Li vull donar les
gràcies al meu amic i inspirador Rasec Inomid.
També dedicat al
meu germà, que no vol perdre detall del punt 3 ( l’Armando.)
____________________________________
No vull fer servir
noms reals ni de l’Empresa ni de la gent, no sigui que aquest relat pugui
portar problemes a més d’un. Es en un 80 % veritat.
Treballo per una
multinacional americana. Té fabriques repartides per tot el món. I jo he de
voltar-les de tant en tant, i és una feina prou cansada. I no sigueu
malpensats, cansament de voltar i treballar. Una altra cosa són els viatges per
plaer o aquest relat que us vull explicar. Si no, rebento.
En aquesta
Companyia, cada any, si arribes als objectius, paga un viatge a l’equip
directiu i les seves parelles. A part d’una compensació / premi monetari.
A dia d’avui, em considero
molt ben pagat. De vegades em fa cosa veure els salaris d’algunes fàbriques
asiàtiques. I fins i tot, de vegades, quan parlo amb alguns amics, em costa dir
la veritat sobre aquest aspecte. No tothom té la sort que jo tinc. Però no em
queixaré.
El que em va
afectar profundament, i a hores d’ara això ja es prou difícil, és la proposició
que ens va fer TONTCO (per dir-li d’alguna manera), després d’un any molt bo
econòmicament parlant. Vam passar sobradament dels objectius marcats.
Ens van preparar una
setmaneta a la Polinèsia. En un resort molt exclusiu. Amb cabanyes sobre l’aigua.
Amb una passera de fusta que les connectava amb les àrees de servei. Pau, peix,
paisatge agradable. Les esposes i parelles gaudien del sol i el descans. La veritat
és que ho necessitàvem.
Ens vam ajuntar
29 persones de tot el món. La majoria americans, europeus i japonesos. Tot
parelles, menys un francès ja solter. Es va divorciar feia només unes setmanes.
LA SORPRESA :
Després de 4 dies
en l’illa del paradís, vam trobar una carta sobre el llit de cadascú. La carta
deia:
“Com aquest any
ha estat particularment bo, us proposo una juguesca especial. Qui guanyi, rebrà
un milió de dollars I una altra setmana de vacances amb parella i fills, si n’hi
ha.
Demà a les 17:00
a la Sala de Reunions. Només empleats de TONTCO. Es lliure. Si algú no vol
participar, que desfruiti dels dies que queden. No cal venir amb cap roba especial.”
Uaaa ¡!. No
esperava una nota com aquella.
A la meva parella
(Jo no estic casat) li brillaven els ulls. Va olorar calé. I Jo també.( o és
que volia estar sola?. No sé, Jo. . . Volia saber més sobre aquella proposta).
A l’hora en punt
era allí. I altres 13 també. Ens vam mirar amb extranyesa. Ens haviem trobat alters
anys en reunions, de les normals, i també en alguna altra setmana de vacances
pagades. No tots, però quasi. Dos col·legues no van poder venir. A un el va
punxar un peix a la platja. L’altre tenia problemes d’estómac i estava marejat.
Tots teniem entre
35 I 60 anys. Jo en tenia 42. Estava molt encuriosit per saber més sobre el
concurs. Esport ¿. Un joc de guerra? Aggg!! “La curiositat va matar el gat”.
Tranquil Roger . . . ( el meu nom és Akrajikt. Sóc suec. A força gent li costa
pronunciar el meu nom. Després d’uns anys, vaig decidir presentar-me com
Roger).
A les 17:00 en
punt. La Sala de Reunions va obrir la porta. A for a feia molta calor i humitat.
Dins l’habitació, una fresqueta agradable ens va colpejar. Una somrient hostesa
polinessia ens va dur fins unes cadires col·locades en semicercle. Una llum
suau. Envoltats de grans cortines i una gran cadira (quasi un trono) davant
tots nosaltres. Buida. Enorme. Sonava suaument una música com misteriosa.
Esperàvem “algú”.
I la Cortina del davant es va obrir a poc a poc. El Superboss!!. En Robert
Martin ens va saludar, un per un, amb una encaixada de mans. I després d’això
va seure en el gran cadirot.
Es va quedar en silenci
durant uns instants. Ens mirava, primer seriosament, i sobtadament somrient. Ens l’estava jugant.
Era broma.
I va començar la
seva xerrada:
“Millors empleats!.
Sovint heu sentit parlar dins l’empresa sobre imaginació, innovació, idees,
etc. Heu d’usar tècniques, intel·ligència, coneixements per aconseguir els objectius
marcats. Felicitats. Però cada any és diferent. Heu de ser un exemple pels altres.
Heu de ser l’ànima de la Companyia. I l’ànima de TONTCO és la imaginació. I
això vol ser un exemple. Aquesta idea és meva. Només meva. I ha de ser un
secret entre nosaltres. Us donaré la versió oficial perquè pugueu explicar
alguna cosa. Un joc per trobar un tresor. Conté una joia per la vostra parella.
I això és veritat. Hi serà.
La veritat és que
vull forçar-vos a una experiència que, si no fos en una situació com aquesta,
segurament no tindríeu mai. Es el meu regal personal. I per altra banda, sabré
com reaccioneu davant circumstàncies inesperades.
Jo tinc 75 anys. Ja
estic una mica fotut. I lo que aneu a viure no està dins les meves experiències.
Vosaltres ho fareu per mi.
Us donaré les normes:
-No penseu més de
10 segons ; actueu !.
-No tingueu
prejudicis.
-Allibereu el
vostre inconscient i els vostres instints. Sigueu animals.
-Res sobre
aquesta prova sera explicat for a del grup.
-Res de violència.
-Un parèntesi de dos
dies en la vostra vida. Com una pel·lícula. Inexistent una vegada sortiu de l’illa.
Un somni.
Us vull explicar
una mica en què consisteix :
Estareu en una
illa amb diversos llocs per trobar, alguns tests per passar, algunes pistes que
seguir. Només dos dies. Algunes pistes porten a menjar i aigua. I si no voleu,
vosaltres mateixos.
Tots vosaltres
disposareu dels mateixos aparells, aigua i menjar. Sereu situats inicialment en
diferents llocs de la costa de la illa. Hi ha unes cabanyes dins el bosc. No
senyalades.
Algú està
encarregat de evitar i alentir el vostre concurs. Però, . . . vosaltres mateixos. . .
Ara, esteu a
temps de deixar aquesta reunió i retornar a la vostra merescuda setmana de
vacances. I si és així, només podreu explicar la versió oficial. D’acord?.”
Cinc del grup van
preferir la comoditat i evitar aquell show. Vam quedar 8. Significava 1/8 de possibilitats d’aconseguir un milió de
$. Sonava bé.
El seguent matí,
a les 05:00 en punt, volàvem a l’Illa de l’Instint. A les 06:10 a.m. vam
arribar a la costa de l’illa. Els instructors ens van fer signar un compromís
de confidencialitat. Alliberava a la Companyia de qualsevol incident. Els
participants estarien coberts per una assegurança.
Van convidar un
dels participants a saltar dins l’aigua i va arribar fàcilment a la sorra de la
platja. Ell començava llavors.
Cadascun teniem
un sobre d’instruccions. Un mapa de la illa. Punts d’abastiment d’aigua i
menjar. Llocs per trobar pistes. Animals perillosos, fruits menjables, els
verinosos, coves. Punts obligatoris.
L’hidroavió va
voltar la illa fins deixar els 8 que quedàvem per fer la prova. Super. . .
Jo vaig ser el 5è
en baixar. En una platgeta de sorra blanca. Cada vegada que respirava, em sentia
mig asfixiat per l’aire tan calent. Sort
que m’havia refrescat al baixar de l’avió. Em vaig treure la samarreta perquè
la humitat era molt enganxosa. Ara portava la motxilla sobre la pell. M’havia
de posar crema solar? Igual no era necessari dins el bosca. I els mosquits?.
Jo no estava
entrenat en aquestes coses, però el premi era prou inspirador.
El mapa i la brúixola
indicaven anar cap el nord. Al punt més alt de la illa. La primera pista era
allí. Hi hauria trampes? El sr.Martin era mol especial, podria ser. I els altres
participants? Dos d’ells eren bons atletes. Però, estava segur que aquella
aventura no era tot força i resistència. No?.
Vaig començar a
enfilar cap a dalt. El Sol anava pujant I la calor I la humitat apretava cada
vegada més. Vaig calcular que arribaria en unes 3 hores. Si no passava res. Es
feia difícil creuar alguns llocs amb molta vegetació. Però el primer punt era a
la vora. Era el primer punt comú amb els altres? O cada un tenia diferents
rutes?
Vam saber
després, que havia rutes diferents, però que havia un punt clau, un caprici del
sr.Martin. També havíem signat, sense saber-ho, perquè ningú va acabar de llegar,
que acceptàvem ésser filmats per càmeres col·locades per tota la illa.
El sr.Martin
volia, segurament, fidelitat absoluta. I allò ho provocaria. Bé . . . ( I suposo
també volia passar-ho bé amb les seves perversions).
PUNT 1:
Una fletxa groga
a l’arbre. Senyalant al terra. Una caixa de fusta amb aigua i una llauna. Deprés
de tant de luxe, supervivència. . . Un paper plastificat mostrava el següent punt per trobar. Dues hores més.
Després de
descansar 30 minuts, quatre queixalades, una mica d’aigua, vaig preferir
seguir. Aviat seria migdia. Ara, un petit camí feia la pendent més fàcil de
seguir.
PUNT DOS :
Una altra fletxa
indicant una petita caixa de fusta. Amb una caixa de preservatius? Vaig obrir
la caixa. I sí, eren preservatius! . . . Els havia de traginar?. No fos cas . .
.
30 minuts per la
següent parada. J’arrivava . . .
Trobada la
primera cabanya. Vaig entrar. Una taula, una mica de menjar, algunes begudes,
vi i . . . i un llit?. Mentre analitzava
aquell pensament, la porta es va obrir, i una noia ben exòtica, vestida . . .,
bé, no gaire vestida, em va convidar a menjar alguna cosa. Em va explicar que
era allí des de feia varies setmanes i necessitava estar amb algú. Necessitava
un home. Era urgent . . .
Va pregar que l’ajudés
amb els seus desitjos. Aquella mirada quasi pregant . Es va quedar del tot fresqueta i va anar al
llit. I aquella mirada . . .
Vaig recordar els consells del sr.Martin ( no
perjudicis, sigues animal . . . sr.Martin, vostè és molt, molt especial. Un
voyeur?). La feina és la feina. I el petit company pensava el mateix.
Vaig accedir
dolorosament a complaure aquella noia deprimida. Jo estava cansat. Feia molt
bona olor. Diferent que jo, que lo d’animal ho complia amb aquest punt. Em va
rentar parcialment, suposo que per no perdre gaire temps. La noia pensava en la
meva prova. Un detall. I era tard per pensar en gaires coses. El que va venir a
continuació no ho recordo gaire bé. El cansament . . .
Em va dir que
continués la meva cursa. Em va donar el seu telèfon i es va despedir amb un
petó.
PUNT 4:
Les cames em
feien figa. Una altra cabanya. Sense menjar, però amb aigua. Fresca. La Natalie
sobre el llit. Amb un bikini vermell, rossa i ulls verds. Era allò una broma?.
Mai havés pensat trobar-me en una situació tan surrealista com aquella.
Ja no veia el
bikini, però si les marques blanques de la part de baix. Vaig notar que la noia
era vergonyosa, tot i aquelles corbes i aquells llavis. Diria que estava operada
de tot menys de les ungles dels peus. Però algú la va fer anar fins aquell racó
de món, i si no la deixaven fer la seva feina, igual no cobrava. No podia ser
tan desagraït. El meu cansament era un obstacle, però el ser humà treu forces
quan creu que ja no en té.
Estava sec. Havia
perdut més pes en un dia, que encara no havia acabat, que amb el règim que estava
fent.
El punt 5 era el
fixat per dormir, havia d’arribar.
Els altres
companys tenien el mateix èxit que Jo ? I ells què feien ?
PUNT 5:
La Cory, la Ann I
la Coral m’estaven esperant. Al veure-les els meus ulls es van enfonsar, encara
més. Allò a més de surrealista era una pel·lícula concentrada que no sabies si
riure o plorar, si llençar-te al damunt ó sortir corrent. Per sort, aquelles
delicades noies tenien altres deures. Fer-me un massatge, una dutxa i dormir. Sort.
Era difícil
continuar com altres punts de informació. El cor anava per un cantó, el cap cap
un altre i el germà petit no sabia cap on mirar. Anava esmaperdut i només amb
ganes de dormir. Ni menjar, ni dutxar-me ni res. Només veia el llit i ja
somiava amb els ulls oberts.
Però havia d’aguantar
una mica més i vaig anar a la dutxa. I després a dormir.
I al entrar a la
dutxa, em va acompanyar l’Ann, que em volia ajudar perquè em veia molt cansat.
I el germà petit em va donar pel c . . .
una altra vegada.
Sobre la taula havia
menjar, beguda. El cos em demanava energia i si us plau, relax. . .
La Cory i la
Coral semblaven bessones, a més de tenir noms artístics semblants. Anaven nues,
però Jo tenia el cervell paralitzat de
cansament. Em van asseure per menjar alguna cosa. Una em posava la cullera a la
boca amb una mica de sopeta. L’altra em feia un suau massatge a l’espatlla. Els
ulls se’m tancaven. Em van agafar entre dues, no se quines, i em van dur al
llit. Tot i que em va semblar sentir si volia alguna cosa més.
Vam dormir quatre
en el mateix llit. Crec que dormint. No sé si el germanet petit tenia altres
intencions. Jo no ho sabré mai. Però tan feia. Jo volia dormir.
EL DARRER PUNT:
Dues hores més.
En vaig tardar, a l’hora de la veritat, quatre. I allí, 2 dels meus col·legues
ja hi eren. Vam esperar els altres. Tres van arribar més tard. Un grup de
rescat va anar a buscar els altres dos.
Llavors vam caure
que ningú ens havia explicat què feia guanyar el concurs. Suposàvem que arribar
primer. Però no era així. Un escrit a la porta
deia:
“Aquesta broma
especial és per agrair-vos el vostre esforç. Esteu entrenats en això. Esforç. Si
vosaltres us esforceu dins la meva Companyia, sempre guanyareu. Cadascú de
vosaltres, arribant o no al darrer PUNT, tindrà una setmana de vacances i
100.000 $.
El que les NOIES puntuïn
millor, tindrà el milió de dòlars. – ROBERT MARTIN –“
Jo no vaig
aconseguir el milió de dòlars. Però aquella experiència romandrà en el meu cor
tota la vida.
Sigues lliure, si
pots.
JP
