sábado, 17 de febrero de 2018

DONA ORBITAL - MUJER ORBITAL

La Gemma tenia pressa per anar a recollir els nens, va anar al pàrquing i va enfilar cap a l’escola. Anava un pel tard, però els nens no marxarien.
Arribaria en 10 minuts i començaria la batalla diària del berenar, el bany, els extraescolars i preparar sopar. Plegava una estona abans de la feina per poder coordinar-se. No li havien posat pegues per fer-ho.
Ja havia passat del trencall de Can Benet quan una poderosa llum va aparèixer del no res. Semblava que el cel hagués encès un focus i l’encegava. Alguna cosa es va situar sobre el cotxe a un pam de distància causant pànic a la Gemma que va seguir com va poder per la carretera fent cops de volant pels nervis, sense evitar aquell convidat. El motor va deixar de funcionar i al parar es va cobrir els ulls amb les mans per evitar aquella llum.
La por la va envair i el cor li bategava fora de control fins que es va desmaiar.
Va despertar del somni flotant enmig del no res, a l’espai, rodolant. La falta d’aire l’ofegava i el cor es va tornar a accelerar, sense saber si la mort li va arribar per ofegament o d’aturada cardíaca.
A uns quilòmetres, dins la nau alien, causants de l’abducció, es va iniciar una agre discussió.
En un llenguatge i sons ben estranys, el cap de la nau romulana es queixava d’haver acceptat aquell tripulant per fer un favor.
De tant en tant, aquell personatge gaudia de fer bromes, i en aquell cas se li va ocórrer prémer el botó de “random de situació” provocant el destí incorrecte de l’abduida.
Ara haurien de repetir l’operació i pensar que fer amb el cos.
Deixar-lo allí era incorrecte ja que si era vist no s’entendria massa com hauria arribat allí i si l’anaven a buscar perderien un temps preciós, ja que el mapa planetari condicionava en uns espais de temps concrets el bon funcionament per entrar a l’hiper-espai.
La senyoreta de l’escola va haver de trucar al mòbil de la Gemma per avisar-la dels nens, que estaven esperant. De fet, rebia la senyal per un satèl·lit proper però no havia resposta. Ja no podia contestar.

JP

MUJER ORBITAL

Gemma tenía prisa para ir a recoger a los niños, fué al parking y salió hacia la escuela. Iba un poco tarde, pero los niños se esperarian.
Llegaría en 10 minutos y empezaría la batalla diaria de la merienda, el baño, los extraescolares y preparar cena. Salía un poco antes del trabajo para poder coordinarse. No le habían puesto impedimentos para hacerlo.
Ya había pasado el desvío de Can Benet cuando una poderosa luz apareció de la nada. Parecía que el cielo hubiera encendido un foco y la cegaba. Algo se situó sobre el coche a un palmo de distancia causando pánico a Gemma que siguió como pudo por la carretera dando golpes al volante por los nervios, sin evitar aquel invitado. El motor dejó de funcionar y al parar se cubrió los ojos con las manos para evitar aquella luz.
El miedo la invadió y su corazón latía fuera de control hasta que se desmayó.
Despertó del sueño flotando en medio de la nada, en el espacio, rodando. La falta de aire la ahogaba y el corazón se volvió a acelerar, sin saber si la muerte le llegó por ahogamiento o de paro cardíaco.
A unos kilómetros, en la nave alien, causantes de la abducción, se inició una agria discusión.
En un lenguaje y sonidos extraños, el jefe de la nave romulana se quejaba de haber aceptado aquel tripulante para hacer un favor.
De vez en cuando, aquel personaje gozaba de hacer bromas, y en ese caso se le ocurrió pulsar el botón de "random de situación" provocando el destino incorrecto de la abducida.
Ahora deberían repetir la operación y pensar qué hacer con el cuerpo.
Dejarlo allí era incorrecto ya que si era visto no se entendería demasiado como habría llegado allí y si la iban a buscar perderian un tiempo precioso, ya que el mapa planetario condicionaba en unos espacios de tiempo concretos el buen funcionamiento para entrar a el híper-espacio.
La profesora de la escuela tuvo que llamar al móvil de Gemma para avisarla de los niños, que estaban esperando. De hecho, recibía la señal por un satélite próximo pero no había respuesta. Ya no podía contestar.


JP
Resultat d'imatges de ABDUCCIONES

sábado, 10 de febrero de 2018

DALLONSES O ABSTEMIA O AMOR PUR - AQUELLO O ABSTEMIA O AMOR PURO

L’Aina era feliç en el seu matrimoni. La seva parella un bon pare i feien l’un per l’altre.
Ja s’havien vist de ben joves, a l’escola. Els pares eren amics i tenien coneguts comuns.
Quan els van presentar oficialment, un vespre a Vilafranca, es van atreure immediatament.
No es podia dir res, però la química va fer la seva feina a la perfecció.
Uns quants anys de relació, de bona entesa, un casament com déu mana i dues precioses criatures, com els pares.
Era l’etapa de “nens” petits, la que tens condicionat tot el temps, l’economia, et concentren l’atenció i l’esforç perquè pugin feliços i forts.
I així era! Treballaven els dos i portaven una vida “normal”. Com tothom, trobaven a faltar aquella llibertat de quan ningú depèn de tu, i una mica, els punts de passió de la novetat i dels enamoraments juvenils.
Encara tenien les amistats de sempre; quasi totes en la mateixa situació, a part d’algun separat i fins i tot algun amb nova parella.
Ara, que el Ton (la seva parella) tenia una lleu preocupació.

A l’empresa s’havia incorporat una jove administrativa, de lo més simpàtica, també casada ella.
Cada matí, abans d’entrar a al seu lloc de treball es creuaven per la zona del pàrking, i després, a mig matí, es veien al “cafè”. S’havien caigut bé des de bon començament, i es saludaven amb un somriure indissimulat.
Amb les salutacions i alguna xerradeta al cafè, tots dos gaudien d’una companyia “especial” molt gratificant, de les que animen el dia.
Un dia qualsevol, el Ton va fer una selfie amb la gent que estaven fent cafè, inclosa la Messina (pares italians), on sortien tots molt divertits.
La Messina li va demanar que li enviés la foto per Whatss mentre li “cantava” el seu número.
Els dies següents esperaven fins i tot aquells breus moments on creuaven la mirada.
Els dos portaven molt bé les seues respectives relacions de parella i no havia pensaments tèrbols.
L’emoció de trobar-se i saber-se agradats els donava “vidilla” a l’hora d’anar a treballar.
I tot va seguir amb mirades i cafès, somriures de complicitat i algun somni despert, tot amb un respecte gay..... fins el dia del sopar de Nadal...

JP

AQUELLO o ABSTEMIA o AMOR PURO

Aina era feliz en su matrimonio. Su pareja un buen padre y formaban buena pareja.
Se habían visto de muy jóvenes, en la escuela. Los padres eran amigos y tenían conocidos comunes.
Cuando los presentaron oficialmente, una tarde en Vilafranca, se atrajeron inmediatamente. La química hizo su trabajo a la perfección.
Unos cuantos años de relación, de buen rollo, una boda como dios manda y dos preciosas criaturas, como los padres.
Era la etapa de "niños" pequeños, la que tienes condicionado todo el tiempo, la economía, te concentran la atención y el esfuerzo para que suban felices y fuertes.
Y así era! Trabajaban los dos y llevaban una vida "normal". Como todo el mundo, echaban de menos aquella libertad de cuando nadie depende de ti, y un poquitín, los puntos de pasión de la novedad y de los enamoramientos juveniles.
Aunque conservaban las amistades de toda la vida; casi todos en la misma situación, a parte de algún separado e incluso alguno con nueva pareja.
Ahora, que Ton (su pareja) tenía una leve preocupación.

En la empresa se había incorporado una joven administrativa, de lo más simpática, también casada ella.
Cada mañana, antes de entrar a su lugar de trabajo se cruzaban por la zona del parking, y después, a media mañana, se veían en el "café". Se habían caído bien desde el comienzo, y se saludaban con una sonrisa indisimulada.
Con los saludos y alguna charla en el café, ambos disfrutaban de una compañía "especial" muy gratificante, de las que animan el día.
Un día cualquiera, Ton hizo una selfie con la gente del café, incluida la Messina (padres italianos), donde salían todos muy divertidos.
La Messina le pidió que le enviara la foto por Whatss mientras le "cantaba" su número.
Los días siguientes esperaban incluso aquellos breves momentos donde cruzaban la mirada.
Los dos llevaban muy bien sus respectivas relaciones de pareja y no había pensamientos turbios.
La emoción de encontrarse y saberse gustados les daba "vidilla" a la hora de ir a trabajar.
Y todo siguió con miradas y cafés, sonrisas de complicidad y algún sueño despierto, todo con un respeto gay ..... hasta el día de la cena de Navidad ...


JP

Resultat d'imatges de TOMANDO CAFE ENEL TRABAJO