(gener 2026)
No vull deixar de ser el que és més de
tot; s’està còmode quan tothom em fa cas sense discutir. Què hauria de fer per
mantenir el privilegi?
Anem a pams, els “meus”, els que m’han
finançat, cobren cara la inversió però n’hi ha per tots. La piràmide de poder (
el superior + jueus i sionisme + polítics, rics i massons, drogues + base controlable)
és obligada de respectar.
Els que estan més amunt tenen com a
objectiu mantenir-se en la seva atalaia i evitar qualsevol canvi, així es veuen
obligats a tallar les ales a qui els destorbi, incidint en els llocs i persones
que fan nosa (llocs on hi ha conflicte bèl·lic o pressió per aquest). Són els llocs
on els bancs centrals no estan en mans de la única família que ja els té a la immensa
majoria del món (R.). També són incòmodes els que volen deixar de fer servir el
dolar.
He d’ajudar militarment als jueus de
Israel perquè si no m’esborrarien, a mes controlen els medis, els bancs, les
grans empreses i els grans grups inversors.
La situació econòmica està complicada
amb el deute i la pressió dels fabricants d’armes per mantenir guerres, cosa
que dura des del final de la segona guerra mundial que es van situar al cap d’amunt.
Les properes eleccions de fi d’any
també pinten malament i s’ha de fer alguna cosa. Per mantenir-me a lloc ha d’haver
una situació prou conflictiva per evitar-les, així com una insurrecció interna que
permeti treure l’exèrcit i aturar les eleccions. Per si de cas, en els estats
balança – els que decideixen cap un cantó o altre- se’ls ha de pressionar i fer
fora a una munió de ingrats que voten l’oposició (Minessota).
I el gran enemic, el que em pot
torçar els plans, la Xina. Dins de la feinada per tots els camps oberts a l’hora,
estaria bé que tinguessin problemes en el subministra de petroli, llavors
Veneçuela i Iran – dels seus principals subministradors- els hauria de
gestionar Jo.
I com tinc l’ exèrcit més fort l’he
de rendibilitzar. Després de Veneçuela, i ja veuré com, he de controlar Cuba
-per anar de vacances i fer algun ressort-, disposar de la matèria blanca
colombiana – que el mon necessita i té bon marge-, els vehins, que s’espantaran
i acceptaran l’imperi i els estúpids europeus que no saben anar sols.
Internament hauré de vigilar de la
vora als traïdors del meu partit que tenen por de no tenir cadira si les
eleccions no van gaire bé. A més a saber si a part del cobrament de sobres de
les Lògies també apareix algun donatiu generós dels enemics.
El que més amoïnat em té són els
factors incontrolables, els no previstos, que espero que el meu exèrcit ajudi a
suavitzar.
Es un no parar.
JP
