Ells sabien que els humans només entenen el que veuen, però respectaven
aquest aspecte; cada espècie té característiques que d’altres no perceben.
Per mil·lennis havien evitat qualsevol intervenció del que consideraven
“l’espai material”. En el seu món, eteri pels humans, només necessiten del
raser del bosc i la seva energia. Per això, es deien a sí mateixos éssers de
bosc, no podien existir els uns sense els altres. Eren energia conscient i
simbiòtica.
S’havien reunit al Clot de la Sargantana, el seu lloc sagrat, vora una
petita riera que portava l’aigua del desgel cap a la vall.
El bosc, que es sentia afeblit, havia donat senyal d’alarma, com no
havia fet des de feia molt, provocant una trobada que molts esperaven.
La naturalesa contemplava aspectes que no podien ser alterats, ja que no
guiava els fets sinó les opcions, i no totes eren bones pels essers de bosc.
Recordaven els més antics que el món del bosc havia reculat quan el gel
s’apoderà de gran part del planeta, i no havien pogut fer res, la mare
naturalesa era conseqüència i no voluntat.
Però ara estaven patint la superpoblació d’humans que retallava
continuadament l’espai del bosc, per la seva cobdícia, com si no necessitessin
l’oxigen de l’aire, com si no calgués la
fresca del sotabosc, com si tot fos de la seva propietat.
Els representants de tot el planeta anaven arribant; bé, no tots, els
d’alguns llocs ja no existien, com no existia el bosc on havien viscut. La
tristor dins el món pur s’escampava a mesura que els boscos eren talats o es
cremaven. La pena per veure desaparèixer els seus germans els estava
intoxicant, els restava energia, els debilitava.
Començava la Gran Reunió, coincidint amb la lluna plena. El debat sobre
la situació portava a culpar els humans i a compadir-se d’ells mateixos, els
animals i les plantes. Eren masses; no entenien que l’equilibri els implicava
sobretot a ells, que la seva simple existència, ja fora de control, expulsava a
la resta d’éssers del planeta. No havien evolucionat com a civilització;
seguien sent primitius, egoistes i irrespectuosos.
La naturalesa, els acabaria fent desaparèixer, però amb ells la majoria
de vida, visible o no.
Les intervencions apuntaven, a que per recuperar el planeta, havia de
desaparèixer l’ esser humà, amb la pena que suposava la interferència en un
altre món, evitada des de sempre.
Les propostes van ser força ocurrents; que si penetrar en els somnis
dels humans, que si tornar boges a les persones, que si ocupar el cos d’alguns homes per
dominar-los, que si enverinar-los... fins i tot va sorgir la broma de crear un
bosc “energètic”, cosa que no va fer gaire gràcia...
Ningú intervenia si algú estava parlant, ja que era norma. De fet lo
important era la decisió final, i per això s’havia de conèixer l’opinió de
tothom.
Ja en les darreres intervencions, previ a la sentència, tenia a tothom expectant.
El portaveu, amb un posat seriós, anava a parlar:
-amics, hi ha una constant que
hem respectat durant mil·lennis, i és no interferir en el mon material, i
creiem que ho hauríem de seguir fent. Si la natura acaba redreçant la situació
ho podrem gaudir, si no és el cas, desapareixerem d’aquesta dimensió.
El silenci es va fer dens i fosc.
Una veu va sortir d’ entre els presents:
-sabia resolució, però voldria dir una cosa. Segurament no interferir és
la postura més respectable, però hi ha un aspecte que no m’encaixa. Si hem d’acceptar
la Natura, contemplant els humans com a part d’ ella, també els éssers de bosc
en formen part, i si n’hi ha que no volen quedar-se immòbils davant la seva
possible desaparició, no serà aquest un aspecte de la pròpia natura? De fet, en
la nostra més que possible destrucció, fem cap favor a la vida del planeta?
El grup, sense cap més observació, es va tornar a reunir, com mai havia
passat i com mai tornaria a passar.
-creieu que es pot fer alguna cosa sense fer desaparèixer els humans?
-desgraciadament no sembla possible.
-que proposeu doncs?
El silenci només va aguantar uns segons i les iniciatives van aparèixer.
-jo crec que provocar una guerra entre ells encara seria pitjor per a
tots...
-no deixar-los dormir fins la mort.
-com podríem fer per evitar dolor i mort i aconseguir que els humans
marxessin?
Un altre silenci, que tothom va trobar adient, va fer que tots els
presents guaitessin als altres, com esperant que algú fos el primer.
El que va provocar la repetició del debat volia intervenir, com si ja
hagués pensat prèviament la seva proposta.
-evitant la seva reproducció!
Tothom va rebre la idea de bon grat. Evitava dolor i mals de
consciència, tot i el que allò representava. El cap va preguntar...
-i com?
Aleshores tothom va voler participar.
-provocar l’homosexualitat.
-hipnotitzant la gent per evitar qualsevol contacte.
-provocar impotència a mascles i concepció a les femelles.
Semblava que la idea era engrescadora, i lluitarien amb totes les seves
forces per la impotència.
JP
