconfiances.

(*) Tutmosis II