M’estava
llevant amb una mica de son i mentre em calçava els pantalons es va escoltar un
sorollet d’estrip. Ja se sap que la roba te data de caducitat i li havia tocat
a aquells texans. Mirant l’estrip, no gaire escandalós, em va fer pensar en si
em canviava o no per uns altres pantalons sense incidents.
De
fet, a les botigues es venen els pantalons esquinçats, d’aquells que els pares
s’estirarien els cabells, que en la seva època significava misèria i vergonya, però
no ara, ja que estem acostumats a aquests tipus de roba.
Però
jo coneixia la realitat, els meus pantalons no eren fets expressament
esquinçats sinó que s’havien estripat per desgast. Suposadament a ningú li
importaria veure’m amb aquell detall visible a la cuixa esquerra, tan per què
cadascú va a la seva com perquè no seria una anormalitat ni cap símptoma de
pobresa.
Però a
mi em plantejava el dubte de si usar-los o no. Si s’havien trencat
evolucionarien en un increment de forat per desgast i per qualsevol acció sobre
l’estrip.
Podia
transformar-los en pantalons curts, cosa que ja havia fet en alguna altra peça.
Però no, me’ls posaria, intentant no donar-li importància.
Encara
que jo ho sabia i mentalment patia una lluita amb mi mateix, coses del cervell.
Si el
forat s’engrandia massa el faria passar a millor vida, mentre ....
JP
