Tombada sota la vella alzina del bosc de Canaletes l’Anna recordava les
etapes claus de la seva vida.
El sol d’estiu era confortable mentre corria una mica d’aire i estava
protegida a l’ombra.
Havia sortit a passejar amb la Fosca, la petita i peluda gossa que l’acompanyava
a tot arreu. Sort d’aquell animal per voler sortir a caminar.
El metge havia estat contundent després dels síndromes que havia
presentat aquella primavera, després del desmai.
L’herba evitava que el terra clavés les abundoses petites pedres a l’esquena
de la mossa. L’alta temperatura havia fet fugir la humitat.
Només si mirava al capdamunt del gran arbre es podia veure alguns punts
brillants on s’escolava la llum d’estiu. Obligava a aclucar els ulls per evitar
la llum directe. Fins i tot, amb els ulls tancats, les parpelles endevinaven la
llum, en una agradable sensació de tranquil·litat. I aquell suau corrent d’aire
que pujava pel torrent amb la remor de l’aigua sortejant els rocs i el
desnivell.
El petit rierol havia rebut les pluges de primers de juliol per evitar
assecar-se, que en aquesta època acostumava.
El fonoll es movia al compàs de l’aire. Tot feia l’estona prou agradable
i només la Fosca evitava la dormideta
amb les seves incansables llepades a la cara de l’Anna.
El gosset s’ho passava bé quan trobava un saltamartins, una papallona o
els petits animalons del rierol. De tant en tant anava a saludar la seva
mestressa, com per assegurar-se de que encara estava allí.
Mentre, l’Anna passava de la realitat a la vigília, amb la inquietud de
no voler dormir, ja que havia de tornar per preparar el dinar de les nenes que
tornarien de l’escola.
Amb els ulls clucs escoltava els sons del bosc i de tant en tant de la
gosseta. Una merla espantadissa, una granota, el grinyol de les branques dels
pins compassades per l’aire que bufava per la part més alta dels arbres.
El naixement de les nenes, els dinars de Nadal quan era petita, les
vacances a Oropesa al càmping del seu tiet, la primera feina, el primer amor,
el primer desengany, el primer cràpula, el primer petó, el descobriment del cos
i de les relacions del cor, els pares, la família, els castells de sorra a la
platja amb el seu germanet.
La son guanyava terreny i una gota de saliva va baixar dels seus llavis
per la galta.
El gos mirava els insectes que patinen per sobre les aigües tranqui-les
dels rierols i basses. Quan algun s’acostava per la vora la Fosca estirava la
pota per intentar agafar-lo però només aconseguia mullar-se el morro, la poteta
i el pelut pit.
La mestressa dormia quan els sons del bosc es van aturar.
En el punt d’aigua tranqui-la on jugava la Fosca es va poder veure un
remolí dins l’aigua que assenyalava una nova presència. La gosseta bordava mirant
l’aigua. Unes passes enrere mostraven la precaució de l’animal, però
insuficient per evitar l’atac de la gran serp, que en un instant va aparèixer
del no res, disparada cap el gosset que va quedar aturat per la aterridora
imatge d’aquella cosa que li va fer patir el brutal atac.
La gran serp va clavar els oials a l’esquena de la Fosca i la va
arrossegar dins l’aigua amb un xiscle mut seguit del so de les bombolles
sortint dels pulmons de l’indefens pelut.
El silenci al bosc acompanyava aquell immens animal. Portava uns anys
per aquella zona, després que un beneit la va abandonar perquè se li havia fet
molt grossa.
Des de llavors, una perfecte aclimatació i l’abundància de menjar va fer
la resta, encara que cada vegada tenia necessitat de presses més grans.
Per assegurar-se el menjar, la gran serp havia amagat la Fosca dins l’aigua
i va tornar a sortir per acostar-se a l’Anna. Mai havia menjat una bèstia com
aquella però segur que seria aliment per forces dies.
El cap de la serp era tan gran com el de la noia, mentre el rèptil
semblava prendre mides. Els caps s’acostaven i la llengua del reptador
degustava l’olor de la noia.
Fins que la llengua de la Fosca en els llavis de l’Anna la van despertar
en un ensurt.
Va mirar l’hora i no es podia encantar si volia disposar de temps
suficient per arribar a casa i preparar el dinar.
Sort que era somni, el cor encara li bategava accelerat.
Si hagués seguit el somni, se l’hauria cruspit? Mira... li va quedar aquest dubte.....
JP
