domingo, 9 de septiembre de 2018

TACTE - inici d'una historia....


El que havien anunciat tantes vegades pels medis i que tothom percebia com ciència ficció va acabar passant. El gran meteorit va ser detectat el 6-6-2022, o això ens van explicar. En la poca probabilitat que colpegés el planeta, els governs de tot el món aconsellaven buscar soterranis i proveir-se d’aliments, beguda i medicaments. Tot molt confús i dubtós, davant la “poca probabilitat” que la gran pedra acabés impactant en el nostre planeta.
En un món on les comunicacions dificultaven els secrets, diverses entitats ; astrònoms, científics i tota mena de gent, alertaven de la col·lisió. En diverses grans ciutats va començar a regnar el caos i en multitud de llocs es va començar a furgar el terra per fer soterranis, túnels i tota mena de llocs per protegir-se, a fi d’aguantar una bona temporada sense sortir a l’exterior, sempre que l’impacta no fos a la vora, que llavors no serviria de res.
Les borses mundials van col·lapsar i es van tancar. Les aturades a les empreses van evolucionar a un col·lapse general en totes les economies. La manca de menjar, gasolina i aigua va precipitar una revolució global.
Grups armats, assassinats, violacions, robatoris, incendis, i la gran fugida de les ciutats. Exèrcits inútils, infraestructures parades, sense llum i sense aigua potable. Malalties i morts, morts per tot arreu.
Els que van poder es van refugiar en llocs apartats per evitar les bandes “destructores”. Les coves “disponibles” estaven en mans de grups organitzats que les feien créixer cap al subsòl buscant la necessitat de refugi i de magatzem de menjar. L’aigua en alguns cassos es filtrava i no calia arnar-la a buscar.
Es va anunciar que el 20-8-2024 impactaria un asteroide de 3 quilòmetres de llarg entre el sud de Rússia i Turquia.
Els estats van intentar contenir la gent enviant els exèrcits així com van procurar refugis nuclears a les classes dirigents i adinerades.
Part dels soldats van desertar i l’armament lleuger va acabar en mans de la població i els grups “destructors”.
Tothom qui disposava de menjar i aigua es va dedicar a cavar i buscar-se llocs “segurs”. Els altres es conformaven en trobar menjar i no morir de set o d’un tret o destralada.

....CONTINUA ...
Resultat d'imatges de coves de derinkuyu

UNA DE AMOR


Cada vez que intento hablar con él tiene el móvil apagado o simplemente sin cobertura. Esta vez no era para enviarlo a la mierda, quería disculparme, ¡pues me pasé tres pueblos! Pobre, debe pensar que estoy “para allá”, un día me ve encantadora y al siguiente no hay quien me aguante. Lo que nadie sabe, ya que de eso me encargo yo bien, es que “algo” me consume, perdí al amor de mi vida y creo que nadie podrá ocupar nunca su lugar, aunque lo intento, ¡Dios sabe que lo intento!. Quiero estar con alguien que me quiera, y yo a él, o a ella, ¡qué mas da!, pero siempre acabo las relaciones con una ruptura apocalíptica, tampoco lo entiendo, si no hay un gran amor, ni una gran pasión, ni grandes expectativas... ¿por qué las rupturas son siempre tan tremendas? ¡Creo que escojo mal! O simplemente me meto por meterme... pero la persona no debe ser la adecuada... ¡seguro!, ¿o sí?, ¡qué se yo! La verdad es que sin querer hacer daño ya llevo tres, y todas desastrosas, dramáticas. Eso de que los hombres no lloran, ¿el sexo fuerte? “No seas maricomplejines” le dije al último mientras me mojaba la manga de la camisa, cuando intentaba calmarlo... “no ves que no hay para tanto... ni soy Venus, la Diosa del amor ni la Mujer Maravilla” ¿que no ves que te hago un favor?... pero nada. “Que si me has destrozado la vida, que ¿qué voy a hacer ahora?, ¡pues lo de siempre!, levantarte, ir a trabajar... y pasarte las tardes viendo TV5, ¿qué si no?.

Era una tórrida mañana de verano. Me levanté sobresaltada y fuí a verle, descalza y casi sin abrir los ojos. ¡no respiraba! llevaba varios dias “pocho” y su corazón no había aguantado.
Mi madre estuvo a mi lado durante todo el día. Me dejó llorar hasta que las lágrimas se terminaron, (desde entonces no he vuelto a llorar). Me trajo la caja de sus mejores zapatos, una caja preciosa. Lo enterramos en el jardín.
Yo sólo tenía cinco años y me estaba despidiendo de Pedrito ¡el amor de mi vida! Un hàmster precioso, bicolor, con quien había compartido los dos últimos años.



anónima
Resultat d'imatges de HOMBRE LLORANDO CON CHICA