Un
agraïment al Frank i al Xisco per deixar-me escriure amb els seus noms. Han
estat una gran font de inspiració (sense segones).
FORNOLS
El
Xisco està assegut davant el televisor amb una cervesa sense escoltar les
notícies. Veu passar imatges de guerra, nens morts i explosions. Concentra la
visió en aquelles imatges però amb els pensaments en un altra cantó, o
simplement en la caixa buida de la meditació que tenen els homes. Tot seguit
surt el que sembla un casament real fastuós i exagerat, després uns gràfics
econòmics o alguna cosa semblant. Es el que surt cada dia, passen coses que ja
no signifiquen res, francament desinteressant, sense sentit, virtual.
La
feina mecànica a la fàbrica de mobles a Morella el permet guanyar-se la vida
sense luxes però és el que ha triat després de l’etapa fosca.
Una període
surrealista que l’havia fet conèixer aspectes sorprenents d’ ell mateix. Al perdre
la feina i en un estat de salut deplorable va pensar en canviar de lloc i de
vida - sobretot de vida- per buscar pau i serenitat. Viu a Fórnols, un poblet
tranquil a la Franja de Ponent. En poc temps ha fet diverses amistats, tant de
la fàbrica com del poble.
Viu de
lloguer en una caseta menuda a la vora de l’església amb unes boniques vistes a
la muntanya. Allí aconsegueix la desitjada tranquil·litat, pot ser que un pel
massa.
Les
realitats acostumen a ser diferents del que es pensa. Trenta anys són
suficients per saber el que es vol. Havent fet de cuiner i cambrer l’han fet relacionar-se
amb tot tipus de gent amb les seves coses bones i dolentes però el darrer canvi
de vida era per trobar la idea del que voldria fer o deixar de fer.
Ha
parat el televisor i segueix mirant l’aparell com si encara haguessin imatges.
Alguna cosa no va bé, es sent sol, sense projecte. No es veu fent-se gran i
cremar els anys sense cap sentit però tampoc té clar el que vol.
Parlant
amb un conegut del poble escolta una conversa de la taula veïna. Un Home està
fent la volta al món en un veler tot sol, quina bogeria! Deu ser duríssim això,
sol, i per què? Aquest valent deu tenir molts diners per poder fer aquesta
aventura, o moltes ganes de repte i superació, un objectiu.
Torna
a casa fent un passeig pensant en la seva vida, la única que té. Seguir com ara,
sense ningú a casa, trist. Cal trobar parella i tenir fills? Això no es busca
sinó que es troba.
En els
caps de setmana dels estius apareixen els que tenen cases d’estiueig, buscant
un lloc bonic i tranquil. Els més joves es dediquen a banyar-se a la piscina
municipal i a desmadrar-se pels vespres amb beguda i lligar.
La
Pilar, companya separada de la fàbrica de mobles el truca de tant en tant quan
té ganes de sexe. Li fa companyia i el relaxa, encara que no hi ha massa
“química”. El poble és petit i el Xisco discret, és un acord beneficiós per
ambdós. Ell sap que necessita alguna cosa més.
...
FRANKAMENT
Uns
dies a Eivissa de descontrol i una setmaneta a Formentera havien posat morenet
al Frank i el feia encara més atractiu. Després d’un bon any al bufet
d’advocats del papà i de deixar de sortir amb la seva parella amb la que va
durar l’eternitat de set mesos (un record) mereixia desconnectar de la ciutat i
dels pringats. En aquella època estava impossible de turistes.
La
colla del Frank era de lo més selecte de Barcelona, de les grans famílies
d’empresaris i polítics. Tots tenien les seves carreres acabades o comprades,
amb màsters a Boston, Suïssa i algun capritxós a Yale (el Tito, que sempre li
havia fet gràcia el nom de la universitat).
Sort
de les sortides a esquiar en les millors pistes d’Europa o Estats Units, que
Barcelona estava plena de xusma. Els habituals descontrols a Cadaqués també
eren motiu de rialles, les bacanals amb bufet lliure de coca eren memorables.
Aviat
el papà l’obligarà a tornar a la feina a “Cuatrecases”, un conyàs obligat però
alguna cosa s’havia de fer. Abans anirien amb les amigues més boges o
empastillades a celebrar l’aniversari del Frank al local d’intercanvi més
potent de la ciutat, propietat d’un amic de la família de la Tere. Una follada
variada, segons l’Edu.
...
PAU AL POBLE
La
vida a Fórnols respon al que el Xisco va anar a buscar, una feina per cobrar a
final de mes, un lloc on dormir, tranquil·litat i gens de temptacions. Massa
dur havia estat sortir del clot i ara no trencaria aquella alliberació.
El
Manyoc, un gat de carrer el ve a visitar de tant en tant des del dia que va
entrar a investigar i li va donar unes molletes. La casa és antiga i la porta
de fusta conserva el forat rodó que el permet entrar. L’animal és una mica
esquerp però bo, es respecten.
El
Xisco agafa la bici per anar a comprar a una botiga on troba quasi tot el que
necessita. Sinó acaba anant a Vall-de-roures també amb la bici.
Surt
molt poc per voluntat pròpia. El veïnat el mira de reüll, la roba que porta és
del seu passat “destraler”, samarretes fosques amb imatges de heavy metal, la
barba jijadista i el cabell llarg i llis li donen un aspecte falsament radical.
Alguna
cosa li volta pel cap mentre escolta música amb el mòbil que li recorda l’etapa
de quan volia canviar de vida, una mala senyal.
La seva
amiga Pilar li demana consell tot sovint ja que el Xisco sempre respon amb
sinceritat i sense complexes.
Pel
poble, alguns el saluden i d’altres fan veure que no el veuen i xerren a la
seva esquena, però ho entén, és normal. Cal conèixer per saber i cal viure les
coses per entendre-les. El món és gran i sorprenent, una llàstima morir sense
haver-lo conegut, una peneta ...
SALUT AL GIM
Al gym
les guarres porten les malles ben ajustades per marcar, a veure si pesquen
algun despistat amb pasta o simplement posen calent a algun musculets.
Va bé
aprofitar l’estratègia i fotre alguna remolcada al lavabo. Al gimnàs es va a
suar i fer abdominals, si a més hi ha premi, millor.
Sovint
alguna amigueta es posa carinyosa per catar farlopa de franc. Acostumen a ser
agraïdes i paguen en “espècies”. Què bonic és l’amor...
ANIM XISCO
La
Pilar ha convençut al Xisco per anar a Vall-de-roures que estan de festes.
Després de pensar-ho molt ha accedit tot i que fa molt que no surt. Evita les
temptacions tan com pot, no sigui que qualsevol dia la fluixesa desfaci tot lo
aconseguit. La Pilar el recollirà a les vuit del vespre ja que ell no té més
vehicle que la bicicleta que sempre l’acompanya. Ja té algun any però mai l’ha
deixat “tirat”. Gasta poc en gasolina i a més crema calories. Les dues coses el
fan sentir bé.
A part
de la gent que el coneix provoca una reacció de refús inicial pel seu aspecte.
La Pilar li explica que corren rumors de tota mena sobre ell, que si es un
fugat de la justícia, un traficant, i algun boig que si és un bruixot de màgia
negra.
A la
nevera de casa hi té verdures, unes salsitxes, molta fruita, aigua i unes
cervesetes sense alcohol. El lloguer de 140 € el permet sobreviure; Als vespres
una mica de lectura amb música de fons, i una queixaladeta el preparen a la
son.
El
glamour va quedar enrere així com la nit, la fascinant i perversa nit.
Aprecia
l’actitud de la Pilar i confia en que no s’encapritxi; a saber si també hi ha
xafarderies sobre ella per la seva culpa.
...
AMOR COMPARTIT
La
festorra al local d’intercanvis va ser un descontrol. La colla es va situar en
un extrem del local per evitar conflictes amb altres clients més tranquils.
S’informava a aquestos que aquella part del local era una festa “oberta” però
amb molta gent jove. Per tranquil·litat havia zones més apropiades.
L’orgia
va ser monumental i força visitada per la gent “tranqui-la”. De fet en aquests
llocs es busca “intercanviar” i fer una ullada i riure una estona és àpat
benvingut.
Unes
cortines aïllaven la festa. Quan els “visitants” imprevistos apartaven la
cortina es trobaven una noia de genolls i un noi dret. Amb els senyors els
donava la benvinguda la Merxe, nimfòmana i preciosa, que sense preguntes els
agafava la xorra i començava una fel·lació de nivell professional. A les
senyores se les convidava a assaborir “l’alçada “benvinguda” del Ramon,
escollit “rebedor” per motius “consistents” (l’anomenaven trescames).
Unes
setmanes després, el Frank estava a la Clínica Quirón amb una malaltia venèria
que se’l podria emportar si el seu cos no reaccionava prou bé. Les analítiques
van donar presencia de infecció, drogues i alguna malaltia que encara no havien
esbrinat la tipologia.
...
VALL-DE-ROURES
En el
cotxe de la Pilar també i ve la Remei, la seva millor amiga i resident a
Morella. Els presenta i en Xisco aprecia una deliciosa inquietud en la Remei
pel seu aspecte, suposa.
-Xisco,
et presente la Remei, ja t’he parlat d’ella.
-Hola
Remei, com estàs? Em pensava que eres més alta i menys guapa. M’han parlat molt
bé de tu.
-Molt
de gust (i un somriure sincer).
Sembla
que a la Remei li està pujant el color a la cara i els dos es miren als ulls en
una salutació més llarga de lo habitual i provocant un ambient carregat dins el
vehicle.
-Nois,
que hauríem de marxar!
A la
Pilar no li agrada aquella situació mentre els tres es mantenen callats uns
segons. El Xisco porta uns texans que li queden prou bé i una cua recollint
aquella melena índia. Fa goig com mai havia vist la Pilar. Els pensaments de la
Remei arrosseguen l’encant d’un descobriment i la pena perquè es tracta d’un
“rotllo” de la seva amiga. La “química” és present i es manté encalmada per la
presència de la Pilar.
...
DESCANS DEL GUERRER
Una
avorrida setmaneta de recuperació a l’hospital i només una visita dels seus
pares tanquen l’ensurt del Frank. Sort de la jove infermera que l’ha cuidat.
Per insistent, ella li ha donat el seu mòbil mentre ell pensa que es pot “fer”
amb aquell pastisset. Ja es pot donar per follada. Serà la segona infermereta
de la llista, de ben segur.
Davant
d’aquella situació en Frank ha comentat a la seva mare que li cal canviar
d’aires per recuperar-se millor, la mare ja “prepararà” al pare. Aquest
celebrarà perdre de vista el pendó del seu fill i no farà nosa pel despatx.
Tants
dies de llit l’han refet però necessita “matèria prima” per donar alegria al
cos. De pas ha convidat a la Montse, la jove infermera “per ajudar-lo en la
recuperació”.
La Montse
se sent afalagada i diu que no, tant per la feina com per la seva parella, amb
la que porta escassament tres mesos.
-Si us
plau Montse, no em diguis que no, al menys pensa-ho un parell de dies!
-Ja et
puc dir que no Frank però gràcies per l’oferiment.
-Al
menys acceptaràs un soparet, quan puguis, si et ve de gust es clar.
-Deixa’m
pensar-ho, ja et trucaré!
-No em
vols com amic? Va, la meva recuperació
depèn de tu.
-Quina
car més dura tens... (la Montse somriu
després de fer el comentari. Voldria però sap que no ho ha de fer).
-Un
cafè?
-Ets
terrible!
-T’ho
demano de genolls!
-Demà
et truco, de debò!
De bon
matí, la Montse troba un immens ram de roses a la recepció de la clínica amb
una noteta; “amb tot l’agraïment pel meu àngel salvador”.....”Cafè Central a
les 20:00”.
La Montse
té el cap entre l’emoció de l’inesperat obsequi i el contrapès del seny. No
hauria d’anar però fer un cafè no és pas res dolent.
Plegant
de la clínica va dir a la seva parella que tenia encàrrecs per fer i que
arribaria per sopar. També s’havia posat un vestit vermell florejat que la feia
sentir molt bé.
Mai
hauria quedat amb ningú sense que la seva parella ho sabés. Alguna vegada amb
les seves amigues sí, però no era el cas, sentia que hi havia una mica de
incorrecció en tot allò, i emoció. El Frank l’atreia i li costava més dir que
no que no pas assistir a la cita.
El Frank
s’ha proveït del “kit” de seducció i està a punt per la cita.
...
RETORN A L’INFERN (agradable)
Ja
baixant cap a Vall-de-roures es veu el Castell il·luminat de color groc
ataronjat que va agafant intensitat a mida que s’amaga el sol. El Xisco fa de
copilot, coneixedor que té una mirada clavada al clatell.
-A què
et dediques Remei?
-Treballo
en una farmàcia a Morella.
-Està
bé, però jo em referia a si tens alguna dedicació a part de la feina. Música,
pintura, teatre, esport...
-Ara
fa temps que vaig deixar aquestes coses, amb la separació em dedico a la nena i
poca cosa més. Abans estava apuntada a tot el que es podia fer per Morella però
després del casament...
-Alguna
cosa en particular et realitzava?
-Escoltar
música i anar al gimnàs.
La
pilar no intervenia en la conversa, barrufant pensaments d’incomoditat, més pel
que s’olorava que no pas pel que deien. Tampoc tenia cap relació seriosa amb el
Xisco.....però..
Entraven
al poble que respirava festa, gent pel carrer, tires de banderoles per tot
arreu i llumetes multicolors.
Van
deixar el cotxe a la vora del restaurant El Salt, baixant després a peu fins
creuar el pont sobre el riu Matarranya i entrant a la part medieval.
El
Xisco només havia estat un parell de vegades per allí però mai en festes.
Passegen pel carrer empedrat i les noies saluden uns amics. El Xisco es manté
discret, no és gaire parlador sinó coneix bé la gent.
Sense
temps de reacció apareixen gots de cervesa per tothom, convit dels amics de les
noies. Per no quedar malament el Xisco fa un glop i li diu a la Pilar que no
hauria de beure.
-Es
que ja no bec Pilar!
-Vols
dir que per una cerveseta...
-Creu-me
que puc ser mr.Hide.
-No
serà tant, exagerat!
Van
creuar una mirada amb la Remei que cap dels dos va dissimular. El Xisco es va
acostar i li va dir a l’orella..
-M’has
d’ensenyar algun raconet fosc del poble.
-Com
ets... conec un... per d’aquí a una estona..
La
Remei li va prémer la mà dissimuladament.
Amb tres
cerveses el Xisco va “notar la nit”, la que havia abandonat, amb una
satisfacció despreocupada.
En el
moment oportú es va acostar a la Remei i li diu a la noia que se la vol follar
ara mateix. Li posa la mà a la cintura i la condueix per marxar del lloc. Ella
segueix sense comentaris fins a trobar el primer carreró tranquil mentre el
Xisco li posa la mà al cul i l’arramba contra la paret. La petoneja i la toca
per tot arreu.
-Aquí
no Xisco, que ens veuran!
-Doncs
anem al lloc que m’has comentat abans!
Es van
dirigir a un hostal que havia a deu minuts, xerrant animadament. Una habitació
modesta i confortable. Poques paraules més per despullar-se i mossegar-se
apassionadament. La Remei va quedar en calcetes i va jeure al llit per observar
com el Xisco feia una demostració seriosa d’un streptease. Quan ell va pujar al
llit es va eixarrancar sobre el pit de la Remei oferint la peça sense confusió.
Ella va captar la indirecta i va començar el seu joc i a esgarrapar, a follar
depravadament.
-Carai
amb les festes de Vall-de-roures.
-Carai
Xisco, de veres que dius el que penses i fas el que dius!
Els
dos somriuen i pensen en torna al sarau que segurament la Pilar els ha de
trobar a faltar. Passegen tranquil·lament cap el centre, sense massa pressa. El
Xisco ja no recordava aquesta agradable sensació, està bé, menys el pensar en
les cerveses, en les coses de la nit.
La
Pilar els mira seriosa quan els veu arribar sense preguntes, ja parlarà amb la
Remei.
UN CAFETONET AMB CARINYO
En
Frank està assegut a la terrassa del Cafè Central mentre espera la Montse. Les
ulleres fosques de marca i el pentinat esvalotat de perruqueria li donen aquell
aspecte polit i desenfadat. Ell sap el que es fa i la Montseta és un bombonet
innocent. La cita promet per les bones o pel científic.
La Montse
arriba dos minuts tard calculadament amb el seu vestit florejat. Li marca una
cintura menuda i unes cuixes proporcionades, porta també ulleres de sol amb el
cabell ondulat alliberat color castany clar.
En la
ment del Frank la puntua amb un vuit, que millora la puntuació que li havia
posat amb la bata blanca, tot i que ja s’havia imaginat aquella bata amb un pam
menys de faldilla i escot desbotonat amb la còfia reglamentària, és clar.
Ell
sabia que el més probable seria una conversa dolça amb resistència i hauria
d’esforçar-se amb els seus encants per dur-la al catre. A més, com ja tenia
parella, no l’emprenyaria gaire i podria ser un polvet ocasional amb penediment
inclòs. Les bones nenes tenien això...
quin morbo donava trencar aquesta barrera.
S’aixeca
amablement de la taula mentre ella el saluda i somriu, nerviosa. Fa goig
l’enfermereta.
-perdona
que no sigui puntual Frank, no he pogut sortir a l’hora.
-què
dius ara Montse, no cal que m’ho diguis, això sí, et costarà aguantar-me un
quart d’hora més per penitència.
-Frank,
ets un dimoni...
(en
els pensaments misògins del Frank apareix el tòpic de “les més bones són les
més porques al llit”).
-què
et ve de gust Montse? Un cafè ?
-si us
plau, amb gel!
El
Frank s’aixeca i al passar per darrera la noia li diu:
-per
mi serà el cafè més bonic de la meva vida...
-Tens
un perill Frank...
El
somriure de la Montse animava al Frank amb la seva estratègia. A la barra
demana dos cafès irlandesos, amb un glaçó. Torna a seure amb la seva amiga i li
comença a preguntar per la feina, estudis, amistats, preferències, pares, etc.
Ella està més relaxada i contenta. El cambrer arriba amb dues tasses tricolors
que sorprenen a la Montse:
-aquí
té senyor Frank i companyia
(el
cambrer va cobrar una propina per fer quedar bé al Frank).
-què
és això Frank?
-tu no
mereixes un simple cafè.
-però
a mi no em cau bé l’alcohol, em puja de seguida.
-vols que
el torni i et demano un cafè normal per una noia especial?
-com
t’agrada ensabonar! Ja tastaré el cafè rus!
-irlandès.
-has
picat!
Els
dos van somriure amb la primera victòria dialèctica de la Montse. Es bona noia
però no tonta.
Ja
havia fet bé el Frank afegint al cafè una pastilleta per relaxar les
precaucions de la Montse.
Xerraven
animadament quan la Montse va notar un lleuger mareig que va intentar
dissimular.
-vols
una altra tila?
-til·la?
Ja t’he dit que aquests beuratges no em senten gaire bé.
La
pastilleta anava fent el seu efecte i als vint minuts la Montseta ja era
“disponible”.
-vols
que anem a una altre lloc Montse? Estic tan bé amb tu que no voldria que aquest
moment acabés mai.
-jo no
puc... quedar-me... gaire, i estic...molt cansada.
-ja
t’acompanyo, no et preocupis.
Havia
deixat el cotxe a l’aparcament de Passeig de Gràcia, ben a la vora del local.
La logística era important...
La
burundanga ja començava a fer efecte i el cap de la Montse s’ennuvolava com
dins un somni on el cos no respon als teus desitjos. Es deixava portar per algú
que li parlava amb normalitat però sense poder dir res raonable. Les paraules
no sortien, simplement seguia aquell noi tan amable que l’agafava per la cintura
i la entrava dins un cotxe. Imatges inconnexes de llocs desconeguts passaven
davant seu.
L’Edu
va aturar el cotxe en el seu aparcament i puja per l’ascensor fins el seu pis
del carrer Balmes, obre la porta somrient i parlant pausadament com si esperés
una resposta coneixedor de que no arribaria.
La
despulla amb la calma que dona el poder, dempeus davant del llit fins que ella
no es pot aguantar dreta. El Frank comença el joc fent unes fotos de trofeu,
que després de la “feina” li fa mandra. Els amics la puntuaran bé, està molt
bona. Ensaliva l’entrecuix de la noia ja que aquella droga no l’escalfa gaire,
només l’adorm. Suposa que fins i tot li farà gaudir d’un somni de sexe i ell
gaudirà del poder absolut.
Apaga
la llum després de fer les fotos ja que no vol que la noia pugui recordar
segons quines imatges, si es que recorda alguna cosa.
La
penetra suaument evitant deixar cap senyal d’agressió. Pensa que és bona nena i
que no recordarà res. Amb els seus amics fa broma d’aquestes conquestes com
“palles de nivell”.
Després
li donarà la segona pastilleta, quan
tornin a estar al pàrquing del Passeig de Gràcia per fer-la despertar d’aquell
mareig-desmai.
Li
dona la pastilla al cotxe.
-va
zombie meva , pren això que et farà sentir bé!
La
noia obeeix sense voluntat com és normal. Li diu que tanqui els ulls i dormi
per anar recuperant el control de mica en mica i quedar com un cabaler.
La
respiració de la Montse es va recuperant i obre els ulls espantada descobrint
que havia perdut el coneixement i trobar-se en un lloc desconegut.
-com
et trobes Montse? Vols que et porti a l’hospital? T’has desmaiat al cafè i he
pensat que estaries millor al cotxe.
-que
ha passat? Tinc la boca seca i em fa mal de cap.
-un
desmai,
-Quina
vergonya! Quina hora és?
-tranqui-la,
que et porto on vulguis, et veig molt millor. He passat una mala estona
pobreta. T’ha passat altres vegades?
-no,
mai. Em sap greu Frank.
-no et
preocupis per mi, ets tu qui s’ho ha passat malament.
-la
propera vegada que quedem serà per un cafè sense alcohol, ho juro! Vols que
anem a prendre la fresca?
-no,
no, pots portar-me a casa?
-
La Montse
mira l’hora al mòbil i veu que són les 22:30. S’haurà d’empescar alguna cosa
per la seva parella que ja ha trucat un parell de vegades.
El
Frank la porta a casa i la deixa un encreuament abans per sol·licitud de la Montse.
-moltes
gràcies Frank i perdona per l’ensurt.
-m’agradaria
tornar-te a veure.
-ja et
diré alguna cosa.
Baixa
del cotxe amb una profunda sensació d’estranyesa després de fer-li dos petons a
la galta al Frank.
SOM
TRES
Seuen
els tres amics en una terrassa i la Remei explica que han fet una volta i han
baixat al riu. Que el Xisco volia veure els ànecs de la vora.
La
Pilar no sap que pensar o s’hi val la pena fer-ho. Tots són gent madura i s’ha
de notar.
L’ambient
es relaxa i xerren animadament, s’apunten amics de la Pilar. Aquestos volen
anar a un local on actua un grup de la zona. Tots hi estan d’acord, la nit és
jove.
El
Xisco segueix el grup i les seves dues amfitriones sense mal de consciència,
pensa si seria viable un trio. Prefereix fer la proposta, si cal, més endavant.
Ara és moment de prendre alguna cosa i no ve d’una cerveseta.
Li
venen records de la nit alleugerats per la dosi pèrfida de la cervesa, la part
bona. Avui ja és tard per l’abstèmia, fet el mal, millor rematar-ho. Demà ja
tornarà al control...
Al
local del concert hi ha bon ambient, rialles, colles, parelles i algun
intentant vendre pocions màgiques de diversió, d’aquelles que tant havia gaudit
i patit, però no, no volia, no podia, no hauria...
Des de
l’arribada a la Franja havia aconseguit comportar-se, però estava fugint d’ ell
mateix. Què era o significava ser ell mateix? Un amant de la nit, de la
veritat, dels psicotròpics?
Ell és
tot el que vulgui ser, que pugui ser, i el món per descobrir, el lloc on volia
estar.
Demana
un rom amb glaçons, pelat, com abans, sense límit. Dos glops i avall, el
cervell ja és de mr.Hide.
El
temps passa sense temps, les imatges ja són fictícies, res importa ni afecta,
el dia i la nit barrejats. El mareig després de la primera calada de maria (sí,
n’ha comprat) i s’asseu al terra. El temps s’ha aturat, suor i tremolor de
records cruels.
DESCANS MERESCUT
El
Frank marxa uns dies a “recuperar-se”, aquesta vegada a Santorini, a casa d’uns
amics que hi tenen una caseta llogada a l’estiu.
Pensa
en passar un parell de setmanes sinó tres. Tot és millor que estar treballant.
Mentre prepara la maleta rep un Whats de la Montse insistint en les disculpes.
Marca un somriure per sí mateix mentre contesta el missatge.
-em
sento culpable del que et va passar i t’ho vull compensar.
-no
diguis això Frank, jo sabia que l’alcohol no em senta bé, és culpa meva. No
podem quedar, jo no ho porto bé. Ja saps que tinc una relació i no la vull
espatllar.
El
Frank està convençut que ja ha picat i que pot jugar de tant en tant.
-deixa’m
ser amic teu, no hi ha noies com tu, si us plau!
Uns
segons després...
-amics.
-bons
amics
Segueix
preparant la maleta amb el convenciment de l’èxit. Es un crack. Està força bé
la Montseta, un bon pla “B”.
L’avió
surt a mitja tarda, abans de dinar ho deixa tot preparat. Xateja amb el Marco,
l’amic de Grècia, per avisar-lo que arribarà al vespre.
-no
faltarà de res Edu, hi ha molt bon material.
-jajaja,
marica, ets el millor!
............
ANTICS HÀBITS
Mal
despertar del Xisco, més per l’estat anímic que per altra cosa. Ha tornat a
respirar la nit, que havia jurat enterrar. Ser alcohòlic no és fàcil en llocs
on l’alcohol, resta de caramels psico-tonificants i herbes aromàtiques
floreixen com bolets en un hivern humit. De bon matí es deleix per fer una
copeta, o dues. Encén una cigarreta que aguanta amb dificultat pel tremolor de
mà, antic aliat.
Pot
fer dues coses, agafar-se un parèntesi de descontrol i tornar a intentar-ho o
pedalar amb la bici a totes hores que és
l’únic lloc on no pensa en segons què.
La
clínica de rehabilitació, l’ansietat, la metadona, els plors dels pares... no
pot pensar en tornar a reviure tot allò. Ha de fer alguna cosa que el motivi
suficient i no pot tardar en decidir-se. Tornar a caure és a la punta dels
dits, i no vol tornar al cantó fosc, al somni perpetu.
Decideix
agafar una excedència a la feina per marxar a trobar-se. Engreixa la bici, la
seva fidel companya, prepara la motxilla i l’endemà sortirà per on el portin
els camins sense ruta prefixada. Va a visitar la senyora Francina que li lloga
la petita casa a tan bon preu i li agraeix el bon tracte. La senyora Francina
aprecia aquell noi perdut i se’l mira amb compassió.
-torna
quan vulguis Xisco, sempre seràs benvingut.
-gràcies
senyora Francina, l’aprecio molt.
Gira
cua pensant només en camins i carreteres, com un viatge sense fi, on tot serà
nou i pur. Al pensar en la puresa sap que no serà així, es conformarà en
aclarir-se, cuidar-se i ja tornarà. Fornols és el centre del món, del seu món,
fins ara.
Té
dubtes de si cal acomiadar-se dels seus amics i especialment de la Pilar i la
Remei.
............
MONTSETA AL CAP
El
Frank pensa en que val la pena quedar una altra vegada amb la Montse sense
saber perquè li ve contínuament al cap. Massa bona nena la Montseta. De fet
totes són unes guarres. Pasta, selfies i figurar és tot el que volen.
El vol
d’avió és tranquil i el ferry fins Santorini cassa bé amb l’horari de l’avió.
Les
festes de l’illa són lo més “inn”, les d’Eivissa ja no estan de moda com abans
i veus de tot. Allí gent de tota Europa es concentra per passar uns dies sense
fre i la gent de nivell enseguida es troba en els mateixos llocs, és nivell...
...
RECORDS
La Montse
recordava els dies de vacances amb l’Albert, la seva parella. Els dos gaudeixen
de la muntanya i les caminades. A part d’això, ell és més de veure Netflix i
ella d’estudiar i les xarxes. Al “Face” té una compte amb un altre nom per
poder viure un altre “paper” que la fascina.
Sort
que va superar els problemes que tenia de petita de manca de comunicació i por
a la gent. Els psicòlegs que la van portar la van poder ajudar per superar les
pors. Una etapa ja aparentment oblidada que la va orientar a ajudar altres
persones i per això es dedica a d’infermeria.
L’Albert
el va trobar en una caminada que anava des de Sant Quintí de Mediona a
Montserrat i de bon començament ja van notar una bona connexió. Allí hi tenien
amics comuns, ja que l’Albert havia passat caps de setmana en una caseta que
tenien els seus pares vora de les Deus (*). Gustos semblants de música, cine i
llibres. Un xicot tranquil com ell li anava d’allò més bé, exceptuant que tenen
la mateixa edat i a ella li agraden més granadets, però sense exagerar.
La Montse
és aparentment alegre i confiada amb un cercle d’amistats reduït, però són bons
amics. A part de la Marta i de la Rosa, amigues des de ben menudes perquè els
pares també eren amics, la resta eren de la seva etapa d’estudiant.
Això
sí, una obsessió amb els pits, que es va operar quan va aconseguir els primers
diners de amb la seva feina. Estava convençuda que aquell canvi li donaria
seguretat en si mateixa i el complexa de “planitut” marxaria.
Alguna
cosa devia haver funcionat quan des de llavors se sent més observada que mai, i
li agrada encara que es queixa quan està amb les seves amigues de les mirades
bavoses d’alguns amics i miradors varis.
(*)Les
fonts de les Deus, a la part sud del poble, des d’ on s’enlairen uns turons de
la serralada prelitoral.
Les
seves amigues li donen la raó amagant un aire d’enveja per aquells pits ben
encarats. La Cristina, la seva millor amiga li havia confessat que ella també
s’operaria quan pogués. Això la confortava com per no sentir-se sola davant el
que ella mateixa pensava com atreviment poc habitual.
.........
LA BICI
El
Xisco va començar a pedalar amb nervis i por. Vall-de-roures, Arnes, Horta de
Sant Joan i Gandesa. L’esforç relaxa i això pretén. Després de fer un mos en un
petit descampat vora la carretera i mirar el mòbil es tomba per tancar els
ulls. El neguit evita que s’adormi mentre que segueix pensant amb por. Al menys
descansa una estona i ja dormirà millor al vespre.
Passa
per Mora d’Ebre on una rossa espectacular el mira des del seu cotxe amb certa desconfiança
i menyspreu. Destí del primer dia Falset, si les cames aguanten.
Envia
un whatssap a la Yolanda de Falset, una antiga amiga amb la que manté contacte.
La darrera vegada que va parlar amb ella estava treballant en una petita bodega
de la zona i vivia amb una amiga o un amic, no recorda.
El
camí ajuda a relaxar el cervell ja que està pendent del camí i els cotxes,
també d’algun conill que creua la carretera. Vol refermar la seva voluntat de
mantenir-se “net” ja que veu lo fàcil que és tornar a viure la “nit”.
Quan
ja falta menys per arribar a Falset pensa que és un error presentar-se cansat,
suat i sense saber on dormirà. Tampoc pot anar d’hotel o es rebentarà els pocs
diners que porta, a no ser que es plantegi treballar de tant en tant depenent
del temps que estigui voltant i els llocs que visiti. Abans de seguir camí
haurà de pensar una mica per on anar, al menys, en els propers dies.
Cap el
nord, a passar fred, o cap a sud a passar calor. Es deixarà guiar pels camins,
per l’aire, pel que sigui.
Veu
que el seu germà l’ha trucat i li ha deixat missatge de veu. Escolta com li diu
que l’avi de la mare, emigrat a Colòmbia durant la guerra civil, ha mort
deixant una herència. Ha d’anar a Barcelona al notari per veure com queda tot.
De
moment deixa l’excursió i decideix enfilar cap a Barcelona. Qui sap el que això
significa.
L’aventura
de la bicicleta havia durat poc, i això que en Xisco s’havia mentalitzat que
aquell viatge de descobriment personal guiaria les passes cap el seu destí.
Va
trucar a la Yolanda que va accedir a fer un cafè, també acceptava guardar-li la
bicicleta fins que tornés per allí.
Va
iniciar el viatge cap a Barcelona l’endemà, després de passar la nit a una
fonda i poder dutxar-se i parlar amb el seu germà per la curiositat de la
inesperada noticia.
L’herència
era encara un misteri i en uns dies el notari reuniria la família afectada per
comunicar els desitjos del difunt.
El
viatge en tren, després de la nit a Falset, l’enviava a un estat somnífer,
barreja del desconcert sobre el que estava mentalitzat, i del que podia
significar aquell succés. Si resultava que aquell desconegut familiar els
donaria alguna cosa, podia ser poc per un repartiment ampli o una fortuna que
canviaria la seva vida. El neguit de no saber més i el somni d’una sorpresa
agradable no el deixava dormir. Mirava per la finestra veient com els camps i
els boscos pedregosos passaven, molt diferent a com es veia anant en bicicleta.
Com d’estranyes eren les circumstàncies, com el destí tan si existia predeterminació
com si no, no deixava de sorprendre, era una aventura. I on el duria tot allò?
Podria ser que hagués de reprendre el viatge al desconegut amb el seu vehicle
falsetà o una nova vida plena de diners i temptacions. No sabia què era
preferible, però posats a triar, que els diners donessin unes opcions de tria
més amplies. Les desgràcies eren de més bon passar amb la butxaca plena, però
no devia fer-se il·lusions, que no havia res de garantit.
A
l’estació de Sant Vicenç va haver d’esperar una hora per agafar el tren que el
duria a destí. Un Whatsapp al seu germà comunicava l’hora prevista d’arribada a
la casa dels pares, on es retrobarien després de tant de temps. Allí
preguntaria per aquell familiar “nouvingut” que aconseguiria una retrobada
familiar que des de molts anys enrere havia estat impossible.
En el
trajecte va caure en somni i aquest el va portar al cel del dimoni, provocant
que la suor i els gests de les mans fessin somriure a més d’un viatger assegut
a la vora d’ ell.
L’arribada
a l’estació de Sants on la foscor feia la seva aparició el va despertar, com un
avís premeditat. No estava convençut del que passaria amb els seus pares que
guardaven segurament el record de la seva etapa fosca, del robatori de les
joies de la mare i de tot el que podia rapinyar que estigués a la vista, o
amagat. Els seus progenitors van fer-lo fora de casa que s’havia convertit en
un infern, després de provar diverses vegades ingressar-lo en centres de
desintoxicació que no van servir de res davant la falta de voluntat del nen.
Marxar
de casa i trobar-se al carrer el va acabar d’ensorrar. Només l’agonia i la
desesperació el va fer reaccionar en aquell hospital de València sense saber
com hi havia anat a parar.
En un
somni en aquell lloc va conèixer la Mort, que parlava amb ell com vells
coneguts.
-Xisco,
ets un dels meus preferits, aviat et vindré a buscar i farem el darrer
passeig...
La
cara de la Dama negra, tot i ser esquelètica, semblava somriure irònicament,
però amb pau, no feia por.
-no et
toca, però com et passeges per la Porta, t’estic agafant estimació. Em tens
encuriosida, com és que no vols cremar la teva vida si també vindràs a
visitar-me?
-jo no
vull marxar, perquè ho dius?
El
somriure de la Dama es transformà en una
visió demoníaca que semblava tirar-se al seu damunt amb un xiscle ensordidor...
El
despertar del candidat a “fer el viatge” va ser sobtat i mentre es tocava la
cara com per comprovar si era viu, el seu cervell havia decidit un canvi de
rumb.
Però
què havia de fer? Doncs marxar a un lloc tranquil sense referències de la seva
vida anterior. D’aquell pensament venien els seus anys a la Franja.
......
CASA DELS PARES
Davant
la porta de la casa dels pares, al Carrer Tuset, va omplir els pulmons com per
agafar el valor necessari per prémer el botó del porter automàtic. El so del
timbre era lleig com en tots els porters automàtics, com és que no ho
canviaven? (pensaments que ell mateix jutjava fora de lloc).
-Si?
-soc
el Xisco!
Uns
llargs segons van donar pas al soroll de l’obertura de la porta de l’antic
edifici. Volia pujar a peu les escales però no volia arribar esbufegant,
prendria l’ascensor, aquell vell elevador que no havien endreçat des de que ell
va marxar.
Al
prémer el botó amb el número 6 li van venir records d’infantesa i també la idea
que el 6 tres vegades eren el número del dimoni. També recordà la imatge
somrient de la Mort en aquell antic somni, anys enrere.
Davant
la porta del pis dels pares s’aturà com per preparar-se a una retrobada
incerta. Colpejà la porta tres vegades per comptes de fer sonar el timbre, fins
que el soroll del pany li va accelerar el cor...
La Montse
ha passat la revisió anual. Només que no prengui la medicació uns dies li
suposa incidents que ni ella mateixa entén.
Uns
mesos enrere els seus pares la van recollir en un hospital on uns personatges
força estranys la van deixar en coma etílic. Ella no recordava ...
........
El riu
Matarranya seguia passejant com sempre per Vallderoures, deixant que ànecs i
peixos es banyessin. El temps aturat en aquells paratges eren un refugi en la
ment del Xisco, que sentia com una mena d’agraïment per haver pogut viure en
aquell privilegiat lloc.
Els
seus amics, els companys de feina, els coneguts, vivien sense massa record del
Xisco, que no es va caracteritzar per la seva popularitat. Només algú hi
pensava tot sovint sense saber si era millor la seva partida o si hagués estat
millor que es quedés.
..........
Quan
la porta s’havia obert un pam va poder veure la cara del Pol, el seu germà
petit, el germà perfecte. Més que germà perfecte era el fill perfecte, res a
veure amb el perdut del gran.
-hola
Pol, com estàs?
-bé,
normal. I tu Xisco?
-anar
fent, temporades pitjor que aquesta.
En Pol
va oferir entrar al seu germà senyalant que els pares eren al menjador. Es van
mirar com en aquelles complicitats que avisen d’incertesa per raons del passat
i per desconeixement per la manca de contacte. Feia molt que no parlava amb els
pares.
No en
tenia pas ganes d’aquella retrobada, massa records que li produïen punxades a
l’estomac, d’un temps que havia volgut oblidar, i ara s’ho trobaria de cara.
-hola
pares, com esteu?
Els
pares van girar el cap a l’hora, també porucs de la incòmode situació,
contestant la salutació fredament i mirant aquell fill com un desconegut que
apareix de forma sobtada.
El
pare, a contrallum de la finestra, va moure el cap en senyal de salutació de
compromís. Estaven envellits i l’aire era dens de preocupació. Tothom va
endarrerir en el temps, quan la convivència va ser un martiri.
En
Xisco va pensar que era un error haver anat a casa dels pares, que no calia. Si
de cas, ja s’haguessin vist al notari i depenent de la circumstància ja
reaccionaria com millor s’avingués. Però ara era allí i calia aprofitar-ho.
-ja sé
que fa molt que no ens veiem i que tot el que va passar us va fer molt de mal.
Estic penedit i no us molestaré mai, simplement no em veieu com un problema
pendent de solucionar. Tornaré a marxar i només ens veurem si a tots ens va bé.
La
mare, amb els ulls plorosos, no va gosar obrir la boca. El pare, amb la salut
delicada, volia parlar per compromís però les paraules no li sortien. La
situació incomodava cada vegada més i el Xisco va pensar que era millor marxar
i si de cas retrobar-se en la lectura del notari.
El seu
germà li va indicar el lloc i l’hora en que el notari faria lectura del
testament del tiet Albert, que així es deia.
.......
Tota
la família afectada estava asseguda
davant la taula del notari en un despatx antic, de fusta fosca, seriós, imponent.
El
notari, molt més jove del que encaixaria en aquell lloc, va començar a llegir
el misteriós testament.
....... i fins aquí arriba tota la informació. Si
accepten les condicions poden signar i rebre el testament.
Va
signar el testament, sense pensar-ho gaire, i ara podria fer el que els diners
permetrien fer. No calia treballar, només gaudir del que li agradava fer però
aquí va començar el gran dubte –què li agradava fer?-
Una
vegada havia arreglat tots els papers i podia veure aquella quantitat de diners
a la seva compte ja es va quedar tranquil. No volia muntar un negoci, no volia
invertir els diners, només fer ...., primer havia de pensar en què fer.
Donar
la volta al món, viure al camp en una masia, aprendre a tocar un instrument ...
o putes i droga, o les dues coses. No ho veia clar. De moment buscaria un lloc
a la platja on poder estar còmode i iniciar la vida de ric. Havia estat per la
zona de Vinaròs-Benicarló al nord de la província de Castelló amb la gent de la
feina de la fàbrica de Morella. Va comentar que no seria un mal lloc per viure
i ara, probablement, ho posaria en pràctica. Va buscar un hotel a Penyíscola i
de pas una immobiliària li buscaria un casa per llogar amb les condicions que
demanava. En uns dies l’avisaven que un xalet davant del mar a la part sud de
Vinaròs li encaixaria.
La
nova vida d’en Xisco havia començat.
La
tumbona a la Terrassa i un solet suau, un vinet del bo en una copa i un barret
de palla, no fos que li perjudiqués el cutis. Es va aficionar al spa, a massatges,
i a una romanesa que treballava a un bar a la carretera entre Vinaròs i
Benicarló. De moment la cosa funcionava...
I va
retornar a la lectura, dels seus temes preferits; misteris, ficció, esperits.
En un
passeig matiner pel centre de Vinaròs va entrar a fer un cafè decorat de forma
recargolada, fosca i provocativa, va descobrir el Mandràgora, on la cambrera
recoberta de piercings va veure en ell un personatge interessant.
......
L’ALTRA MONTSE
La Montse
“de nit” estava en plena orgia del seu bar preferit, el Necronomicó, on a la
darrera sala, només per Vip’s, convertien un espai decorat pel dimoni en una
festa desenfrenada on la única norma era evitar el no, per res.
La
penetraven dos a la vegada mentre mamava un penjoll veí, una morena de pell li
llepava els pits i un altre es masturbava mirant l’escena. La mirada brillant
de la Montse es dirigia al mirall del sostre, on el color de pell dominava
sobre altres decorats. La Montse havia “convertit” alguns dels clients a
“Necros” com els agradava anomenar-se.
La
seva malaltia s’anava compartint involuntàriament, o no.
Per
vacances de setmana santa tenia planejat passar uns dies a Alcanar, on vivien
els pares d’una amiga. L’Andrea, l’amiga, havia anat a parar a Barcelona per
estudiar i per circumstàncies s’hi va quedar. En una xerrada fent un cafè
havien acordat visitar diverses coses per aquella zona. Unes pintures rupestres
a Ulldecona, el castell de Morella i el de Penyíscola i una sessió espiritista
a La Mandràgora, un local esotèric de Vinaròs.
......
NOUS NEGOCIS
Al
club de Polo, el Frank facilitava contactes a alguns socis, un negoci que li
estava funcionant prou bé. Es tractava de seleccionar prostitutes que
aparentessin no ser-ho. Ell cobrava per les presentacions o trobades. Elles,
una vegada captat el contacte ja sabien com treure suc a uns personatges dels
quals coneixien la seva capacitat econòmica.
Estava
fart de la dependència econòmica dels papàs, excepte quan el caler escassejava
i demanava petits crèdits que ja tornaria en breu. La relació amb el pare
degenerava per moments i planejava marxar de casa però abans hauria de fer una
mica de calaix.
El seu
nou negoci, basat en el control de qualitat, s’iniciava quan contactava amb
noies de la zona universitària i parlava amb elles per l’acord. Normalment les
noies accedien de bon grat, fins i tot la prova de selecció de personal que
consistia en fer un bon treball al Frank, que gaudia així de la varietat del
mercat. Quan les contactava ja eren noies que encaixaven en el perfil i només
les estudiava pel caràcter i pels vicis, ja que si prenien substàncies
pertorbadores, també les podria subministrar i milloraria la rendibilitat del
negoci.
La cata
de l’Eva, el seu darrer fitxatge, va ser una més, però el seu aspecte de noia
fina li reportaria bons beneficis. De pas era nimfòmana i no treballava només
pels diners. Li va preparar una orgia amb una colla d’amics socis amb l’excusa
de ser una petita festa on la cambrera era molt simpàtica. L’èxit de la “festa”
va fer que el Frank escalés a l’ estatus d’amic a tenir.
Mentre
les “relacions” de les amigues del Frank i els socis fossin fora del Club no
donaria problemes, suposadament.
....
VACANCES
La
colla d’amigues anaven cap a Alcanar poble (Alcanar platja era d’un altre
format) situat a l’interior. El primer que van fer a l’arribar va ser anar a
l’estanc a buscar municions i paper de liar.
Tot
seguit van enfilar fins la casa.
Resulta
que la casa era una caseta de camp a poca estona terra endins, costum habitual
a la zona, per comptes de l’apartament a la platja. Rodejada d’oliveres i
fruiters amb un hort perfectament treballat, amb pou d’aigua inclòs. Per
davant, a l’est, vistes al mar i per darrera, cara la muntanya i bosc. Un lloc
ben tranquil.
Formaven
un bon equip; la Montse l’assenyada (de dia), la Carme, amb el seu pèl-roig, la
boja del grup, i la Rosa, tota polida ella, la més presumida, sempre al dia amb
la roba.
A casa
dels pares de la Carme plats infinits de verdura, carn i l’especialitat de la
mare, conill a “l’ajillo”. Vi il·limitat de la cooperativa, amb grau de rom. Va
ser necessària una llarga becaina per superar els efectes de l’alcohol i la
digestió. Bon inici.
Tornant
a la caseta van repartir-se els espais per poder deixar la roba.
La
Carme havia quedat amb uns cosins a Vinaròs per prendre alguna cosa.
Entraven
al Mandràgora (bar de referència) entre rialles i cops de colze. Ben aviat la
Montse va clavar els ulls a un client solitari amb una samarreta que lluïa
“absent amb absenta”. Pelut com un “sij” del Paquistà, cua llarga de negre i
llis cabell i barba descontrolada. Es creuaren la mirada sense dissimular i
ella va fer un gest d’aprovació per la samarreta provocant el somriure del
Xisco.
El
grup va anar a seure a la taula situada
al fons del local. Els cosins eren clients habituals. El Xisco va indicar a la
cambrera “gòtica” que convidava la taula de la noia i va escriure el seu número
de mòbil en un tovalló de paper.
Abans
de marxar, el Xisco va anar a la taula de la colla i li va donar la tovalloleta
a la Montse, que amb un gest d’estranyesa va agafar.
Les
amigues, al veure el que contenia el paper (el Xisco marxant) van començar a
fer conya pel seu immediat èxit, mentre la Montse ja pensava si voldria trucar
; bé, de quan el trucaria.
Tampoc
volia quedar malament amb les amigues i els cosins.
Al
sortir del local van veure un cartell enganxat al vidre de la porta on es
llegia “interessats en esoterisme i experiències fosques”. Els cosins van
explicar que els propietaris del local estaven posats en aquests temes.
La nit
va ser de rialles, de desconnexió.
Aquella
nit el Xisco va assistir a una sessió espiritista combinant el seu còctel
d’absenta amb herbes aromàtiques i “final feliç”.
Al
migdia següent, el Xisco va rebre un Whats amb la frase “tinc set” d’un telèfon
desconegut, on la foto deixava clar que la noia del bar era una valenta.
La
resposta va er “ a quina hora et passo a buscar i on?”. Van quedar per dinar.
La va
dur a un restaurant a un poble menudet, Sant Jordi, on la va sorprendre per
l’elegància i pel lloc, rústic i majestuós a l’hora, amb un ambient màgic.
Van
Xerrar apassionadament com quan una forta connexió és manifesta de bon
començament. Els postres van ser a casa del Xisco, d’on no van sortir del llit
fins que la nit avisava d’una hora ja tardana. La Montse hauria de tornar amb
les amigues deixant el cor en aquell xalet davant del mar.
.....
DE
METGES
Ex
Xisco va anar a Barcelona a parlar amb el seu gestor, que el necessitava per
algunes signatures i proposar-li accions per gestionar la petita fortuna que
ara disposava.
Conduint
per l’autopista va sentir un lleu dolor al ventre, que anava a més fins que va
parar en una àrea de servei. Al baixar del cotxe va comprovar que on li feia
més mal era als baixos, juntament amb un picor incòmode.
Esperava
que fos un dolor de “desgast”, ja que la nit anterior va ser llarga. Tornava a
la carretera esperant que aquell malestar marxés.
A pocs
quilòmetres de l’entrada a Barcelona per Diagonal va decidir anar d’urgències,
ja que s’estava espantant. Ja a l’hospital i després de 20 minuts d’espera el
van visitar i ingressar per fer proves.
L’endemà
el va visitar el metge informant-lo que tenia problemes al fetge i clamídia. Lo
segon era fàcilment tractable tot i avisant-lo de que podria afectar-li en la
fertilitat. En canvi, el fetge necessitava d’una millora en la seva forma de
viure.
.......
En
Frank va anar a buscar l’alta després de 5 dies hospitalitzat. El pàncrees li
fallava i hauria de fer uns dies de descans hospitalitzat de tant en tant, quan
notés que la cosa no anava bé. Lo de la clamídia només li suposava prendre
alguna pastilla més de lo habitual.
Al
mostrador va trobar davant seu un paio melenut que duia una jaqueta de pell
negre. També anava a buscar l’alta.
En
Xisco va fer un pas enrere involuntari i va donar un cop al Frank amb el colze.
Demanant disculpes van entrar en conversa i es van explicar les aventures
d’hospital. Davant les coincidències i la bona energia entre ells van decidir
anar a dinar plegats.
D’aquella
amistat inicial en va sortir amb el temps una idea de negoci, muntarien un bar
a Sant Sadurní on el Frank tenia família i on podrien llogar un local cèntric.
Dins
les parets de “La porta de l’infern” començava una nova etapa pels dos, ni millor
ni pitjor, diferent.
Ningú
es pensava que allí passarien tantes coses.
PD: la
Montse feia vida “normal”, repartint la clamídia assimptomàtica. En un futur
visitaria el bar del seu amic Xisco.
JP
