Venen
temps difícils, imprevisibles i durs. Mentre un virus, creat artificialment o
no, ens confina a casa i ens han de dir els motius per poder sortir. Massa
temes oberts en un societat sense rumb,
un món malalt, que li costa respirar i que estem maltractant, com si fos
nostre.
Què
pot passar? El més gros no ho sabrem mai, com sempre passa en les societats
humanes. Podem preveure un cop d’estat peninsular? Davant la corrupció
generalitzada amb permís de la Justícia, despesa pública desbordada per les
circumstàncies i l’hàbit de no afrontar els problemes clau (l’autèntic poder
mou els fils) no és menyspreable. Si jo estigués dins el cercle etern i
hereditari del poder, me’n cuidaria molt de que sortís la veritat a la llum, ja
que podria acabar a la garjola. Abans de perdre els privilegis i veient que la
UE pot intervenir el país, res no és impossible.
Com
calmar la gana dels més pobres per evitar un focus de revolució? Doncs el de
sempre, subvencionar als votants. Però ara sense diners i a crèdit a més de
pujar les taxes dels que encara poden menjar.
I les
autonomies de mà oberta, del pregar per rebre part del que han pagat? (els
bascs i Navarresos ho tenen arreglat, per això la seva postura
col·laboracionista, tot i que tenen la mosca sota el nas per l’afició dels
“estats d’alarma, etc. que permeten la retirada de les llibertats
bàsiques). Doncs aquí s’està començant a
veure que l’espanya unida fa figa, que no entenen que tothom és com és, que els
estats jacobins només que contribueixen a que el poder i la riquesa es
concentrin a les capitals, totpoderoses.
S’està
trencant espanya? Hi ha dues consideracions que es podrien tenir en compte. La primera,
que un gran científic ja va preveure durant els anys 30 i 40 del segle passat el
seu trencament a fi de dècada, cap el 2029. L’altre punt important és el deute
de l’estat; l’alta política europea, o sigui els bancs, estats i grans
corporacions, han deixat molts diners que volen recuperar, si més no, anar
cobrant els interessos. En el moment en que el risc de col·lapse de l’economia
espanyola s’apropi, analitzaran què els interessa més, si intervenir el país o
trossejar el país per limitar el risc de cobrament i fins i tot tenir
aportadors dins el bloc actual (País Basc, Catalunya, Balears).
I les
ciutats? Ja no són tan segures i fascinants si pel simple fet d’haver massa
gent junta no és higiènic; contaminació, economia del fum, dependents.
Els grans
poders veuen que poden espantar la població amb el control dels medis, que són
molt efectius, aconseguint que la por paralitzi iniciatives revolucionaries. Hi
ha qui s’atreveix a dir que si liquiden gran part de la població al planeta (la
forma pot ser força variada) poden aconseguir repartir-se el pastis entre els
organitzadors de la nova demografia. Els temes de la ma d’obra, ja es veu a
venir la capacitat de les màquines i del poder de la Intel·ligència Artificial.
Fins i tots els més poderosos veuen plàstic i llaunes des dels seus iots.
El món
entra en una fase autoritària a imatge del gran poder de l’Est. Els que ara
disposen de l’exèrcit més poderós veuen amb mals ulls passar a ser el número
dos. Veurem lluita per alentir, al menys, el procés. La guerra informàtica ja
fa temps que roda, l’econòmica, que lligada al liberalisme despietat, està
arribant a la darrera etapa d’existència. Però els canvis són lents.
Estem en
una dècada clau, on s’orientarà o plantarà els seus primers arbres de la futura
societat humana. Pot augmentar la desigualtat de la riquesa (continuació del
procés actual) o el seny pot fer reaccionar una població actualment adormida. Penso
que es pot creure que dins el que veiem i escoltem de crisi, malalties, guerres
o gana, una part de la població pensa que a ell li afecta poc de moment, que “va
tirant” i que ja tornarà la calma. No deixen de tenir gran part de raó, però
els nostres fills no ho tindran millor que nosaltres. Perquè la dignitat també
existeix i el món som tots, el planeta no és dels humans i sense nosaltres La
Terra pot viure tranquil·lament.
Alia
jacta est.
JP
